Celebrar el Nadal

Fra Angelico 1441

Un espai de meditació pel temps de Nadal, amb música de l'Oratori de Nadal de J.S. Bach.

View more videos from Merce.i.Rai

Martí i Pol: Nadal



Sano di Pietro 1445

"Venturós qui guarneix en son cor
—molsa i grèvol— la pau d’un pessebre
i esbatana la humida palpebra
cor endins a la llum que no mor.

Qui s’agença un Nadal per conhort
amb l’encís delicat de l’orfebre,
un Nadal que esvaint la tenebra
fa més pura l’estrella que és nord.

Venturós qui gronxola l’Infant
i oblidant-se del món un instant,
i de viure, a la Vida s’atansa.

Venturós qui el misteri reviu
cada jorn amb plaer renadiu
en un íntim esclat retrobant-se."


Miquel Martí i Pol

Un cas

Agustín Ibarrola

"DG és el director general d'una empresa de distribució de 40 anys d'antiguitat, amb 600 treballadors, una xarxa de 20 establiments i 100 M € de facturació anual. És el tercer director general de l'empresa, i ocupa el càrrec des de fa sis anys. L'empresa preveu un període de cinc anys de fort creixement, amb unes inversions de l'ordre dels 50 M €. Es necessitarà un creixement de vendes continuat de l'ordre del 20% anual. La forquilla salarial de l'empresa, per tradició pròpia, és de 1 a 7. DG cobra 75.000 € l'any.

L'equip directiu de l'empresa ha estat tradicionalment format per quatre persones, però per afrontar el nou període de creixement DG ha optat per un nou model organitzatiu amb nou alts directius. L'ampliació de membres d'aquest comitè de direcció s'ha fet en part per promoció interna i en part incorporant gent nova. Els membres de l'antic equip directiu que hi continuen han vist reduir el seu àmbit de responsabilitat. Els membres del comitè de direcció cobren entre 45.000 i 70.000 € anuals, en funció de la seva trajectòria dins de l'empresa.

Fa temps que es considera que la forquilla salarial d'1 a 7 és massa estreta per a les necessitats de l'empresa, especialment si inclou el director general. Es planteja el tema al consell d'administració, del que formen part representants dels treballadors. S'acorda demanar un estudi a un consultor extern a partir del qual el president i el director general estableixin la xifra que considerin raonable proposar a l'aprovació del consell d'administració.

A la reunió del consell d'administració que ha de decidir el tema, el cap de recursos humans presenta l'estudi del consultor extern, que indica que el director general hauria de cobrar 150.000 € anuals, més un 20% variable en funció dels resultats. El president diu que aquesta és la proposta que es fa al consell d'administració i obre el debat al respecte. No clarifica d'entrada si aquesta proposta salarial és assumida pel director general com a correcta. El debat deixa entreveure que potser DG troba aquesta proposta massa elevada respecte al seu sou actual i al nivell salarial del comitè de direcció. El conseller A defensa que el consell d'administració ha d'establir el sou i que el director general no ha de poder situar-lo en un nivell inferior. El conseller B considera que aquest nivell salarial introduirà per efecte arrossegament tensions a l'estructura difícilment assumibles pel compte de resultats, a més d'una possible desmotivació del comitè de direcció davant la distància salarial introduïda ("que s'ho faci ell, ja que cobra tant"). El president no recondueix la discussió establint una pauta a seguir (tan aviat sembla que sigui millor ajornar la decisió com adoptar-la immediatament). El conseller C, vista la desorientació de la discussió, pregunta explícitament si el salari proposat és considerat acceptable per DG, cosa que el president confirma. El conseller C diu que en aquest cas la discussió és inútil i improcedent. Els representants dels treballadors manifesten dubtes i reticències sobre la proposta. El conseller D diu que si DG veu bé la proposta, s'ha d'aprovar, i que serà responsabilitat seva gestionar les tensions internes que això pugui crear. Finalment, la proposta s'aprova per unanimitat.

Cal tenir en compte els següents elements addicionals: 1) El president ho és des de fa 10 anys i n'hi queden dos més en el càrrec. 2) El conseller A és íntim amic de DG. 3) El conseller B és amic de DG i persona amb opinió molt respectada per la seva experiència en aquesta mena de temes. 3) El conseller C és la persona que està previst que succeeixi el president actual. 4) El conseller D és amic de DG i també persona respectada per la seva experiència. 5) Pel que es veu, DG només ha pactat la proposta retributiva amb el president; cap dels consellers n'estava al corrent.

Preguntes:

- sembla adient la proposta retributiva de 150.000 € més 20% variable?

- el president ha portat adientment la discussió en el si del consell d'administració?

- quines capacitats de lideratge de DG es desprenen de la situació? Ha sabut crear un consens previ en el consell d'administració? Ha sabut garantir la seva autoritat moral de cara a un efectiu lideratge de l'empresa davant d'uns temps amb un repte difícil? Ha tingut una reacció de "deixeu-me sol", de "jo aquí soc l'únic que val, he d'assumir totes les funcions clau i per això em mereixo el sou proposat"? Generarà la seva actitud desafecció per part del personal? Se'n distanciarà en conseller C, que no s'ha vist implicat en una decisió clau per al futur de l'empresa i que l'afectarà a ell en tant que nou president, podent-se veure també abocat a un "ja s'ho farà DG, ja que no comparteix les decisions"?

- es pot evitar la difusió de la notícia i el malestar al conjunt de l'organització, havent-hi com hi ha representants dels treballadors al consell d'administració?

- - hi ha alguna manera de reconduir la situació i evitar la consolidació d'un lideratge unipersonal que generi desafecció interna? Es pot confiar en que la situació se superarà perquè DG és imprescindible, i més quan és qui ha organitzat el finançament que ha de permetre la inversió de 50 M € prevista?

- es podrà assolir l'increment de vendes previst en un clima de desafecció o prevaldrà el "jo faig el que em toca i no em fico en problemes més generals, no em deixo afectar per ells"? Es pot comptar amb que el tema s'oblidarà?

- seria viable i oportú que DG digués que, vista la situació, opta per un sou de 120.000 € més un 25% variable? Arreglaria això el problema? Hi ha alguna altra sortida?

- han fallat DG i el president a l'hora d'exercir el seu lideratge? Han estat prepotents, o simplement han estat miops a l'hora de preveure les conseqüències de la seva manera d'actuar, pactant el tema només entre ells sense dir obertament ja d'entrada al consell d'administració que ja estava pactat?

- què faríeu en el lloc del conseller C? Continuaríeu aspirant a la Presidència?

- què faríeu en el lloc del president? Hauria de dimitir?

- podria ser que el president hagués portat el tema d'aquesta manera de cara a cremar i aïllar el director general, en una astuta i malèvola maniobra?"

(20.12.2007, 8,30 a 9,30 h.)

Balced superior

El preciós final de tardor a la Sierra de Guara...

100.000.000.000

"És més complicat el nostre cervell que tot el cosmos. Al nostre cervell hi ha uns 100.000 milions de neurones i a l'univers coneixem uns 100.000 milions de galàxies, però aquestes interaccionen d'una sola manera; en canvi, les neurones ho fan de milers de maneres."

David Jou a La Vanguardia del 03.12.2008

De fet, es calcula que cada neurona té una mitjana de mil sinapsis, i que per tant el nombre de sinapsis (connexions interneuronals) en el cervell humà és de l'ordre dels cent bilions.

Perles d'aigua

Els fascinants efectes de la rosada en les teranyines (imatges de Sini, Grimacher i Seemolf al Fotothing)

Ètica i Cultura

Andrea del Sarto 1518

"Hi ha dues maneres de connectar ètica i cultura: com una qüestió de justícia, i com a responsabilitat dels agents i gestors culturals.

La cultura com a bé bàsic. Diu l'article 44.1 de la Constitució espanyola: “Los poderes públicos promoverán y tutelarán el acceso a la cultura a la que todos tienen derecho”. Dins “dels principis rectors de la política social i econòmica”: la cultura és un bé bàsic, un dret fonamental i autònom. Altres articles constitucionals connecten la cultura amb la participació en la vida col·lectiva, amb el benestar, amb el desenvolupament de la personalitat.

Aquí trobem dues postures, la economicista i la il·lustrada:

- Economicista: donar el que la gent demana. No al suport públic.

- Il·lustrada: Donar no el que la gent demana sinó el que hauria de demanar. No tot és cultura. Fer que la cultura pròpia sigui excel·lent.

Contra la visió economicista: cal dir que les connexions entre el mercat i les preferències de la gent no són tan clares. El cas de la televisió: què demana l’audiència? Els programes de més audiència no són també els més criticats?

Contra la visió il·lustrada: els que més es beneficien del suport públic a la cultura són els que ja tenen cultura.

La Constitució espanyola opta per la visió il·lustrada i considera la cultura com un bé públic que no pot ser abandonat al mercat, perquè cal preservar l’excel·lència cultural i perquè ningú n’ha de ser exclòs. La cultura és com un llenguatge: protegir el llenguatge, no deixar-lo empobrir és oferir més oportunitats. A més, hem heretat una estructura cultural i tenim el deure -de justícia- de deixar aquesta estructura almenys en el mateix estat que l’hem heretada.

Diu Dworkin: “La gent viu millor quan les oportunitats que proporciona la cultura són més complexes i diverses, i nosaltres hem d’actuar com a garants pel futur de la complexitat de la nostra cultura”. Estem davant d'una opció paternalista? La Constitució no diu que cal tutelar la cultura, sinó “l’accés a la cultura”. L’obligació de l’estat és promoure sense interferir i, sobretot, garantir l’accés de tothom. Donar cultura és donar poder a la gent: capacitat de poder expressar-se plenament i escollir entre opcions més amplies. Importància econòmica de la cultura (Lang: Économie et culture, même combat). La industria cultural és font d’ocupació i ingressos.

L’accés a la cultura és un aspecte fonamental de l’accés a l’educació. La persona educada és una persona cultivada, que té cultura. Molts dels mals del món es resoldrien amb més cultura. Però la política acostuma a tenir altres prioritats. Diu que l’educació és molt important però demostra poc aquesta importància. La preocupació per la cultura és un luxe, un "adorno": els ministres són dones, intel·lectuals, gent que es pot dedicar a coses supèrflues. L’educació transmet coneixements cada cop més instrumentals, les humanitats no són valorades.

La responsabilitat dels agents culturals. Fer-se càrrec del que es fa, respondre del que es fa amb diners públics. Depèn de les polítiques, però també d’una bona administració.

1. Definir què és cultura. Cultura ve de “cultivar”. Activitat creativa. La cultura es va fent, assignant prioritats. En definir les prioritats es decideix què és més important. Què és diversitat cultural? Ètnies o cultura per les generacions més grans, accessible als minusvàlids, barata pels joves? La cultura com allò que separa o allò que uneix? Globalització cultural, de gustos, estils: què és aprofitable?

2. Evitar la colonització de la cultura per l’economia. El llenguatge del gestor cultural està ple de termes de gestió d’empresa: maximitzar, fidelitzar, actius afectius, recursos humans.

3. Preocupació per la cultura coherent amb la finalitat educadora. Quina cultura ha de ser prioritària? Traduir Harry Potter o incentivar la lectura? No sabem què fer o el criteri de l’espectacle desvirtua els objectius? Cultura de contenidors sense continguts.

4. No evitar la creació d’institucions que garanteixen la responsabilitat pública i el control dels que exerceixen el poder democràticament.

La responsabilitat professional ocupa el lloc de les virtuts gregues. En el cas del gestor públic, la professionalitat i la ciutadania es troben. La gestió cultural és un servei públic, un servei a la ciutadania i destinat a produir ciutadania."

Esquema de la intervenció de Victòria Camps al Simposi Ètica i Intervenció Cultural, Barcelona, 27 i 28 de novembre de 2001

Moncau

La vessant sud del Moncau...

No és el mateix...

Cézanne 1898

"No és el mateix llegir La muntanya màgica, de Mann, que una obra de Dominique Lapierre. Això últim es apunyalar el temps. Això és perillosíssim i cada vegada hi cauen més joves: estem enganyant-los fent-los creure que sempre es pot viure així, envoltats de diversió infinita, de banalitat; sí, pot ser així si la vida et ve rodada; ara bé, si en algun moment t'alça la mà, la vida se't desendreça segur, ja ho avisa el segon principi de la termodinàmica."


Joan Margarit a El País, 13.11.2008

Farena

 

Prop de Farena...

Cànon creador

Leonardo da Vinci 1475

Diu en Xavier Bru de Sala al Culturas de La Vanguardia del 5 de novembre de 2008:

"Vivimos una época que ensalza el talento y vilipendia el canon. Si bien, y a menos que estéis engullidos por el torbellino más voraginoso de la tontería del presente, estaréis de acuerdo en que el canon participa del proceso creador de cualquier obra de arte tanto o más que el talento (...) El talento sin canon sería otro Mozart, pero hijo analfabeto de cabreros, que agujerea un hueso con un cuchillo de monte para hacerse una rudimentaria flauta, de la que saldrían dulces sonidos, pronto integrados en el cancionero popular de su región natal, admirados luego por los estudiosos del folklore y tal vez integrados como base melódica de alguna música nacionalista. Más vale entonces, puestos a gozar de un escaso o nada colosal talento -que es lo probable más allá de la vanidad de cada cual- tomar dosis elevadas de canon y digerirlas. Si dudáis de lo dicho, aportad una lista de artistas europeos, en cualquier disciplina y hasta mediados del siglo XX, que hayan sido grandes sin constituirse en eslabón imprescindible del canon, sin ser canónicos en su formación, en el reconocimiento, en la veneración de sus maestros, sin resultar canónicos para la propia generación o las posteriores. (...) Como bien sabe todo creador, en el proceso generador de su arte danzan imágenes, sonidos, estilos, frases, perspectivas... del canon, entremezcladas con el destilado o los retazos de su propia experiencia (...)."

Que entenem per cànon? Allò que la tradició ha establert com a digne de ser considerat valuós? Allò que cada època o cada societat considera valuós? (pregunta addicional a peu de plana: ens construïm cadascun de nosaltres també el nostre cànon personal, allò del passat que considerem valuós, i l'anem retreballant, revisant constantment, conscientment i inconscientment? No ens passa que obres o autors que en un cert moment ens han semblat fonamentals o fantàstiques al cap d'un temps deixen de semblar-nos-ho?) Es pot fer una analogia del que aquí es diu de l'art amb altres camps? Per exemple, el camp de la construcció de la pròpia experiència vital, el de la configuració de les nostres vides (que, com algú ha dit, es poden veure d'alguna manera com l'elaboració d'una obra d'art)? Què juga aquí el paper de cànon? Quins són els nostres referents en l'àmbit de l'experiència vital? Es pot portar també l'analogia al camp de l'experiència religiosa? Són les religions immensos cànons? Podem veure l'experiència religiosa també com una construcció personal on les nostres capacitats i experiència dialoguen amb aquests cànons que són les tradicions religioses?

Abacus

"Fa quaranta anys el nostre país era força diferent del d’avui. Els pares i mestres que, des del marc innovador que suposava l’Associació de Mestres Rosa Sensat, varen engegar Abacus Cooperativa, estaven preocupats per recuperar el protagonisme social i escolar de la cultura catalana, viva i creativa en l’àmbit privat però ofegada pel règim franquista en l’àmbit públic. I estaven il·lusionats per aportar idees innovadores a la dinàmica social, a l’enfocament pedagògic i a la vida quotidiana, en un moment d’efervescència ideològica i d’explosions socials i polítiques a molts llocs del món. En aquest context i amb aquesta empenta, ells van fer una tasca social i política important, que va preparar els canvis de l’anomenada “transició”. Van anar creant una manera de fer diferent, nova, delerosa d’autenticitat, en sintonia amb els temps, connectada amb la resta del món, amb encerts i errors però responent a grans dosis d’energia, d’ingenuïtat i de bona voluntat. Abacus és un petit fruit més d’aquesta època alegre, tensa, rica, creativa. Tant ha canviat el món? Tan diferent d’aquell, és el nostre món? Sí, certament. I, tanmateix, hi ha paral·lelismes significatius que es poden fer. Només em referiré a dos. Continuem havent de lluitar pel protagonisme social i escolar de la cultura catalana. Una cultura catalana molt més lliure i oberta que llavors, però no necessàriament més sòlida i creativa. Més estesa, però potser no més intensa. Amb una altra mena d’incomprensió de l’Estat, però incompresa. Que ha de fer front, des d’una certa dispersió i feblesa, a la incorporació d’un alt nombre de persones provinents de realitats culturals molt diverses entre sí i prou diferents de la nostra. Una cultura catalana amb certs indicis de desorientació. El mèrit dels nostres mestres ensenyant en català en un context com aquest és enorme. Si Abacus va ser creat per ajudar els mestres en la seva difícil tasca fa quaranta anys, Abacus ha de seguir sent, i vol seguir sent, davant dels reptes actuals, un col·laborador, un aliat dels nostres mestres –i dels nostres pares- en la seva tasca d’educar avui en el sí de la cultura catalana. Però no només el català és un repte, com fa quaranta anys. També avui vivim la necessitat de noves idees regeneradores que obrin horitzons a una societat enormement atomitzada, afeblida en el seu capital social, amb signes de confusió. Però aquesta societat és la nostra, i és des d’ella que hem de treballar, i volem treballar. Per millorar el nostre nivell de cohesió social, de creativitat cultural, de participació política, de debat ideològic. També per això ha de ser útil Abacus. Per fer més presents unes determinades actituds, uns determinats valors, que formaven part de la seva identitat original i continuen formant part de la seva identitat actual. Deixeu-m’ho dir: Abacus és força modèlic en termes de fidelitat a la seva identitat. El clima que trobeu avui a les seves botigues segueix les pautes marcades des dels seus inicis. I és així sense complexes, sense cap sensació d’estar passats de moda o de pertànyer a un món que desapareix. Abacus creu que allò que la caracteritza, que li dona personalitat, és plenament vigent. Creu que el que vol aportar és positiu per al món d’avui, i d’aquí la naturalitat i la convicció amb la que ho difon. Quina és aquesta identitat que ha sabut resistir el pas d’aquests quaranta anys? En parlem sovint i no m’hi estendré: el cooperativisme, el servei a la cultura i l’educació, la promoció de la cultura catalana. Vull subratllar, però dues coses. La primera, que Abacus està primordialment al servei de les escoles, dels mestres, dels pares i mares, dels esplais, dels monitors, de tots aquells que fan de l’educació un dels grans eixos vertebradors de la seva vida. Són especialment aquestes persones les que s’han de sentir a Abacus com a casa seva. La segona cosa que vull subratllar és la nostra vocació de posar a la persona humana al bell mig de la nostra preocupació. L’educació i la cultura s’entenen al servei de la construcció d’éssers humans més profunds, més rics, més equilibrats i serens, més oberts i comprensius, més generosos. Una vocació que comporta, lògicament, ajudar a construir una societat que també estigui al servei de les persones, i no al revés. Goso, doncs, afirmar que la defensa de la catalanitat i l’aspiració a una societat diferent, més creativa i més humana, són presents a Abacus avui, com ho eren fa quaranta anys. I crec, i espero, que ho continuaran essent d’aquí quaranta anys més. Perquè estem molt contents de poder celebrar aquests quaranta anys d’Abacus, però en cap moment això no representa per a nosaltres un instal·lar-nos en cap anar fent, en cap còmoda rutina. Seguir essent una entitat emmarcada en el progressisme catalanista i personalista és un dels nostres grans reptes, però no és pas l’únic ni el més difícil d’afrontar. Tenim el repte de continuar creixent (en facturació, en nombre de botigues, en nombre de socis de consum i de treball...). Volem créixer sense precipitacions, sense fer ni fer-nos mal, però volem continuar creixent. I això no és senzill d’abordar, i posa en tensió permanent la nostra organització. Els territoris de parla catalana ens ofereixen encara moltes possibilitats en aquest sentit i, en la mesura que la crisi no ho dificulti, anirem seguint aquest camí. I tenim el repte d’enfortir la nostra estructura interna i actualitzar la nostra cultura corporativa, fent que tothom encarni la nostra identitat cooperativa, que tothom se senti motivat a aportar la seva iniciativa per millorar els processos de treball, que tothom faci de l’eficiència un repte personal a assolir. I tenim el repte de millorar el servei que oferim. Ho hem de fer afinant al màxim en la nostra tria de producte, adaptant gradualment el producte a les noves preferències socials sense que això suposi abandonar en cap cas els nostres criteris de selecció qualitativa de sempre, i millorant la nostra capacitat d’atenció al client, el que vol dir millorar la nostra capacitat d’assessorament i millorar l’amabilitat del nostre tracte. Un passat reeixit no ens pot distreure dels reptes de futur que se’ns plantegen."

(Fragment central del discurs de Raimon Ribera a l'acte de celebració del 40 aniversari d'Abacus a la Sala Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona el dia 3 de novembre de 2008)

Vero enfurismat

De vegades la vida és així de turbulent...

El Puntón

El Puntón, al barranc del Formiga, a la Sierra de Guara...

(recordeu que si cliqueu les fotografies les podeu veure amb major esplendor!)

 

Marià Manent: Tardor a Viladrau

L'Eduard Sagarra ens recorda aquest bonic poema tardoral de Marià Manent, del recull El cant amagadís (1986):

"Com grans monedes d'or, d'un or prim i lleuger,

cauen les fulles dels til·lers, gronxades

en el sol de novembre. El jardí té

un fregadís d'abril de sedes oblidades.

Avui no duus oreig, tardor suau, no esbulles

les agulles dels cedres vora la pluja d'or.

Tenen com una pau joiosa aquestes fulles

morint-se, i mig sospiren: 'res no mor'.

Fins al peu del grans cedres es daura l'ombradiu

d'aquest jardí tancat, reclòs com una illa.

Cada fulla, en silenci, caient tranquil·la, diu:

'La vida passa, es fon, i torna i brilla.' "

Tires de pinyons

Un altre minúscul homenatge a Andy Goldsworthy...

Una celebració

Rouault 1956

"La Maria ens va convidar a cantar. Començàvem la nostra celebració. Vam encendre unes espelmes, signe de la comunitat reunida, i vam dir un Credo. La Maria ens va llegir dos poemes de Miquel Martí i Pol que ella, ja que presidia la celebració, havia triat, i que vam escoltar mentre el "cassette" ens feia arribar un quartet de corda de Dvorak. En Manolo va llegir un fragment de l'Evangeli. Després vam escoltar un preciós salm de José María Valverde. I altre cop l'Evangeli, ara la paràbola dels talents. La Maria va encetar el comentari, ja que ella havia escollit els textos. Ens va parlar dels seus deu anys de matrimoni, i d'en Comín; de la fe exigent que aquest testimoniava, i que ella veia en la paràbola. Ens vam anar afegint al comentari, que durà una bona estona.

Sopar pels setze del grup més els tres nens, els dos fills de la Maria i un amic. Una taula llarga en una masia vella; brou i pa amb tomàquet.

Altre cop a la llar de foc, al voltant de la tauleta parada amb bojacs i espelmes, ara amb pa i vi. Un cant, la pausada relectura dels poemes i el salm abans llegits. I la pregària eucarística, on s'alternen les veus de la Maria, ja que avui presideix, i la comunitat sencera. "Jesús, el vespre abans de la seva mort, es reuní amb aquells que estimava, i que aquell vespre estimava més que mai..." La Maria, agafant el pa, continuà: "I mentre sopaven, va agafar pa, donà gràcies, el partí i els el donà tot dient: preneu i mengeu-ne tots, que això és el meu cos..." Acabada la pregària, vam compartir el pa i el vi, vam dir plegats el Parenostre i ens vam posar a cantar. "Vos sou, Senyor, ma fortalesa", "Lloat sia Déu", "Dona nobis pacem", "Al·leluia" i molts cants més, com ens surt de fer quan ens sentim agermanats, contents.

Ni tensions, ni incomoditat, ni eufòries, ni expectatives, simple normalitat. El pacífic esdevenir de quelcom proper, viscut amb serenor i profunditat. Cap estranyesa, la trobada habitual d'una colla de cristians, que es coneixen de fa més o menys temps, i que es troben per compartir el record i el camí de Jesucrist, la fe en Ell. Qui pot negar que això va ser una celebració de l'eucaristia?"

(article de Raimon Ribera publicat al diari "Avui" cap a 1983, gràcies al fet que Mn. Joaquim Gomis, el Sèn, consiliari de la nostra comunitat, era llavors l'encarregat de la pàgina religiosa d'aquest diari. El text, i sobretot la frase final, eren provocadors, un cert exercici de "desobediència eclesial", encara que no ho sembli gaire un cop passats els anys. O potser ho continuen essent. Probablement alguns, després de llegir-lo, van fer creu i ratlla a l'autor...)

Tintorers

Una imatge dels tintorers marroquins...

A propòsit dels valors

 

Malevich 1929

Algunes consideracions sobre els valors que ens ajudin a veure perquè necessitem un nou sistema de valors

(amb un to que intentarà defugir tant els laments apocalíptics com la indiferència o la ignorància, o sigui des d’una serena preocupació, compartirem ara algunes reflexions que puguin ajudar a respondre a alguns interrogants com: hi ha “crisi de valors”? necessitem un nou sistema de valors? Val la pena parlar de valors?)

  - Primera consideració (De la naturalesa dels valors…)

Certa confusió entorn del terme “valors”. Necessitat d’algunes precisions inicials, sense pretensions (només “per entendre’ns”).

Definició de valors que adoptarem: els valors com a allò que es pot interioritzar i que té la capacitat de vertebrar i orientar el pensament i el comportament, i per tant es viu i apareix com a desitjable.

Proposarem tres models complementaris, superposables, tots ells vàlids al seu nivell. Tot recordant que els models són això: models. No pretenen explicar tota la realitat, ni ser l’única explicació possible d’una realitat, sinó ser una eina útil per ajudar a entendre i a treballar una certa realitat.

Model I

Una sola mena de valors; els valors canvien segons les persones, les cultures, les èpoques.

La “crisi de valors” apareix quan no es té clar què es desitja (desorientació) o bé quan el que un té clar es veu qüestionat pels altres, per l’entorn (pèrdua de vigència).

Model II

Distinció entre valors temporals (subjectes a canvi) i valors intemporals (o que ho semblen, que són viscuts com a immutables, fora del temps).

Crisi de valors: moment de modificació dels valors temporals o bé moment d’afebliment de la influència dels valors intemporals en els temporals.

Model III

Distinció entre:

-                 “allò que és sempre espontàniament desitjat”

-                “allò que en aquests moments i en aquest lloc es considera desitjable”

-                 “allò que sempre i en tot lloc és desitjable que sigui desitjable”

Això ens portaria a tres grans grups de valors:

A. els “valors primaris”, pulsions espontànies lligades a la supervivència i a l’herència instintiva: l’ambició, l’audàcia, el benestar, el confort, el descans, el desig, la distinció, l’eficàcia, l’elegància, l’èxit, la fama, la força, la gosadia, el luxe, el plaer, el poder, la respectabilitat, la riquesa, el risc, la satisfacció, la seguretat… Podríem dir que aquests valors primaris estan sovint lligats a la nostra naturalesa animal. Els valors primaris no s’han pas de rebutjar, d’eliminar (pretensió absurda i fora de lloc) sinó que s’han d’equilibrar sàviament amb els altres valors.

B. els “valors intermedis” o “sòcio-històrics”, els que operen en una determinada societat i en un determinat moment històric. Per exemple, la competitivitat, el creixement sostenible, l’eficiència i transparència de la gestió pública, la globalització respectuosa de les particularitats, la igualtat d'oportunitats, la ingerència humanitària, la laïcitat, i tot el que són valors propis de cada cultura, de cada època…

C.  els “valors ideals”, que 1) semblen fora del temps, immutables, no lligats a un context socio-històric determinat (o si més no tenen una vigència històrica tan llarga i una validesa tan universal que els associem a la naturalesa humana, a la condició humana) i que 2) suporten un moment de reflexió, d’anàlisi crítica, de sedàs racional i intuïtiu (no només són immediats, espontanis com els primaris).

Els exemples són ben coneguts, fins al punt que força gent quan diu “valors” pensa en aquests: Abnegació, Afecte, Agraïment, Alegria, Altruisme, Amabilitat, Amistat, Amor, Austeritat, Bellesa, Benvolença, Bondat, Calma, Compassió, Comprensió, Confiança, Consol, Constància, Contemplació, Coratge, Cordialitat, Dedicació, Delicadesa, Dignitat, Discreció, Disponibilitat, Docilitat, Dolcesa, Esforç, Esperança, Fe, Felicitat, Fidelitat, Fraternitat, Generositat, Gratitud, Honestedat, Humilitat, Igualtat, Innocència, Justícia, Lleialtat, Llibertat, Misericòrdia, Modèstia, Noblesa, Obediència, Paciència, Perseverança, Pobresa, Puresa, Quietud, Resignació, Respecte, Responsabilitat, Sensibilitat, Senzillesa, Serenitat, Simplicitat, Sinceritat, Solidaritat, Tendresa, Transparència, Veritat.

Si aquests “valors ideals” estan lligats al nostre caràcter racional o bé al nostre caràcter espiritual seria objecte de discussió, però en tot cas estan estretament lligats a l’especificitat de la condició humana.

Des d’aquest punt de vista, els valors primaris i els valors ideals incidirien, des de punts de partença diferents, en la configuració dels valors intermedis, els quals podrien ser vistos com el resultat de la incidència dels valors primaris i dels valors ideals en una circumstància sòcio-històrica determinada.

En aquest nivell és on es dóna la confusió que més ens complica el parlar de valors: la no distinció entre el desitjat i el desitjable, entre el que és i el que hauria de ser, entre els valors com una constatació i els valors com a quelcom dotat de càrrega “valorativa”, com a quelcom que ha de ser “positiu”, que ha de servir per a fer millors les persones i les societats. ¿Anomenem valors a allò que de fet mou a les persones o a allò que considerem que seria bo que les mogués?

Sovint utilitzem el terme tan en un sentit com en l’altre, o bé hi ha gent que l’utilitza en un sentit i altres que l’utilitzen en l’altre, i això complica la discussió sobre els valors (probablement això no passi perquè sí, per pur descuit o manca de rigor semàntic, sinó que hi ha bases objectives que afavoreixen aquesta situació: en efecte, en la pràctica sovint no és tan senzill delimitar la frontera entre allò que és i allò que hauria de ser, i aquí hi pot haver l’arrel del doble ús del terme…)

Aquest tercer model sembla més ric, precís i matisat que els anteriors, i permet entendre millor la dinàmica de la realitat; a més, és encara prou senzill com per ser manejable. Però no oblidem que no és més que això: un model d’entre molts d’altres de possibles.

Per acabar de completar - i complicar - el panorama sobre la complexitat de l’ús del terme “valors”, cal assenyalar que és també útil mirar de diferenciar entre:

-       els valors personals i els valors col·lectius.

-      els valors com a experiència subjectiva (“experiències de desitjabilitat”) i els valors com a entitats objectivables (“allò que apareix com a desitjable”).

-   els valors simples (normalment designats amb un sol mot: “solidaritat”), més senzills de recensar i de manejar, i els valors complexos (“solidaritat entre generacions”, “amor a la pàtria”), els quals es poden multiplicar enormement.

-       els valors viscuts o internalitzats (allò que ens és important, el que de fet ens mou, les nostres conviccions reals i profundes, els nostres principis, allò que ens identifica i que no estem disposats a perdre, tant els formulats conscientment com els que operen sense que ni ens en adonem) i els valors “considerats” (allò que una reflexió o bé la intuïció ens fa veure com a valuós, el que considerem que ens hauria de moure, en tant que deure, programa o objectiu a assolir)

Actualment, com dèiem, en la vida quotidiana i en els mitjans de comunicació es barregen sovint totes aquestes diferents accepcions i això pot portar a certes confusions. Quan algú diu “valors” cal mirar d’esbrinar si està parlant dels valors ideals, dels socio-històrics o dels primaris; si s’està referint a valors personals o col·lectius, internalitzats o “considerats”… Val la pena fer l’esforç de tenir en compte tots aquests possibles significats del terme i saber a què ens referim quan en parlem (això comportarà que en les altres consideracions que segueixen tendirem a qualificar sempre el terme valors; és una mica pesat, però esperem que sigui clarificador).]

 

- Segona consideració (De la naturalesa dels valors ideals…)

Els “valors ideals” són, probablement, creats per l’home (si més no, com a espècie i com a fruit d’una llarga evolució que es perd en la nit dels temps; probablement han canviat poc en els darrers 30.000 anys…)

però

es presenten i els vivim de tal manera que és com si fossin preexistents i independents de l’home, el qual “els descobreix”, “se li imposen”, els viu com a reverenciables, com si tinguessin entitat pròpia i superior al la mateixa condició humana… semblen una mena d’entitats a mig camí entre els homes i el món de la raó o el de l’esperit.

D’aquí que siguin mereixedors de respecte, que se’ls tracti com a coses valuoses, com a….”valors”! El seu paper en la vida humana és rellevant, important, central:

Ø  aquests valors “ens fan éssers humans”, són la sal de la vida, donen sentit a l’existència, la seva pràctica és realitzadora, “omple”.

Ø  són quelcom de venerable, de reverenciable, de respectable; els hem de cultivar, de protegir, n’hem de tenir cura.

Ø  són alhora d’una gran potència i enormement fràgils, vaporosos, evanescents…

Ø  només es manifesten en els nostres actes, els nostres gests, les nostres maneres de tractar-nos, de relacionar-nos; són subtils, i en canvi si desapareixéssin quedaríem perduts, desorientats, sense nord; ells ens il·luminen, indiquen el camí veritablement digne de ser seguit pels éssers humans.

Ø  nosaltres som els “intermediaris”, i per tant els únics responsables de la seva existència o, si més no, de la seva manifestació. Això ens atorga:

·       dignitat (tenim l’honor de tenir la potestat de manifestar-los)

·       responsabilitat (de nosaltres depèn que es manifestin)

·       llibertat (podem manifestar-los o no, depèn de nosaltres)

 

- Tercera consideració (De la naturalesa de la crisi de valors…)

Avui es parla de “crisi de valors”. Això pot voler dir que els valors intermedis estan en ple procés de canvi i això ens crea desorientació, o que no entronquem prou amb els valors ideals per a crear o vivificar aquests valors socio-històrics. Probablement passin les dues coses, i ens trobem de fet davant d’una “doble crisi de valors”.

Però el que de moment ens preguntem és, simplement: n’hi ha o no n’hi ha, de crisi de valors?

Hi ha qui diu que no. Heus aquí dos exemples ben lúcids i a tenir molt en compte:

q   Salvador Cardús a “La transmissió de valors”, dins “Societat civil i valors”, Societat civil n.28, juny del 2000: “Particularment, les referències a una suposada crisi de valors, serveixen per emmascarar just la situació contrària. Efectivament, l’afirmació de l’existència d’una gran crisi de valors, a més de ser ben poc original –cada època s’ha inventat la seva pròpia gran crisi de valors-, dissimula que vivim en una societat que resol els problemes creats per la seva complexitat tot desenvolupant estratègies molt sofisticades de transmissió de valors –amb maneres de fer, de pensar i de dir la realitat- que imposen un ordre i un sentit a la vida de cada dia. Amb una mica de capacitat d’observació, es pot descobrir com malgrat la suposada pluralitat d’estils de vida, mai com ara no hi havia hagut uns models culturals tan compartits i tan homogèniament interioritzats per un nombre tan gran d’individus. (…) En definitiva, si el sentit comú, el coneixement de la història i l’observació sociològica ens indiquen que no hi ha crisi de valors, en el sentit que no hi ha desorientació respecte de com comportar-se en la majoria d’àmbits socials, perquè s’insisteix tant a lamentar allò de què no es té evidència que existeixi? La resposta cal buscar-la en un altre fet: en qui és que parla de crisi de valors. Ho fa tothom? Se’n parla sempre? S’aplica a tots els àmbits socials? Efectivament, el discurs sobre la crisi de valors és, fonamentalment, un discurs de poder. O, més precisament, el discurs de sempre de la crisi d’autoritat i, per tant, el propi d’un poder afeblit. Així, parlen de –i viuen en- crisi de valors, els bisbes que han perdut pes social, els polítics en retirada, els intel·lectuals desacreditats, els artistes incompresos, les associacions estancades, els pares contestats pels seus fills…”

q   Juan-José López Burniol a “La política y los valores”, La Vanguardia del 28 d’agost del 2000: “Mi respuesta es clara: no se trata de una crisis social de valores, sino de la crisis de una clase dirigente –no sólo política- que se ha perpetuado a si misma, en más de un ámbito, desde el inicio de la transición, hace ya la friolera de 25 años. Y es esta perpetuación, más allá de toda medida razonable, la que provoca las disfunciones hoy detectables en nuestro ámbito, fruto de la falta de renovación a tiempo. Lo que resulta especialmente grave si el líder histórico ha propiciado, más o menos conscientemente, la neutralización de cualquier expectativa sucesoria desde antes de que llegase a tomar auténtica consistencia. (…)”

O sigui: només hi hauria crisi dels valors de l’elit dominant, o dit d’una altra manera, només hi hauria crisi de transmissió dels valors dels que manen. I això s’arriba a personalitzar en el President Pujol, i s’esmenta la Comissió de Valors com a exemple d’aquesta preocupació exclusivament presidencial… A La Vanguardia de l’1 d’octubre del 2000, Francesc-Marc Alvaro, parlant del President Pujol, deia: “Y el presidente descubre, desconcertado y con gusto de ceniza en el paladar, que Cataluña debería volver a pensarse. Urgentemente. (…) Pero él ya no tiene tiempo de hacerlo. O ganas. Y, entonces, es como si estirase la goma de su sueño hasta que, un día, se rompa. Mientras, para llenar los tiempos muertos, habla de valores y busca en el viejo baúl de las grandes palabras algo donde colgar su oferta (…)”. Curiosa manera de considerar als valors com a quelcom que no té relació amb la necessitat de repensar Catalunya…

Les crítiques que hem vist són intel·ligents i consistents, i cal tenir-les en compte. Però:

-   crec que tots dos autors parlen només de la transformació dels valors sòcio-històrics, i no tenen prou en compte el problema de l’afebliment del vincle amb els valors ideals.

-   em temo que tradueixen excessivament posicions polítiques. Que no són visions prou objectives, la seva mirada sobre la realitat no és prou serena i distant.

No dic que no tinguin raó en bona part del que diuen: dic que, tot i el que diuen, a mi em continua semblant que actualment es pot parlar i s’ha de parlar de crisi de valors, i fins i tot de “doble crisi de valors”, com dèiem abans. Ara, això sí: sense drames, ni visions apocalíptiques, sense “rasgarse las vestiduras”; “crisi” és potser un terme una mica alarmista. Serà bo prendre-s’ho simplement com una situació que hem d’afrontar, amb tranquil·litat i decisió.

De fet sempre n’hi ha hagut, de crisis de valors; probablement, cada generació viu la seva (hi ha textos romans, o del segle passat, que semblen escrits avui mateix…). Molt bé, ara ens toca viure la nostra. Això sí: que n’hi hagi hagut d’altres no permet afirmar que ara no n’hi ha, o que la d’ara no és important. El que cal és que analitzem bé com és aquesta crisi actual, quines són les seves especificitats, i que trobem maneres de superar-la. Negar la crisi no és certament una manera d’enfrontar-s’hi.

Crec, doncs, que avui vivim una doble crisi de valors, o sigui: 1) una profunda transformació dels valors “sòcio-històrics” i 2) un notable oblit, ignorància, menysteniment, dels valors “ideals”, que està empobrint els valors “sòcio-històrics”.

Alguns indicadors d’aquesta crisi, dits sense ordre ni concert:

§   l’estil de vida de molts adolescents i joves de casa nostra. No només 1) el paquet discoteca-tabac-alcohol-droga i 2) la dependència de la TV i dels jocs -Cybiko- sinó també 3) el desinterès per l’escola i per la cultura, 4) la manca d’iniciativa i d’imaginació per construir nous projectes personals i col·lectius

§   les dificultats viscudes per moltes famílies per educar bé els seus fills

§   el fet que el consumisme sigui un dels valors centrals de la vida (o si més no de l’entreteniment, de la diversió) de molta gent

§   l’afebliment de la vitalitat social, de les normes i les xarxes de compromís cívic, que es tradueix en un descens de la qualitat de la vida pública i de l'actuació de les institucions socials. En són signes l'abstencionisme electoral, la baixa afiliació sindical i política, la poca participació en les associacions de pares i mestres, la reducció del nombre de voluntaris en organitzacions cíviques o l’afebliment dels vincles dins del veïnatge i la família

§   l'augment de l'individualisme, l’afebliment de les conviccions morals i la disminució dels valors compartits amb altres, amb un predomini creixent de la competitivitat i un feble compromís en els projectes cívics

§   la insensibilitat respecte a la destrucció de l’entorn natural

§   les dificultats per acollir realment els immigrants procedents d’altres cultures

§   la submissió i al mateix temps desconfiança envers els mitjans de comunicació

§   la presència de la violència en els mitjans de comunicació i en la vida quotidiana (baralles a les sortides de discoteques), i certa insensibilització al respecte (vídeos frapants de com els altres joves observen les baralles)

§   el culte al cos, a la moda i a la banalitat (revistes del cor) i la manca de contestació al respecte

§   la polarització entre tenir massa feina i no tenir-ne gens, ambdós alienadors

§   la creixent precarietat dels llocs de treball i la “corrosió del caràcter” que comporta

§   l’incapacitat del sistema de lluitar contra la pobresa i l’exclusió, la manca de solidaritat dels rics amb els pobres, dels forts amb els febles, dels “in” amb els marginals

§   el descrèdit de l’activitat política

§   la desaparició del debat col·lectiu de les qüestions relatives a la religió i l’espiritualitat, però també de qüestions lligades a la mort, als sentiments, a les emocions… Sembla que vivim temps incapaços tant per l’èpica com per la lírica, predominant una grisa i prosaica quotidianitat del plaer immediat i l’anar tirant.

Tot això més aviat ens indica que necessitem un nou sistema de valors, que els sistemes anteriors ja no són prou operatius, que cal una profunda “renovació axiològica”. El problema és que tot això no es resol amb crides voluntaristes a recuperar, a recordar, a tenir en compte els valors “ideals”. Es resol amb accions que comportin, que afavoreixin, la creació de nous valors sòcio-històrics de qualitat, o sigui accions que potenciïn la màxima integració dels valors ideals en els nous valors sòcio-històrics.

Però per fer això bé, per trobar les accions adients, cal començar per analitzar les causes de la situació actual. En aquest sentit, potser es poden apuntar com a mínim els elements següents:

§   l’impacte de l’acceleració del canvi social que està suposant la societat del coneixement i de la innovació, amb les TIC i companyia. Com seguir el ritme? Com no sentir-se constantment desfasat, perdut, desbordat?

§   el tipus de relacions laborals que predominen en el marc de la nova economia (la precarietat dels llocs de treball o el “Jo S.A.”, segons com es miri) i el seu impacte en l’estil de vida (com construir famílies estables sobre llocs de treball inestables? Està comportant ja això una menor durada de les relacions de parella i una disminució de la natalitat a les societats avançades?)

§   el tipus de personalitats que apareixen en una societat “inundada d’informació” però no necessàriament de capacitat de manejar-la (que comporta criteris de classificació, capacitat de discerniment del rellevant i l’accessori, maduresa personal per a l’avaluació…)

§   el tipus de personalitats que apareixen en una societat “inundada de diversió” (on en qualsevol lloc i moment es pot jugar a qualsevol cosa -Cybiko-, veure qualsevol pel·lícula, sentir qualsevol música, llegir qualsevol novel·la, veure qualsevol imatge…)

§   l’aparent ignorància i desconnexió del passat, de la tradició històrica. Sembla com si el passat fos irrellevant i inútil en el nou context històric i social, com si l’experiència acumulada no comptés per a res, com si les obres d’art generades per 30.000 anys d’història humana no tinguessin cap valor: la novetat és l’únic que compta, que té interès…

 

- Quarta consideració (De la naturalesa dels valors sòcio-històrics…)

Per a comprendre una mica millor la nostra situació actual i perquè necessitem un nou sistema de valors, pot valer la pena deixatar una mica més la dinàmica i les característiques dels valors “sòcio-històrics” en la nova societat.

Els mites i les ideologies, vigents fins fa ben poc, compartien una “capacitat de dictamen”: això és cert i això no, això val i això no val. Determinaven des de fora el que era veritat i el que era bo, valuós. D’alguna manera, assimilaven els valors socio-històrics als valors ideals, els tractaven com a tals. L’individu només tenia que assimilar i adaptar-se a aquesta veritat externa (això és simplista, però a grans trets era així). Per enfortir aquest mecanisme “d’imposició externa” es recorria a mecanismes de referència a una autoritat inqüestionable, bàsicament “Déu” en la etapa mitològica i “la naturalesa de les coses” o la “Raó” en la etapa de les ideologies. Aquestes “autoritats externes” determinaven la veritat i el bé, i demanaven l’adhesió exclusiva, immutable, acrítica i permanent dels individus al que elles, instàncies supremes indefugibles, dotades del màxim prestigi i autoritat, determinaven. La Llei de Déu o la Llei Natural eren la gran referència.

¿Què passa en la nova “societat del coneixement”, en la qual el coneixement és l’element clau de la dinàmica econòmica i social, i que és una societat globalitzada i en constant procés de canvi, de transformació? ¿Com s’estableixen la veritat i el bé en aquest context? ¿D’on surten els valors socio-històrics? ¿Quina mena de valors socio-històrics són? Aquests són enormes interrogants que tenim al davant.

En aquesta nova societat ja no podem funcionar amb l’esquema “això val i el que no sigui això no val”. Hem de passar a l’esquema “això val en aquest moment i el que no sigui això pot ser que també valgui”. Els valors socio-històrics recuperen tota la seva identitat, especificitat, autonomia, es delimiten terrenys, es clarifiquen àmbits. Ja no hi ha autoritat única i inqüestionable, la relativitat i la diversitat són acceptades. El que abans anava “de dalt a baix” –de l’autoritat emissora al poble receptor- ara va “de baix a dalt”. El que eren valors rebuts passen a ser valors construïts.

Ara, doncs, els valors socio-històrics ja no troben el seu fonament en la voluntat de Déu ni en la llei natural, sinó en la constatació de la seva utilitat, de la seva operativitat. Són fruits de la nostra pròpia activitat, són valors construïts per nosaltres mateixos i no per una instància exterior. Són valors relatius, més o menys “valuosos” segons si estan més o menys ben fets, i per tant dependents de la capacitat - de la lucidesa i de la pregonesa, de la clarividència i del gruix qualitatiu - d’aquells que els han generat i proposat; i per tant de la intensitat de vivència dels valors ideals per part dels constructors de valors socio-històrics. Són valors més dependents, pel que fa a la seva consistència, de la qualitat dels seus constructors. En temps més estables les generacions podien anar destil·lant col·lectivament els valors. En temps de canvis ràpids, això serà més difícil, caldrà encertar-la més a la primera, i d’aquí la major dependència de la qualitat dels grups i persones capaços de subministrar nous valors.

Són valors “horitzontals”, que neixen arran de terra, i que no demanen ni comporten creença, ni militància, ni adhesions incondicionals; són valors a utilitzar mentre serveixin i a substituir per d’altres quan deixin de servir. Són valors “pragmàtics”, mesurats per la seva capacitat d’ajudar al bon funcionament de les persones i dels col·lectius, per la seva capacitat de generar excel·lència personal, per la seva capacitat de generar relacions o lligams de qualitat entre les persones i amb l’entorn natural del que som fruit i pel qual som nodrits i acollits. Em sembla que avui les coses van per aquí, encara que el senyor Josep Miró i Ardèvol, a l’Avui del 29 de setembre del 2000, titlli d’utilitaristes aquests punts de vista i de “terrorífic” el text en el que els exposàvem a l’Avui del 25 de setembre del 2000.

 

- Cinquena consideració (De la utilitat de parlar de valors…)

Val la pena discutir sobre si hi ha o no crisi de valors? Val la pena parlar de valors? Serveix d’alguna cosa?

Jo crec que val molt la pena, que el debat serveix per a incidir en la realitat, per a transformar-la; crec que parlant - i discutint - la gent no només s’entén sinó que es transforma, canvia positivament, esdevé sensible a certes coses, descobreix coses que no se li havien acudit. Crec que un gran debat públic sobre valors a Catalunya resultaria molt sa, molt higiènic; crec que és necessari i útil.

Un debat no només a nivell d’intel·lectuals, sinó un debat popular, que pogués arribar a un màxim de gent. Que des dels ajuntaments, els partits, el sindicats, els moviments, les ONGs o qui sigui s’obrin plataformes de debat públic, en les que pugui participar tothom. De fet, un debat sobre els valors és ja un tipus de pràctica en la bona direcció.

Recordem el que diu l’Àngel Castiñeira al respecte: “Catalunya pateix avui un dèficit de debat públic sobre els projectes de societat que volem compartir i sobre els valors que voldríem comuns. La por a parlar en públic de valors i a ser inclosos en el "club dels predicadors" és la coartada perfecta per a convertir el pluralisme en una caricatura de si mateix i per a desproveir-nos de tot judici de valor. I tanmateix, el debat sobre projectes i valors és avui --en un moment de grans canvis-- més necessari que mai. Necessitem qüestionar-nos sobre la nostra identitat moral perquè aquest és un dels components a través del qual podem decidir què farem en el futur, en què tractarem de convertir-nos. Només podem narrar la nostra identitat (personal o col·lectiva) quan ens hi impliquem emocionalment i renovem diàriament en l’àgora públic el nostre compromís com a ciutadans, el nostre projecte de vida en comú.”

Una tasca d’aquesta mena l’hauria d’emprendre qualsevol societat que vulgui ser una mica responsable i protagonista de la seva pròpia evolució. Ara bé, la seva importància pel futur d’un col·lectiu rep un èmfasi especial quan aquest col·lectiu es troba en situació de risc d’extinció de la seva identitat. En aquests casos, el treball sobre els valors pot esdevenir un element decisiu per a aquesta supervivència.

Dit d’una altra manera: pels francesos, dur a terme aquesta tasca és important a l’hora de mirar d’orientar el model de societat cap al qual volen avançar, però dels seus resultats no en dependrà, si més no a curt termini, la supervivència de la identitat francesa. Pels catalans, en canvi, el desafiament és més gran, ja que del resultat d’aquesta tasca sí que en pot dependre la mateixa continuïtat de la identitat catalana. De l’encert i la creativitat del treball indicat en depèn la capacitat de generar propostes engrescadores, mobilitzadores, que facin que la gent consideri espontàniament, inconscientment, que val la pena adherir-s’hi activament i contribuir a la seva implementació. I com que aquestes propostes innovadores i mobilitzadores hauran estat formulades des de la identitat catalana, això comportarà una major possibilitat de pervivència d’una llengua, d’una cultura, d’una manera de fer, d’una manera de veure el món construïda en constant evolució durant segles i que voldríem que pogués continuar evolucionant en el futur.

 

- Sisena consideració (De les prioritats en el debat sobre valors…)

Com a exemple del que es podria debatre prioritàriament en aquest àmbit, heus aquí les meves preferències (a la Comissió estem mirant de consensuar entre tots unes prioritats comuns pel que fa a aquest possible debat):

1.   ¿Cal difondre la consciència de la necessitat d’avançar cap a un model de desenvolupament sostenible i solidari, un model de creixement econòmic capaç de fer un ús racional dels recursos naturals disponibles i eliminar alhora la pobresa?

(Relació amb valors com “respecte a la natura”, “creixement sostenible”, “lluita contra la pobresa i l’exclusió”, “solidaritat amb el Tercer Món”, “solidaritat entre generacions”…)

2.   ¿Què porta a l’alt consum de droga, el desinterès per l’escola i la manca d’idees engrescadores i de projectes creatius que es poden constatar en una part significativa de la joventut catalana, i què es pot fer al respecte?

(Relació amb valors com “creixement personal, “projecte vital”, “felicitat”, “joia”, entusiasme”, “sentit de la vida”…)

3. ¿Cal que, tot conservant els avantatges derivats de l’accés a una determinada quantitat i diversitat de béns, el consumisme deixi de ser un referent important en la vida de moltes persones i un referent de la nostra societat, anant més enllà d’una societat de consum?

(Relació amb valors com “consum responsable”, “moderació”, “senzillesa”, “simplicitat”, “austeritat”, “altruisme”…)

4.   ¿Cal avançar cap a una major participació del ciutadà en la vida política, que li permeti ser més que un simple elector? ¿Com imaginar noves formes de participació política capaces de generar una dinàmica que superi eficaçment la passivitat i el desinterès polítics de molts ciutadans?

(Relació amb valors com “consciència col·lectiva”, “participació social”, “democràcia”, “llibertat”, “justícia”, “solidaritat” o “generositat”…)

5.   ¿Cal fomentar l’interès per la tradició, per la història, pels ensenyaments del passat, per l’alta cultura acumulada a tot el món al llarg de segles i segles de creació, i que avui es situa a l’abast de molts gràcies als mitjans de difusió dels coneixements dels que disposem?

(Relació amb valors com “interès per la cultura”, “veneració de l’antiga saviesa”, “respecte als avantpassats”, “tradició”…)

6. ¿És possible difondre la consciència de la gràcia de conservar i desenvolupar la identitat catalana, fent simultànies la fidelitat al llegat rebut i la capacitat de creativitat cap a nous horitzons?

(Relació amb valors com “identitat col·lectiva”, “respecte dels drets dels pobles”, “patriotisme”…)

7.  ¿Com harmonitzar l’enfortiment de la identitat catalana amb un major contacte amb altres cultures, moltes d’elles operativament presents en el nostre mateix marc social?

(Relació amb valors com “multiculturalitat”, “globalització”, “tolerància”, “respecte a la diversitat”, “diàleg intercultural”, “pau”…)

8.  ¿Cal enfortir la consciència individual i col·lectiva de la importància del desenvolupament de la sensibilitat (envers la natura, estètica, ètica, espiritual…) per a poder gaudir d’una vida veritablement humana?

(Relació amb valors com “sensibilitat”, “tendresa”, “pregonesa”, “bellesa”, “bondat”, “obertura al transcendent”…)

9. ¿Cal redescobrir la importància de plantejar-se el que significa la interpel·lació religiosa (en el marc de la tradició que sigui) i donar-hi una resposta lliure i conscient? ¿Com crear un marc institucional i un clima social que afavoreixin aquesta dinàmica i permetin el ple desenvolupament de les actituds de resposta positiva a aquesta interpel·lació?

(Relació amb valors com “espiritualitat”, “religiositat”, “pau interior”, “obertura al misteri”…)

10. ¿Cal enfortir les actituds que fan de la persona l’element essencial de la dinàmica individual i col·lectiva, el referent sobre el que fonamentar les nostres iniciatives individuals i socials? ¿Cal fer de la condició humana un dels subjectes principals de reflexió i debat, treballant a fons el que és realment l’ésser humà?

(Relació amb valors com “humanisme”, “personalisme”, “amor”, “amistat”, “comprensió”, “servei”…)

 

- Setena consideració (Del fonament dels valors ideals…)

Podria acabar aquí i evitar polèmiques. Però llavors no estaria arribant al fons de les meves conviccions, i per tant no seria prou honest amb vostès. M’arrisco, doncs, a oferir una setena i darrera reflexió.

Dèiem al principi que és com si els valors ideals fossin preexistents a l’home. Doncs bé, també és com si els valors ideals no fossin autofonamentats, entitats increades que existeixen per si mateixes, disperses i inconnexes, sinó que és com si derivessin, estiguessin lligats a un únic fonament. Per a uns, aquest fonament és la Raó humana. Per a uns altres, entre els quals em compto, aquest fonament és una instància de caràcter inefable i inabastable (l’Altre, l’Absolut, el Misteri, Déu…), un fonament sense forma, no subjecte als avatars de la història, de la raó, del pensament. Aquest “fonament sense forma” seria el generador dels valors ideals o, millor dit, els valors ideals serien fruit de la interacció de l’home amb aquest fonament, i per això vivim els valors com un regal del qual cal estar agraïts i contents.

Aquest fonament immutable i els fruits perennes de la seva interacció amb la humanitat ens permetrien afrontar amb confiança temps de canvis accelerats en les estructures dels valors socio-històrics com els que estem vivint. El “fonament sense forma” i els valors ideals farien possibles noves interaccions generadores de valors socio-històrics de qualitat. Potser és precisament en això que consistiria la creació de nous valors, tant a nivell de les persones com de les organitzacions: assumint a fons els valors ideals, generar idees, comportaments, normes, institucions màximament impregnats i al servei d’aquests valors ideals.

Per tant, aquests nous valors haurien de caracteritzar-se pel fet de contribuir al bon funcionament de la nova societat. I per bon funcionament entenem un funcionament al servei de les persones, o sigui que garanteixi la seva digna supervivència i el desplegament de les seves potencialitats de màxima humanització, o sigui la potenciació de les més elevades dimensions de que l’home és capaç.

Alhora, el fonament sense forma i els valors ideals actuarien com a instàncies validadores o criticadores de nous valors socio-històrics. I els valors socio-històrics esdevindrien instàncies regeneradores de la vigència i operativitat dels valors ideals.

Cal afegir encara un matís. Potser la manera d’amarar-nos dels valors ideals no sigui directa, sinó indirecta. Potser sigui un sub-producte. No es tractaria, doncs, d’invocar-los directament, de predicar-los i practicar-los voluntarísticament, de pensar-hi molt. Es tractaria potser més aviat de posar-se en contacte amb el fonament sense forma, ja que seria d’aquest contacte d’on sorgirien els valors ideals. I seria en el marc d’aquest contacte que aquests valors anirien arrelant més profundament en el cor de l’home i podrien esdevenir més operatius, més presents en el comportament. L’assumpció, “l’encarnació” dels valors ideals seria així un sub-producte de la vinculació de l’home amb el fonament sense forma, directament o a través de mediacions (símbols, rituals). Llavors el silenci, la meditació, la pregària, la litúrgia, dient-li com es vulgui i agafant la tècnica que es vulgui (doncs n’hi ha moltes), passaria a ser el contacte realment fecund.

Aquesta referència i connexió al fonament sense forma ens permetria mantenir la coherència i la estabilitat en un món inestable, en el que tot canvia i molt de pressa, en què les referències desapareixen davant dels nostres ulls. En aquesta connexió amb el “fonament sense forma” hi trobaríem la capacitat de suportar els canvis dràstics de formes i els relativismes anihiladors del sentit.

Amb l’avantatge que això ens permetria trobar una font de certesa i estabilitat no lligada:

1)   ni a determinades idees, gestos, hàbits, paraules, imatges, referències, costums, pautes, normes, regles (que avui canvien constantment, i per tant no poden ser base sòlida)

2)   ni a certes adhesions incondicionals, cegues, irracionals i voluntaristes que no es corresponen amb la dinàmica de la nostra societat (opcions fonamentalistes)

El fonament sense forma estaria més enllà de les expressions concretes dels sistemes de valors, els podria fonamentar sense identificar-s’hi. Apareixeria precisament quan “callen” les formes, quan aquestes passen a un segon pla, quan deixen de ser claus, decisives. Seria un conèixer i un sentir que es produeixen quan es retiren les paraules i les formes. Seria una saviesa que brolla del silenci.

En resum: estem propugnant individus i grups amb una bona connexió amb el fonament sense forma que els porti a una màxima interiorització dels valors ideals (persones i grups que tinguin aquell “dring d’autenticitat” que esmenta el pare Jordi Molas, monjo de Montserrat). Això els ajudarà a ser persones equilibrades i generadores de valors socio-històrics de qualitat, valors que permetin construir una societat acollidora, justa, creativa i capaç de, tancant el cercle, generar individus dignes del nom de “veritables éssers humans”."

 

- Annex: Vuitena consideració (De valors i cosmovisions…)

Hem establert ja més o menys una certa noció de “valors”. La noció de “visió del món” o “cosmovisió” ja és una mica més complicada. En un pla més modest que les “Weltanschauung” dels filòsofs (totes aquestes reflexions estan fetes des de l’antropologia recreativa, no pas des de la filosofia), considerarem que una cosmovisió és un conjunt de valors articulats entre sí formant una estructura suficientment cohesionada com per funcionar com un tot. Aquest conjunt estructurat de valors opera tant a nivell de les consciències i vides individuals (és un element bàsic de la “vivència del món” per part de l’individu) com a nivell de la societat, on pot esdevenir tant un factor de cohesió social com un factor de canvi social.

De valors en tenim tots. De visions del món i de la vida espontànies, passives o implícites, també. De cosmovisions en el sentit que acabem de definir, ja no és tan fàcil tenir-ne: cal haver fet aquesta tasca de relligar coherentment i amb prou força els valors entre si, de manera que el resultat “funcioni”: serveixi per a donar sentit a l’existència de les persones o bé per a mantenir unida o transformar la societat.

Diuen els historiadors que les primeres cosmovisions es formularen en forma de “mites”, tan antics com la humanitat i que operaren amb força tranquil·litat –tot i que els grecs clàssics ja havien iniciat un cert procés de desmitologització- fins al Renaixement, quan el retorn als clàssics i la consolidació del pensament científic desencadenà un procés de revisió crítica que acabà portant a la substitució dels mites per les ideologies com a cosmovisions dominants o hegemòniques en la societat.

Els mites, com bé explica en Marià Corbí, serien narracions explicatives del món vertebrades al voltant d’un element central que es troba en correspondència amb les formes de supervivència bàsiques per a les societats (la mort de l’animal o del fruit en les societats que viuen de la cacera i la recol·lecció, el plantar la llavor i la collita en les societats que viuen de l’agricultura, la defensa del ramat contra els depredadors i els lladres en les societats que viuen de la ramaderia…). Aquest element central era l’encarregat d’articular els diferents valors en una teranyina pautada a la seva imatge. Els mites posseïen una alta capacitat de commoció global de l’individu: li explicaven el món i li assenyalaven el seu paper en aquest món d’una forma impactant, personalment colpidora, ja que no s’adreçaven només a la seva raó sinó a la totalitat del seu ésser: la narració no era només “interessant”, era també “emocionant”.

Les ideologies comportaren un canvi profund en l’estructura mateixa de les cosmovisions. Per una banda, eren explicacions racionals del món, pretenien tenir un caràcter científic, i es formulaven en termes de concepcions abstractes, de principis (no d’”històries”, de “contes”, com feien els mites). Per altra banda, tenien també un punt clau, una noció principal, un eix vertebrador que articulava el conjunt, però no ho feia tant des del centre com més aviat des de dalt, en una estructura piramidal o d’arc amb una clau de volta. Aquest element vertebrador (la raó, la democràcia, la llibertat, la indústria, el proletariat, la lluita de classes, la justícia, la solidaritat…) era la clau del sistema, la peça decisiva que havia de permetre explicar o canviar el món; un element que polaritzava la realitat (el que estava amb ell i el que estava contra ell), definia un enemic clar, fornia una esperança cega i l’èxit li semblava imminent.

Les dues grans ideologies històriques foren el liberalisme i el marxisme, més o menys articulats amb el racionalisme, l’anarquisme,  el cientisme i alguns altres “ismes” satèl·lits. La darrera generació d’ideologies, ja molt recent, seria la representada bàsicament per l’ecologisme, el feminisme i el pacifisme, els quals, tot i alguns retocs modernitzadors, de fet segueixen operant bàsicament segons el model de funcionament descrit: un element que és la peça clau que ha de permetre canviar la realitat (l’ecologia, la condició femenina, la pau), una capacitat de mobilització, etc.

En els darrers vint anys, les ciències i els canvis socials han comportat una ràpida i aguda crisi de les ideologies. És el que s’anomena la “crisi de la post-modernitat”. Amb la caiguda del mur de Berlín com a imatge simbòlica, les ideologies s’han esfondrat estrepitosament sense ser substituïdes per cap nova forma de cosmovisió. Fins i tot l’aparent triomf i pervivència de l’anomenat neo-liberalisme com a ideologia és una ficció. La post-modernitat, amb la seva crítica del poder de la raó com a constructora de visions globals de la realitat, tasca en la que paradoxalment la ciència li ha estat un aliat inestimable, ha creat un panorama en el qual certament hi continuen havent valors però no “estructures ben travades” de valors, o sigui cosmovisions.

Davant d’aquesta situació hi ha dues grans opcions. La primera és considerar que això és molt sa i positiu, que no cal preocupar-se, que el món contemporani no necessita cosmovisions i que amb la ciència i els valors que la gent té ja n’hi ha prou per tirar endavant i bastir un món més eficient i tranquil, sense “menjar-nos tant el tarro”, que diu l’argot actual. És una hipòtesi respectable i defensable, i més defensada del que sembla, si més no implícitament. Potser l’etiqueta de neo-liberalisme no fa més que encobrir, disfressant-ho amb una aparença d’ideologia, aquesta mena de posicions, tranquil·litzant així els qui podrien sentir el buit o la nostàlgia d’un referent ideològic.

La segona opció és considerar que per a l’equilibri i la maduració de les persones humanes i per a la cohesió i transformació de les societats segueixen fent falta cosmovisions i que, per tant, si les ideologies s’han esfondrat cal generar nous tipus de cosmovisions. Aquests nous tipus de cosmovisions hauran de complir com a mínim tres requisits previs: ser compatibles amb el coneixement científic, ser capaços d’operar positivament en una societat de la informació i la globalització i tenir plena consciència del seu caràcter “construït pels homes” (ni vingut dels déus ni de la raó). Certament, totes les cosmovisions han estat construïdes pels homes, però els mites es presentaven a sí mateixos com a fruits de l’esfera dels déus, subratllant així la seva importància i intocabilitat, i les ideologies apareixien com a filles de la raó, harmòniques amb la naturalesa de les coses, amb la Llei natural. Les noves cosmovisions no podran tenir cap d’aquests dos fonaments i hauran de ser plenament conscients del seu caràcter d’auto-construcció humana, provisional i utilitària; però no per això deixaran de ser cosmovisions.

Si ens decantem per aquesta segona opció estarem abocats, doncs, en aquest començament de segle, a una tasca de creació, de construcció de cosmovisions sobre les bases descrites. No és senzill, i si només mirem endavant, cap a la immensitat de la tasca, ens pot entrar un cert vertigen o una sensació d’impotència, de tasca inassolible.

Però no estem sols en aquesta tasca. Les generacions precedents no ens abandonen. Elles no van treballar en va, creant sistemes que s’hagin dispersat com boires de la matinada. Si mirem enrere, si fem l’esforç de visitar la història, d’explorar a fons els mites i ideologies del passat, ens trobarem amb enormes riqueses on pouar. Certament que no ens estalviarem la tasca de destriar l’herència valuosa de la que no ens ho és, ni la d’articular aquests elements formant un nou conjunt operatiu, ni la d’afegir aquells elements que ens facin falta i no tinguem a mà (una notable dosi de creativitat serà inevitable). Però no partirem de zero, sinó d’una rica i llarga experiència que ens servirà de subministrador de materials i de referència permanent tant per imitar el que convingui com per no caure en els defectes i problemes experimentats en el passat.

Revisitar, doncs, la història, i revisitar les diferents cultures, ja que cada una d’elles ha estat matriu de concepcions del món. Quan avui en dia parlem de diàleg intercultural i de multiculturalitat, no només hem de pensar en les cultures actuals (la majoria d’elles en perill davant la invasió de la tecnocultura occidental globalitzadora, simbolitzada pels texans, el trajo i la corbata, l’hamburguesa, l’automòbil i la discoteca), sinó en la riquesa cultural acumulada per la història. Haurem de revisitar, per exemple, la Grècia clàssica i la cultura xinesa, i per fer-ho probablement no haurem d’anar ni a Grècia ni a la Xina, on la pervivència actual d’aquestes cultures és qüestionable, sinó a les biblioteques, als museus, a les universitats, als monestirs de tot el món on es preserva el que es pot de les antigues tradicions.

Diguem-ho amb una certa passió: si, emmirallats per la novetat d’Internet i la comunicació global, per un món sotmès a processos d’innovació permanent, per la “nova economia”,  les nostres actituds envers el passat són el rebuig o la ignorància, ens condemnarem a nosaltres mateixos a una àrida existència on el confort material i la desorientació filosòfica i psicològica formaran un cocktail que no se sap si serà endormiscador, alienant, o bé explosiu. Potser val més, doncs, que adoptem una actitud més intel·ligent, la de mirar de recuperar l’herència, la de poder gaudir del que encara estigui al nostre abast de les grans riqueses acumulades en tants segles d’història humana per tantes i tantes cultures. Se n’ha perdut la major part, però el que encara queda és important i ens pot ser molt útil.

Aquesta recuperació de riqueses es pot fer de dues maneres principals. Una és la d’analitzar els mites i ideologies i agafar-ne aquelles peces que semblen poder ser útils en el marc de la nova concepció del món. S’ha de fer, però no és la única perspectiva de treball possible. L’altra és la de preservar la unitat d’aquestes savieses tradicionals, immergir-s’hi i treure d’aquesta immersió la inspiració necessària a l’hora de bastir les noves concepcions del món. A l’hora de la veritat potser ambdós camins no són tan diferents, i certament no són incompatibles. Són maneres diferents d’aproximar-se al passat; potser la segona mostra un tarannà més respectuós envers aquest passat i un major desig de comprendre, de valorar, d’admirar aquestes grans cosmovisions que foren els mites i les ideologies que fins fa ben poc havien estructurat la visió del món dels éssers humans, però ambdós procediments ens seran útils.

Les noves cosmovisions no estan, doncs, encara prou perfilades ni batejades; més aviat ens trobem a les beceroles del procés. Les haurem de construir sobre la base de la severa crítica a que han estat sotmeses en els darrers anys les ideologies. Les haurem de construir recuperant materials de la història de totes les cultures. Seran una nova mena de cosmovisions, diferents del caràcter quadrat dels mites o del piramidal de les ideologies: potser, com a imatge, la forma circular els serà escaient, i la disposició en xarxa més que no pas estructures més jerarquitzades. Encara és massa d’hora ni per entreveure’n les característiques; tot just si podem començar a intuir les seves condicions de possibilitat, alguns trets que hauran de tenir i altres que no podran tenir. Però avui, com bé sabem, tot va molt de pressa, i aquesta construcció no té perquè fer-se esperar massa: la crítica post-moderna ha fet ja la seva saludable neteja, i tenim massa problemes a nivell individual i col·lectiu com per entretenir-nos massa abans d’emprendre la tasca.

Qui estarà en condicions de fer aquesta tasca? Hem d’esperar algun “profeta” que desencadeni el procés? Els nostres temps semblen indicar que les coses no aniran pas així. En canvi, la “xarxa” sí que hi podrà jugar un paper, facilitant la connexió entre la multitud de petits nuclis vius que poden actuar com a generadors de noves cosmovisions. No és fàcil predir quins seran aquests nuclis, però pot ser que hi tinguin un paper rellevant colles d’amics sensibles a aquesta problemàtica i capaces de trobar una dinàmica de reflexió conjunta, grups d’artistes que vulguin reflexionar a partir de la seva experiència, grups de voluntariat al servei de tasques diverses però amb una dinàmica interna de fraternitat creativa, equips de professors i investigadors universitaris, certes instàncies al si de les empreses com ara centres de recerca i d’innovació, petites comunitats religioses de meditació, pregària i celebració, etc.

La feina hi és, cal la energia, la imaginació i l’encert suficients com per dur-la a la pràctica. Potser no és una feina de tots, però certament és una feina de molts. Pot ser que ens hi estem jugant la possibilitat que el món de demà sigui un món habitable, digne i en pau amb ell mateix."

(ponència de Raimon Ribera a una "Tertúlia sobre els valors" celebrada el dia 16 d’octubre del 2000 a les 20 h. al Restaurant Gularis -Diagonal, entre Balmes i Tuset- de Barcelona)