Valor i resistència

Vallotton 1916

"Efectivament, podem dir que la característica del valor és realitzar-se en el temps, però amb la condició precisament que el temps, deixant de ser un pur esdevenir, pugui exercir en relació amb ell, a través de les formes sempre noves de la successió, el paper tant d'instrument com de testimoni. La qual cosa requereix que l'afecció que hi tenim resisteixi constantment el seu fluir.

Aquesta resistència és finalment el signe que el valor, si bé s'encarna en el temps, no pertany per si mateix al temps: no podem plantejar el valor sense considerar-lo com un absolut, sense requerir per a ell l'eternitat."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 397.

Text original:

"On peut bien dire que le propre de la valeur, c’est de se réaliser dans le temps, mais à condition précisément que le temps, cessant d’être un devenir pur, puisse jouer par rapport à elle, à travers les formes toujours nouvelles de la succession, le rôle à la fois d’instrument et que témoin. Ce qui exige que l’attachement que nous avons pour elle résiste sans cesse à son écoulement.

Cette résistance enfin est le signe que la valeur, si elle s’incarne dans le temps, n’appartient pas elle-même au temps : nous ne pouvons pas poser la valeur sans la considérer comme un absolu, sans requérir pour elle l’éternité."

Empatia

Schmidt-Rottluff 1913

"Ara es parla molt d'empatia, però es fa servir aquest mot per definir l'actitud d'un que està en posició confortable o superior i que s'interessa per algú que ho està passant malament. D'això, jo en diria compassió o commiseració. Entenc l'empatia, en canvi, com el ges te posar-se en la pell dels altres, no pas perquè els altres estiguin sofrint, sinó perquè et susciten un interès veritable."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 27.10.2025

Perseverança i valor

Vallotton 1918

"La perseverança és un signe de valor només perquè testimonia, per dir-ho així, la seva eternitat en el cor mateix de l'esdevenir; és l'acte pel qual la voluntat reconeix aquesta eternitat i pretén romandre-hi fidel a través del que canvia. És només el valor, per tant, no només el que exigeix ​​aquesta perseverança, sinó també el que la permet; i qui n'és incert encara el persegueix quan persevera en el partit que va adoptar primer. Però quan ha reconegut el seu error o la seva falta, passa el contrari: perquè l'error o la falta només s'expliquen per un fracàs de la intel·ligència o de la voluntat. Ara, persistir en ells, decidir que han de perdurar, és de fet el signe d'una perversitat diabòlica que nega el valor i que el combat amb una mena d'aferrament a un mateix, a la seva pròpia separació, és a dir, a la seva finitud i a la seva misèria. L'amor propi refusa sucumbir al valor: s'estableix com el valor suprem".

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 396.

Text original:

"La persévération n’est un signe de la valeur que parce qu’elle atteste pour ainsi dire son éternité au cœur même du devenir ; elle est l’acte par lequel la volonté reconnaît cette éternité et entend lui rester fidèle à travers ce qui change. Il n’y a que la valeur par conséquent, non seulement qui exige cette persévération, mais encore qui la permette ; et celui qui est incertain sur elle la poursuit encore quand il persévère dans le parti qu’il a d’abord adopté. Mais quand il a reconnu son erreur ou sa faute, c’est le contraire qui arrive : car l’erreur ou la faute ne sont explicables que par une défaillance de l’intelligence ou de la volonté. Or s’y obstiner, décider qu’elles doivent durer, c’est la marque en effet d’une perversité diabolique qui nie la valeur et qui la combat par une sorte d’attachement à soi-même, à sa propre séparation, c’est-à-dire, à sa finitude et à sa misère. L’amour-propre refuse de succomber devant la valeur : il s’érige en valeur suprême."

Sobre la llibertat

De Staël 1954

"La llibertat és, doncs, no solament alliberament de tot el que ens impedeix de cantar, sense traves, el nostre propi cant: es defineix positivament pel grau del nostre poder de participació en la veritat i en el bé."

"La llibertat no es realitza si no és en l'amor. No essent solament "per a un mateix", present en un mateix, sinó essent per als altres, present en els altres..."

"La persona es realitza ella mateixa i realitza la seva llibertat en una presència i un do de si als altres, per l'amor humil i de servei."

Yves Congar a Si vous êtes mes témoins : trois conférences sur Laïcat, Église et Monde (1959), editat en català per Editorial Estela el 1960 com a Si sou els meus testimonis (traducció de Joan Xancó, escolapi). Els fragments formen part d'una conferència que Congar donà a Friburg el maig de 1958.

Estabilitat del valor

Vallotton 1918

"Tanmateix, sabem bé que és només el valor el que pot donar a la nostra vida el seu caràcter d'estabilitat. No només l'estabilitat és un valor, sinó que també hi ha una estabilitat de tots els valors, com diu Höffding. Només la nostra debilitat, la nostra falta d'atenció, els nostres defectes ens fan trobar-lo de vegades sense poder-nos-hi mantenir lligats sempre. Però és precisament per això que ell és el valor: deixaria de ser-ho si la seva possessió estigués assegurada. És una realitat eterna amb la qual tenim un contacte evanescent. Al contrari, les aparences materials que semblen oferir-nos un suport més sòlid són arrossegades a una fugida incessant: i aquesta fugida és la seva mateixa essència. De la mateixa manera, si la necessitat i el desig ens revelen les aproximacions del valor, es pot mostrar, per la variabilitat del seu objecte, que no són suficients per definir-lo. És contra ells, en cert sentit, que el jo mira de mantenir la seva pròpia unitat, a conquerir l'autodomini: aquest és la condició i ja el senyal de la presència del valor, fora del qual, com l'experiència ens mostra, la nostra vida no para de dissipar-se en la seqüència dels esdeveniments. Aquí retrobem el valor com a criteri de l'ésser enfront de l'aparença: és el que subsisteix en contraposició al que passa. El valor lluita, doncs, constantment contra aquesta dispersió de la realitat que resulta del seu caràcter tant espacial com temporal: en aquest sentit, el valor pren sempre una forma composta i sintètica, el que mostra prou el paper de l'activitat de la ment en la superació de la multiplicitat indefinida del donat, que per a ell només és una matèria, però del qual no pot prescindir. En la seva forma objectiva, el valor és sempre una consolidació d'elements coexistents o successius. És constructiu, mentre que les lleis del món físic són sempre destructives: i és el paper de qualsevol construcció l'estar sempre amenaçada.

Així, l'encarnació del valor, en requerir la seva inserció en les condicions de la vida material on s'arrisca a ser aniquilat en qualsevol moment, permet considerar-lo com la més fràgil de les coses. Però el més fràgil també és el més preuat. I aquestes dues característiques són, sens dubte, inseparables."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 394-395.

Text original:

"Pourtant, nous savons bien que c’est la valeur seule qui peut donner à notre vie son caractère de stabilité. Non seulement la stabilité est une valeur, mais encore il y a une stabilité de toutes les valeurs, comme le veut Höffding. C’est seulement notre faiblesse, notre inattention, nos défaillances qui font que nous la rencontrons quelquefois sans être capable de lui demeurer attaché toujours. Mais c’est pour cela qu’elle est précisément la valeur : elle cesserait de l’être si sa possession était assurée. Elle est une réalité éternelle avec laquelle nous avons un contact évanouissant. Par opposition, les apparences matérielles qui semblent nous offrir un appui plus solide sont entraînées dans une fuite incessante : et cette fuite est leur essence même. De la même manière, si le besoin et le désir nous découvrent les approches de la valeur, on peut montrer, par la variabilité de leur objet, qu’ils ne suffisent pas à la définir. C’est contre eux en un sens que le moi cherche à maintenir sa propre unité, à conquérir la maîtrise de soi : celle-ci est la condition et déjà la marque de la présence de la valeur, hors de laquelle, comme l’expérience le montre, notre vie ne cesse de se dissiper dans la suite des événements. Nous retrouvons ici la valeur comme critère de l’être par opposition à l’apparence : elle est ce qui subsiste par opposition à ce qui passe. La valeur lutte ainsi sans cesse contre cette dispersion du réel qui résulte de son caractère aussi bien spatial que temporel : en ce sens, la valeur prend toujours une forme composée et synthétique, ce qui montre assez le rôle de l’activité de l’esprit pour surmonter la multiplicité indéfinie du donné qui n’est pour elle qu’une matière, mais dont elle ne peut se passer. Dans sa forme objective, la valeur est toujours une consolidation d’éléments coexistants ou successifs. Elle est constructive, au lieu que les lois du monde physique sont toujours destructives : et c’est le rôle de toute construction d’être toujours menacée.

Ainsi l’incarnation de la valeur, en exigeant son insertion dans les conditions de la vie matérielle où elle risque à chaque instant d’être anéantie, nous permet de la considérer comme la plus fragile des choses. Mais la plus fragile est aussi la plus précieuse. Et ces deux caractères sont sans doute inséparables."

Fragilitat del valor

Vallotton 1918

"Tanmateix, si la resistència a aquesta llei de destrucció, inseparable del temps, sembla una de les característiques essencials del valor, de la qual hem trobat una mena d'imatge en la duresa de les coses insensibles, és important reconèixer no només que pressuposa sempre la consciència i la intervenció de la voluntat, sinó també que troba la seva màxima aplicació en les coses més fràgils i que són sempre les més amenaçades i les més exposades a perir. En cert sentit, sembla com si totes les forces de la natura estiguessin aliades contra el valor. És per això que sovint identifiquem la natura amb el mal. Perquè entenem sense dificultat que des del moment en què el valor necessita encarnar-se per existir, les lleis de la natura que són, és cert, els mitjans que utilitza, però sempre per superar-les, tendeixen a seguir el seu propi joc sense ell: llavors tenim la impressió que elles es posen d'acord per ofegar-lo. El valor pertany a un altre món: així en aquest sembla indefens. La natura, la societat mateixa, segueixen un pendent que ell sempre ha de remuntar. És en el món de les coses com un toc d'esperit pur, però que només té lloc per moments, com si les lleis de la naturalesa reprenguessin de seguida el seu imperi.

En totes les seves formes, ja sigui en l'obra d'art o en la intenció moral, és extremadament delicat i molt difícil tant d'aconseguir com de retenir. Requereix consciències penetrants, rectes i entrenades, que sempre corren el risc de debilitar-se o de ser absorbides pels hàbits materials. Però llavors només queda un espectacle el significat del qual ha desaparegut. És perquè el valor és pròpiament invisible i implica la intimitat secreta de cada ésser, que és tan fàcilment arrugat i disposat a cedir el lloc a les aparences més externes. Sempre pot ser contestat i aquestes no. Requereix posar en joc tots els poders de la ment; a les aparences, els sentits els són suficients. Sempre cal defensar-lo, cultivar-lo, regenerar-lo i, a la més mínima derrota, només queden les aparences, com per demostrar que elles constitueixen l'únic ésser veritable.”

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 393-394.

Text original:

"Pourtant, si la résistance à cette loi de destruction qui est inséparable du temps semble un des caractères essentiels de la valeur, dont nous avons trouvé une sorte d’image dans la dureté des choses insensibles, il importe pourtant de reconnaître non seulement qu’elle suppose toujours la conscience et l’intervention du vouloir, mais encore qu’elle trouve son application la plus haute dans les choses les plus fragiles et qui sont toujours les plus menacées et les plus exposées à périr. En un sens il semble que toutes les forces de la nature soient liguées contre la valeur. C’est pour cela que nous identifions souvent la nature avec le mal. Car on comprend sans peine qu’à partir du moment où la valeur est tenue de s’incarner pour être, les lois de la nature qui sont, il est vrai, les moyens qu’elle utilise, mais pour les dépasser toujours, tendent à poursuivre sans elle leur propre jeu : alors on a l’impression qu’elles se concertent pour l’étouffer. La valeur appartient à un autre monde : aussi dans celui-ci semble-t-elle sans défense. La nature, la société elle-même, suivent une pente qu’elle doit remonter toujours. Elle est dans le monde des choses comme une touche de l’esprit pur, mais qui n’a lieu que par instants, comme si les lois de la nature reprenaient leur empire aussitôt.

Sous toutes ses formes, soit dans l’œuvre d’art, soit dans l’intention morale, elle est d’une extrême délicatesse et très malaisée aussi bien à atteindre qu’à retenir. Il y faut des consciences pénétrantes, droites et exercées et qui risquent toujours de faiblir ou de se laisser reprendre par les habitudes matérielles. Mais alors il ne reste plus qu’un spectacle dont la signification s’est évanouie. C’est parce que la valeur est proprement invisible et qu’elle engage l’intimité secrète de chaque être qu’elle est si aisément froissée et prête à céder la place aux apparences les plus extérieures. Elle peut toujours être contestée et celles-ci ne le sont pas. Elle exige une mise en jeu de toutes les puissances de l’esprit ; aux apparences les sens suffisent. Elle a toujours besoin d’être défendue, cultivée, régénérée et, à la moindre défaite, les apparences subsistent seules, comme pour faire la preuve qu’elles constituent le seul être véritable."

Valor i temps

Vallotton 1919

"El valor sempre implica una lluita contra el temps, una victòria guanyada contra ell. Fins i tot sembla que reconeixem la presència del valor en el temps per aquest signe, que ell s'escapa del temps; i en l'esforç que el jo fa per sobreviure a si mateix, ja sigui en els seus fills o en les empremtes que la seva activitat deixa al món, reconeixem bé aquestes característiques del valor, que procedeix d'una font més alta que el temps, i busca conquerir-lo, en lloc de deixar-se conquerir.

El valor és sempre militant: perquè només es pot plasmar en una matèria que sempre intenta sotmetre'l a la seva llei, que és una llei de dissolució. És inseparable de l'eternitat activa de l'esperit que té com a funció vetllar per la salvaguarda d'allò que, sense ella, només canviaria i aniria a la seva ruïna. Si el mateix valor és sobretot el poder d'afirmació inclòs en l'ésser, que el fonamenta i el justifica, entenem, doncs, que sigui una lluita incessant contra el fluir dels fenòmens. Tenim molt clar que, en els moments de debilitat, hi ha en nosaltres una indiferència per la vida que és una mena de renúncia a la recerca del valor: aquest és també l'origen de la covardia i la desesperació.

(...)

Veiem, doncs, que, si el temps es considera idèntic al mer esdevenir, aleshores el valor i el temps s'oposen com a dos oposats: el valor és sempre resistència a la fragmentació del temps; i per això sovint l'associem a l'estabilitat de l'objecte en contraposició a la evanescència dels nostres estats, com si l'objecte mostrés així que és ell que està relacionat amb l'ésser i amb el valor".

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 390-391.

Text original:

"La valeur implique toujours une lutte contre le temps, une victoire remportée contre lui. Il semble même que l’on reconnaisse la présence de la valeur dans le temps à ce signe qu’elle échappe au temps : et dans l’effort que fait le moi pour se survivre, soit dans ses enfants, soit dans les traces que son activité laisse dans le monde, nous reconnaissons bien ces caractères de la valeur qui procède d’une source plus haute que le temps, et cherche à le vaincre, au lieu de se laisser vaincre.

La valeur est toujours militante : car elle ne peut être incarnée que dans une matière qui tente toujours de la soumettre à sa loi, qui est une loi de dissolution. Elle est inséparable de l’éternité active de l’esprit dont le rôle est d’assurer la sauvegarde de ce qui, sans elle, ne ferait que changer et courir à sa perte. Si la valeur est elle-même avant tout la puissance d’affirmation incluse dans l’être, qui le fonde et qui le justifie, on comprend donc qu’elle soit une lutte incessante contre l’écoulement des phénomènes. Nous sentons très bien que, dans les moments de faiblesse, il y a en nous une indifférence à la vie qui est une sorte de renoncement à la poursuite de la valeur : telle est l’origine aussi de la lâcheté et du désespoir.

(...)

On voit donc que, si le temps est considéré comme identique au pur devenir, alors la valeur et le temps s’opposent comme deux contraires : la valeur est toujours résistance à l’émiettement du temps ; et c’est pour cela que nous l’associons souvent à la stabilité de l’objet par opposition à la fugitivité de nos états, comme si l’objet montrait par là que c’est lui qui est apparenté à l’être et à la valeur."

Temps i creació

Vallotton 1923

"L'únic problema que sorgeix tant en l'ordre del coneixement com en l'ordre de la vida, i que dóna lloc a tots els altres problemes, és el problema del temps. Perquè explicar les coses és donar raó del seu ordre en el temps; i buscar com s'ha de viure és qüestionar la manera de determinar el temps, és a dir, d'omplir-lo. Això és perquè, si el temps no és el pas del no-res a l'ésser, sinó en el límit, és, si més no, pel que fa a nosaltres i en els marges que ens són assignats, el pas d'una forma d'existència a una altra. És mitjançant el temps que el nostre futur s'engranera en el nostre passat. És en el temps que no deixem de crear-nos a nosaltres mateixos contribuint a la creació del món."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 380-381.

Text original:

"Le seul problème qui se pose à la fois dans l’ordre de la connaissance et dans l’ordre de la vie, et qui fait naître tous les autres problèmes, est le problème du temps. Car expliquer les choses, c’est rendre raison de leur ordre dans le temps ; et chercher comment on doit vivre, c’est s’interroger sur la manière de déterminer le temps, c’est-à-dire de le remplir. C’est que, si le temps n’est pas le passage du néant à l’être, sinon à la limite, il est, du moins à notre égard et dans les bornes qui nous sont assignées, le passage d’une forme d’existence à une autre. C’est par le moyen du temps que notre avenir s’engrange dans notre passé. C’est dans le temps que nous ne cessons de nous créer nous-même en contribuant à la création du monde."

Distanciament o compromís

Vallotton 1924

"Així el valor sembla de vegades deslligar-se dels esdeveniments i en general de totes les determinacions que pertanyen a la nostra vida manifestada i de vegades, al contrari, exigir un compromís pel qual, en lloc d'abandonar els fenòmens a si mateixos, es veuen obligats a expressar-lo. Llavors, es pot témer que certes formes de misticisme, ansioses de només atorgar valor a la determinació en la seva relació amb l'absolut, tendeixin a suprimir la determinació en benefici d'un absolut indeterminat. Però aquest absolut, que no seria l'absolut de res, no seria ell mateix res: pel que fa a nosaltres, no diferiria del son i de la mort. I es pot pensar, al contrari, que la característica del valor és, en comptes d'abolir-les, multiplicar les determinacions en una fecunditat creadora indefinida. Tanmateix, si el valor sempre necessita manifestar-se, la seva manifestació resta sempre precària i per dir-ho així en suspens: no és mai acomplerta, sempre té necessitat de ser ressuscitada. Però la distinció entre el seu ésser secret i el seu ésser manifestat no trenca la unitat de l'ésser, perquè no hi ha ésser en manifestació sinó pel mateix secret que ella manifesta i del que és sempre correlativa i solidària. Així, l'encarnació del valor és necessària per al valor en la mesura que se'ns demana ​​participar en l'ésser i fer que els altres hi participin amb nosaltres. Estimar el valor no és, doncs, apartar-se de la realitat, és també estimar-la, en la mesura en què ens remuntem fins a l'acte que la fa ser i del qual seria convenient dir, per una curiosa inversió, que qualsevol realització n'és el mitjà més que no pas el fi".

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 376-377.

Text original:

"Ainsi la valeur paraît tantôt se détacher des événements et en général de toutes les déterminations qui appartiennent à notre vie manifestée et tantôt, au contraire, exiger un engagement par lequel, au lieu d’abandonner les phénomènes à eux-mêmes, on les oblige à l’exprimer. Dès lors, on peut craindre que certaines formes du mysticisme, soucieuses de n’accorder de valeur à la détermination que dans son rapport avec l’absolu, tendent à supprimer la détermination au profit d’un absolu indéterminé. Mais cet absolu, qui ne serait l’absolu de rien, ne serait lui-même rien : à notre égard, il ne différerait pas du sommeil et de la mort. Et on peut penser, au contraire, que le propre de la valeur, c’est, au lieu de les abolir, de multiplier les déterminations dans une fécondité créatrice indéfinie. Pourtant si la valeur a toujours besoin de se manifester, sa manifestation reste toujours précaire et pour ainsi dire en suspens : elle n’est jamais accomplie, elle a sans cesse besoin d’être ressuscitée. Mais la distinction entre son être secret et son être manifesté ne rompt pas l’unité de l’être, car il n’y a d’être dans la manifestation que par le secret même qu’elle manifeste et dont elle est toujours corrélative et solidaire. Ainsi l’incarnation de la valeur est nécessaire à la valeur en tant que nous sommes tenus de participer à l’être et d’y faire participer les autres avec nous. Aimer la valeur, ce n’est donc pas se détourner du réel, c’est l’aimer aussi, en tant que nous remontons jusqu’à l’acte qui le fait être et dont il conviendrait de dire, par un curieux renversement, que toute réalisation en est le moyen plutôt que la fin."

Emocions

Davant de la visió de les emocions com a moviments irracionals, forces irreflexives, cegues, que manegen a les persones sense estar vinculades a les maneres com aquestes perceben o conceben el món, Martha C. Nussbaum (Upheavals of Thought, 2001, traduït el 2008 per Paidós com a Paisajes del pensamiento. La inteligencia de las emociones) subratlla la vinculació existent entre coneixements, emocions i valors (ella en diu una teoria cognitiva-avaluadora de les emocions, que es mostren com a elements essencials de la intel·ligència humana i del raonament ètic).

Nussbaum, per il·lustrar la visió irreflexiva, recorda les potents comparances que fa servir Sèneca en parlar de les emocions (i que, ens recorda ella, contenen certament part de veritat): les emocions serien com el foc, com els corrents marins, com violentes tempestats, com forces penetrants que abaten el subjecte, que el fan explotar, el tallen, l'escorxen. Serien una mena de no-jo, som passius davant d'elles. Nussbaum mira d'anar més enllà d'aquesta visió estoica, propugnant un interessant neoestoicisme.

És important subratllar la interrelació entre coneixements, emocions i valors. Sentim en funció del que sabem i del que valorem. Valorem en funció del que sabem i el que sentim. I el que sentim i valorem orienta també la nostra recerca de coneixements, i acaba marcant el que sabem.

Un clàssic triangle d'interrelacions entre tres elements. En aquests casos, hi ha el risc de privilegiar un dels vèrtexs quan centrem la nostra anàlisi en ells. Si ens centrem en les emocions, per exemple, és possible que acabem donant-hi més relleu que als valors. Fins i tot podem transferir al camp de les emocions elements que des d'una altra òptica situaríem clarament al camp dels valors. Això s'agreuja perquè en alguns casos hi ha polisèmies, i també hi ha solapaments entre emocions i valors. Un cas és el de l'amor: és una emoció i és un valor, i si no anem amb compte barrejarem indegudament ambdues coses. Nosaltres tendim a subratllar l'òptica dels valors. Per això el punt de vista de Nussbaum ens és de gran ajuda, i mirarem de recollir-ne algunes idees clau.

Començant pel llistat de les emocions. Ella diferencia les emocions de les pulsions corporals (com ara la gana i la set, diu; caldrà veure si el desig sexual pertany a aquest àmbit) i dels estats d'ànim sense objecte (com la irritació o la depressió endògena, diu). La seva constel·lació d'emocions centrals està formada per l'aflicció, la por, l'amor, la joia, l'esperança, la ira, la gratitud, l'odi, l'enveja, la gelosia, la compassió i la culpa. S'hi afegiran també la vergonya, el fàstic, la rancúnia, el ressentiment. Ja aquí trobem polisèmies, solapaments: l'amor i la compassió formarien part del nostre llistat de valors simples. (Recordem-lo, tot i la seva provisionalitat: abnegació, acceptació, admiració, afecte, agraïment, altruisme, amabilitat, amistat, amor, atenció, austeritat, autenticitat, bellesa, benvolença, bondat, calma, coherència, col·laboració, compassió, comprensió, confiança, consol, constància, contemplació, coratge, cordialitat, dedicació, delicadesa, dignitat, diligència, discreció, disponibilitat, docilitat, dolcesa, entusiasme, equanimitat, equitat, esforç, fiabilitat, fidelitat, fraternitat, generositat, honestedat, humilitat, igualtat, innocència, integritat, interès, introspecció, justícia, lleialtat, llibertat, misericòrdia, modèstia, noblesa, obediència, ordre, paciència, pau, perseverança, pobresa, puresa, quietud, reconeixement, reflexió, resignació, respecte, responsabilitat, sensibilitat, senzillesa, serenitat, simplicitat, sinceritat, solidaritat, tendresa, transparència, veritat).

Serà també interessant considerar el joc que s'estableix entre els termes "emoció", "sentiment" i "passió". Són el mateix? La passió és una emoció portada a un grau extrem?

I serà interessant contrastar la reflexió sobre les emocions amb l'antiga reflexió sobre els pecats capitals. ¿Hi ha emocions intrínsecament perverses, pervertidores del cor humà, deformadores de la manera encertada d'orientar la vida? La tradició així ho pensava. Caldrà repassar aquesta reflexió en casos com el de la ira o l'enveja, d'entre els esmentats. Recordem quins eren els set pecats capitals. Hi ha una ordenació tradicional utilitzada per Gregori I al segle VI i recollida per Dant a la Divina Comèdia: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia. Ordenats alfabèticament per subratllar l'absència de jerarquies, tindríem: avarícia (cobdícia, "tacanyeria"), enveja, gola, ira (enuig, cabreig, mala llet, mala hòstia), luxúria, peresa (mandra, droperia) i supèrbia (orgull, "xuleria", fatxenderia).

Hi ha un interessant llistat bíblic de "set coses que detesta Déu", que es troben a Proverbis 6, 16-19: ulls altius, llengua mentidera, mans tacades de sang innocent, cor que maquina malvestats, peus delerosos de córrer cap al mal, un testimoni fals i mentider, l'home que enemista germans.

Valor i realitat

Vallotton 1922

"Només hi ha valor allà on hi ha un jo capaç d'iniciativa i a través del qual l'ésser pot ser assumit. El valor consisteix, doncs, no només en un sí donat a l'existència, sinó en el descobriment a l'interior de l'ésser de certes possibilitats que a mi em correspon actualitzar. L'existència mereix ser acceptada, i ser desitjada i viscuda, precisament perquè hi puguem fer regnar el valor. (...) No hi ha cap valor, per tant, que no tingui alguna connexió amb la realitat tal com es dóna. Però ens toca a nosaltres o fer sorgir el valor a través del donat, o bé transformar el mateix donat perquè en doni testimoni. No hem d'esperar ni desitjar que el món s'ajusti al valor. Ens correspon a nosaltres contribuir a crear-lo i, en conseqüència, a produir aquesta conformitat, allà on ella és absent.

(...)

Per tant, podem dir que el món només val per allò que en fem, és a dir, pel valor que nosaltres li donem”.

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 374.

Text original: 

"Il n’y a de valeur que là où il y a un moi capable d’initiative et par lequel l’être peut être assumé. Aussi la valeur consiste-t-elle non seulement dans un oui donné à l’existence, mais dans la découverte à l’intérieur de l’être de certaines possibilités qu’il dépend de moi d’actualiser. L’existence mérite d’être acceptée, et d’être voulue et vécue, afin précisément que nous fassions régner en elle la valeur. (...) Il n’y a point de valeur, par conséquent, qui n’ait quelque connexion avec la réalité telle qu’elle est donnée. Mais c’est à nous qu’il appartient, soit de faire surgir la valeur à travers le donné, soit de transformer le donné lui-même afin qu’il porte témoignage pour elle. Nous n’avons pas à attendre, ni à désirer que le monde se conforme à la valeur. Il dépend de nous de contribuer à le créer et, par conséquent, à produire cette conformité, là où elle est absente.

(...)

Aussi peut-on dire que le monde ne vaut que par ce que nous en faisons, c’est-à-dire par la valeur que nous lui donnons."

La humilitat

Van der Weyden 1460

Una virtut és un valor encarnat en una persona. La humilitat, per exemple, és un valor en tant que aspiració digna de valoració positiva, i és una virtut quan algú la posa en pràctica, la converteix en una de les característiques del seu comportament, del seu tarannà vital.

La humilitat és saber-se posar al lloc que pertoca, no considerar-se superior als altres, no donar lliçons, no pretendre ser més coneixedor que els altres, no exhibir les pròpies capacitats o sensibilitat, respectar i acollir la peculiaritat dels altres, interessar-se realment pel que són i fan.

(La humilitat és una de les virtuts que més trobo a faltar en mi. M'agradaria ser humil, però soc massa presumptuós, petulant. És més fàcil reflexionar sobre un valor que no pas incorporar-lo a la pròpia manera de ser i de fer...).

La fuga vers l'ideal

Vallotton 1924

"Hem d'oposar-nos amb totes les nostres forces a aquesta fugida cap a l'ideal que caracteritza una certa forma clàssica d'idealisme, com si l'ideal autoritzés un refús de tots els modes del real i hagués d'allunyar d'ell la nostra mirada i la nostra voluntat, en comptes de convidar-nos a penetrar-lo i prendre'n possessió alhora pel pensament i per l'acció. L'ideal no és una negació de l'ésser; no constitueix un món que pugui subsistir independentment de l'ésser; participa de l'ésser i és en el real que demana encarnar-se, sense la qual cosa només és un somni fet per a covards i ociosos.

(...)

Ara podem entendre fàcilment les sospites de què la idea mateixa és objecte entre els qui la consideren desproveïda de realitat, com una mena de foc fatu d'una consciència particular, que no és res fora d'ella: "és només una idea"; però això vol dir, en efecte, que en ella mateixa no és mai més que una possibilitat, però que, és cert, és menys la possibilitat d'una cosa que la possibilitat d'un valor i sempre demana​​ ser encarnada. La necessitat d'encarnar el valor és, doncs, essencial per al valor."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 373.

Text original:

"Il faut s’opposer de toutes ses forces à cette fuite vers l’idéal qui caractérise une certaine forme classique de l’idéalisme, comme si l’idéal autorisait un désaveu à l’égard de tous les modes du réel et devait détourner de lui nos regards et notre volonté, au lieu de nous inviter à le pénétrer et à en prendre possession à la fois par la pensée et par l’action. L’idéal n’est pas une négation de l’être ; il ne constitue pas un monde qui pourrait subsister indépendamment de l’être ; il participe à l’être et c’est dans le réel qu’il demande à s’incarner, faute de quoi il n’est qu’un rêve fait pour les lâches et les oisifs. 

(...)

On comprend aisément maintenant les suspicions dont l’idée elle-même est l’objet chez ceux qui la considèrent comme dépourvue de réalité, comme une sorte de feu follet d’une conscience particulière, qui n’est rien en dehors d’elle : « ce n’est qu’une idée » ; mais cela veut dire, en effet, qu’en elle-même elle n’est jamais rien de plus qu’une possibilité, mais qui, il est vrai, est moins la possibilité d’une chose que la possibilité d’une valeur et demande toujours à être incarnée. La nécessité d’incarner la valeur est donc essentielle à la valeur."

L'ideal i el real

Vallotton 1925

"També podem notar que l'ideal és allò que no és real, allò que jo no sóc i no allò que sóc, allò que no tinc i no allò que tinc, el futur i no el present. Però aquest "altre" sempre s'ha de preferir al "mateix" i això perquè el mateix, en tant que és donat, em tanca sempre en un objecte present i posseït, mentre que l'"altre" només pot ser pensat per un acte que m'espiritualitza i que m'obliga a enlairar-me de manera constant per sobre de mi mateix tot perseguint sempre algun nou fi sense poder esperar mai aconseguir-lo".

(...)

"El valor no es pot simplement contemplar: s'ha d'instaurar, o més aviat només pot ser contemplat per tal d'instaurar-lo; cal, doncs, que en el nivell de l'ésser participat es distingeixi entre la idea o l'ideal, que és el mateix valor en tant que és pensat més que no pas viscut, desitjat més que no pas posseït, i el real que, com a tal, és indiferent al valor, però en el qual el valor sempre mira d'encarnar-se per tal que el puguem fer nostre i tot i això sensible a tothom."

(...)

"No generarem ruptura entre l'ideal i el real; i podem dir que el caràcter essencial del valor és establir entre ells un lligam indissoluble, de manera que no ens podem conformar ni amb el real, que sempre ha de ser per a nosaltres una revelació de l'ideal o una crida a l'ideal, ni amb l'ideal, que, sota pena d'arribar a ser un somni sense consistència o de romandre com una pura possibilitat, s'ha d'actualitzar sempre i resta doblement en relació amb el real, que és per a ell alhora un punt de partida i un punt d'arribada, la matèria a la qual s'aplica i el cos en el qual accedeix a l'existència."

(...)

"Que hi ha en la nostra ànima un poder de pensar en un ordre diferent de l'ordre donat i que aquest poder sigui ell mateix un poder real, que s'ha d'exercir i que ens obliga a ratificar la realitat, no en ella mateixa i tal com ens és donada, sinó com una matèria a la qual s'aplica per fer-la diferent del que ella és, sense que tal transformació mai pugui ser acabada, heus aquí els trets característics que ha de revelar tota teoria dels valors.

Cap valor, però, no es pot separar de la cosa en què s'encarna, sense la qual no seria res més que una idea, o un desig, o una esperança, en tots els casos una simple aspiració de la consciència. Fora d'aquesta encarnació, la cosa és indiferent i el valor irreal."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 368-372.

Text original:

"On pourra remarquer encore que l’idéal, c’est ce qui est autre que le réel, ce que je ne suis pas et non pas ce que je suis, ce que je n’ai pas et non pas ce que j’ai, l’avenir et non pas le présent. Mais cet « autre » doit toujours être préféré au « même » et cela parce que le même en tant qu’il est donné m’enferme toujours dans un objet actuel et possédé, au lieu que l’ « autre » ne peut être pensé que par un acte qui me spiritualise et qui m’oblige à m’élever sans cesse au-dessus de moi-même en poursuivant toujours quelque nouvelle fin sans pouvoir jamais espérer l’atteindre."

(...)

"La valeur ne peut pas être simplement contemplée : elle doit être instaurée, ou plutôt elle ne peut être contemplée qu’afin d’être instaurée ; il faut donc qu’à l’échelle de l’être participé une distinction s’opère entre l’idée ou l’idéal, qui est la valeur elle-même en tant qu’elle est pensée plutôt que vécue, désirée plutôt que possédée, et le réel qui, comme tel, est indifférent à la valeur, mais dans lequel la valeur cherche toujours à s’incarner afin que nous puissions la rendre nôtre et pourtant sensible à tous."

(...)

"On ne rompra jamais entre l’idéal et le réel ; et l’on peut dire que le caractère essentiel de la valeur, c’est d’établir entre eux un lien qui est indissoluble, de telle sorte que nous ne puissions nous satisfaire, ni du réel qui doit toujours être pour nous une révélation de l’idéal ou un appel vers l’idéal, ni de l’idéal qui, sous peine d’être un rêve sans consistance ou de rester une possibilité pure, doit toujours s’actualiser et demeure doublement en rapport avec le réel qui est pour lui à la fois un point de départ et un point d’arrivée, la matière à laquelle il s’applique et le corps dans lequel il accède à l’existence."

(...)

"Qu’il y ait dans notre âme un pouvoir de penser un ordre différent de l’ordre donné et que ce pouvoir soit lui-même un pouvoir réel, qu’il faille l’exercer et qu’il nous oblige à ratifier la réalité, non en elle-même et telle qu’elle nous est donnée, mais comme une matière à laquelle il s’applique pour la rendre autre qu’elle n’est, sans qu’une telle transformation puisse être jamais achevée, voilà quels sont les traits caractéristiques que doit mettre en lumière toute théorie des valeurs.

Nulle valeur pourtant ne peut être séparée de la chose où elle vient s’incarner, sans quoi elle ne serait rien de plus qu’une idée, ou un désir, ou une espérance, dans tous les cas une simple aspiration de la conscience. Hors de cette incarnation, la chose est indifférente et la valeur irréelle."

Joc axiològic

Morris Louis 1958

Agafeu aquest llistat de grans valors: 1. Justícia 2. Pau 3. Llibertat 4. Igualtat 5. Fraternitat 6. Bellesa 7. Bondat 8. Veritat 9. Amor. Trieu els dos que us semblin més importants. Escriviu la xifra resultant, posant el número més baix primer. Aquesta xifra us defineix.

Podeu comparar resultat amb amics i coneguts. L'exercici afavoreix converses interessants. No jerarquitzeu els dos valors triats. Una manera bonica de presentar el llistat és aquesta:

                                          6.   7.   8.   9.

                                             3.   4.   5.

                                                 1.   2.

Resultats possibles: 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 23, 24, 25, 26, 27, 28, 29, 34, 35, 36, 37, 38, 39, 45, 46, 47, 48, 49, 56, 57, 58, 59, 67, 68, 69, 78, 79, 89.

(tuit d'en Rai de 25.10.2024)

Valors i pulsions

Agnes Martin 1965

"Els grans valors exerceixen un cert control i reorientació de les pulsions espontànies. Quan són poc operatius, quan han perdut pes, quan són  ignorats o menystinguts, aquestes pulsions fan més el que volen. Això és negatiu tant per a les persones com per a les societats."

(tuit d'en Rai de 08.11.2024)

Obvietat

Clyfford Still 1971

"Una obvietat que tendim a oblidar: els valors només existeixen quan algú els porta a la pràctica. Si ningú els encarna, no existeixen. No els podem donar per suposats, per garantits. Depenen de nosaltres, en som responsables. L'amor només existeix quan algú estima."

(tuit d'en Rai de 15.06.2024)

Ostentació prepotent

Twombly 1952

L'ostentació prepotent de coneixements, com l'ostentació prepotent de riquesa, pot generar humiliació i ressentiment. Ni que es faci inconscientment, de forma no premeditada.

Ni l'una ni l'altra d'aquestes ostentacions respon a cap necessitat social digna de respecte.

L'ostentació prepotent de coneixements pot generar també desafecte envers la cultura. Quan el món acadèmic la fomenta, posa en qüestió el seu mateix paper a la societat.

Certament cal atresorar coneixements i pensar amb rigor. El problema no rau en els coneixements, sinó en la seva ostentació prepotent.

Becket

T. S. Eliot

La pàtria és una realitat que pot ser positiva, que pot ajudar a configurar la vida de les persones, però no és un valor. Està per sota dels valors, i ha d’estar al servei dels valors. Dit de manera gràfica: si la meva pàtria oprimeix, he d’estar a favor dels oprimits, no de la meva pàtria.

Dit sigui de passada, això passa també amb la felicitat, la gran aspiració espontània dels éssers humans: està molt bé, però no és un valor, està per sota dels valors i ha d’estar al servei dels valors. Si no és així, es nega a ella mateixa, s’autodestrueix: no hi pot haver felicitat contra els valors o al marge dels valors.

Hi ha una connexió entre els valors i la divinitat? Tot i la dificultat de precisar-la, haurem de dir que per als que “creuen” (o sigui, per a aquells per als que la noció de Déu opera de fet com a símbol central, trasbalsador i vertebrador en la seva dinàmica personal) aquesta connexió existeix. Ho mostra la freqüent associació que es fa de Déu amb quatre dels grans valors (amor, veritat, bondat i bellesa).

No sorprèn, doncs, que al llarg de la història s’hagin donat exemples, reals i mítics, de contraposició entre els valors i la pàtria, i més concretament, a partir de la vinculació a la que ens acabem de referir, de contraposició entre Déu i la pàtria. Exemples molt més rics i importants que el seu contrari, la freqüent i banal, quan no oportunista i manipuladora, associació entre Déu i la pàtria, el “Déu amb nosaltres” proclamat retòricament per tants pobles de totes les èpoques.

La història de Becket és una magnífica materialització de la contraposició entre Déu i la pàtria. I la versió de T.S. Eliot (l’obra de teatre Murder in the Cathedral, 1935) és una esplèndida versió d’aquesta història/mite. Amb un llenguatge d’un gran vigor i solemnitat, Eliot (1880-1965) ens proposa les seves reflexions al voltant del moment final de la vida de Becket, el seu assassinat a la catedral de Canterbury el 2 de desembre de 1170. El llenguatge emprat per Eliot impressiona (si més no, a la gent d’unes determinades generacions); és un llenguatge simbòlic, ric, solemne, culte però comprensible, d’una gran força tràgica (a mi se m’associa al de Charles Péguy i el de Paul Claudel, per exemple). El Becket d’Eliot és grec, és medieval, és renaixentista, és modern.

No sé, però, si és comprensible des de la post-modernitat, o si avui semblaria passat de moda, incomprensible, efectista, pretensiós, transcendentalista o carrincló. No sé si seria viable plantejar actualment un muntatge de l’obra que no oblidés ni traís els seus valors ètics i estètics, ans al contrari. Que els subratllés, que els fes evidents, que els posés de manifest, que els fes arribar a les noves generacions. Seria un bon repte per al teatre català, que disposa d'una bona traducció de l'obra a la nostra llengua feta el 1965 pel crític teatral i eminent liturgista Josep Urdeix, bon coneixedor del llenguatge eclesiàstic i capaç de conservar les ressonàncies litúrgiques i sàlmiques de l'obra d’Eliot (traducció publicada el 1966 per Edicions 62 com a n. 17 de la seva Col·lecció Blanquerna). Seriem capaços, com a cultura catalana, de muntar i acollir una bona versió del Becket d’Eliot, seixanta anys després de la que es va fer al Centre Parroquial de Sant Joan d’Horta el 1965 com a homenatge a Eliot, que havia mort a Londres el 4 de gener de 1965?

Aquí en teniu un fragment:

“Purifiqueu l’aire! Netegeu el cel! Renteu el vent!
Agafeu les pedres una per una, i renteu-les.
La terra és bruta, l’aigua és bruta, els nostres animals i nosaltres mateixos estem tacats de sang.
Una pluja de sang m’ha cegat els ulls.
¿On és Anglaterra? On para Kent? On és Canterbury?
Oh, lluny, lluny, lluny, lluny en el passat;
i jo faig camí per una terra de troncs estèrils: però si els tallo vessen sang;
camino d’esma per una terra de roques seques: però si les toco vessen sang.

¿Com, com podré tornar mai a les estacions benignes i plàcides?
Queda’t, oh nit, amb nosaltres; para’t, sol; atura’t, temps, que no arribi l’alba, que no vingui la primavera.
¿Podré tornar a mirar el dia i les coses senzilles, si les haig de veure totes tacades de sang,
darrera una pluja de sang que va caient?

No volíem que hagués passat res.
Compreníem la desgràcia de cadascú, les pèrdues personals, la misèria general, vivint i mig vivint;
la por de la nit que s’acaba amb la feina del dia; la por del dia que acaba amb el son;
però la xerrada al mercat amb l’escombra a la mà, i llençar les cendres a mitjanit,
i recollir la llenya pel foc de bon matí, eren actes que posaven un límit al nostre sofriment.
Cada horror tenia el seu límit, cada dolor una manera d’acabar-se:
a la vida, no hi ha temps per a un sofriment molt llarg.

Però aquest, aquest està fora de la vida, fora del temps, és un instant etern de mal i de desgràcia.
Estem tacats amb una brutícia que no es pot netejar, lligats a la misèria sobrenatural.

Però no som només nosaltres, ni la casa, ni la ciutat, els que estem tacats,
És tot el món que està fet un femer.
Purifiqueu l’aire! Netegeu el cel! Renteu el vent!
Agafeu les pedres una per una, separeu la pell de la carn, separeu el múscul de l’os, i renteu-los!
Renteu la pedra, renteu l’os, renteu el cervell, renteu l’ànima, renteu-los, renteu-los!”

(recitat del cor mentre Becket és assassinat)

Comissió de Valors

Hodgkin 2002

L'any 2000 la Generalitat de Catalunya va crear una Comissió de Valors en el marc de les jornades “Catalunya demà”. Aquesta en fou la interessant presentació.

Els valors i Catalunya

I

En tota societat sembla haver-hi un procés permanent de destrucció, conservació i construcció de valors. Sembla ser un procés espontani, que ningú pot aspirar a conduir, a dirigir (bé evoca l’hinduisme els noms de Xiva, Vixnu i Brahma per simbolitzar aquesta triple dimensió de la dinàmica de la realitat; són doncs tres dimensions de la divinitat les encarregades d’aquestes tasques, que no estan, per tant, en mans dels homes).

Ara bé, les societats semblen tenir alhora una certa capacitat de reflexió, d’autoanàlisi, i un cert marge de maniobra –més o menys gran- en l’actuació que els poden permetre un cert grau d’influència, d’incidència en aquesta dinàmica sense aturador. Per dir-ho gràficament: no es pot conduir el procés, però es pot aspirar a reconduir-lo: es pot aspirar a prendre determinades iniciatives que d’alguna manera hi influeixin, el marquin. 

Caldria, doncs, dur a terme una tasca d’anàlisi i de proposta en la triple direcció esmentada: veure quins són els valors vigents en la nostra societat que més aviat hauríem de procurar anar eliminant, quins val la pena de conservar, amb els retocs que calguin, i finalment fer propostes de creació, de construcció de nous valors que puguin contribuir a vertebrar i orientar positivament a la nostra societat en el futur. Aquest és un esquema elemental, simplista, que en el seu desenvolupament mostrarà una molta més gran complexitat, però que potser pot ser útil com a imatge inicial per al desencadenament d’una dinàmica de treball en aquest àmbit dels valors, o si més no pot ser una proposta que doni peu a un debat del que sorgeixin esquemes més rics i operatius.

El treball en l’àmbit dels valors és delicat, i requereix una notable dosi de lucidesa per part dels qui l’emprenen. Lucidesa en l’anàlisi, o sigui saber captar quins són els valors realment operatius i la seva dinàmica, reduint al mínim la incidència de la pròpia subjectivitat, dels propis desigs, en aquesta tasca de reflexió. I lucidesa en les propostes, que vol dir tenir idees clares sobre l’horitzó a assolir, sobre la proposta a fer, sobre la direcció en la qual avançar.

Aquesta tasca d’anàlisi i proposta s’hauria de fer simultàniament des d’un màxim nombre d’instàncies possible per tal de recollir un conjunt de contribucions que sigui representatiu del pensament de la nostra societat. Perquè si són realment representatives, un cop aplegades i sintetitzades aquestes contribucions haurien de permetre emetre propostes amb una certa possibilitat d’incidència real. Però també és cert que no es tracta d’un simple treball de recollida i coordinació. Les propostes que es faran des dels diferents sectors i instàncies que es vulguin embarcar en aquesta dinàmica no podran excloure les incompatibilitats, la confrontació de models diferents, de posicions diverses, més o menys contraposades, que donaran lloc a una dinàmica de debat, de polèmica que podria arribar a ser, donada la temàtica, ferotge (i no seria pas dolent que ho fos).

Caldrà doncs trobar els mecanismes per fer que aquestes discussions siguin el més obertes, públiques i compartides possible, ja que només implicant en elles un màxim de ciutadans hi haurà possibilitats que les posicions que gaudeixin de més favor, de major suport social, configurin el resultat final i aquest pugui esdevenir un element eficaçment fecundador de la nostra dinàmica de transformació social.

En resum: 1) lucidesa de les anàlisis i les propostes: 2) reflexió en un màxim d’instàncies i aplegant-ne el fruit (cosa que pot comportar la necessitat d’unes certes pautes de treball comuns); 3) no defugir la confrontació ans fer el debat el més ampli, profund i viu possible; 4) treballar en la triple direcció eliminació-conservació-construcció.

II

Una tasca d’aquesta mena l’hauria d’emprendre qualsevol societat que vulgui ser una mica responsable i protagonista de la seva pròpia evolució. Ara bé, la seva importància pel futur d’un col·lectiu rep un èmfasi especial quan aquest col·lectiu es troba en situació de risc d’extinció de la seva identitat. En aquests casos, el treball sobre els valors pot esdevenir un element decisiu per a aquesta supervivència.

Dit d’una altra manera: pels francesos, dur a terme aquesta tasca és important a l’hora de mirar d’orientar el model de societat cap al qual volen avançar, però dels seus resultats no en dependrà, si més no a curt termini, la supervivència de la identitat francesa. Si bé és cert que la cultura francesa ha perdut en els darrers trenta anys projecció internacional, internament segueix gaudint de bona salut, com mostra, tot i els problemes que hi puguin haver, la seva capacitat d’integració dels immigrants.

Pels catalans, en canvi, el desafiament és més gran, ja que del resultat d’aquesta tasca en pot dependre la mateixa continuïtat de la identitat catalana. De l’encert i la creativitat del treball indicat en depèn la capacitat de generar propostes engrescadores, mobilitzadores, que facin que la gent consideri espontàniament, inconscientment, que val la pena adherir-s’hi activament i contribuir a la seva implementació. I com que aquestes propostes innovadores i mobilitzadores aniran lligades a la identitat catalana en haver estat formulades des d’aquesta identitat, això comportarà una major possibilitat de pervivència d’una llengua, d’una cultura, d’una manera de fer, d’una manera de veure el món construïda en constant evolució durant segles i que voldríem que pogués continuar evolucionant en el futur.

Caldrà tenir, doncs, present que el risc d’extinció de la identitat catalana condicionarà profundament el procés de reflexió i treball de la nostra societat sobre la qüestió dels valors.

III

És probable que en aquest procés calgui una experiència pilot que exemplifiqui aquesta dinàmica, que permeti visualitzar-la. Una experiència pilot que pugui també generar les pautes per a fer operatiu el treball més ampli que es pugui fer després. La Comissió de Valors que la Generalitat de Catalunya ha posat en marxa en el marc de les jornades “Catalunya demà” podria jugar aquest paper, ser un cert laboratori d’assaig on es pogués fer un intent de la quàdruple tasca abans apuntada i, en funció de l’experiència adquirida, proposar les pautes per obrir el debat al conjunt de la societat catalana.

Proposar les pautes pot voler dir explicar els resultats del propi treball, oferir uns materials de reflexió ben triats que s’hagin mostrat útils en el procés viscut per la Comissió, elaborar un guió de treball o un qüestionari per a permetre fer convergir i poder recollir el treball fet a les altres instàncies i fer una proposta dels àmbits on es podria dur a terme aquest treball. Proposta que pot passar, per exemple, per suggerir la creació de comissions de valors obertes a tothom interessat a nivell dels municipis, barris o comarques de Catalunya que s’hi vulguin apuntar, en les que cada una podria triar els seus president, ponent i secretari per a vertebrar la tasca. També es podria donar aquest caràcter a associacions ja existents que volguessin participar-hi.

IV

Evidentment, tot això no és més que una reflexió sobre procediments, sobre marcs formals. On ens la jugarem és en els continguts, en la capacitat d’agudesa de percepció i d’imaginació creativa a l’hora de treballar. En la capacitat de ser crítics implacables per assenyalar el que caldria eliminar, explicant-ho prou bé com per fer veure a un màxim nombre de gent possible la conveniència d’aquesta supressió. Cal deslligar les llengües, obrir les polèmiques fins al fons, anar fins als darrers nivells d’anàlisi de motivacions, de coherències, de pressupòsits, de prejudicis, d’herències mal païdes, de mandres, d’egoismes.

I ens la jugarem en la capacitat de ser lúcids per a detectar els valors a mantenir, cosa que sovint voldrà dir treure’ls-hi certs embolcalls per preservar-ne millor el nucli valuós. I ens la jugarem en la capacitat de crear, d’imaginar, d’innovar. Aquest serà un àmbit decisiu, que marcarà la tònica del conjunt resultant. Perquè amb la neteja i l’actualització no n’hi ha prou. Tindríem sensació d’insuficiència, de mancances greus. Cal afegir-hi la capacitat dinamitzadora del conjunt que aportarà la potència de les noves propostes, que a més seran les encarregades d’atorgar al conjunt personalitat, originalitat, l’atractiu del que és nou i del que és únic. La novetat necessita de la neteja per fer lloc i de la conservació actualitzada per fer gruix i fonament, per donar pes i consistència i evitar enlairades espectaculars que puguin acabar en desastres (la història ja ens en ha donat prou exemples). Però la novetat és imprescindible per donar nova vida al conjunt.

Tot i haver potser afegit en aquests darrers paràgrafs una mica de color, continuem movent-nos en el nivell de les consideracions formals, descarnades. I el pas on ens la jugarem, el que conta, és el següent pas, el de mullar-se, el d’entrar en les propostes concretes i les seves argumentacions. Aquest pas l’haurem de fer molts, per separat i conjuntament. Les contribucions individuals tindran pes en la mesura que ressonin en els altres, que recullin la seva adhesió –o el seu rebuig-. Aquí caldrà demanar un llenguatge clar (dir les coses pel seu nom, sense prudències malenteses, sense circumloquis protectors, fent servir frases percutents, exemples, etc.) i honestedat i coratge (dir realment el que hom pensa, no el que hom creu convenient de dir, i no tenir por de fer el ridícul, de ser criticat). Sense això el procés es perdrà en les alçades dels cercles acadèmics o en la manca de gruix de les propostes derivades del càlcul i no de la convicció.

Hi haurà qüestions metodològiques i semàntiques prèvies a aclarir, evidentment, i aquí també pot ser molt útil la tasca de l’experiència pilot que suposarà la Comissió de Valors de les jornades “Catalunya demà”. Una experiència que servirà per desbrossar el terreny, per poder anar després més directament al gra. Però que no pot acabar en ella mateixa, perquè un treball d’aquesta mena no el pot fer un petit grup d’experts, per representatiu i ben triat que sigui, sinó que és la tasca de tota una societat, o si més no de tots aquells que vulguin participar-hi. Els experts són necessaris i poden fer una contribució inestimable, però serà imprescindible crear els mètodes, els canals per permetre que el major nombre de reflexions possibles es fusionin i s’articulin en un potent resultat final capaç de reconduir eficaçment, “a poc a poc i amb molta confiança”, com diu el nostre poeta, la dinàmica col·lectiva.