Corbí: Llum i commoció

Kupka 1913

"Quan adverteixo que, encara que sense ser realment cap jo, sóc una cosa que no és ment però que és llum, una cosa que no és aquest cos però que és capaç de commoure's; quan adverteixo la llum i la commoció que hi ha en mi quan el jo i el món s'han fos en una unitat, aleshores es revela el que hi ha:

una Llum i una Commoció al si de la Unitat;

una Llum i una Escalfor que ja era present a l'inici del cosmos i que ni neix ni mor."

Marià Corbí a Por los caminos del silencio, p.61.

Corbí: El misteri dels mons

Kupka 1930

"Cal considerar que les coses no són coses, ni els éssers són éssers. Són només signes, senyals que apunten a la dimensió absoluta.

Aquests signes i senyals parlen eficaçment de la dimensió absoluta. De si mateixos només diuen que són peribles i models d'un vivent.

Cada ésser, cada signe, diu una cosa exclusiva del misteri dels mons immensos. Del misteri dels mons diuen que hi és, perquè sí, que és absolut.

Diuen que les coses, els éssers i jo mateix som Això absolut i només Això. No hi ha res fora d'Ell.

Diuen que tots els éssers són insignificants en la immensitat dels mons. Però que aquestes insignificances són només la presència del mateix absolut.

Que l'absolut suprem només es diu i es presenta en éssers insignificants. Per això, tots els éssers tenen una doble dimensió. Són alhora una forma insignificant, i l'absolut suprem.

Només s'accedeix a l'absolut suprem en els cants d'aquests éssers insignificants. Tots els signes, tots els senyals són un cant i un discurs sobre Ell.

Tot diu que l'estimem per poder discriminar amb claredat les dues dimensions. Fins a comprendre i sentir que les coses no són la meva modelació sinó el seu misteri.

Que tornem sobre nosaltres mateixos per sentir que nosaltres mateixos som aquest misteri. Que els humans no som la interpretació que fem de nosaltres mateixos. Diuen que som mortals, però també no mortals, absoluts, gratuïts, perquè sí, com Ell.

Diuen, ben alt, que, com ells, som el misteri dels mons immensos.

Que, si volem saber del nostre ésser, hem d'exercitar-nos a destriar la nostra doble dimensió, fins que quedi clar a la nostra ment i al nostre sentir la nostra doble dimensió i la de tots els éssers.

Exercitar-se a discernir la doble dimensió, fins a comprendre que tot el que considerem realitat és només un senyal que ens condueix a comprendre que només Això absolut és.

Només per l'amor i l'interès per totes les coses, per tots els éssers, es pot arribar al misteri dels mons immensos. Elles ens porten de la mà i ens parlen de la dimensió absoluta; només elles, des del que ens diuen, ens poden fer conèixer la nostra nissaga i la de tots els éssers en una unitat completa."

 

 

Marià Corbí, Passos per a una meditació de la dimensió absoluta, el misteri dels mons, Butlletí del CETR de març de 2025.

Passat i llibertat

De Staël 1952

"En el món de l'art, si es té sensibilitat profunda, s'és capaç d'assaborir les grans obres del passat, tot i que el seu llenguatge no sigui el que avui en dia faríem servir. Més encara: certs llenguatges del passat permeten explorar zones de bellesa que potser no estiguin obertes al nostre llenguatge actual. Però per a poder gaudir avui en dia d'aquests tresors del passat, necessitem haver relativitzat les paraules: necessitem que, en llegir-los, no ens obliguin a fer nostra la concepció que llavors tenien del món, ja que aquella concepció no és ja la nostra. Només si ens deixen aquesta llibertat, aquestes obres ens podran ser aliment.

El mateix passa amb la religió. Els grans "mestres" religiosos del passat encara avui ens poden ajudar a "iniciar-nos" (i fins i tot amb riqueses peculiars que només ells van saber explorar)... mentre no ens obliguin a fer nostre el món mític a través del qual s'expressaven."

Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.

Corbí: El científic i el savi

Kupka 1920

"No és el mateix tenir una interpretació coherent de la realitat que tenir una actitud sensitiva sàvia davant de la realitat. La primera actitud és resultat d’uns principis teòrics bàsics elaborats per una persona lògica i calmada, la segona actitud és el resultat d’un savi.

No és el mateix tenir un sistema coherent d’interpretació de la realitat basat en postulats, principis científics i metodologia abstracta de la realitat, que tenir una experiència profunda de la realitat, des d’on s’obren les portes a altres experiències fondes de la realitat.

L’experiència profunda és sentir i llum de la ment. El que és sensitiu, quan és profund, és també llum de la ment. El sentir i la llum no van separats, són una unitat.

Tot sentir profund és llum de la ment, i tota llum de la ment que no sigui un pensament abstracte, és commoció del sentir.

Com que tot sentir profund és llum fonda, els sentirs profunds es van articulant en una comprensió compacta i unitària.

Quan un treballa amb uns sentirs que no siguin sentiments, els sentirs es van articulant en un sistema, que és més profund i més flexible que qualsevol altre sistema, perquè no està sotmès a creences ni principis filosòfics intocables. És un conjunt de sentir-llum, que és coherent i que es va ampliant amb la reflexió i amb l’experiència de la realitat com a forma de la dimensió absoluta.

El científic no pot gestionar correctament la marxa de les societats del coneixement, el savi sí que pot. Si ho fan els científics, anirem a la ruïna; si ho fan els savis, salvarem la vida al planeta.

Cal acostar-se a la realitat amb el sentir profund, que és sentir-llum en punxa, que és com unes mans que s’estenen per tocar.

No es tracta de tenir una interpretació teòrica abstracta de la realitat, sinó de tenir una experiència profunda i coherent de la realitat. Un cas és interpretació teòrica-abstracta, que és el fruit d’una metallengua abstracta; l’altre, és un vivent que, amb tot el seu ésser, el va elaborant. En un cas és un saber, en l’altre és un saber-sentir que sap, no sabent.

Seria error pensar que el sentir només pot tenir sentirs aïllats i desarticulats. No és així, el sentir-llum es pot articular segons la seva pròpia dinàmica, que genera saviesa.

No s’ha de rebutjar la cohesió i l’articulació que va generant, al seu ritme, el sentir-llum. El sentir-llum, que és el sentir profund, és el que genera la saviesa."

Marià Corbí

(publicat al Butlletí del CETR de febrer de 2025)

Corbí: La llum de l'univers

Kupka 1912

"Som un punt de llum de l´univers. La llum que hi ha en mi, no és la meva llum, sinó la llum de l´univers.

La punta de llum que hi ha en mi no és la llum del meu cos, sinó que és la llum de l'univers sencer.

La llum de la immensitat del cosmos es posa al servei del meu organisme. Això és la meva ment i això és l'ego.

La llum no és meva, encara que faci servir el meu cervell. La meva llum és la llum de la immensitat del que hi ha, és la llum de l'inabastable cosmos que va teixir el meu cervell.

Aquesta llum, que és la llum del cosmos immens, és alhora testimoni de l'univers.

Per tant, si miro les coses des de la llum que apunta en mi, que és el testimoni de l'univers, el meu cos és tot l'univers i no sóc aquest cos.

Si, en canvi, la prenc com “la meva llum”, aleshores sóc aquest cos que està en un món i estic subjecte al morir i al néixer."

"La meva llum és la llum de la immensitat,

llum de l'inabastable cosmos

que va teixir el meu cervell.

Aquesta llum és el meu veritable ésser,

llum testimoni de l'univers;

la meva naturalesa veritable.

Ni sóc el meu ego,

ni sóc el meu cos;

sóc la llum que brilla

als mons immensos;

el seu silenciós testimoni,

des de fràgil talaia:

el meu cos.

Aquesta “llum-univers”, que és “ser-llum”,

és la meva naturalesa original.

Però aquesta meva veritable naturalesa

és “ningú”, perquè és tot.

Perquè sóc “ningú”,

res és altre de mi,

res m'és aliè,

tot és mi mateix.

Amb tot estic unit

amb llaços indissolubles.

La unitat és l'amor."

Marià Corbí a "Silencio desde la mente", p.171 i 172

Corbí: Transformació interior

Van Gogh 1885

"La veritable religió no és tant, ni fonamentalment, una concepció del món, un sistema determinat de valors, una concepció de l'ésser humà o un sistema de comportaments sinó una transformació interior de la sensibilitat profunda humana i de la ment profunda el terme de la qual és arribar a ser i sentir-se u amb Déu."

Marià Corbí en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.

Corbí: El que s'ha perdut en tres generacions

Kupka 1913

"En tres generacions hem perdut una forma socialment acreditada de conreu de la qualitat humana i de la dimensió absoluta.

La generació dels que ara són avis, va ser religiosa practicant a la seva joventut. De mica en mica es van anar allunyant de la pràctica i després de les creences. Ja no van ensenyar, de manera convincent, als seus fills les creences religioses i la pràctica.

Aquests fills ja van créixer sense religió, sense creences i sense maneres acreditades de conrear la qualitat humana i l'accés a la dimensió absoluta. Van ser persones completament laiques, l'única realitat de les quals era la de les modelacions necessàries per a la vida quotidiana de vivents necessitats. Hi va haver persones de qualitat, però com a èxit personal, sense l'ajut de cap mestratge o procediment socialment acreditat.

Els fills d'aquestes persones que ja vivien en una realitat d'una sola dimensió, la d'un vivent necessitat, en un ambient cultural organitzat al voltant dels interessos egoistes de les organitzacions i de les persones, ja no tenen ni la més remota idea d'una dimensió absoluta de la realitat, encara menys d'una dimensió religiosa.

Han de viure en un món pla, sense ressonàncies profundes. Només uns quants tenen notícia i conreen una dimensió més subtil de la realitat, que no sigui la de la configuració de tot a la mida de les nostres necessitats: uns quants poetes, artistes i persones que, no se sap com, són especials.

En un procés, en dimensions històriques, rapidíssim, a Catalunya, Espanya i, d'una manera o altra, a tota la cultura occidental, hem llançat a les escombraries de la història la saviesa dels nostres avantpassats, els esforços i els èxits d'homes i dones sincers per conrear la qualitat humana i experimentar col·lectivament i individualment la dimensió gratuïta, absoluta de la realitat, que hi és independentment que hi siguem o no hi siguem els humans.

Hem anat a parar a un menyspreu de la saviesa acumulada pels nostres avantpassats durant mil·lennis.

Ens trobem amb un futur que, si es considera bé, és aterridor. Unes ciències i tècniques en creixement exponencial, gestionades i regides per humans guiats per l'egoisme individual i de grup, sense qualitat humana, i sense mitjans per conrear-la seriosament, sense la menor idea de la doble dimensió de la realitat i sense procediments acreditats de conreu.

La humanitat, en el seu conjunt, no és conscient del risc mortal d'aquesta situació. El risc, per a nosaltres, els humans, per a tota la vida del planeta i per al planeta mateix, és molt greu. És difícil corregir els errors de la marxa quan no es té sentit del perill que correm.

A Occident, tenim ja una societat cega respecte a allò subtil per inobjectivable, a allò gratuït, a allò absolut, a Això buit de figuració, al que està més enllà de les nostres configuracions de la realitat a la mida de les nostres necessitats, al gran misteri dels mons.

Per tal que les societats de coneixement funcionin correctament necessitem qualitat humana, qualitat humana profunda i conreu d'això al que estem cecs. L'única solució viable per adquirir aquestes qualitats, que ens són imprescindibles, és veure i sentir això subtil al que som cecs. Només veure, i sentir allò que veiem, pot salvar les societats de coneixement de ser instruments de destrucció.

Només veure en tot el que ens envolta i en nosaltres mateixos Això subtil font de tot, i sentir-ho en el fons, pot conduir-nos a la salvació de la nostra espècie i de tota la vida al planeta. Ni les creences, ni l'ètica, ni la submissió-coerció poden fer-ho.

Les narracions religioses han esdevingut inintel·ligibles, a causa de l'epistemologia mítica. Les creences són impossibles en societats de coneixement. L'ètica és abstracta i no pot arribar a motivar i cohesionar. Les ideologies estan moribundes, no tenen prestigi per als col·lectius i són incapaces d'obrir les portes del veure.

L'egoisme com a sistema de cultura, d'organització col·lectiva i motor d'individus i col·lectius, tanca a la subtilitat que capacita per veure Això gratuït.

La nostra societat és cega en els seus sistemes de comunicació, al cinema i la televisió, a la vida quotidiana. Hi ha una mica de llum en alguns artistes, poetes, narradors. També n'hi ha en petits grups, incomunicats, de cercadors de l'espiritualitat, principalment a fonts orientals.

Ningú no veu, ningú no parla d'Això subtil present en tot i font de tot, no hi ha ni al·lusions a la possibilitat de veure.

Hi ha institucions religioses que parlen d'Això, però per creure-hi i per sotmetre.

La ceguesa col·lectiva és enorme.

És urgent ensenyar els col·lectius a veure i sentir la dimensió absoluta de tot."

Marià Corbí, al Butlletí del CETR de setembre de 2024.

Corbí: axiologia i societats del coneixement

Kupka 1920

"Caldrà convèncer la gent que les ciències, ni tan sols les ciències humanes, no són capaces de resoldre els problemes axiològics.

Igualment caldrà convèncer-los que aquests problemes axiològics no es poden continuar interpretant des de l'epistemologia mítica, com a descripció de les realitats, encara que estiguin encara en procés. Les ciències no descriuen la realitat, la modelen.

Les qüestions axiològiques tenen les seves pròpies maneres de resoldre's.

És molt important que els col·lectius prenguin consciència que tot el que fa a sistemes axiològics té, ara, un mal funcionament.

Amb consciència que tot està funcionant malament, caldria intentar per tots els mitjans conduir les societats actuals perquè tinguin una experiència immediata i directa a la doble dimensió de tota realitat. Aquesta seria la base per cercar una solució.

Com van tractar aquest assumpte els nostres avantpassats?

Van resoldre aquest problema creant les religions. Totes les societats preindustrials van construir un tipus o un altre de religió. La creació de religions va ser un fenomen universal en aquest tipus de modes de supervivència.

Les religions, com que es construïen en societats preindustrials, ho feien, necessàriament, des d'una epistemologia mítica. Afirmaven veritats definitives, intocable, exclusives i excloents.

Quina va ser la raó que totes les religions es presentessin amb aquestes exigències exclusives i des de l'epistemologia mítica?

Doncs que els vivents, per poder viure, han de donar per reals les modelacions i els supòsits que postulen aquestes modelacions. Si no ho fessin, no podrien sobreviure.

Aquestes modelacions i supòsits els han de donar per reals; ¿com, si no, seria possible actuar i satisfer les necessitats?

El desenvolupament ràpid de les ciències i tècniques, i la pluralitat de religions en una societat globalitzada, han mostrat com a falsos molts supòsits i han relativitzat les diferents modelacions dels pobles. Aquests canvis culturals han permès comprendre la manera de ser de les diferents modelacions culturals.

Caldrà aprendre a llegir i viure les religions sense epistemologia mítica i com a modelacions.

La pretensió original de totes les religions no era, primàriament, establir veritats exclusives i excloents, sinó donar forma a la dimensió absoluta i al seu cultiu en les condicions de vida del grup de què es tracti. La interpretació des de l'epistemologia mítica, que era inevitable a les societats preindustrials, determinava l'exclusivitat i els enfrontaments. Aquesta exclusivitat i necessitat d'enfrontaments no provenien de la dimensió religiosa, sinó de la interpretació inevitable des de l'epistemologia mítica.

La pretensió de les religions no era ser interpretades com a exclusives i excloents; eren, simplement, una manera de representar i cultivar la dimensió absoluta en un col·lectiu, en unes condicions concretes de supervivència.

L'exclusivisme de les religions és una pura conseqüència de la nostra condició d'animals, que necessiten donar per reals les seves modelacions i els supòsits d'aquestes modelacions per poder sobreviure al medi.

L'epistemologia mítica no és un efecte de les veritats religioses, sinó un efecte de la nostra condició animal.

Què els passa a les religions, sense epistemologia mítica? Que es converteixen en construccions humanes per expressar l'experiència col·lectiva de la dimensió absoluta en una manera de sobreviure, i de fer una proposta de cultiu de la dimensió absoluta segons la representació que s'ha fet de la dimensió absoluta.

Les religions no són sistemes de creences, són sistemes d'expressió i simbolització de la dimensió absoluta, segons el projecte axiològic col·lectiu de la col·lectivitat. Són sistemes de comunicació construïts a partir dels seus savis.

Aquests sistemes simbòlics resulten comprensibles per a tots els humans, siguin de la cultura que siguin, i siguin del temps que siguin.

No tots els sistemes simbòlics religiosos, convertits en projectes axiològics col·lectius, són igualment valuosos, com tampoc totes les poesies o totes les epopeies són igualment valuoses; però tots són sistemes expressius, no descripcions de la realitat, comprensibles per als que tinguin una sensibilitat convenientment cultivada.

En això, les religions s'assemblen a l'art, perquè totes dues són assumptes d'una sensibilitat lúcida, i totes dues expressen allò gratuït, cosa que no està relacionada immediatament amb la supervivència.

Què passarà si una societat del coneixement continua amb l'epistemologia mítica?

Que axiològicament aquesta societat del coneixement es refiarà de les ciències com a conductores dels propis processos, i es refiarà de les ciències en el desenvolupament de la vida dels col·lectius. Però les ciències són axiològicament neutres, incapaços de gestionar-se a si mateixes, i menys, de gestionar la vida dels homes. A més, s'interpreten com a descripcions de la realitat i, per tant, capaces de funcionar, en els seus propis processos, des de si mateixes.

Aquestes societats consideren les ciències i les tècniques com l'única cosa necessària per al bon desenvolupament de la humanitat, i consideren les construccions axiològiques, com les religions, els mites, les narracions i la poesia, etc., com a assumptes no necessaris, ficticis, de somni, en ocasions perjudicials per al correcte desenvolupament de la societat.

Què passaria si no es promou l'experiència directa de la doble dimensió?

Que prevaldria la condició humana de depredadors, que amb el desenvolupament accelerat de les tecnociències es constituirien en superdepredadors, destructors de l'habitabilitat del planeta, de la vida i de la nostra pròpia espècie.

Els projectes axiològics col·lectius col·lectius serien formes diverses de projectes de superdepredadors. Sempre prevaldria el més fort per sotmetre a d'altres al seu servei.

La qualitat humana seria la qualitat de la superdepredació. La competència entre individus i entre col·lectius seria ferotge, i la dominació seria l'eix de les relacions humanes. La cohesió s'aconseguiria per la submissió.

Els equips de recerca i producció serien jeràrquics i sotmesos als diners.

S'esclavitzaria la natura, les espècies vivents i la majoria dels col·lectius humans.

Cal investigar la manera de conduir la gent a l'experiència de la doble dimensió i de la dimensió absoluta. Només des d'aquest punt de partença, novament, serà possible trobar solucions viables als nostres problemes axiològics. Sense posar aquesta base, tindrem un mal destí."

Marià Corbí al Butlletí del CETR de juliol de 2024

Corbí: Cap a les coses

Kupka 1913

"Si a les societats de coneixement no podem passar per la creença, per poder cultivar la dimensió absoluta i la qualitat humana profunda no ens queda cap altre remei que girar-nos cap a les coses. Girar-nos cap a les coses per simplement veure i sentir la doble dimensió de la realitat i la dimensió absoluta.

Girar-se cap a les coses

té el seu gran fonament

en la dimensió doble

de tota la realitat.

Aquesta és la raó

que les coses parlin

del profund misteri

dels mons immensos.

Hem arribat a concloure que la vida espiritual, que hem anomenat qualitat humana profunda, consisteix simplement en una tornada radical cap a les coses, sense buscar-hi res, per interès per les mateixes coses, per poder veure i sentir el que diuen: la doble dimensió de la realitat.

Creiem que és la manera adequada d'espiritualitat, la manera d'adquirir la qualitat humana profunda, per a les societats de creació i innovació continuada. La figuració de la dimensió absoluta com una divinitat transcendent ha de deixar pas a recuperar aquesta mateixa dimensió absoluta en la realitat del món que ens envolta, que és la nostra pròpia modelació.

Perquè es doni la figuració de la dimensió absoluta com una divinitat transcendent, s'ha de donar una manera de supervivència que necessiti una jerarquia per poder sobreviure, com passa a les societats agrari-autoritàries.

En aquest cas, la figuració de la dimensió absoluta com un Déu transcendent ha de passar per la creença, perquè aquest Déu transcendent no pot ser percebut pel vivent humà.

Les societats d'innovació i de canvi continu són incompatibles amb les creences, perquè les creences fixen la interpretació, la valoració i l'organització, i les societats basades en el coneixement canvien contínuament tots aquests paràmetres.

Si a les societats de coneixement no podem passar per la creença, per poder cultivar la dimensió absoluta i la qualitat humana profunda no ens queda cap altre remei que girar-nos cap a les coses. Les coses, el nostre món construït a mida de la necessitat, no són opaques, parlen als qui saben comprendre.

Ja quan plantejàvem, en la nostra joventut, la distinció entre axiologia 1ª i axiologia 2ª de la realitat, que equivalia al que més tard vàrem anomenar com a dimensió relativa a la nostra necessitat i dimensió absoluta, la no referida a la nostra necessitat, podríem haver conclòs que l'única espiritualitat possible a les noves societats no podia ser més que una tornada a les coses per veure i sentir el que diuen de si mateixes.

Vam haver de concloure que la dimensió absoluta només era accessible en la dimensió relativa; quedava exclosa una figura de la dimensió absoluta que la convertís en una entitat suprema transcendent, un Déu. Tot i que el punt a què hem arribat ara ja estava implícit en tots els nostres desenvolupaments teòrics i del sentir, no vam ser capaços d'arrossegar el sentir cap a aquesta posició. Sentir sempre és de processos lents, que porten el seu temps i no es poden accelerar a voluntat.

Durant dècades el sentir va anar madurant; justament ara podem plantejar una tornada a les coses, neta i nítida, per descobrir-hi la doble dimensió de la realitat que ens estalviï tota mena de creences i els seus desenvolupaments, tant religiosos com filosòfics i vitals.

Les societats basades en la creació contínua de coneixement ens han forçat a prescindir de les creences i, per tant, d'allò que era el suport necessari de les figuracions de la dimensió absoluta com un Déu transcendent.

Les mateixes societats de coneixement ens han forçat a invalidar l'epistemologia mítica, segons la qual les figuracions de la dimensió absoluta eren descripció de la realitat mateixa i absolutament intocables. Sense l'epistemologia mítica, hem pogut alliberar la dimensió absoluta de les presons que la tancaven en les figures pròpies de societats jerarquitzades.

La figura de Déu era sagrada i tenia un àmbit sagrat a l'espai, el temple; un àmbit sagrat en el temps, les festes religioses; i un àmbit sagrat en les persones, els sacerdots. La resta de les realitats tenien procedència divina -Déu era el creador- i tenien la presència divina del Senyor, però eren profanes. En aquestes coses profanes podia veure's i sentir-se el rastre de Déu, però Déu era transcendent, no se'l podia veure a ell mateix.

Amb l'abandonament de les creences i la tornada a les coses, la dimensió absoluta es pot veure i sentir al món modelat per la nostra condició animal. La dimensió absoluta es presenta com l'altra dimensió de tot això, que és fruit de la nostra construcció, i només en aquest món nostre. Com a segona dimensió de la nostra realitat, no com a altra realitat, podem veure-la i sentir-la al nostre propi món. El nostre propi món ens diu que la seva realitat veritable no és la que nosaltres li suposem, sinó la dimensió absoluta i només la dimensió absoluta. Per tant, podem veure-la i sentir-la, perquè és aquí i, pròpiament, és això d'aquí, res transcendent a aquest nostre món i a la nostra condició.

Recuperem el sentit profund de l'afirmació buddhista: això és allò, i allò és això. És a dir, aquest nostre món, modelat per nosaltres mateixos a la mida de les nostres necessitats, és la dimensió absoluta de tot, i la dimensió absoluta de tot el nostre món és la dimensió absoluta mateixa.

La bella conseqüència és: aquí, en nosaltres i en aquest nostre món, podem veure i sentir, directament i immediatament, la dimensió absoluta de tota la seva realitat. Aquest nostre món no és un altre del misteri dels mons, i el misteri dels mons no és un altre de la nostra petitesa.

Els cels es buiden de divinitats transcendents, però la terra recupera la seva sacralitat i la seva profunditat inesgotable.

La terra i tot allò que conté, inclosos nosaltres mateixos, és el misteri de la immensitat dels mons. Cadascun dels éssers és aquest mateix misteri, és un abisme insondable i inconcebible. Totes les criatures de la terra, del cel i dels mars són aquest mateix misteri insondable. També la terra mateixa, les seves roques, els seus rius i muntanyes, els seus mars, tota la terra i la lluna, amb el sol i totes les estrelles i les galàxies són Això. Tot és el gran misteri, i només aquest gran misteri.

Allò que els nostres grans van anomenar camí espiritual, l'adquisició de la qualitat humana profunda i l'experiència de la dimensió absoluta, parlant en el nostre llenguatge, es converteix en una indagació sense fi de tots els éssers que ens envolten i de nosaltres mateixos. Indagant, intentant comprendre i sentir, això del nostre món, estem indagant directament el misteri dels mons, allò, la dimensió absoluta de tota realitat, l'única cosa que veritablement és, encara que està tan fora de les nostres pobres facultats d'animals, que no podem dir amb propietat si és o no és.

Cal tornar a les coses i, què cal fer per aconseguir-ho?

La primera tasca és observar-les amb total interès i silenci de la ment i el sentir, per poder discriminar-hi la dimensió relativa de la dimensió absoluta. Posem un exemple, meditar sobre un roure.

El seu nom, la seva qualificació científica, la seva utilitat, l'ombra que proporciona, això seria la seva dimensió relativa. El fet que sigui aquí, independent de les nostres modelacions i els nostres interessos, amb el misteri del seu ésser, indiferent a si som o no, ens obre a la seva dimensió absoluta. El roure, aquest roure concret que és davant meu, existeix perquè sí, sense cap finalitat o pretensió. El misteri del seu ésser és el misteri del perquè sí de tot. Aquest roure es connecta amb milions d'altres roures que han anat existint des de fa milions d'anys, és fill d'altres roures en una successió que es perd en el temps i l'espai.

Discriminant en el roure la dimensió que nosaltres els humans modelem, del fet que el roure és simplement aquí, amb tot el seu misteri gratuït, aleshores podem continuar indagant-lo. És un abisme de saber en les seves complicades estructures, en el seu desenvolupament, en el misteri de la seva vida, en la seva forma, en la seva bellesa.

Les fulles del roure són com la superfície d'un abisme on ens podem submergir per experimentar la immensitat del temps i l'espai que va ocupar fins a convertir-se en el roure que admirem. Podem submergir-nos en aquest abisme fins a sentir-lo connectat amb la història de la vida a la terra, amb l'aparició de la terra i del forn de foc que és el sol, fins a arribar als orígens de tot.

Tot això és el roure, i ho és qualsevol arbre, qualsevol planta, qualsevol flor. Vivim a un món d'abismes. No vivim en un món de coses, que tenim classificades i ordenades segons els nostres interessos.

El misteri del roure ens condueix a la nostra pròpia dimensió absoluta, al nostre propi misteri. Tots els éssers són presència del misteri dels mons. Cada ésser és diferent i ens parla de la immensa diversitat d'Això que és aquí perquè sí. Tots els éssers són com cares amb llum diferent del mateix misteri.

Aquesta indagació que hem exemplificat en un determinat arbre, es pot fer amb tots els éssers, inclosos nosaltres mateixos els humans.

Per conduir correctament a aquesta indagació utilitzarem l'ensenyament de les tradicions que van emprendre aquesta tasca, és a dir, emprendrem la indagació del misteri de les coses, amb interès summe (I), amb distanciament dels nostres propis interessos (D) i amb el silenci profund de totes les nostres facultats (S); quan ens hi aproximem ha de ser per indagar-les (I) i comprendre i sentir de què parlen, consultarem tots els que han intentat aquesta escolta (comunicació, C) i servirem tota criatura (S) per tal que es dignin a acollir-nos i parlar-nos (IDS-ICS).

Aprendrem a comprendre i viure tots els símbols i narracions que els nostres avantpassats van utilitzar per parlar d'aquest misteri, cadascun d'acord amb el seu projecte axiològic col·lectiu, la seva manera de sobreviure i la seva cultura.

Per tenir èxit en aquesta indagació cal descartar totes les creences, perquè amb la seva epistemologia mítica (considerar que les paraules, siguin profanes o sagrades, descriuen la realitat) empresonen i configuren la dimensió absoluta; la sotmeten a un temps-espai i a una cultura determinada, lluny del llenguatge lliure de les coses mateixes. Els qui dediquin tota la seva atenció a les creences redueixen el parlar explícit de les coses a la insignificància, al profà, al modelat per les necessitats dels vivents.

L'exemplificació que hem fet parlant del roure, no és res més que una maldestre exposició. El que és clar és que cal girar-se cap a les coses, perquè ens diguin el que ens han de dir, i que cada indagador s'apanyi com pugui, per tal que tot li parli del seu misteri. D'una manera semblant a com un pintor, un poeta o un músic se les ha d'apanyar per cantar la bellesa dels éssers."

Marià Corbí, Girar-nos cap a les coses com a forma adequada d’espiritualitat per a societats de creació i innovació continuada, Butlletí del CETR de febrer de 2024.

Corbí: Procediments

Kupka 1914

Notes sobre una presentació feta per Marià Corbí, recollides al Butlletí del CETR de maig del 2020:

"Apropar-se a aquesta Recopilació de dites del Mestre Lin Xi (Xina, s. IX) és apropar-se a un dels pilars del buddhisme Ch’an (o zen). El text recull els ensenyaments de qui va donar origen a l'Escola Rinzai (nom que va rebre al Japó a partir del segle XIII), coneguda per treballar amb afirmacions (preguntes o situacions) que poden semblar mancades de tota lògica, els koan, i amb els seus mestres “sacsejant” les fixacions dels deixebles a base de crits i bastonades.

Més enllà de les anècdotes, el mestre Lin Xi situa al lector davant l'exigència de una nuesa radical si es vol comprendre la realitat. En una sessió del seminari portat a terme al CETR sobre el text, Marià Corbí va comentar que amb Lin Xi aprenem que mai estarem prou nus davant la Dimensió Absoluta. Qualsevol camí, qualsevol escola, qualsevol recurs, són mitjans pedagògics, procediments, intents d'expressió d'aquesta dimensió, per ajudar a la llibertat, a desprendre's de la esclavitud que impedeix l'accés a la Dimensió Absoluta.

Qualsevol procediment:

– Exclou radicalment una relació de causa-efecte entre faig “això” i aconsegueixo aquest accés.

–  Cap d'aquests sistemes es pot prendre com a descripció de la realitat.

–  Sense noticia col·lectiva de la Dimensió Absoluta, no tenen sentit ni fonament.

–  Cap és capaç de conduir a la “dada”, la pressuposen, però no condueixen eficaçment a ella, només poden preparar per a la seva recepció, si se les comprèn com a mers mitjans, recursos.

– Cap té caràcter exclusiu i excloent.

– Cap, si s'entén be, evita la completa nuesa davant la Dimensió Absoluta.

– Tots, si es vinculen a creences exclusives, són obstacles per a la societat del coneixement.

– Tots poden ser útils si no pretenen evitar la nuesa absoluta davant la Dimensió Absoluta.

– Tots poden utilitzar-se com a “mitjans hàbils”.

– Res pot substituir ni mitigar el caràcter immediat i absolutament fundant de la Dimensió Absoluta.

– A les societats de coneixement cal anar directament a la “dada”, es facin servir aquests “mitjans hàbils” o no. Practicant interès incondicional, distanciament, silenci; indagació, comunicació, servei.

– Tot aquest llegat no ens estalvia que el camí a la Dimensió Absoluta sigui una indagació lliure, una autèntica creació. Invita a aquesta indagació.

Estem realment nusos, sense remei, davant la immensitat d'immensitats.

I agafades a mà neta, des de la radical nuesa, ensenyaments com els de Lin Xi ens poden orientar en la indagació."

Corbí: Poemes

Kupka 1906

"Nit de lluna

Nit de lluna a la muntanya,

més clara que la llum del matí,

més enlluernadora que el sol de migdia.

L'esdeveniment d'una tarda d'abril

Ocàs daurat d'una tarda d'abril;

milers de milions d'anys esdevenint;

avui, un cop més, es produeix

el gran esdeveniment,

mai igual, sempre nou.

Ni espectacle ni espectador.

Pluja d'agost

Pluja d'agost,

dia trist i gris?

No, tebi i humit,

gust de la vida.

Els rostres del Buit

Matí plujós de novembre

als densos boscos del Montseny.

Els bedolls i els roures nus,

les fortes i rugoses sureres,

els castanyers de fulles àuries,

les formes de pins i d'avets,

les alzines, i fulles del terra,

l'heura enfilant-se pels troncs,

reptant pels terres del bosc,

els líquens, molses i falgueres,

xops de la fina pluja,

les roques, les muntanyes, els boscos,

els torrents, els núvols i cels,

perfil d'un home al camí,

totes aquestes formes no són formes

ni de roures, castanyers o avets

ni de roques, falgueres o homes,

són formes absolutes,

són formes de l'abisme,

són rostres del Buit,

l'Absolut mateix,

en mil revelacions,

immediat, patent,

directe, perceptible.

La veritat

La veritat que condemna, no és veritat.

La veritat només allibera.

La veritat que sotmet, no és veritat.

La veritat només deixa anar cadenes.

La veritat que exclou, no és veritat.

La veritat només reuneix.

La veritat que es posa per sobre, no és veritat.

La veritat només serveix.

La veritat que desconeix la veritat d'altres, no és veritat.

La veritat és només reconeixement.

La veritat que no mira als ulls a altres veritats, no és veritat.

La veritat és només acolliment sense temor.

La veritat que engendra duresa, no és veritat.

La veritat és només amabilitat i tendresa.

La veritat que desuneix, no és veritat.

La veritat només unifica.

La veritat que es lliga a fórmules, per escarides que siguin, no és veritat.

La veritat és només sense formes.

Si la veritat es lliga a fórmules,

ha de condemnar,

lligar,

excloure,

desunir,

ha de posar-se per sobre,

donar per falses altres veritats.

Aquesta no és la veritat que resideix en formes

però que no es lliga a elles.

La vida es somni

La vida és un breu somni

que ningú recordarà;

només, i per poc temps,

uns retalls meus

en el somni amable

de parents i amics,

que tampoc ningú recordarà.

Veure't

Llum, llum, més, més llum.

Si t'arribo a veure,

per a mi és igual,

moriré aviat;

per a ells, no.

El meu destí

El meu cor és mà

que acaricia les muntanyes,

els cels mai iguals,

les nits estelades,

les valls i els camps,

els homes i dones,

els grills i les granotes,

els xiprers drets;

i la meva ment desperta,

lúcida d'ella mateixa,

és només una pregunta:

què és tot aquest esplendor?

Ja és hora de morir.

Ja he complert el meu destí!

Què fer?

Néixer,

estimar,

reconèixer.

Res més

a fer.

Dia de fi d'any

Què cal fer?

Res a fer.

Reconèixer."

Marià Corbí al Butlletí del CETR de desembre de 2023 (tria de poemes del seu llibre A la intempèrie).

Corbí: Necessitat d'un nou humanisme

 

Janus

"Amb crisi religiosa, no passatgera sinó definitiva, amb crisi igualment definitiva de les ideologies, havent de crear, al pas accelerat de les tecnociències, els nostres propis projectes axiològics col·lectius, sense ajut exterior de cap mena, no ens queda cap altra solució que tornar a les coses, només elles ens poden ajudar a saber com hem de viure.

Diuen alguna cosa les coses?

Ningú no ens dirà com organitzar i viure la nostra vida, només el món de les coses ens pot orientar el nostre viure.

L'immens món dels éssers no és com una paret opaca i muda; el món dels éssers és un concert de qualitats que ens poden parlar, sense paraules, del nostre món qualitatiu. L'immens món dels éssers expressa i canta en silenci una cançó única.

L'immens món del que existeix ens diu amb claredat i insistència que la totalitat de la realitat i cadascun dels éssers se'ns presenta com Janus, amb doble rostre. Un rostre orientat amb eficiència a la nostra supervivència d'animals, i un altre rostre que ens parla del misteri indesxifrable de la immensitat dels mons.

Aquest doble rostre, en una unitat, és el gran missatge que ha de guiar tots els aspectes del nostre viure bifront.

El món per a nosaltres té una doble dimensió i una única realitat: la dimensió absoluta del que és real, el misteri immens dels mons.

Aquest doble accés, que ens constitueix com a humans, exigeix un nou humanisme que es diferenciï de l'humanisme renaixentista i d'humanisme generat per la il·lustració.

Aquestes dues formes d'humanisme responen a dues antropologies diferents: l'antropologia que interpreta l'humà com una composició de cos i esperit, i l'antropologia que interpreta l'humà com un ésser racional.

A aquestes dues antropologies els corresponen dues interpretacions del coneixement: el coneixement com a captació de l'essència de la realitat, i el coneixement com a comprensió racional d'aquesta mateixa realitat, especialment a través de les ciències.

El reconeixement del nostre doble accés a la realitat, com a constitutiu essencial de la nostra condició humana, exigeix que ens plantegem un nou humanisme.

Per poder-ho fer adequadament repassarem els trets essencials dels dos grans humanismes que ens han precedit: l'humanisme renaixentista dels segles XIV i XV italià, i l'humanisme il·lustrat dels segles XVIII i XIX francès, alemany i anglès. Aquests dos humanismes van tenir antecedents i tots dos es van estendre per tot Europa.

Leonardo 1487

Humanisme renaixentista

Es van plantejar què vol dir ser humà. Van abandonar la perspectiva teocèntrica per poder-se centrar en l'estudi del que és humà. No va ser un plantejament contra la religió, sinó centrat en l'humanisme. Va interessar el que és humà per sobre del que és religiós. Va ser una investigació racional, no religiosa.

Es van centrar en l'individu autònom, lliurepensador, un individu cristià, però crític. Crític fins i tot amb els escrits clàssics, que van ser la font del seu pensament.

Va ser un corrent alternatiu al pensament de l'església medieval. Va suposar un rebuig de la filosofia escolàstica i de tota la cultura eclesiàstica medieval.

Van posar l'èmfasi en la individualitat autònoma, en la seva capacitat racional, en el seu “virtus” i la responsabilitat cívica.

Davant del pessimisme religiós medieval de l'home com a pecador, van adoptar una actitud confiada i optimista de fe en les possibilitats humanes.

La ciència va adquirir una gran importància.

Es van estudiar amb gran interès els escriptors clàssics grecoromans, el seu art, la seva poesia. Aquesta va ser la seva font d'inspiració.

Es va defensar la separació de la política i de l'Església.

Hi va haver un gran interès per la mitologia grega i romana, però no va ser interès religiós sinó literari, artístic, humanista.

L'educació va ser un centre d'interès. Es defensava una educació per a tothom, no només per a les elits.

David 1795

Humanisme il·lustrat

Al segle XVII se'l va anomenar l'era de la raó, al segle XVIII se'l va anomenar el segle de les llums, al XIX es van desenvolupar les grans revolucions (la nord-americana, la francesa i la revolució industrial anglesa).

Es defensa la sobirania de la raó i la seva importància per sortir de la ignorància, la superstició i la tirania. L'instrument principal és el mètode científic.

L'ideal il·lustrat és l'expressió “sapere aude”. Atreveix-te a saber. Que les persones tinguin la voluntat i la llibertat per pensar fent servir la seva pròpia raó.

La preocupació sociopolítica és central i s'aborda des de la raó. L'individu i la raó són els instruments per plantejar-se la llibertat, la igualtat, la fraternitat de totes les persones i una tolerància completa.

L'individu i la seva capacitat racional són el centre de la cultura i el mitjà per plantejar-se les revolucions polítiques necessàries perquè la societat es posi al servei de les persones i de les associacions lliures.

Es margina i es critica la religió com a contrària a l'ús de la raó i com a fonament de la tirania.

Es cultiva un antropocentrisme optimista, recolzat en la força de la raó. La llum de la raó és la font del progrés i de la felicitat.

Com que el tret essencial humà és la seva capacitat racional, es professa un universalisme sense fronteres.

L'essència dels éssers humans és la seva capacitat racional i la cultura és el desenvolupament de la racionalitat, ajudada pel desenvolupament de les ciències.

Tàpies 1956

L´humanisme de l´experiència explícita de la doble dimensió de la realitat

La nova situació de les societats del coneixement comporta la possibilitat de l'experiència de la doble dimensió de la realitat.

En l'experiència de la doble dimensió es viu diferenciada la dimensió relativa a les nostres necessitats de vivents i la dimensió absoluta que és la dimensió del real no relativa a res.

Es viu també l'experiència que la dimensió relativa de la realitat no és real, perquè només és una modelació dels vivents d'aquesta immensitat a la mesura de la seva necessitat.

És també una dada d'experiència que la dimensió absoluta és l'únic real i que és la font de tot. La dimensió absoluta no és creadora, perquè no hi ha dualitat.

La nostra humanitat no és el fruit d'una composició de cos i esperit, on allò definitiu és l'esperit; ni és tampoc una composició d'animal i racionalitat en què allò definitiu és la racionalitat.

Només som un animal entre animals, però amb una diferència específica, que és la nostra competència lingüística. Som animals i res més que animals, però constituïts en la nostra naturalesa animal per la nostra condició de parlants.

Gràcies a aquesta condició nostra de parlants tenim una experiència de la doble dimensió d'allò real en què allò definitiu és el reconeixement de la dimensió absoluta i el reconeixement i experiència que nosaltres som Això.

Allò que ens caracteritza i allò definitiu per a la nostra vida individual i col·lectiva i per a tota la nostra cultura, no és la nostra naturalesa d'esperit, ni la nostra condició racional, sinó la nostra condició d'animals que reconeixen la dimensió absoluta de tot allò real i que reconeixen que nosaltres mateixos som Això.

Això és el que ha de definir i caracteritzar la nostra humanitat. Aquest és el fonament de la nostra humanitat.

Som formes d'allò absolut, sense res afegit. I la nostra condició animal és Això i només Això.

Les nostres relacions intersubjectives són relacions d'interdependència del que, en realitat, són simples formes de l'absolut. Com a éssers vivents som interdependents entre companys d'equip, entre equips i equips d'equips, som interdependents amb el medi i amb el cosmos sencer, però com a formes de l'absolut som unitat.

Totes les nostres organitzacions, institucions i estructures culturals s'han de fonamentar en aquesta interdependència i en aquesta consciència d'unitat. Aquestes són les dues dimensions del nostre accés a la realitat en les societats del coneixement. Dues dimensions que són una única realitat, la dimensió absoluta, el misteri únic dels mons, el que és, allò que és.

El fonament de la nostra humanitat i de tota la nostra cultura és l'experiència de la doble dimensió i el reconeixement que aquestes dues dimensions són una única realitat, la dimensió absoluta.

Si s'ignora la dada d'aquestes experiència de la doble dimensió i es pretén seguir amb la idea que els humans som racionalitat conduïda per les ciències i les tècniques, l'egoisme de la nostra suposada individualitat ens conduirà a una catàstrofe provocada pel creixement exponencialment accelerat de les tecnociències i les seves conseqüències en nous productes i nous serveis. No tenim alternativa."

Marià Corbí (publicat al Butlletí del CETR de gener de 2024)

Corbí: Intempèrie i veritat

Franz Kline 1951

"Només quan un aprèn a quedar-se en la total intempèrie, sense sostre que el protegeixi del cosmos immens, sense parets que el resguardin dels vents, sense cap refugi; només quan un renuncia a poder disposar d'un tancat on sentir-se menys insignificant al vast espai; només quan, amb els anys, hom aprèn a no esperar que la veritat tingui un rostre delimitat i proper; només quan s'ha après, per fi, a no intentar, de mil maneres, salvar-se; només aleshores, la veritat és inhòspita però profundament hospitalària; despietada com la immensitat però acollidora com una amant; buida com un abisme però fent-se sentir amb una presència plena i càlida.

Quan el coneixement et redueix a una mota de pols als espais estel·lars, ella s'aproxima com a amiga; quan el fracàs de tots els teus projectes t'ha dut a desesperar de tot mètode segur, acreditat i controlat de salvació, la veritat, pietosa, allarga la mà per agafar-te. La certesa que genera no es recolza en la protecció que proporciona ni en com estan de delimitats els seus contorns sinó, per contra, en la seva pura i inevitable intempèrie; en les seves fronteres indefinibles; en la seva capacitat d'envair, com una inundació, tots els tancats; en el seu poder per filtrar-se i fugir dels murs més sòlidament construïts. La veritat, com l'oceà, ignora les fronteres, desfà les tàpies, és incontrolable.

La veritat no és un sostre, sota el qual protegir-se, perquè la veritat, com un huracà, aixeca i s'emporta totes les proteccions, com les fulles seques dels arbres. La veritat confirma sense dir una paraula i sense fer ni un sol gest. Guia sense assenyalar camins; pacifica sense donar solucions; dóna respostes sense proposar fórmules; és acollidora sense oferir una llar; és un terra on posar els peus sense que sigui un tancat; vesteix la seva nuesa amb mil vestits, però després de presentar-se davant dels nostres ulls acuradament vestida i adornada, quan girem els nostres ulls vers ella es treu els adorns i la roba i torna a quedar altra vegada irremeiablement nua.

La implacable i nua veritat sense forma, que ningú no pot apropiar-se, la que desmantella com un tornado tota tanca, la que és silenciosa i per això indomable, aquesta mateixa veritat és tendra, càlida, pietosa, acollidora, protectora i guia; només ella és com una presència íntima que engendra una certesa que és lliure de tota forma i, per això, ho pot acollir tot.

Diu Hui Hai: Si la teva ment desitja habitar en algun lloc, no la segueixis, així posaràs fi a la recerca de casa. Així és com acabaràs posseint una ment que no habiti enlloc, una ment que romangui en l'estat de no romandre. Si ets plenament conscient que posseeixes una ment que no habita enlloc, descobriràs que no hi ha cap lloc on habitar o no habitar."

Marià Corbí al Butlletí del CETR de desembre de 2023 (Preàmbul del seu llibre A la intempèrie).

Corbí: Lectura simbòlica

Denis 1896

En què consisteix la lectura simbòlica de les Sagrades Escriptures i dels grans textos espirituals

"No podem llegir les Sagrades Escriptures i els grans textos espirituals tal com ho feien els nostres avantpassats. Per fer una nova lectura adequada a les societats de coneixement, el primer pas que caldrà fer és no interpretar-les des de l’epistemologia mítica.

Per fer una lectura simbòlica cal respectar el text original en la seva integritat, sense alterar-lo. Aquest tipus de textos és sagrat, intocable. Es tracta d´interpretar aquests textos tal com ens han arribat per la tradició. Si no els podem interpretar des de l’epistemologia mítica com a descripcions d’esdeveniments reals o paraules realment pronunciades, què signifiquen aquests textos sense epistemologia mítica per a les societats de coneixement?

El significat d’aquests textos ha de ser un significat simbòlic, és a dir, un significat que fa referència a la dimensió absoluta des duna perspectiva o una altra, en un grau o un altre.

En la mesura que es fa referència a la dimensió absoluta, s’entra en l’àmbit de la dada d’aquesta dimensió, d’allò inexplicable, encara que experimentable, d’allò innombrable, de la mateixa manera que no es pot explicar el significat d’una simfonia.

Cal tenir cura de no barrejar el significat del text que s’interpreta simbòlicament, amb la interpretació simbòlica. Cal no barrejar la narració que exposa la curació del paralític de l’Evangeli com un miracle de Jesús, amb la interpretació simbòlica d’aquesta narració. Són com dos nivells d’un mateix text que discorren, parlant sobre el mateix, però sense interferir-se ni tocar-se.

Aquesta és una condició central de la interpretació simbòlica. Sense respectar aquesta condició, no és possible la lectura simbòlica d’un text.

Quan el significat simbòlic ha introduït en l’experiència de dimensió absoluta, ja no hi ha res més a fer o dir, només reconèixer i experimentar la dimensió absoluta, oberta per la interpretació simbòlica.

Allò que apunta la lectura simbòlica d’un text és a conduir a la dada dimensió absoluta, en una o altra perspectiva. El significat d’una lectura simbòlica no es pot interpretar mai com a descripció d’un fet o d’unes paraules. Encara que es vulgui, no es pot perquè s’haurà entrat a la dimensió absoluta innombrable.

Els símbols no es poden interpretar com a descripció, només es poden comprendre i viure, com la música, la poesia, la pintura.

Per aquesta manera de ser de la lectura simbòlica, totes les tradicions religioses coincideixen i impulsen vers la dimensió absoluta, com tota música i poesia, en el seu fons, parlen del mateix.

La lectura simbòlica de les Sagrades Escriptures i dels grans textos espirituals és la clau de volta de la pau entre religions i tradicions espirituals, i és la condició imprescindible per a la pau entre els pobles.

Gràcies a la lectura simbòlica i sense epistemologia mítica, és possible que totes les Sagrades Escriptures i grans textos siguin definitivament de tota la humanitat i per sempre.

Cal no confondre la lectura simbòlica, amb les teories de l’epistemologia axiològica sobre aquest mateix fet. L’epistemologia parla des d’una perspectiva teòrica abstracta dels fets axiològics i també sobre la lectura simbòlica, mentre que la lectura simbòlica és un procediment lingüístic per introduir el pensar i el sentir a la dimensió absoluta."

Marià Corbí al Butlletí del CETR de juliol de 2023

Corbí: Cultures teistes i cultures no teistes

"Partirem d'un fet indiscutible i reconegut per totes les cultures humanes, d'una manera o altra: l'accés humà a una doble dimensió del que és real. Un accés relatiu a les nostres necessitats de vivents, i un altre no relatiu a aquestes necessitats, que hi és perquè sí, gratuït, absolut ja que no fa referència a nosaltres. Intentarem estudiar en què difereixen aquestes cultures, perquè difereixen, en què coincideixen i en què s'unifiquen, mantenint les diferències.

Començarem per reconèixer les cultures teistes. Creuen que hi ha un sol déu o diversos déus, en una certa unitat, amb una certa jerarquia i fins i tot tenint tendències monoteistes en un clar politeisme. Aquestes cultures són molt nombroses, variades i prestigioses: monoteismes jueus, cristians, musulmans; politeismes sumeris, babilonis, assiris, iranians, Egipte, Grècia, Roma, escandinaus, russos primitius, asteques, inques, africans, etc. En aquestes cultures hi abunden els grans textos espirituals.

Les religions funcionen com a projectes axiològics col·lectius (PACs). Aquests PACs religiosos estan construïts amb el patró de construcció PAC-R, que és un PAC de repetició del passat i, per això, sagrat, intocable, rebut dels déus o dels avantpassats sacralitzats. Han durat milers d'anys i encara són vigents a molts països. Aquestes cultures estan sent invalidades i marginades en gran part per les societats industrials i completament excloses a les societats de coneixement.

Pel que fa a les cultures no teistes, el confucianisme no és pròpiament una cultura teista, encara que parli del déu del cel. Les cultures no teistes són menys nombroses que les teistes; en canvi, els moviments espirituals no teistes són molt forts i de gran extensió. M'estic referint al yoga en les diferents formes, als moviments vedanta-advaita, al buddhisme, al taoisme clàssic. I el més greu de la nova situació és que la societat de coneixement, per la seva estructura, no pot ser teista.

En aquestes societats de coneixement es dóna el reconeixement explícit de la dimensió absoluta del nostre accés a la realitat, però l'espiritualitat no comporta la funció de projecte axiològic col·lectiu (PAC); en no fer-ho, l'espiritualitat és laica, no sagrada, no rebuda, no revelada, construïda comptant amb la saviesa dels mestres del passat. Aquests corrents no obeeixen el Patró R, sinó que treballen amb el Patró C, patró de construcció en tots els seus assumptes.

En el cas de les societats de coneixement, l'espiritualitat haurà de ser inevitablement laica, i els PACs que s'hauran de construir per al bon funcionament d'aquest tipus de societats s'hauran de fer des del Patró C, construïts per nosaltres mateixos, no rebuts de res, ni de ningú.

Tant en els àmbits de les cultures teistes, com en les no teistes, abunden els grans textos que parlen de la dimensió absoluta i de com accedir-hi, individualment i col·lectivament. ¿Com comprendre i compaginar aquestes versions clarament contraposades de les maneres de representar i viure la dimensió absoluta?

A les tradicions teistes la dimensió absoluta i la dimensió relativa apareixen separades i interpretades des de l'epistemologia mítica com dues entitats diferents. Als corrents no teistes, la dimensió absoluta del nostre accés a la realitat no apareix separada de la nostra dimensió relativa a les nostres necessitats. El representen com una sola realitat amb dues dimensions. Per a la representació s'exclou l'epistemologia mítica. Tot i aquestes diferències, les dues tradicions coincideixen en el reconeixement de la dimensió absoluta del que és real.

La figura de Déu del teisme és molt detallada, perquè està inserida en la mitologia pròpia dels PACs agrari-autoritaris i agrari-autoritari-pastorils. Es figura aquesta entitat com un déu totpoderós, savi, bo, jutge de vius i morts, provident, legislador, creador, etc. Tot i totes aquestes qualificacions, s'afirma que és innombrable, inefable, més enllà de totes les nostres capacitats de conceptualització i representació. La dimensió absoluta de les tradicions no teistes no té aquestes concrecions i, és més, es representa com “la no imatge”.

A les societats de coneixement no podem tenir epistemologia mítica, i les nostres construccions de PACs no podran ser construïts des del PAC-religió; no tenim creences i no podem tenir un Déu, hem de viure una espiritualitat laica. Però des d'aquesta espiritualitat no teista es generen trets que s´emparenten amb la concepció teista. Es diu que la dimensió absoluta és com consciència, com ment; que és Brahman, Tao; no sent entitats se'ls assigna un nom. Se'n diu avantpassats, ancestres.

¿Hi ha alguna manera de concebre i viure el no teisme i el teisme a les societats de coneixement que aproximi aquests dos corrents? ¿Hi ha a les societats de coneixement una manera de comprendre i viure el teisme i el no teisme com dues maneres de representar la dimensió absoluta que possibiliti heretar la riquesa de la tradició teista sense abandonar el no teisme?

Si ens atenim al que podem considerar dades i derivades d'aquestes dades:

- els dos corrents reconeixen explícitament la dimensió absoluta,

- tant Déu, com la dimensió absoluta o el misteri dels mons són incognoscibles, innombrables, inefables,

-la dimensió absoluta, el misteri dels mons, és la font de tot el que hi ha,

-tot és creació o forma de la dimensió absoluta, del misteri dels mons,

-l'únic que realment és, és l'Únic, la dimensió absoluta, el misteri dels mons.

D'aquestes que considerem dades o conseqüències de les dades en podem concloure que tots els éssers parlen de la dimensió absoluta, ens diuen eficaçment les maneres de ser del misteri dels mons, de la dimensió absoluta. Tot el que hi ha són formes pures de la dimensió absoluta, sense entitat pròpia, sense individualitat, sense epistemologia mítica. Res no és “altre” d'Això únic, ni Això és “altre” de tot el que hi ha.

La conseqüència és que a la dimensió absoluta, al misteri dels mons, a Això, se'l pot tractar i viure com si fos un Déu, encara que no ho sigui. No és un Déu, perquè no és una entitat, ni una persona, però les realitats i nosaltres mateixos parlen, diem, d'Això. Diuen:

- que és bell, perquè els cels i la terra i tots els que hi habiten són bells;

- que és savi, com la construcció del nostre cervell, els nostres ulls i tots els membres del nostre organisme que són obra de saviesa;

- que és poderós, com la immensitat de poder dels mons immensos, dels mars, de les muntanyes;

-que és un i divers, perquè tots els éssers del nostre món i del cel són una trama una i infinitament diversa;

- que és dolç, com les flors i els ocells;

- que és clement i amant, com la terra que ens envolta;

- que ens nodreix i protegeix de la immensitat de les forces dels mons;

- que és amant com l'amor;

- que és immens i lluminós, com el cel;

- que és diminut, com la vida microscòpica;

- que és ferotge i mans, com el mar;

- que és tendre, com un amant o un nen;

- que té iniciatives, com un humà;

- que és suau i tempestuós, com el vent;

- que, com les roques, és fort, sòlid;

-que és llum i sentir profund, com la ment i el sentir humà.

Tot allò que val la dolça vida i totes les criatures de la terra és Ell, perquè la dimensió absoluta és tot i és única.

Sabem i el vivim no com un Déu, sinó com una dimensió del nostre viure d'això mateix d'aquí, però sabem que res del que hi ha és “altre” de mi mateix, ni el misteri dels mons és “altre” de mi mateix .

Puc viure i tractar tot això com un Déu, però no és un Déu com el van concebre els nostres avantpassats.

Des d'una cultura manifestament no teista, no perdem res de Déu ni del teisme.

Podem viure entre les dues tradicions, sense conflicte, amb facilitat, com si les dues herències fossin les nostres pròpies. Ens podem moure entre l'una i l'altra sense fronteres, però sabent les diferències que van crear les diverses maneres de sobreviure.

Tots els grans textos d'aquestes grans tradicions són nostres, estan oberts i accessibles als que els vulguin estudiar amb interès i veneració.

Tota la saviesa que els humans van acumular a la seva llarga història és la nostra saviesa, si aprenem a llegir-la."

Marià Corbí

Butlletí CETR - abril 2023

Corbí: La via del cor i la via de la ment

Chillida 1975

"Si fem una comparació entre les religions i grans corrents espirituals de la història de la humanitat, veiem que es poden dividir en dos grans grups: les religions i tradicions espirituals que treballen per accedir a la dimensió absoluta i a la qualitat humana profunda des del cor, és dir, des del sentir profund, i les que treballen des de la ment.

Aquests dos grans blocs es contraposen també en el fet que les que treballen des del cor són teistes, i les que treballen des de la ment no ho són.

Aquests dos grups també estan situats a l'espai: les tradicions teistes són principalment occidentals i les tradicions no teistes són principalment orientals.

Les tradicions teistes fan servir principalment narracions i símbols, i les tradicions no teistes fan servir preponderantment argumentacions i raons.

En els escrits sagrats i en les fonamentacions de les tradicions teistes hi ha una absència gairebé completa d'arguments i raons; en els escrits fundacionals de les tradicions no teistes hi ha una absència gairebé completa de símbols i narracions com a garantia de les seves afirmacions.

Les figuracions que construeixen les tradicions teistes apunten a allò inefable, a allò innombrable. Les tradicions no teistes apunten a allò que és buit de tota possible objectivació i representació.

En els dos grans blocs hi ha una gran diferència, per contraposició, en la manera d'al·ludir i orientar a la dimensió absoluta, i hi ha, alhora, una gran confluència en allò a que apunten, en allò a que al·ludeixen.

Les tradicions religioses, que segueixen la via del sentir, han de fer servir narracions i símbols plenament qualitatius capaços d'arribar al sentir profund. No utilitzen formulacions abstractes, perquè abstreuen de les qualitats i no arriben al sentir.

Les tradicions espirituals que utilitzen la ment no fan servir narracions ni símbols, perquè són menys aptes per arribar eficaçment a la ment. Quan usen narracions ho fan com a exemples per fer entendre les formulacions racionals.

Les tradicions que relliguen amb el sentir fan servir figuracions qualitatives del misteri dels mons, que són capaces de commoure el sentir; les tradicions que treballen amb la ment usen figuracions abstractes que apunten a convèncer la ment.

Els dos grans tipus de figuracions apunten al que no és nomenable des de les nostres categories sensitives, ni des de les nostres categories conceptuals. La nostra ment i el nostre sentir no són capaces de crear ni figures qualitatives, ni figures conceptuals capaces de delimitar, descriure, atrapar i posseir el misteri dels mons en uns motlles humans.

Intentarem mostrar com figuracions de l'innombrable mostren la seva insuficiència interna per referir-se a “això absolut que és aquí”, el misteri dels mons.

Considerarem els grans termes per referir-nos a la dimensió absoluta: Déu, l'Ésser, Brahman, el Buit.

Començarem amb el terme “Déu”.

És una entitat existent, Senyor Suprem, Creador de tot, Totpoderós, Provident, Únic Actor, Jutge de vius i morts.

Però és inefable, infinit en les qualitats, sense possibles acotacions i inobjectivable.

Si és infinit i sense possibles acotacions, no podem dir que sigui una individualitat, ni podem dir que sigui o que no sigui.

S'afirma que és existent i infinit. Aquests dos termes no casen bé.

S'afirma que és individualitat i sense límits. Tampoc no casen bé aquests dos termes.

S'afirma que és persona i sense límits. Passa el mateix.

Es diu que és el Clement i el Justicier. També aquí passa el mateix.

Afirmem que té infinites qualitats i que les té sense límits. Com pensar qualitats sense límits? Les qualitats, perquè les puguem predicar i diferenciar les unes de les altres, han de tenir límits, han de ser acotables.

Veiem dificultats i contradiccions en la figuració, que mostren que la figuració no s'afirma a si mateixa, sinó que apunta més enllà de si mateixa, apunta al misteri insondable de tot allò existent.

A més, no és el nom propi de la dimensió absoluta i tota criatura el proclama.

Vegem el terme “Ser” com a realitat de tota realitat.

Es manifesta a cada entitat, a cada acotació, però l'Ésser no pot ser acotat.

Es diu que és sense límits; és sense límits i és? Essent sense límits, es pot predicar què és?

En infinit, i és? Ser sense limitacions, no equival a dir que és buit?

Se li dóna el nom de Brahman, sent sense límits i, per tant, sense individualitat.

Brahman és l'ésser de tot, aleshores, ni és, ni no és.

S'oposa al Buit budista, però, encara que es digui ser, és buit, perquè no té cap acotació al seu si.

Aquesta figura de la dimensió absoluta: l'Ésser, Brahman, és contradictòria i és una estructura que no s'afirma a si mateixa, sinó que fa referència al que està més enllà d'aquesta figura. S'està referint al gran misteri del que existeix, al misteri innombrable dels mons.

El terme “Buit”.

El terme “buit” diu que el gran misteri dels mons és el buit de tota possible conceptualització i representació, és el buit de tota categoria humana.

Diu també que aquest buit no ho és per carència, sinó per plenitud.

Assenyala molt bé la desproporció del misteri dels mons i la pobra eficiència expressiva humana.

Així és una figuració que podria anomenar-se “no figuració”, que apunta a allò fosc, a allò ininterpretable del misteri dels mons.

Aquest terme fa referència al que està més enllà de tota figuració.

Aquestes figures que es fan servir per parlar de la dimensió absoluta, si se segueix el que afirmen, acaben negant el que han afirmat:

– “Déu” Senyor Suprem, Creador, Únic Actor, Provident, Jutge, etc., se sosté que és innombrable, inefable.

– El “Ser”, s'afirma que és l'ésser de tot, però també s'afirma que és sense límits i, per tant, buit.

– El “Buit” està més enllà de tota possibilitat humana de figurar-lo. És una noció potent que atura tot intent de nomenar-lo. Figura el misteri dels mons, deixant expressat que és més enllà de les nostres possibilitats.

Per tant, totes les figures de la dimensió absoluta empenyen més enllà d'elles mateixes. Orienten la indagació per portar-nos a l'abisme de l'innombrable, que és aquí amb tot el pes del seu abisme.

El misteri del que és aquí és una certesa buida per inconcebible. El seu caràcter inconcebible no disminueix el seu pes en el sentir i la ment, malgrat el seu buit.

Totes les figures intenten posar llum al misteri fosc dels mons, però ho fan submergint la llum a la mateixa foscor.

El més fosc és tan fosc que no se'n pot dir que sigui o que no sigui. En la seva foscor radical, és llum i és certesa, que es diu en tot ésser.

En aquestes imatges el món és foscor suma i llum certa.

En aquesta llum-foscor se submergeixen totes les imatges que pretenen apuntar a la dimensió absoluta, a l'inescrutable misteri dels mons, que és el misteri de tota realitat.

Totes aquestes figures no són conceptes coherents, sinó figures expressives que coincideixen en el seu assenyalament. Són estructures expressives, no lògiques, que presenten al seu si clares contraposicions. Aquestes contraposicions manifesten el seu caràcter de símbols."

Marià Corbí, Butlletí CETR novembre de 2022