Martí i Pol: Mot rera mot

Kandinski 1909

"Mot rera mot acumulem silencis

mentre defora esclaten, poderosos,

la llum i el vent.

             Qui ens crida rera els arbres?

Solemnement desfà camí l’estol

de gavians, i la claror proposa

aquell declivi lent de la tardor

que escriu en cada fulla nous designis.

Em veig al lluny, i em reconec, barquer

tossut que remunta el corrent altra vegada."

Miquel Martí i Pol a Primer llibre de Bloomsbury (1982)

Martí i Pol: Solstici

Hernández Pijuan 1988

"Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,

i amb turpituds, anhels i defallences;

humanament, entre brogit i angoixes

pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida, amb la certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes

l'aigua de llum que brolli de les pedres

d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres."

Miquel Martí i Pol a L'àmbit de tots els àmbits (1981)

Martí i Pol: El secret

Hernández Pijuan 1960

"Si esbrineu d’un sol gest el secret dels meus versos

els heu arrabassat la meitat de la vida.

Perquè la força resideix a dir,

a repetir cent cops les paraules llegides,

a fer bandera de combat de les idees

apreses, una a una, lentament, amb esforç.

Si esbrineu d’un sol gest el secret dels meus versos

restareu afectadament sorpresos

i oblidareu aviat tot el que us he dit.

Perquè les paraules han de penetrar dins vostre

suaument, com la pluja d’hivern,

per tal que puguin fecundar el vostre silenci

i establir un corrent d’amor intens

entre tots els homes.

Que aquest és el destí, el gran destí dels poetes."

Miquel Martí i Pol a Veu incessant (1956)

Martí i Pol: Com un ocell a les mans

Hernández Pijuan 1961

"Com un ocell a les mans d'un infant,

tan insegura

com un ocell de niu a les mans d'un infant,

la meva veu a les vostres mans.

Insistiu a voler posseir la bellesa

i heu perdut el tacte de les coses delicades.

Les vostres mans són dures com un rostoll

i teniu dits desiguals i gruixuts;

debades l'aigua de la meva veu

hi cau com una pluja.

Transmesa constantment,

tothora renovada,

la bellesa és el vostre patrimoni,

però vosaltres estimeu

absurdament el risc

o la peresa, trista i rutinària,

d'una llar de cartó.

Puc predicar‐vos amb les vostres mateixes paraules:

fugiu del cristianisme de les coses,

paganitzeu de nou tots els afectes,

car per assolir la bellesa

us heu de despullar de prejudicis

i viure amb els ulls ben oberts

i amb els sentits tensos com un crit.

Llavors recobrareu el tacte de les coses lleus

i les vostres mans seran de vent i de llum."

Miquel Martí i Pol a Si esbrineu d'un sol gest el secret dels meus versos, els heu arrabassat la meitat de la vida (1957).

Martí i Pol: Si ve l'instant

Hernández Pijuan 1984

"Si ve l'instant que veus que defalleixo

-sóc feble al capdavall, ho saps com jo-

no em deixis desistir.

Recorda'm els projectes no acomplerts,

retreu-me les paraules

amb què vaig comprometre'm

per tu i per mi,

fes-me, si cal, memòria del lloc

i dels objectes que ens acompanyaven.

Només tu pots parlar-me'n sense por

i ens redreçarem junts altra vegada."

Miquel Martí i Pol, L'hoste insòlit, 1979

Martí i Pol: Quasi homenatge

Hernández Pijuan 1991

"Envelliran els llibres i potser 

no els llegirà ningú, però la carn 

no serà pas menys trista. Desaprendre 

tan de futur és una tasca dura 

i també ho és assajar de fer un nus 

amb la corda del temps per recordar 

que encara no has viscut i ja s'apropa, 

furtiu i descaradament solemne, 

el desenllaç. Toca el mar amb els ulls 

cansats de no mirar i esborra els signes 

de qualsevol complaença; que sigui 

tot tan dur i tremolés que ja no puguis 

recular més sense negar-te. Ara 

potser ja res no compta, només l'arbre 

que preserva l'espai de les ventades 

contradient el ritme de les coses, 

o la sageta que desfà camí 

i és un repte de llum que t'assenyala 

i esperes amb temor i amb alegria. 

Envelliran llibres i molt més 

hauràs envellit tu quan, mig escèptic, 

mig resignat, recullis el farcell 

d'enganys i desenganys i, altiu, contemplis 

la immensitat amb la mirada neta 

de turpituds i angoixes, tal vegada 

estrafent sense ganes aquell gest 

de revolta que ben pocs han comprès 

però t'ha acompanyat tota la vida."

Miquel Martí i Pol a Un hivern plàcid (1991-1993) 

Martí i Pol: Aquest potser és el port

Hernández Pijuan 1990

"Aquest potser és el port, i la cadència 

també podria ser la de les barques 

que saplen i es dispersen, solitàries, 

fendint l’espai a ritme lent d’onada. 

Algú, de terra estant, dibuixa signes 

i assaja una remota singladura, 

navegant de secà, que no pot dur-lo 

més enllà de la taula i el paisatge 

d’un vell cafè que el record magnifica. 

Jo, que m’ho miro tot des de les roques, 

conjuraré endevins perquè em desxifrin 

els camins que el vent traça damunt l’aigua 

i els miratges de llum que l’home, en somnis, 

dibuixa al marbre blanc. 

Quan conflueixin, 

potser el capvespre aombrarà la platja 

i l’home s’alçarà i, amb passes lentes, 

se n’anirà, mentre les barques tornen 

una a una i la sorra, amorosida 

per l’escuma, n’acull les confidències."

Miquel Martí i Pol a Algú que espera (1990) 

Martí i Pol: Ha plogut molt

Hernández Pijuan 1985

"Ha plogut molt. De tot arreu m’arriben 

sentors de terra molla. 

Bec, golut, 

la llum esplendorosa del crepuscle. 

Ara pertot la vida recomença 

poderosa com mai; 

i els amants que són lluny l’un de l’altre 

s’enyoren i es desitgen. 

¿I jo qui sóc sinó algú innominat 

que sols viu si tu el penses?"

Miquel Martí i Pol a Els bells camins (1984-1985) 

Martí i Pol: Mira'm els ulls

Hernández Pijuan 1978

"Mira’m els ulls que cap fosca no venç. 

Vinc d’un estiu amb massa pluges, 

però duc foc a l’arrel de les ungles 

i no tinc cap sangtraït pels racons 

de la pell del record. 

Per l’abril farà anys del desgavell, 

set anys, cosits amb una agulla d’or 

a la sorra del temps, 

platges enllà perquè la mar els renti 

i el sol i el vent en facin diademes. 

Mira’m els ulls i oblida el cos feixuc, 

la cambra closa, els rgans silencis; 

de tot això sóc ric, i de més coses, 

però no em tempta la fredor del vidre 

i sobrevisc, aigües amunt del somni, 

tenaç com sempre. 

Mira’m els ulls. Hi pots llegir el retorn."

Miquel Martí i Pol a Estimada Marta, Set poemes d'aniversari I (1977-1978)

Martí i Pol: Tot és camí des d'ara...

Hernández Pijuan 1978

"No em malvendré el silenci. D’aquest cos

en conec els topants i les dreceres

i n’estimo els esclats, les defallences;

no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l’espai

feixuc de mi mateix i dels projectes

desmesurats que em poblen i m’exalten.

Amb els dits balbs de tant palpar memòries

m’inscric a tota mena de propòsits

de goig i d’esperança.

Fonda i clara,

la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa’m no dir‐te el que hem perdut. Ho saps

tan bé com jo i prou que ho repeteixen

tot de corcs, insistents i temeraris

només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir‐te, en canvi, el que hem guanyat:

un pam de món, concret i destriable,

i un vidre de colors per contemplar‐lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda

serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.

Diguem només el que és essencial:

els mots de créixer i estimar i el nom

més útil i senzill de cada cosa.

Delimita’m l’espai, però no esperis

que renunciï a res d’allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,

com neteja els miralls i les cortines

i esmola els caires vius d’aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.

Cada nit

la deixo caure al pou profund del son

i la’n trec l’endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria

del vent arravatat i dels noms del silenci.

Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta

dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima

la vida per damunt de qualsevol riquesa,

l’èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.

Cridat a viure, visc, i poso la mà plana

damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d’ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola

columna de claror, penso la urgent

necessitat de combatre els miratges,

d’abandonar la platja de les hores

on el sol cau a plom damunt l’arena

i abalteix voluntats, i d’establir

noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d’ara és temptador.

No ens calen

espectadors furtius ni gent que aprovi

cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.

Benignes

i agosarats, estimarem la vida

que muda i que es perfà, noblement lenta

i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur

atzar dels horitzons que mai no tanquen

amb pany i clau l’estímul del paisatge."

Miquel Martí i Pol a L’hoste insòlit (1978)

Martí i Pol: Si parlo del teus ulls

Hernández Pijuan 1959

"Si parlo dels teus ulls em fan ressò

cadiretes de boga i un ponent de coloms.

Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fan ressò

profundíssimes coves i ritmes de peresa.

Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fan ressò

platges desconegudes i quietuds d'església.

Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fan ressò

melicotons suavíssims i olor de roba antiga.

Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,

del teu cos que he estimat,

només em fa ressò la meva veu,

i llavors tanco avarament els ulls

i em dic, per a mi sol, el secret dels camins

que he seguit lentament a través del teu cos

tan càlid com la llum,

tan dens com el silenci."

Miquel Martí i Pol a Si esbrineu d'un sol gest el secret dels meus versos, els heu arrabassat la meitat de la vida (1957).

Martí i Pol: Un dia seré mort

Hernández Pijuan 1986

"Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins,
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d’aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s’apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o, encara, en un objecte,
el més íntim i car,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
he d’adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record."


Miquel Martí i Pol a Paraules al vent (1953)

Martí i Pol: Torna Nadal

Ibarrola 1965

"L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.

Torna Nadal i torna la pregunta.
Proclamarem la pau amb les paraules mentre amb
el gest afavorim la guerra?"

Miquel Martí i Pol

a Per preservar la veu (1985)

Martí i Pol: Punt i seguit

Hernández Pijuan 2000

"Doncs bé, me'n vaig. Us deixo
l'ombra d'un sol record.
L'ombra només,
el record me l'enduc
i me'n faré una bufanda, perquè
diu que l'hivern serà molt llarg i dur.
Caldrà que us defenseu
com jo em defenso.
No us deixeu estovar
massa per la tendresa.
Sigueu morigerats en el menjar.
Però si alguna noia
se us abalteix als braços,
estimeu-vos-la amb fúria,
com algú que se sent acorralat
dins una cambra fosca."


Miquel Martí i Pol a La pell del violí (1974)

Martí i Pol: Ben poca cosa tens

Hernández Pijuan 2000

"Ben poca cosa tens:
La taula i uns quants llibres,
l’enyor d’ella, que és lluny
i tampoc no l’oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d’una tristor benigna,
la veu se’t tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima."


Miquel Martí i Pol a Autobiografia (2004)

Martí i Pol: Quasi homenatge

Hernández Pijuan 2002

"Envelliran els llibres i potser
no els llegirà ningú, però la carn
no serà pas menys trista. Desaprendre
tant de futur és una tasca dura
i també ho és assajar de fer un nus
amb la corda del temps per recordar
que encara no has viscut i ja s'apropa,
furtiu i descaradament solemne,
el desenllaç. Toca el mar amb els ulls
cansats de no mirar i esborra els signes
de qualsevol complaença; que sigui
tot tan dur i tremolós que ja no puguis
recular més sense negar-te. Ara
potser ja res no compta, només l'arbre
que preserva l'espai de les ventades
contradient el ritme de les coses,
o la sageta que desfà camí
i és un repte de llum que t'assenyala
i esperes amb temor i amb alegria.
Envelliran els llibres i molt més
hauràs envellit tu quan, mig escèptic,
mig resignat, recullis el farcell
d'enganys i desenganys i, altiu, contemplis
la immensitat amb la mirada neta
de turpituds i angoixes, tal vegada
estrafent sense ganes aquell gest
de revolta que ben pocs han comprès
però t'ha acompanyat tota la vida."


Miquel Martí i Pol a Un hivern plàcid (1994)

Llegir poesia

 

Hernández Pijuan 2000

"Quatre beneficis immediats de llegir poesia:

- permet recuperar el gust pel silenci en un món trasbalsat i sorollós

- torna a fer sentir el gust per la paraula en un món terriblement mediatitzat

- restitueix el gust per la intimitat en un món incert i vulnerable

- reafirma el gust per la reflexió lliure en un món de pensament únic."

Miquel Martí i Pol a La Vanguardia del 09.02.2000

Martí i Pol: El nostre temps

"I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t'ha tocat de viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

Creix, això sí, en la llengua de la tribu,
mot a mot, fidelíssim,
i en l'esperit de revolta que alerta
la teva gent contra la defallença,
perquè en tu s'acompleixi, poc a poc, el futur
i mai no et trobis desvalgut i sol."


Miquel Martí i Pol, El nostre temps (juliol de 1965)

Martí i Pol: L'àmbit de tots els àmbits

Hernández Pijuan 1998

"1

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l'espai concret d'ara mateix, l'espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.

Vam girar full temps ha, i alguns s'entesten
a llegir encara la mateixa plana.

2

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l'hem fet tantes vegades
que ja ningú no se'n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algun gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

3

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l'aigua
s'enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s'escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

4

Massa sovint girem els ulls encara
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

5

¿Qui sinó tots - i cadascú per torna -
podem crear des d'aquest límits d'ara
l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,
l'espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida;

públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

6

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l'arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l'oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l'hora del perill.

Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

7

Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta, en l'espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.

8

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d'aurora.

9

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d'ales immenses que ens empari; res
d'allò que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

10

Vam preservar del vent i de l'oblit
la integritat d'uns àmbits, d'uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l'impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d'un temps expectant i frondós.

11

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història."

Miquel Martí i Pol a L'àmbit de tots els àmbits (1981)

Martí i Pol: Ara mateix

Hernández Pijuan 1998

"Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible."


Miquel Martí i Pol a L'àmbit de tots els àmbits (1981)