Lucreci

"L'ànima mor amb el cos, no hi ha judici després de la mort, la religió bona no consisteix en cerimònies, sinó a dirigir al món una mirada tranquil·la."

Lucreci (94-55 aC)

(citat per Emilio del Río a La Contra de La Vanguardia del 27.09.2025)

Definició mínima

Barnett Newman 1964

"La definició mínima de Déu em sembla la gran contribució de la religió a la civilització des de l'era axial: tenim un Déu perquè ningú no es cregui Déu, no es cregui que està per sobre del bé i del mal i pugui exterminar els altres. Ens fa a tots iguals, tots tenim espurna divina, cal respectar la vida humana."

Víctor Lapuente a La Vanguardia del 22.09.2025

CEL

Quan érem joves, vàrem formar part d'una Comunitat d'expressió litúrgica (CEL), que ens va marcar molt.

Ara voldríem reciclar aquestes sigles per a incitar a formar nuclis comunitaris més o menys espirituals o religiosos. Idealment entre 10 i 20 persones (en ser més de 20, es poden plantejar la seva escissió en dos...).

Cal fer-ho amb peus de plom per respectar la identitat de tots els integrants i anar trobant una dinàmica reeixida. Un primer pas interessant i que ja fa pensar podria ser triar el nom. Proposem múltiples alternatives, que cada grup vagi triant la seva... 

Per a la C: Comunitat, Cercle, Centre, Cèl·lula, Celebració, Configuració, Constel·lació

Per a la E: Expressió, Experimentació, Experiència, Esperit

Per a la L: Litúrgic(a), Lliure

Aquests nuclis podrien compartir la següent òptica:

1. Veure les religions com a camins d’aprofundiment i alliberament

2. Beure de totes les tradicions, agafant-ne una com a central o no

3. Sentir la necessitat d’àmbits propers on compartir la recerca religiosa o espiritual

4. Creure en la necessitat d’una veu profètica des de les religions en l’espai públic actual

Cada nucli podria anar concretant uns referents compartits pels seus membres, que resulten significatius per a tots ells i  que es van ampliant amb l'aportació analitzada i discutida de tots:

- Textos sagrats: Daodejing, Upanishads, Bhagavad Gita, Dhammapada, Salms, Profetes, Evangelis...

- Grans mestres: Francesc d’Assis, Eckart, Joan de la Creu, Krishnamurti, Castaneda...

- Poetes: Tagore, Gibran, Rilke, Vinyoli, Martí i Pol...

Cada nucli podria anar concretant unes propostes d'estructura per a les seves celebracions, com ara la següent (simple exemple):

- Estona de ioga (30 minuts)

- Lectura de textos (30 minuts)

- Audició de música (30 minuts)

- Estona de silenci (30 minuts)

- Aportacions orals dels participants (30 a 60 minuts)

- Ritual litúrgic/Pregàries (30 minuts)

-       Àpat compartit

Textos i música es podrien anar alternant. El silenci pot o no ser totalment o parcialment acompanyat per una música de fons.

El ritual litúrgic s'hauria d'anar construint entre tots. Si el grup comparteix una referència cristiana, pot utilitzar una adaptació de la pregària eucarística a les seves característiques.

Què és la "música religiosa"?

Memling 1485

Què és la música religiosa? És religiosa tota la música autoanomenada religiosa? Hi ha música religiosa entre la que no es considera com a tal? És un tema complicat. Hi ha com a mínim dues maneres de considerar la música religiosa:

1. La música formalment religiosa. Música religiosa seria aquella considerada com a tal pel seu autor, per una societat o per una època. Exemples: cants ancestrals, “ragas” de l’Índia, música litúrgica tibetana, cant gregorià, música sufí, música litúrgica ortodoxa, flauta xakuhachi japonesa, polifonies religioses del Renaixement, cantates i misses de Bach, misses i rèquiem de Mozart, rèquiems de Verdi o Fauré, Stabat Maters (del gregorià a Pärt), himnes protestants, espirituals negres... És molt diversa, aplega un conjunt de mons molt diferents. Però és “objectiva”, hi ha consens en considerar-la com a tal. Una variant d'això seria considerar “música religiosa” la lligada a les cerimònies religioses, sigui quin sigui el seu origen i el seu etiquetatge inicial. Això ens porta al tema de música i litúrgia: el paper de la música en la pregària i la celebració. I a recordar la necessitat de noves recerques en aquest camp, vinculades amb la sensibilitat contemporània.

2. La música "viscuda" com a religiosa. Serien les músiques que, per a l'oient, expressen i conviden a la dimensió de profunditat, de saviesa, de misteri, d'incandescència, etc. de la realitat. Aquestes músiques són encara més diverses que les incloses a la primera accepció. Aquesta és una accepció molt subjectiva, depèn de cadascú, de cada moment, de cada situació vital, de la sintonia entre la música i la situació viscuda. Per això és difícil indicar músiques concretes amb aquesta capacitat, tot i que potser hi ha músiques que tenen més aquesta capacitat que altres (o sigui, que hi ha més gent que amb més freqüència pot experimentar emocions religioses a través d'aquestes músiques). Ens podem preguntar doncs si aquesta música pot anar més enllà de la simple emoció individual, si només és en funció del moment vital i l’estat anímic, o té una certa "objectivitat" al darrere. És una qüestió “només” subjectiva, personal?

Vist això, sembla que hi hauria tres possibilitats de música religiosa. Per una part, la música formalment religiosa i viscuda com a religiosa, o sigui la que compliria alhora els criteris 1 i 2; aquella part de la música religiosa que té la capacitat de desvetllar-nos emocions religioses, amb la component subjectiva que això comporta. El segon grup seria el de la música formalment religiosa però que no és subjectivament viscuda com a religiosa, o sigui la que compleix el criteri 1 però no el 2; actualment una bona part de la música en un altre moment pensada com a religiosa té dificultats per a ser viscuda com a tal. Finalment, el tercer grup el formaria la música formalment no religiosa però viscuda com a religiosa, que compleix el criteri 2 però no l'1, i que com dèiem és més difícil d'assenyalar concretament, donada l'alta dosi de subjectivitat que suposa (el que per a un pot ser molt religiós per a un altre pot no ser-ho gens).

Aquestes distincions són difícilment aplicables a una anàlisi musical objectiva. Però poden ser d'utilitat a l'hora d'endinsar-se en el món musical relacionant-lo amb l'àmbit religiós. Un exercici personal ben recomanable.

Repte

Bartolomé Bermejo 1477

"Apropar-se a l'experiència religiosa sense adhesió a creences ni aspiració a la immortalitat. És una de les grans tasques que tenim al davant, un dels reptes més engrescadors i fecunds que podem emprendre."

(tuit d'en Rai de 06.09.2024)

Passat i llibertat

De Staël 1952

"En el món de l'art, si es té sensibilitat profunda, s'és capaç d'assaborir les grans obres del passat, tot i que el seu llenguatge no sigui el que avui en dia faríem servir. Més encara: certs llenguatges del passat permeten explorar zones de bellesa que potser no estiguin obertes al nostre llenguatge actual. Però per a poder gaudir avui en dia d'aquests tresors del passat, necessitem haver relativitzat les paraules: necessitem que, en llegir-los, no ens obliguin a fer nostra la concepció que llavors tenien del món, ja que aquella concepció no és ja la nostra. Només si ens deixen aquesta llibertat, aquestes obres ens podran ser aliment.

El mateix passa amb la religió. Els grans "mestres" religiosos del passat encara avui ens poden ajudar a "iniciar-nos" (i fins i tot amb riqueses peculiars que només ells van saber explorar)... mentre no ens obliguin a fer nostre el món mític a través del qual s'expressaven."

Marià Corbí i Carles Comas a la Université Catholique de Louvain, març de 1979.

Corbí: Transformació interior

Van Gogh 1885

"La veritable religió no és tant, ni fonamentalment, una concepció del món, un sistema determinat de valors, una concepció de l'ésser humà o un sistema de comportaments sinó una transformació interior de la sensibilitat profunda humana i de la ment profunda el terme de la qual és arribar a ser i sentir-se u amb Déu."

Marià Corbí en el marc d'unes xerrades a monges publicades el març de 1979.

Kyrie eleison

L'expressió Kyrie eleison ("Senyor, tingueu pietat") té una doble naturalesa interessant; diu alhora "no ens deixeu ser víctimes de desgràcies" i "perdoneu les nostres males accions".

Té doncs la capacitat de sintetitzar en una sola expressió dues grans necessitats humanes de naturalesa ben diferent:

- La necessitat de protecció davant de l’atzar desfavorable (malalties, accidents, terratrèmols, sequeres, inundacions...). Necessitat de seguretat.

- La necessitat de comprensió i “neteja” pel que fa als mals comportaments personals (que els humans tenen i en són conscients: violències, injustícies, robatoris, infidelitats, evasions, degradacions...). Necessitat de perdó.

La proposta

Rubliov 1410

"¿El cristià és cristià perquè s'adhereix a la persona de Jesús o ho és perquè assumeix la seva paraula, la seva proposta? Penso que som cristians més per l'adhesió a la proposta de Jesús, al seu missatge, que per adhesió a la seva persona. Naturalment que ens adherim a Jesús com a tal, no solament per allò que ell és sinó també perquè la seva paraula ens ha arribat a través d'ell. Però la seva paraula el transcendeix per tal com és l'expressió de la Paraula eterna. Allò que ell ens diu ve de Déu, allò que ell ens proposa va a Déu. Aquesta és la cosa important. Per molt íntima que sigui la relació de Jesús amb Déu, tant que el constitueix en perfecta harmonia amb el Pare, allò que és important és la paraula que, a través de Jesús, ens ve de Déu. Per oberta que sigui una persona a l'infinit, roman closa en els propis límits. La paraula no, la paraula roman oberta a tota possibilitat i, més que la persona mateixa, roman oberta a l'infinit. Encara més la paraula que ve de Déu, que és ella mateixa Infinit. El fet que la paraula tingui una naturalesa oberta ens permet ser lliures i mantenir la nostra llibertat en la nostra adhesió a la paraula mateixa. L'adhesió a una persona, per gran que sigui aquesta persona, si no és que sigui infinita, ens clou en els seus límits. Ser cristià implica una adhesió personal a Jesús, ben cert. Però la fonamentalitat de ser cristià és constituïda per l'adhesió a la seva paraula, al seu missatge, a la seva proposta, en definitiva a la Paraula de Déu que s'expressa a través de Jesús. No crec, en contra del que molts diuen, que Jesús sigui la Paraula, sinó que la Paraula es feu carn en ell, és a dir, s'expressà en ell. La Paraula resta sempre el nord, és l'únic nord."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 333-334).

Sobre la fe

Odilon Redon 1900

"En darrer terme la fe dels deixebles, i la nostra, s'estintolen en la llum de Déu, en la suprema Veritat que es fa present en la nostra ment. Aquest mateix dinamisme de la fe ens permet superar l'obstacle que se'ns planteja quan nosaltres creiem en la predicació dels altres. Aquesta només pot engendrar una fe humana. La predicació sols és una crida i una proposta. No passa més enllà. La fe divina no neix d'aquella proposta, sinó de la llum que Déu ens dóna quan nosaltres mirem aquella proposta. La fe no és mai un producte de la raó, no és racional, però sí és raonable, tant perquè és conforme amb la nostra estructura intel·lectual d'éssers oberts a l'ésser i, doncs, al suprem Ésser, com perquè en nosaltres hi ha una baula que ens ordena i connecta amb el transcendent: la participació en l'ésser i l'energia de desplegament. Aquesta baula en la qüestió que ens ocupa es concreta en la nostra esperança escatològica, el nostre desig de perduració, concretament de vida eterna, la nostra esperança de realització plena."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, p. 228).

Sobre el pecat

Rouault 1935

"La Bíblia ens diu que el pecat irrompé en la humanitat no per causa de Déu sinó per culpa de l'home. Consisteix principalment a oprimir els homes: hamas, el mot amb el qual en les primeries de la història de la salvació es designava el pecat, vol dir oprimir, comportar-se despòticament amb un altre home. (...) La Bíblia no ensenya una transmissió hereditària del pecat. Parla més del pecat de cada un dels homes que del pecat d'Adam. Ve a dir que tots els homes hem pecat. (...) La participació dels homes en el món del pecat és sempre activa, personal i responsable."

"Segons els textos, el pecat d'Adam no es transmet hereditàriament. Amb tot, el fet que el pecat sigui generalitzat en la humanitat, demana, segons Pau i el Nou Testament en general, un mediador-redemptor. Però aquesta figura ja hem vist que era mitològica, que no es troba en els sinòptics i que no correspon a l'exigència de redreçament personal. En els evangelis no es parla mai de mort substitutiva."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 329, 330).

Expressió

Uglow 1976

"L'expressió de la realitat divina és sempre fragmentària, parcial i simbòlica."

Fèlix Martí a Notes d'una tardor 2021-2022, p. 38.

Una societat ismènica

¿Vivim en una societat ismènica, realista, normal, amb pors i dubtes, correcta, però incapaç de gestos de grandesa, de posar els mandats dels déus per davant de les convencions dels homes?

El pròleg de l'Antígona de Sòfocles descriu Ismene tan admirablement... Davant de la invitació d'Antígona d'ajudar-la a enterrar Polinices, contravenint la prohibició del tirà Creont, Ismene diu: "Ens cal obeir aquestes ordres i d'altres de més penoses encara. Jo, per la meva banda, amb les meves súpliques demanaré la clemència dels qui viuen sota terra, constreta com em veig a comportar-me així, i obeiré els qui tenen el poder. Actuar més enllà de les pròpies forces no és cosa assenyada." Antígona li retreu el seu menyspreu de les lleis que els déus estimen, i Ismene contesta: "Jo no les menyspreo, però la meva naturalesa és incapaç d'actuar en contra de la voluntat dels ciutadans." I després afegeix: "No convé, per principi, anar a la caça d'objectius impossibles."

El poder troba així el suport de la raonabilitat. Un poder que per boca de Creont dirà: "I qui pensa que un amic és un bé més important que la pròpia pàtria, aquest el tinc per un no res." No hi ha res per sobre del col·lectiu, a ell tot s'ha de sotmetre. Per al poder, no hi ha lleis divines que valguin, ell és la darrera instància.

Això, la religió no ho pot compartir: pels humans religiosos, la darrera instància és el transcendent. I és la seva tasca esbrinar quines conseqüències del transcendent es manifesten en la seva vida i orienten la seva acció, fins i tot al preu de la pròpia vida, com feu Antígona.

Quatre concepcions

Hodgkin 2015

"Hi havia creients i no-creients. Van aparèixer els "espirituals però no religiosos". Reivindiquem un quart espai: el dels "religiosos simbòlics", que viuen les religions com a conjunts de símbols. El debat entre les quatre concepcions podria ser fecund."

(tuit d'en Rai de 16.12.2023)

Punt de vista religiós

Baldovinetti 1454

"Només si acceptem el punt de vista religiós, si considerem la religió com un fi en si mateixa i no com un mitjà per assolir altres objectius, podrem discutir els problemes religiosos profitosament."

Christopher Dawson a Fases de l'experiència religiosa de la humanitat, dels capítols II i III de Christianity and the New Age (1931). Inclòs a Dinàmica de la història universal (1957).

Cor sec

Magritte 1927

"És difícil saber si la suficiència amb la que rebutgem la religiositat ens corseca, o bé si és el nostre cor sec el que ens porta a rebutjar la religiositat."

(tuit d'en Rai de 10.01.2023)

Dimensió religiosa i dimensió màgica

Kupka 1913

"De vegades es fan servir expressions com ara "aquest paisatge és màgic", o bé "aquesta persona té una màgia especial", o bé "es va produir una situació màgica". I això es diu quan es vol indicar una experiència especial, positiva però difícil de definir amb termes habituals; una experiència favorable i insòlita alhora.

Mirem de precisar una mica més què podríem enquibir en aquesta "dimensió màgica" de la realitat. Per als nostres propòsits ens serà adient considerar com a pertanyents a la dimensió màgica les pràctiques, pensaments, situacions, imatges, objectes, llocs, etc. que tenen efectes insòlits i positius sobre nosaltres mateixos. Aquests efectes no són obvis -cal fixar-s'hi d'una manera especial per captar-los-, no són immediats -de vegades passa molt de temps fins que se'n veuen els resultats-, no són plenament controlables a voluntat, no són manipulables mecànicament -si faig això passa allò altre-, no són fruit de deduccions lògiques o de motivacions "productives" -o sigui d'intents de generar alguna cosa "útil" o "pràctica" en el sentit habitual d'aquests termes- però són efectes reals.

És "màgia" el millor terme per a designar aquests fenòmens? Potser no, però no n'hem sabut trobar un de millor. Potser "teúrgia" -màgia mitjançant la qual es pretenia exercir una influència sobre els esperits celestes, segons el diccionari Fabra- seria més adient, però ni és conegut ni estem segurs que representi exactament el que volem dir. Per tant, hem optat per parlar de dimensió màgica, subratllant l'aspecte "insòlit-positiu" del terme. Amb bona voluntat es pot entendre què volem dir.

És cert que sovint el terme "màgia" també s'utilitza per a indicar uns comportaments més aviat exòtics, obscurs o extravagants, envoltats de boires i misteris. I es fa servir per uns innocents espectacles d'enginy on sembla que passin coses que no passen. La nostra idea no inclou aquests espectacles, ni inclou els gestos "estranys" però interessats, amb objectius "funcionals", "operatius", com podria ser l'anomenada "màgia negra". Sí que inclou, però, algunes pràctiques habitualment considerades "estranyes" -com ara l'Yi Jing o certes maneres de tirar les cartes (Tarot).

 

I també incorpora algunes coses que habitualment no es consideren pertanyents a la dimensió màgica. Per exemple: el que normalment anomenem "rituals religiosos", des de la simple "asseguda en silenci" zen o els exercicis de ioga fins als elaborats rituals del budisme tibetà o de la litúrgia catòlica tradicional. Per exemple, les pràctiques didàctiques per a trencar la presó de la raó i per a adquirir poder personal que don Juan Matus li proposa a Castaneda. Per exemple, el deixar certes decisions rellevants en mans de l'atzar. Per exemple, una certa manera de contemplar la natura, d'estar-hi en relació, com la que apunta Hermann Hesse en molts dels seus escrits. Per exemple, les tècniques per treballar la relació cos-ment i la relació malaltia-ment. Per exemple, les tècniques d'exploració de l'inconscient, com ara la interpretació dels somnis, dels anhels i de les casualitats.

Què en queda, de "màgia", en el nostre món contemporani? De les pràctiques "estranyes", pràcticament res. Sembla com si haguéssim anat a parar a l'altre pol de les societats prehistòriques, probablement regides essencialment per la màgia. Entremig, sis mil anys de tensió entre raó i màgia, de vegades tensió creativa (sembla com si al món clàssic dels grecs, els hindús i els xinesos s'hi donés una interessant convivència entre ambdues) i molt sovint tensió destructiva, lluita aferrissada i sagnant, a mort. Lluita de les "civilitzacions" contra els pobles "bàrbars", lluita de la Inquisició contra la "bruixeria". Perquè fins fa relativament pocs anys hi havia encara a casa nostra processos contra "bruixes" o "curanderos"?

Ara bé, la dimensió màgica tal com l'hem definit aquí potser és més present del que sembla. I hauria de ser-ho encara més. Fent-ho bé, és clar; perquè la màgia pot arribar a ser perillosa, i potser per això de vegades se l'ha combatut tan aferrissadament. La màgia pot trastornar el cervell. Pot fanatitzar. I pot fer mal perquè de vegades pot comportar un poder d'unes persones sobre altres, o pot anar associada amb capacitats especials que si es donen en persones poc equilibrades o poc transparents, poden ser mal utilitzades. Per això cal anar amb compte amb la màgia.

 

Perquè ens hem posat a fer aquesta disquisició sobre la dimensió màgica de la realitat? Doncs bàsicament per a fer comprensibles afirmacions com les següents :

- El procés religiós no ha d'anar contra la raó, però ha d'anar més enllà de la raó.

- La sola raó és una presó per les persones humanes, una presó que els impossibilita l'accés a la dimensió subtil.

- El món de la màgia és un món alternatiu a la raó, però amb la mateixa capacitat de ser presó per a les persones.

- La dimensió religiosa està més enllà de la dimensió racional i de la dimensió màgica.

- Una de les tècniques per a accedir a la dimensió religiosa quan s'és presoner del món de la raó o del món de la màgia és obrir-se a l'altre d'aquests mons, utilitzar l'altre món, però no per canviar de món, sinó per poder anar més enllà de tots dos.

Si m'he embolicat a parlar d'un tema tant impopular, mal vist, criticable i delicat com la dimensió màgica és perquè em sembla que un dels mals principals del món occidental és que som presoners de la raó, que estem tan monopolitzats per ella que no podem anar més enllà de cap manera. I molta gent, inclosa molta gent jove, té això tan assumit que ho considera l'única possibilitat: el món és simplement racional i prou. Tot són processos lògics als que ens hem d'adaptar. No hi ha res més.

Però hi ha més: hi ha l'"altre món", és a dir, hi ha la realitat més enllà dels nostres conceptes, més enllà de la raó. La raó, les idees, són com uns mapes que fem servir per conèixer el món. L'objectiu és conèixer el món, no pensar-nos que el món són els nostres mapes racionals. La intuïció, la sensibilitat, la màgia són altres possibilitats de coneixement del món. Tot són eines per arribar a "sentir la realitat", a entrar-hi en contacte directe i profund. I per arribar a sentir la realitat ens haurem de deixar "descol·locar", perquè anem "col·locats" de raó. I la dimensió màgica pot ajudar a descol·locar. Amb la condició de no fer bestieses, no fer res que vagi contra la raó. El que volem és superar la raó, no aniquilar-la, no prescindir-ne, sinó integrar-la en un esquema, en un procés més global.

El recurs a la dimensió màgica també pot ser adient en algunes situacions en que ni la raó ni la intuïció ens mostren cap camí operatiu, i nosaltres volem anar més enllà. Si la raó -la raó, no l'impuls espontani- ens assenyala un camí, seguim-lo. Si intuïm per on anar, què fer -si intuïm, no simplement si ens ve de gust-, fem-ho. Però de vegades, davant d'una situació concreta o davant de la mateixa vida en general ens encallem, no sabem què fer, no trobem resposta o sortida, ens sentim "bloquejats". Llavors, la dimensió màgica ens pot donar un cop de mà.

Incorporar la dimensió màgica a la nostra vida és fàcil de dir i difícil de fer. Un pas tan elemental i poc rebuscat com deixar-se guiar per l'atzar, ja ens costarà molt. Qui s'abandonarà al dictamen de quelcom que no controlem, que no és guiat pels nostres interessos? Qui deixarà guiar els seus passos per la posició dels astres, per l'arbitrària distribució d'unes cartes o per la imatge resultant de consultar divuit vegades l'atzar a través d'uns pals? O qui s'arriscarà a explorar el seu inconscient amb tècniques que permetin saltar la censura de la nostra raó? Qui es passarà hores ajagut damunt d'una gran roca sense fer res més? Qui s'aprendrà el ritual d'una cerimònia religiosa de tres hores de durada i el practicarà regularment, quan no som capaços ni de meditar o pregar uns minuts a l'anar a dormir o al llevar-se? Qui es dedicarà a pensar en els àngels, a mirar de captar-ne la presència i l'actuació, a adreçar-s'hi, a demanar-los suport?

Pel que fa al tipus de "màgia" a utilitzar, cadascú haurà de trobar el seu; això anirà a temperaments i gustos. Per a uns serà l'atzar, per a altres l'exploració de l'inconscient, per a altres el fer coses absurdes, inútils. La versió més senzilla, més accessible i menys perillosa és seure i callar, estar-se quiet en silenci. D'altres preferiran practicar elaborats o no tan elaborats rituals d'alguna de les religions històriques, que han dedicat molt de temps i moltes energies a explorar aquestes tècniques. És igual: no hi ha receptes, només hi ha intuïcions i recerques. El cas és veure què ens empresona i anar més enllà, superar-ho."

 

Raimon Ribera a Religió i religions (La Magrana, 1995)

Maduració personal

De Staël 1953

"La religió no consisteix a ser il·luminats per unes fórmules sinó que consisteix en un procés de maduració personal... que després "ho celebra" formulant-se com pot."

Carles Comas, abril 1980

Aquest breu text d'en Carles Comas conté dues idees fonamentals:

1) Religió no és ser impactats per unes fórmules. No és sentir unes formulacions d'idees, aprendre unes determinades doctrines i rituals i incorporar-les a l'entramat ideològic personal. Per boniques, encertades o veritables que aquestes idees ens semblin.

2) Religió és madurar personalment fins a un nivell que esclata, ens admira, mereix ser celebrat i necessita ser expressat, formulat d'alguna manera. Les formulacions no lligades a un procés de maduració personal, de transformació, de canvi, de conversió, d'opció vital, de posicionament, no són religió.

Recerques religioses

Uglow 1997

“Les recerques religioses ens permeten no quedar empresonats en la possible banalitat de la vida.”

Fèlix Martí a Notes d'una tardor 2021-2022, p. 36.

Referència adient

Rothko 1969

Els textos religiosos són textos redactats fent servir llenguatge simbòlic. Són destil·lats d’experiència humana, concentracions de saviesa. Són excelses construccions humanes, que fan servir la referència a la divinitat per expressar el que volen dir (i que no és fàcil de dir sense aquesta referència). No es tracta de “Déu diu que cal fer això” sinó que l’experiència de la vida porta a veure les coses d'una certa manera que per ser formulada demana un llenguatge adient.

Per què és adient aquesta referència a Déu? Per contrapunt a la referència a nosaltres mateixos. El que ens proposa el text religiós va més enllà del que és espontàniament humà (tot i que podríem dir que és el “veritablement humà”), i llavors cal una referència al que és fora del món, més enllà del món, per donar força a aquest contrapunt. Dir simplement “no nosaltres” té menys força que la referència a Déu, i l’experiència que ens proposa el text religiós és d’una gran força, és “com si vingués de Déu”.