Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poemes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poemes. Mostrar tots els missatges

dissabte, 6 de desembre del 2025

Verlaine: Pensem



Daubigny 1863


"Le soleil, moins ardent, luit clair au ciel moins dense.
Balancés par un vent automnal et berceur,
les rosiers du jardin s'inclinent en cadence.
L'atmosphère ambiante a des baisers de soeur.

La Nature a quitté pour cette fois son trône
de splendeur, d'ironie et de sérénité:
Clémente, elle descend, par l'ampleur de l'air jaune,
vers l'homme, son sujet pervers et révolté.

Du pan de son manteau, que l'abîme constelle,
elle daigne essuyer les moiteurs de nos fronts,
et son âme éternelle et sa force immortelle
donnent calme et vigeur à nos coeurs mous et prompts.

Les frais balancements des ramures chenues,
l'horizon élargi plein de vagues chansons,
tout, jusqu'au vol joyeux des oiseaux et des nues,
tout, aujourd'hui, console et délivre.  Pensons."


Paul Verlaine, Poèmes saturniens, Épilogue I (1866)



Possible traducció:


"El sol, menys ardent, brilla clar en el cel menys dens.
Bressolats per un vent de tardor i calmant,
els rosers del jardí s'inclinen rítmicament.
L'atmosfera ambient té petons de germana.

Aquesta vegada la natura ha deixat el seu tron
d'esplendor, d'ironia i de serenor:
Clement, ella baixa, per l'amplitud de l'aire groc,
cap a l'home, el seu subjecte pervers i revoltat.

Amb la vora del seu mantell, que l'abisme constel·la,
ella es digna a netejar la humitat del nostre front,
i la seva ànima eterna i la seva força immortal
donen calma i vigor als nostres cors suaus i ràpids.

El fresc balanceig de les branques canes,
l'horitzó ampliat ple de vagues cançons,
tot, fins i tot el vol alegre dels ocells i dels núvols,
tot, avui, consola i deslliura. Pensem."



divendres, 21 de novembre del 2025

Martí i Pol: Mot rera mot



Kandinski 1909


"Mot rera mot acumulem silencis
mentre defora esclaten, poderosos,
la llum i el vent.
             Qui ens crida rera els arbres?

Solemnement desfà camí l’estol
de gavians, i la claror proposa
aquell declivi lent de la tardor
que escriu en cada fulla nous designis.

Em veig al lluny, i em reconec, barquer
tossut que remunta el corrent altra vegada."



Miquel Martí i Pol a Primer llibre de Bloomsbury (1982)




divendres, 14 de novembre del 2025

Màrius Torres: Última rosa



Louis Anquetin 1890


Última rosa


"Obrint sota la pluja la seva carn morada,  
secreta, en el jardí deshabitat i clos,  
tan nua, en l'olorosa misèria del seu cos,  
desesperadament l'última rosa es bada.

Tot és, al seu entorn, corrupció i repòs.  
¿Qui féu créixer en la branca, ja quasi despullada,  
el botó destinat a obrir-se a l'arribada  
de l'orba estació que condemna les flors?

Ningú no et sabrà mai, poncella de novembre!  
¿Per què la teva heroica voluntat de florir,  
si tot el món és fred i hostil com el jardí?

—L'atzar no sap on va ni quines llavors sembra.  
El seu pas és feixuc. Camina poc a poc,  
sobretot pels camins que no duen enlloc.—"


Màrius Torres, agost de 1937 - 3 d'octubre de 1938.



dissabte, 8 de novembre del 2025

Verlaine: Esperances ofegades



Daubigny 1872


"L’ombre des arbres dans la rivière embrumée
meurt comme de la fumée,
tandis qu’en l’air, parmi les ramures réelles,
se plaignent les tourterelles.

Combien, ô voyageur, ce paysage blême
te mira blême toi-même,
et que tristes pleuraient dans les hautes feuillées
tes espérances noyées!"


Paul VerlaineRomances sans paroles IX (1872)



Possible traducció:


"L'ombra dels arbres en el riu boirós
mor com el fum,
mentre a l'aire, entre les branques reals,
es queixen els coloms.

Quant, oh viatger, aquest paisatge pàl·lid
et veié pàl·lid a tu mateix,
i que tristes ploraven a les fulles altes
les teves esperances ofegades!"



diumenge, 19 d’octubre del 2025

Buscar



Daubigny 1873


"Yo no sé lo que busco eternamente
en la tierra, en el aire y en el cielo;
yo no sé lo que busco; pero es algo
que perdí no sé cuándo y que no encuentro,
aun cuando sueñe que invisible habita
en todo cuanto toco y cuanto veo.

Felicidad, no he de volver a hallarte
en la tierra, en el aire, ni en el cielo,
¡aun cuando sé que existes
y no eres vano sueño!"


Rosalía de Castro (1837-1885) a En las orillas del Sar (1884)




dimecres, 15 d’octubre del 2025

Màrius Torres: Onada del record



Nolde 1910


"Vora la mar, sobre l'arena clara,  
l'aigua mor als meus peus.  
Màgica riu, i tremola; i encara  
plena d'estranyes veus,

desvetlla al fons de la meva peresa  
una llarga remor  
d'onades mortes. Cançons de tristesa,  
paraules de dolor,

crits de passió, recances antigues,  
—solada del meu cor!—  
Onada del record, quan et deslligues,  
safir i porpra i or,

com la veu de l'aigua, única i vària,  
venint de molt endins,  
el meu passat ressona en la fondària  
dels meus cargols marins."


Màrius Torres, juliol de 1937.




divendres, 10 d’octubre del 2025

Verlaine: Cant de tardor



Monet 1873


Chanson d'automne

"Les sanglots longs
des violons
        de l'automne
blessent mon cœur
d'une langueur
        monotone.

Tout suffocant
et blême, quand
        sonne l'heure,
je me souviens
des jours anciens,
        et je pleure...

Et je m'en vais
au vent mauvais
        qui m'emporte
deçà, delà
pareil à la
        feuille morte..."



Paul Verlaine , Poèmes saturniens, Paysages tristes V (1866)



Possible traducció:


Cant de tardor


"Els llargs sanglots
dels violins
        de la tardor
fereixen el meu cor
amb una languidesa
        monòtona.

Tot sufocant
i pàl·lid, quan
        toca l'hora,
recordo
els dies antics,
        i ploro...

I me'n vaig
al mal vent
        que se m'emporta
cap aquí, cap allà
com a la
        fulla morta..."



diumenge, 14 de setembre del 2025

Màrius Torres: Com dos rius paral·lels



Torres-García 1911


Cançó a Mahalta 


"Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.  
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:  
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,  
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,  
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—."


Màrius Torres, març de 1937.




dissabte, 6 de setembre del 2025

Verlaine: Les roses de setembre



Bouts 1468


"L'espoir luit comme un brin de paille dans l'étable.
Que crains-tu de la guêpe ivre de son vol fou?
Vois, le soleil toujours poudroie à quelque trou.
Que ne t'endormais-tu, le coude sur la table?

Pauvre âme pâle, au moins cette eau du puits glacé,
bois-la. Puis dors après. Allons, tu vois, je reste,
et je dorloterai les rêves de ta sieste,
et tu chantonneras comme un enfant bercé.

Midi sonne. De grâce, éloignez-vous, madame.
Il dort. C'est étonnant comme les pas de femme
résonnent au cerveau des pauvres malheureux.

Midi sonne. J'ai fait arroser dans la chambre.
Va, dors! L'espoir luit comme un caillou dans un creux.
Ah! Quand refleuriront les roses de septembre!"


Paul VerlaineSagesse III, 3 (1880)



Possible traducció:


"L'esperança llueix com un bri de palla a l'estable.
Què et fa por de la vespa èbria del seu vol boig?
Mira, el sol sempre es cola per algun forat.
Que no t'adormies, amb el colze damunt la taula?

Pobre ànima pàl·lida, almenys aquesta aigua del pou glaçat,
beu-te-la. Després, endormisca't. Vinga, ja veus, em quedo,
i vetllaré els somnis de la teva migdiada,
i cantussejaràs com un nen agombolat.

Toc de migdia. Si us plau, allunyeu-vos, senyora.
Dorm. És increïble com els passos de dona
ressonen en el cervell dels pobres desgraciats.

Toc de migdia. He fet remullar la cambra.
Va, dorm! L'esperança brilla com un còdol en un buit.
Ah! Quan tornaran a florir les roses de setembre!"



dilluns, 1 de setembre del 2025

Cançó de suburbi



Sunyer 1915


"M'estimo l'horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d'aquest paisatge indiferent.

I em plau l'estona virolada:
gent d'amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.

I l'home humil que a l'aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l'espardenya
i el farcellet i el vestit blau.

Aquí jo veig que el món se m'obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!

Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l'ànima nua
sense cap mica de recel.

Estimo l'horta desolada;
el presseguer ensopit que es mor,
i l'arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d'or.

Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!

Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.

Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l'herba virginal.

Digue'm les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil·lament."


Josep Maria de Sagarra (1917)


Aquesta és la magnífica interpretació que en van fer la Sílvia Pérez Cruz i en Toti Soler:

https://www.youtube.com/watch?v=Y_du99rBG9M








divendres, 29 d’agost del 2025

Nua bellesa






"S’aixequen torres
en esborrats vestigis
de mortes danses.

Truquen a portes
d’oblit. Desempresonen
llum, ales, aire.

Nua bellesa,
nom sol enllà del nombre,
esclat de festa.

Volem la força
dins l’ordre perfectíssim
de la mesura.

En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.

Seny, no podríem
acollir-nos per sempre
al teu refugi?

Dreçats captaires,
sense plors ni temença
venim a prínceps.

Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.

Agermanem-nos
sota l’esplendorosa
pau d’un llarg dia.

Per servir l’únic
senyor que tots triàvem:
el nostre poble.".


Salvador Espriu a Per a la bona gent (1984)



divendres, 22 d’agost del 2025

Escrit per al silenci



Tàpies 1978


"No sé si m’estimaves: t’estimava 
i això era tot, i això era prou, i els dies 
obraven per a mi racons tendríssims. 

T’estimava amb les hores i amb el somni, 
i et cantava, i passaves, i abril queia, 
i et sabia ma carn meravellada. 

Sí, t’estimava lentament i sorda. 
Com s’estimen les coses marcescibles. 
Com s'aprèn l’idioma de l’absència."
 

Joan Fuster, Escrit per al silenci, 5 (1978)



dijous, 14 d’agost del 2025

Mare de Déu del Món



Ferrer Bassa 1346


"Mare de Déu del Món,
que la vida ens doni
una mica, una mica de tot.
Que ens faci millors
i ens netegi el cor,
Mare de Déu del Món.

Mare de Déu del Món,
que el cel sigui blau
i ens doni, ens doni consol.
Que en el nostre cor
sobrevisqui l'amor,
Mare de Déu del Món.

Mare de Déu del Món,
que se'n vagi del cap
el que ens treu felicitat.
T'ho demano ara i sempre
i en cada moment,
Mare de Déu del Món.

I jo portaré
una estampeta arran del cor,
Arran, arran, arran del cor,
i una espelmeta també."


Marina Rossell (2007)


https://open.spotify.com/track/42mCQ2wWHSy0KQCm6CA5yO





dissabte, 9 d’agost del 2025

Verlaine: Simple i tranquil·la



Lorenzo Monaco 1410


"Le ciel est, par-dessus le toit,
si bleu, si calme!
Un arbre, par-dessus le toit,
berce sa palme.

La cloche, dans le ciel qu’on voit,
doucement tinte.
Un oiseau sur l’arbre qu’on voit
chante sa plainte.

Mon Dieu, mon Dieu, la vie est là,
simple et tranquille.
Cette paisible rumeur-là
vient de la ville.

– Qu’as-tu fait, ô toi que voilà
pleurant sans cesse,
dis, qu’as-tu fait, toi que voilà,
de ta jeunesse ?"


Paul VerlaineSagesse III, 6 (1880)



Possible traducció:


"El cel és, sobre del terrat,
tan blau, tan calmat!
Un arbre, sobre el terrat,
bressola el seu palmell.

La campana, al cel que veiem,
tintineja suaument.
Un ocell a l'arbre que veiem
canta la seva queixa.

Déu meu, Déu meu, la vida hi és,
simple i tranquil·la.
Aquesta remor pacífica
ve de la ciutat.

—Què has fet, oh tu que estàs
plorant constantment,
digues, què has fet, tu que aquí estàs,
de la teva joventut?"



divendres, 1 d’agost del 2025

Blas de Otero: Me queda la palabra



"


"Si he perdido la vida, el tiempo, todo
lo que tiré, como un anillo, al agua,
si he perdido la voz en la maleza,
me queda la palabra.

Si he sufrido la sed, el hambre, todo
lo que era mío y resultó ser nada,
si he segado las sombras en silencio,
me queda la palabra.

Si abrí los labios para ver el rostro
puro y terrible de mi patria,
si abrí los labios hasta desgarrármelos,
me queda la palabra."


Poema de Blas de Otero, que Paco Ibáñez va cantar:

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2009-04-18T00_06_34-07_00



dissabte, 26 de juliol del 2025

Verlaine: L'hora del pastor



Daubigny 1872


L'heure du berger

"La lune est rouge au brumeux horizon;
dans un brouillard qui danse, la prairie
s'endort fumeuse, et la grenouille crie
par les joncs verts où circule un frisson;

les fleurs des eaux referment leurs corolles;
des peupliers profilent aux lointains,
droits et serrés, leur spectres incertains;
vers les buissons errent les lucioles;

les chats-huants s'éveillent, et sans bruit
rament l'air noir avec leurs ailes lourdes,
et le zénith s'emplit de lueurs sourdes.
Blanche, Vénus émerge, et c'est la Nuit."


Paul Verlaine, Poèmes saturniens, Paysages tristes VI (1866)



Possible traducció:


L'hora del pastor


"La lluna és vermella al bromós horitzó;
en una boira que dansa, el prat
s'adorm fumant, i la granota crida
pels joncs verds on circula un calfred;

les flors de les aigües tanquen les corol·les;
els àlbers perfilen a la distància,
rectes i atapeïts, els seus espectres incerts;
cap als matolls deambulen les cuques de llum;

els mussols es desperten, i sense fer soroll
remen en l'aire negre amb les seves pesades ales,
i el zenit s'omple de resplendors sordes.
Blanca, Venus sorgeix, i és de nit."



dilluns, 14 de juliol del 2025

Màrius Torres: Cada cop que somriu



Sunyer 1913


Cançó


"És una onda de gràcia i d'harmonia  
que d'ella neix i que ella escampa entorn.  
Cada cosa s'encén d'alegre poesia,  
com si li dibuixés amb foc un nou contorn,  
una claror més viva que la claror del jorn.

És l'ímpetu diví de la puresa  
que d'ella brolla, sempre renadiu,  
i governa al seu volt l'ampla vida sotmesa,  
feliç, com un paisatge creuat per un gran riu,  
en una pau que creix cada cop que somriu."


Màrius Torres, novembre de 1942.



dissabte, 12 de juliol del 2025

Verlaine: Clar dia d'estiu



Monet 1874


"Donc, ce sera par un clair jour d'été;
le grand soleil, complice de ma joie,
fera, parmi le satin et la soie,
plus belle encor votre chère beauté;

le ciel tout bleu, comme une haute tente,
frissonnera somptueux à longs plis
sur nos deux fronts heureux qu'auront pâlis
l'émotion du bonheur et l'attente;

et quand le soir viendra, l'air sera doux
qui se jouera, caressant, dans vos voiles,
et les regards paisibles des étoiles
bienveillamment souriront aux époux."


Paul VerlaineLa bonne chanson XIX (1871)



Possible traducció:


"Així, serà en un dia clar d'estiu;
el gran sol, còmplice de la meva joia,
farà, entre el setí i la seda,
més bella encara la vostra estimada bellesa;

el cel tot blau, com una tenda alta,
tremolarà sumptuós amb llargs plecs
en els nostres dos fronts feliços que hauran tornat pàl·lids
l'emoció de la felicitat i l'expectativa;

i quan arribi el vespre, l'aire serà suau
i s'aplegarà, acariciador, a les nostres veles,
i les mirades tranquil·les de les estrelles
benèvolament somriuran als esposos."



dissabte, 28 de juny del 2025

Verlaine: Passejada sentimental



Daubigny 1866


Promenade sentimentale

"Le couchant dardait ses rayons suprêmes
et le vent berçait les nénuphars blêmes;
les grands nénuphars entre les roseaux
tristement luisaient sur les calmes eaux.
Moi j’errais tout seul, promenant ma plaie
au long de l’étang, parmi la saulaie
où la brume vague évoquait un grand
fantôme laiteux se désespérant
et pleurant avec la voix des sarcelles
qui se rappelaient en battant des ailes
parmi la saulaie où j’errais tout seul
promenant ma plaie; et l’épais linceul
des ténèbres vint noyer les suprêmes
rayons du couchant dans ses ondes blêmes
et les nénuphars, parmi les roseaux,
les grands nénuphars sur les calmes eaux."


Paul Verlaine, Poèmes saturniens, Paysages tristes III (1866)



Possible traducció:


Passejada sentimental


"El sol ponent llançava els seus raigs suprems
i el vent sacsejava els pàl·lids nenúfars;
els grans nenúfars entre les canyes
lluïen tristament sobre les tranquil·les aigües.
Jo vagava sol, passejant la meva ferida
per vora l'estany, entre els salzes
on la vaga boira evocava un gran
fantasma lletós desesperant-se
i plorant amb la veu de les truques
que es cridaven batejant les ales
entre els salzes on vagava sol
passejant la meva ferida; i el gruixut sudari
de la foscor va venir a ofegar els suprems
raigs del sol ponent en les seves ones pàl·lides
i els nenúfars, dins del canyís,
els grans nenúfars sobre les tranquil·les aigües."



dilluns, 23 de juny del 2025

De nit



Kupka 1910


"Que bien sé yo la fonte que mana y corre,
aunque es de noche.
Aquella eterna fonte está escondida
que bien sé yo do tiene su manida
aunque es de noche.
Su origen no lo sé, pues no le tiene,
mas sé que todo origen de ella viene,
aunque es de noche.
Sé que no puede ser cosa tan bella,
y que cielos y tierra beben de ella,
aunque es de noche.
Su claridad nunca es oscurecida,
y sé que toda luz de ella es venida,
aunque es de noche."


Sant Joan de la Creu, del Cantar del alma