Cites d’una petita obra de Leszek Kolakowski, filòsof polonès nascut el 1927 i mort el 2009, que pertany a aquesta interessantíssima família del marxisme dissident dels anys seixanta, amb personatges com el científic Robert Havemann i els també filòsofs Agnes Heller o Karel Kosik. L’assaig, de 1967, es titula El racionalisme com a ideologia i va ser publicat en castellà el 1970 per Ariel, traduït per Jacobo Muñoz.
“La relació concreta amb la realitat exigeix, certament, que determinades característiques de la mateixa siguin assenyalades com a especialment importants, mentre s’abandona tot interès per altres, indiferents des del punt de vista de la tècnica. D’aquí que el coneixement pràctic o coneixement de les coses - no atenent a determinades característiques seves obtingudes per abstracció, sinó a la seva concreció mateixa, és a dir, a la seva irrepetibilitat - sigui antitècnic per naturalesa. El coneixement concret es dona en la relació estètica amb el món; l’abstracte, al contrari, en la relació tècnica i pràctica amb el mateix.” (p. 9)
Kolakowski va perfilant les característiques del racionalisme a través d’un interessant crescendo en el que va refinant la formulació de la posició racionalista:
1. El racionalisme és una concepció d’acord amb la qual els mitjans de contacte humà amb el món, constituïts de manera que el contingut del saber guanyat amb la seva ajuda no resulta per principi susceptible de formulació lingüística, no tenen valor cognoscitiu (és a dir, no són aplicables a la ciència). (p.11)
2. El racionalisme és una concepció d’acord amb la qual els mitjans de contacte humà amb el món, constituïts de manera que el contingut del saber guanyat amb la seva ajuda no pot ser subjecte per principi a control intersubjectiu (control concernent a la verificació d’aquest saber o, al menys, a la seva correcta comprensió) ni a cap falsació, no tenen valor cognoscitiu (és a dir, no són aplicables a la ciència). (p.11-12)
3. El racionalisme proclama que no existeix cap objecte de coneixement (és a dir, de coneixement científic) ni cap domini de la realitat que, per principi, només puguin ser aprehesos pels éssers humans de tal manera que el contingut de saber sobre els mateixos no sigui susceptible de formulació lingüística. (p. 15-16)
4. El racionalisme proclama que no existeix cap objecte de coneixement (és a dir, de coneixement científic) ni cap domini de la realitat que, per principi, només puguin ser aprehesos pels éssers humans de tal manera que el contingut de saber sobre els mateixos no pugui ser sotmès a control intersubjectiu ni a falsació. (p. 16)
5. El racionalisme proclama que en el coneixement humà (és a dir, en el coneixement científic) no pot sorgir cap problema la solució del qual (és a dir, la millor solució possible del qual), atenent a les propietats dels objectes que el concerneixen o atenent a les propietats de l’activitat cognoscitiva humana, resulta ser d’una naturalesa tal, que el seu contingut no sigui susceptible de formulació lingüística. (p. 17)
6. El racionalisme proclama que en el coneixement humà (és a dir, en el coneixement científic) no pot sorgir cap problema la solució del qual (és a dir, la millor solució possible del qual), atenent a les propietats dels objectes que el concerneixen o atenent a les propietats de l’activitat cognoscitiva humana, resulta ser d’una naturalesa tal, que el seu contingut no pugui ser subjecte a control intersubjectiu (control concernent a la verificació d’aquest saber, o al menys a la seva correcta comprensió) ni a cap falsació. (p. 17-18)
Però Kolakowski fa ràpidament un contrapunt fonamental a aquestes tesis:
“És obvi que el contacte dels éssers humans amb el món s’esdevé per via no discursiva, és a dir, de tal manera que el contingut del que arriben a saber en virtut d’aquest contacte no pot ser adientment expressat amb paraules. Una part considerable del nostre contacte amb el món posseeix aquest caràcter, ja que, entre altres coses, no hi ha cap percepció sensorial que pugui ser adientment expressada per mitjà del llenguatge; d’on es desprèn, per exemple, la inexistència de dues percepcions exactament iguals i, també, el caràcter il·limitat de les característiques pròpies de la percepció sensorial” (p. 21)
“No hi ha cap dubte, per altra part, que tota comunicació consumada en l’àmbit artístic evidencia una naturalesa no-discursiva; el contacte immediat amb una determinada obra d’art no pot ser, en efecte, substituït per cap descripció de la mateixa.” (p. 22)
La definició del racionalisme acceptable al positivisme acaba essent doncs:
7. Totes aquelles proposicions que no siguin alhora falsables i traduïbles al vocabulari de la vida quotidiana o al llenguatge de les ciències de la naturalesa, no pertanyen a la ciència (o: haurien de ser excloses de l’àmbit de les nostres conviccions). (p. 32)
Però Kolakowski continua trobant objeccions:
“Hi ha qüestions respecte a les que tota solució o resposta és inverificable i que, alhora, exerceixen una influència essencial sobre la nostra conducta.” (p. 72)
I vol anar més enllà, definint un tarannà racionalista radical superador del positivisme:
a) Rebutgem la regla en virtut de la qual únicament tenen validesa en l’àmbit de les visions del món les conviccions verificades o perfectament verificables.
b) Rebutgem la regla que nega el valor cognoscitiu de tot contacte amb el món no susceptible de ser íntegrament verbalitzat.
c) Rebutgem la regla que desestima com a fonamentalment inintel·ligibles i inacceptables tots aquells judicis que no resulten susceptibles de traducció al llenguatge de les ciències empíriques o als termes habitualment referits als objectes de la vida quotidiana. Rebutgem també l’equiparació entre intel·ligibilitat i veraficabilitat.
d) Rebutgem la regla que afirma que la probabilitat d’eficàcia de l’acció és proporcional a la seva racionalitat.
e) Rebutgem la regla d’acord amb la qual un pensament racional en totes les seves dimensions coadjuva, sense excepció, al progrés del pensament racional.
f) Rebutgem la regla que ens imposa la tasca d’aspirar a eliminar, en tots els casos, els termes ambigus del nostre llenguatge.
g) Rebutgem la regla que recomana la no intervenció del pensament racional a l’àmbit dels valors.
h) Rebutgem la creença que la intervenció del pensament racional en l’àmbit de les avaluacions pugui acabar convertint-lo en un sistema complet i lliure de contradiccions.
i) Rebutgem la regla que recomana la racionalització de les reaccions emocionals; igualment ens neguem a considerar les avaluacions com a manifestacions d’aquestes reaccions.
“No hi ha cap visió del món els principis de la qual no puguin ser convertits, gràcies a una determinada inflexió de l’enteniment, en un substitutiu de la revelació (...) Tota veritat pot oferir la temptació d’un asil permanent, d’un refugi sempre segur, incitant-nos a cercar en ella protecció per als nostres actes i portant-nos a considerar-la com a realitat preexistent, com a substitutiu, en darrera instància, de la providència. Tota veritat és una temptació de retorn a la infantesa. Tota veritat pot ser utilitzada – no per les seves propietats immanents, sinó per la forma d’assimilar-la - com a pretext per renunciar a l’autonomia, per retornar al món infantil, per lliurar-se a la nostàlgia duradora de l’estat embrionari.
Els principis bàsics del racionalisme en el sentit primerament explicitat –el principi de la plena discursivitat, el de la plena verificabilitat i altres- poden arribar tots a convertir-se en un instrument que insensibilitzi la nostra raó respecte a les possibilitats desconegudes del món. Fins i tot el principi de contradicció pot jugar aquest paper. Cosa que no significa, de cap manera, que sigui el nostre propòsit portar el propi principi fonamental del racionalisme ad absurdum confonent-lo i paralitzant-lo, és a dir, que ens proposem exaltar la necessitat d’un permanent posar en dubte totes les veritats i totes les evidències, la necessitat, en fi, de posar efectivament i incansablement en dubte tot possible judici. La vida seria, en tals condicions, impossible. El que ens importa subratllar és la conveniència d’una general disponibilitat a verificar-ho tot sempre que existeixi algun motiu a favor d’aquesta verificació, així com la necessitat de considerar tota veritat reconeguda com a eminentment provisional.” (p. 94-95)
“El racionalisme no és, doncs, una tesi sinó un tarannà. Un tarannà en virtut del qual la raó es manté oberta al possible pluralisme del món, a la possible relativitat de tots els valors. El racionalisme implica tolerància davant de la multiplicitat de la realitat. “ (p.96)
“El racionalisme sent una desconfiança natural davant de l’absolutisme axiològic, davant de les imatges dicotòmiques del món, davant de tota tesi que proclami ser una regla definitiva del coneixement. (...) El racionalisme és, doncs, incondicionalment radical en el sentit etimològic de la paraula: no creu que pugui ser mai efectivament abastat un absolut epistemològic, ni que pugui ser considerat cap principi explicatiu del món com a indubtable de manera permanent” (p.97)
“El racionalisme és el reconeixement de la impossibilitat de la teodicea en sentit estricte, de la impossibilitat de justificar el món existent en virtut d’una arrel ontològica situada fora d’ell. (...) El racionalisme no creu en cap procés del devenir humà cridat a culminar en una harmonia definitiva. No té cap confiança en tots aquells punts de vista que prediquen que la contradicció entre el ser-així i l’existència de l’home quedarà solucionada el dia en que l’home realitzi plenament la seva pròpia naturalesa. Perquè d’aquesta contradicció emana la naturalesa humana, una naturalesa capaç de mutacions creadores, és a dir, la naturalesa humana per antonomàsia. “ (p. 100-101)
“(El racionalisme) no es presenta als homes com quelcom que des de fora hagi de ser acceptat o rebutjat; se’ls hi presenta com la seva mateixa naturalesa, una naturalesa en permanent estat de provisionalitat. Els hi pren la superfície en que reposaven els seus peus per fer-los veure que eren homes en la mesura, precisament, en que aquesta superfície era tan sols imaginària.” (p. 102)
“El tarannà que proposem implica una disponibilitat constant, un constant mantenir oberta la ment, lluny de tota esperança d’arribar mai a un punt de vista absolutament acabat, al qual considerar superior als altres.” (p. 106)
“Acceptar uns determinats valors no implica irrevocablement que l’acceptació que en cada cas estigui en joc hagi de tenir, a la pràctica, un caràcter general. Plantejat així el problema, el podem deixar sense resposta, ja que l’acceptació d’un valor és independent de la solució que hi donem. Es tracta, en fi, d’un estat de coses fàcilment exemplificable: suposant una especial predilecció en nosaltres per tal o qual obra d’art, no tenim, en realitat, perquè comptar incondicionalment amb que tothom comparteixi o es disposi a compartir aquesta predilecció nostra. L’afirmació d’un determinat valor no ha, doncs, de sustentar la pretensió de constituir sempre un acte universal, de manera idèntica a com qui afirma el valor en qüestió no està tampoc obligat a considerar-se una espècie de legislador de la humanitat. El que sí que podem, en canvi, és difondre al màxim la nostra afirmació.” (p.107)
“(...) La “falta de sentit de la vida” pot acabar convertint-se també en una mitologia, tan tranquil·litzadora i justificadora com qualsevol altra, així com en refugi segur per a qualsevol apatia espiritual, que es nega a intentar ja res i que obté una trivial satisfacció pensant que per fi ha trobat un sòl ferm que tot ho justifica i sobre el que es pot deixar caure tranquil·lament. (...) Si el racionalisme radical és el principi de l’assaig permanent i el rebuig de tota solució pretesament definitiva, no hi ha cap dubte que expressions com “l’absurd de l’existència”, “existència tràgica”, “soledat incurable”, etc. no es diferencien d’altres lemes ideològics, en la mesura en que es pretén fer-los passar també per desvelacions últimes de la naturalesa del món. Sobre la idea de la tragèdia resulta possible deixar-s’hi caure tan còmodament com sobre la de la salvació eterna o sobre la idea que la consciència és condicionada per l’ésser; qualsevol d’aquestes tres idees pot acabar sent igualment un refugi per a la manca de pensament, la ignorància i la despreocupació, així com un pretext per a l’abandonament de qualsevol esforç. (...) El racionalisme radical no es contraposa a cap doctrina determinada: només s’oposa a que qualsevol situació o qualsevol explicació del món siguin definides com a cosa definitiva.” (p.109-110)
“L’aliança entre Orestes i Atenea és una aliança segellada entre un déu i un ésser humà, que junts qüestionen l’absolut de la divinitat i l’absolut de la majoria humana. (...) La llegenda d’Orestes ens procura una explicació ben encertada del que entenem per racionalisme radical. Un racionalisme que només aparentment és una crítica de tot absolut exterior a l’home. El seu contingut essencial és, en realitat, l’autocrítica.” (p. 113)
“La possibilitat del racionalisme és, en aquest sentit, la possibilitat de la llibertat, d’aquesta llibertat, precisament, de la que només podem gaudir en la mesura que siguem conscients d’ella. Tot i que només així mereix la llibertat que es lluiti per aconseguir-la.” (p. 114)
%20det.jpg)
Entrades
