Visites papals

Frankenthaler 1973

"Tinc associat l'inici de la decadència de l'Església catalana amb la visita de Joan Pau II a Barcelona. Tant de bo pugui associar la visita de Lleó XIV amb l'inici de la seva recuperació!"

(tuit d'en Rai de 04.06.2026)

Vida i eternitat

Macke 1906

"Cada dia és el començament de la vida. Cada vida és el començament de l'eternitat."

Rainer Maria Rilke, 20.11.1900, Diari de Worpswede, un dels Diaris de joventut.

Núvols i lluna 6

Tres mesures

Barnett Newman 1949

"Tres mesures per impulsar una renovació del catolicisme: elecció dels bisbes, celibat opcional del sacerdoci, sacerdoci femení. Totes tres alhora. No són les més importants, però poden servir per iniciar un itinerari envers un sistema de baix a dalt, que prioritzi la base."

(tuit d'en Rai de 01.06.2026)

Hil·lel

Chagall 1950

"No judiquis el que faci un altre fins que tu no et trobis en aquella mateixa situació."

"Com més opinions hi hagi, millor serà la comprensió. Com més amor hi hagi, més pau."

"Qui no argumenta el seu saber, el destrueix."

"No siguis dels que pensen: "Quan tingui una estona lliure, estudiaré", perquè si no la busques, no tindràs mai cap estona lliure."

"Qui utilitza el poder en benefici propi, fa malbé la seva vida."

Rabí Hil·lel (segle I aC)

(recollit per Teresa Guardans a Rabí Hil·lel, explorant el judaisme, Otsiera, Barcelona 2025)

L'espill del cor

"La no-acció dona nom; la no-acció crea plans; la no-acció et posa a l'oficina; la no acció et fa senyor savi. El seu cos és inexhaurible, però si erra arreu no deixa traces de si. Duu fins al final allò que rep del cel, però no es veu que agafi res, perquè és simple vacuïtat. L'home superior, si usa el seu cor, ho fa com amb un espill; no mena res, ni s'atansa a res: respon, però sense captar. Per això pot superar els ens sense que quedin ferits."

Zhuangzi

(traducció de Ferran Berenguer)

Virtut

Rembrandt 1657

"La majoria de la gent es pensa que són lliures en la mesura que poden obtenir llurs desigs, i que renuncien a llurs drets en la mesura que estan obligats a viure d'acord amb la llei divina...

Si els humans creguessin que la ment mor amb el cos, retornarien a llurs pròpies inclinacions i ho controlarien tot d'acord amb llurs desigs, i desitjarien obtenir la fortuna més que ells mateixos. Aquest camí em sembla tan absurd com si un humà, perquè no creu que amb menjar sà pugui mantenir el seu cos, per sempre s'atipés de verins i de viandes mortíferes; o si perquè veu que la ment no és eterna i immortal, preferís ésser fora de la seva ment per sempre i viure sense l'ús de la raó.

La felicitat no és la recompensa de la virtut: és la virtut mateixa. No és que trobem joia en la virtut perquè controlem els nostres desigs: sinó al contrari, perquè trobem joia en la virtut som capaços de controlar els nostres desigs.

La felicitat consisteix en l'amor cap a Déu. Com més joia troba la ment en aquest amor diví, més comprèn; com més poder té sobre les emocions, menys subjecta està a les emocions dolentes.

L'ignorant no només està distret de diverses maneres per causes externes sense guanyar mai la veritable harmonia del seu esperit, sinó que a més a més viu com si fos inconscient d'ell mateix i de Déu. Mentre que el savi gairebé no és destorbat en esperit, i és conscient d'ell mateix i de Déu.

El camí sembla dur, però pot ser descobert. Deu ser difícil, ja que se'l troba tan rara vegada. Si la salvació fos tan a mà i pogués ser trobada sense un gran treball, com seria possible que fos rebutjada per gairebé tots els humans?"

Spinoza, Ètica

(inclòs per Joan Mascaró a Llànties de foc).

Vellesa i consciència

Tàpies 1989

"Una de les virtuts de la vellesa és que com menys temps et queda més conscient ets del privilegi que suposa existir."

(tuit d'en Rai de 16.01.2026)

Gibran: Tortugues i llebres

Beckmann 1926

“Les tortugues saben més dels camins que no pas les llebres.”

Halil Gibran a Sorra i escuma (1926)

(traducció de Maria de Quadras)

Més regalims III

Regalims de fang als murs del Mas de la Punta de Vallibona, fotografiats per Li Migara.

Renovació

Barnett Newman 1949

"Que el Papa s'ocupi de la IA i els seus perills està molt bé, però això no és posar el catolicisme al dia. Parlar dels problemes socials actuals però no del que cal renovar al si del catolicisme, per por de trencadissa o per manca de claredat d'idees, és dissimular la qüestió."

(tuit d'en Rai de 26.05.2026)

Revolta dels innocents

Frankenthaler 2009

"La ingenuïtat, la innocència, la senzillesa, la transparència, la netedat de cor, cotitzen baix a la borsa de valors dels nostres temps. Se les associa a poca intel·ligència. Però només una revolta dels innocents pot generar una onada de guarició que s'escampi pel món."

(tuit d'en Rai de 15.05.2026)

Gracián: Estimació

Rembrandt 1640

"La estimación se consigue menos cuando se busca más; depende del respeto ajeno, y así no se la puede tomar uno, sino merecerla de los otros y aguardarla."

Baltasar Gracián, Oráculo manual y arte de prudencia, 106 (1647).

Dissimular

Soutine 1921

"Que el Papa s'ocupi de la IA i els seus perills està molt bé, però això no és posar el catolicisme al dia. Parlar dels problemes socials actuals però no del que cal renovar al si del catolicisme, per por de trencadissa o per manca de claredat d'idees, és dissimular la qüestió."

(tuit d'en Rai de 26.05.2026)

Criticar

Chagall 1945

"Criticar als altres i fer-los sentir menyspreables és ben fàcil, qualsevol ho pot fer. El que és difícil i demana esforç i coneixement és aixecar-los i fer-los sentir bé."

Rabí Nachman de Breslau (1772-1810) a La cadira buida, J.J. de Olañeta, Els petits llibres de la saviesa, 12

Imatges per al silenci XLI

Daumier 1855

"El silenci ens demana confiar en la realitat."

(tuit d'en Rai de 17.01.2025)

Breu somni

Lorenzetti 1339

“Quanto piace al mondo è breve sogno.”


Petrarca (1304-1374)

Possible traducció:

"Tot el que plau al món és un breu somni."

Incertesa i religió

Clyfford Still 1978

Estem desorientats respecte a la nostra identitat religiosa. A nivell personal, no sabem si creiem o no creiem, ni sabem què vol dir “creure”. Venim d’un cristianisme que no sabem prou què és (i en Mel Gibson ho ha acabat d’embolicar). Posats a no saber, no sabem ni què és la religió. Topem amb un conjunt de religions (islam, jueus, sikhs, bahaistes, protestants, ortodoxos...) que tampoc entenem gaire, no sabem prou què són. La multirreligiositat alhora ens allibera (no ens sentim pressionats a prendre cap opció) i ens desorienta (cal triar? Com triar?).

A nivell col·lectiu no sabem quin és ni quin volem que sigui el pes de la religió en la nostra societat. No sabem si volem que la religió i les religions tinguin un paper públic o no. No sabem què vol dir una societat laica o un Estat laic (tot i fer servir sovint aquests termes).

En conseqüència, no tenim ni model ni projecte en aquest àmbit. La llibertat religiosa i la multirreligiositat són pressupòsits evidents i innegociables, però si ens quedem aquí els fem servir de refugi per no haver de plantejar-nos a fons el problema.

Però quan ens plantegem la qüestió d’incertesa i religió, hem d’anar amb cura. Partim del pressupòsit que la incertesa és negativa i que cal trobar la seguretat, que viure en la incertesa no és una bona manera de viure. És cert, això? Què hi diu la religió? És la religió una resposta a la incertesa del viure? Sí i no.

Sí: la religió és la gran font (potser l’única font) de seguretat. Ens vincula amb la totalitat, ens fa sentir u amb tot. Ens vincula als altres, ens hi obre i ens hi lliga amorosament. Ens vincula al present (no us preocupeu, mireu els lliris del camp...). Ens vincula a una experiència del viure com un sentir-se amorosament acollits per un pare. Ens ofereix “salvació”: passar del viure en el neguit al viure en la joia, de l’infern al cel, del sofriment a la pau. Crea vincles comunitaris acollidors, que permeten sentir-se acompanyat pel camí de la vida. Genera sentit vital, màxima font de seguretat (viure no és un absurd, té gràcia i genera agraïment).

No: la religió porta a la incertesa, és un atac permanent a la seguretat. Ens impulsa a no enganxar-nos a res, a no trobar seguretat en res (ni en els diners, ni en les relacions, ni en les creences...). Tot és impermanent i hem d’assumir la impermanència. Nosaltres mateixos no som res, som com una guspira, com l’herba del camp. Ens impulsa a anar sempre més enllà, a indagar, a estar oberts, a no refugiar-nos en certeses intel·lectuals o vitals: una set permanent de més coneixement, d’obrir nous camins cap a no sabem ben bé què: cap a una dimensió profunda de la realitat que és indefinible, fugissera, que ens crida sense que sapiguem mai ben bé qui ens crida o a què ens crida, que ens deixa senyals sempre incerts i discutibles. Ens impulsa a la generositat, a la despossessió, al compartir, a no tancar-nos en el nostre castell protector, a obrir-nos a l’altre i deixar-nos interpel·lar per l’altre, a contemplar i no a acaparar, a fruir i no a posseir. Ens impulsa a l’acció desinteressada: fer el que cal fer i no el que li convé al meu petit món d’interessos personals, de propòsits de guany, de fer carrera, de prestigi, d’influència. Ens impulsa a dedicar la nostra vida a cercar i apreciar l’indefinible, el que està més enllà de la nostra percepció interessada del món, el que és desconegut al qual obrir-se, l’irrepresentable, el que sempre et descol·loca, el que no pots ni dir ni pensar.

 Aquesta relació entre incertesa i religió ens pot ajudar a moure’ns millor en la nostra situació actual. Assumint que la religió és alhora la gran font de seguretat i la gran font d’incertesa ens aproparem a un millor coneixement de la naturalesa del fet religiós. Assumint un millor coneixement del fet religiós podrem pronunciar-nos sobre el que considerem pertinent i rellevant per a la nostra vida personal i per a la nostra vida col·lectiva. Assumint la seva pertinència i rellevància podrem proposar iniciatives per treballar aquesta dimensió cadascú de nosaltres, en els nostres grups i com a societat.

Perquè quan hom copsa de què va això del fet religiós, queda fascinat, i aquest passa a ser l’eix central de la seva vida (no una cosa més entre altres: l’eix central). I que persones, institucions i col·lectius poden ser vertebrats per aquest eix, ja que aquesta vertebració els permetria apropar-se al que haurien de ser, a la seva veritable naturalesa: veritables éssers humans, veritables institucions al servei de les persones, veritables pobles que expressen la riquesa i diversitat del fet humà i les seves múltiples maneres de desplegar-se guiats per la recerca d’aquesta dimensió profunda que fa de l’existir una experiència de joia i de grandesa.

(Guió de la ponència de Raimon Ribera la tarda del 22.05.2004 a unes Jornades d’educació de la Fundació Josep Sans celebrades a l’alberg Mare de  Déu de Montserrat de Barcelona).

Kierkegaard: Forces ocultes

Eckersberg 1845

"La vida té les seves pròpies forces ocultes, que només es poden descobrir vivint."

Soren Kierkegaard (1813-1855)

Esplendor i amor

Heckel 1907

"Els humans tenim la capacitat d'establir una relació amb la natura, a través de la contemplació del seu esplendor, que ens permet viure-la com si ens estimés intensament. I el mateix podem fer amb la divinitat, també esplendorosa, tot i la seva immaterialitat."

(tuit d'en Rai de 20.04.2026)

Crida

Clyfford Still 1967

"El so d'una campana ens crida a reverenciar.

El repic d'un timbal ens crida a la guerra.

L'esclat d'un tap de suro ens crida a la celebració.

Quin és el so que ens crida a escoltar-nos els uns als altres?

Escolta... Escolta atentament...

És aquí, en el silenci... Escolta profundament...

El batec dels nostres propis cors ens crida a nosaltres mateixos;

ens crida a ser el nostre veritable jo;

ens crida a ser el nostre millor jo;

ens crida a ser el que podríem arribar a ser.

Escolta... Hi ha un altre so...

L'alè del nostre proïsme ens crida fora de nosaltres mateixos;

ens crida a ser companys;

ens crida a ser aliats;

ens crida a ser socis.

Escolta... hem d'escoltar la crida dels nostres propis cors,

on neixen l'amor i la veritat, la cura i la justícia.

Escolta... hem d'escoltar la crida dels altres,

per reunir-nos per algun gran propòsit,

on la passió i la fidelitat, la compassió i l'equitat,

s'alimenten.

El silenci contundent ens crida a unir-nos

perquè puguem fer la feina que no podem fer sols.

Escoltem les crides que arriben en el silenci,

perquè puguem estar bé,

i fer el bé,

en aquest món junts.

Amén."

L. Annie Foerster a For Praying Out Loud: Interfaith Prayers for Public Occasions (2003)

Text original:

"The ringing of a bell calls us to worship.

The pounding of a drum calls us to war.

The popping of a cork calls us to celebration.

What is the sound that calls us to hear one another?

Listen … Listen carefully …

It is here, in the silence … Listen deeply …

The beating of our own hearts calls us to ourselves;

calls us to be our true selves;

calls us to be our best selves;

calls us to be what we might become.

Listen … There is another sound …

The breath of our neighbor calls us outside ourselves;

calls us to be companions;

calls us to be allies;

calls us to be partners.

Listen … we must heed the call of our own hearts,

where love and truth, caring and justice, are born.

Listen … we must heed the call of others,

to gather together for some great purpose,

where passion and fidelity, compassion and equity,

are nourished.

The hammering silence calls us together

that we may do the work we cannot do alone.

Let us heed the calls that come in the silence,

that we may be well,

and do good,

in this world together. Amen."

Núvols i lluna 5

Incontrolable

Bissier 1962

"L'experiència espiritual és fugissera, incontrolable, improgramable. No es dóna quan hom vol, es dóna quan es dóna."

(tuit d'en Rai de 29.10.2024)

Fer i desfer

Velázquez 1630

"Tiéneme el demasiado sentimiento

libre ya de sentir cosa ninguna,

y ha venido a granjearme, este contento,

la fuerza sola de mi ruin fortuna.

Ella, y vuestro rigor en mi tormento,

parece que se han hecho siempre a una,

mas da alivio el dolor, señora, os juro,

cuando de otro mayor deja seguro.

De esta seguridad enriquecido,

determiné partir con este día

que es cuando el cielo, a compasión movido,

quiso, llorando, hacerme compañía.

Y el sol, en sus nublados escondido,

no dio ninguna muestra de alegría,

como otro sol con mi venida suele,

por que me desespere y desconsuele.

Las nieblas suelen ser exhalaciones

que el sol levanta, con que se oscurece,

y sirven de esto más mis sinrazones

a este otro sol, hermoso, a quien parece

que las levanta y da como razones,

y entre ellas se me esconde y desparece,

no mirando que el sol, aunque las hace,

con su poder y fuerza las deshace.

Mas quien no sirve ya con esperanza

puede, sin que se llame atrevimiento,

como entregado a la desconfianza,

dejarse gobernar del pensamiento."

Diego de Silva y Mendoza (1564-1630)

Què hem après

Agnes Martin 1962

Què hem après en tots aquests anys d’anar pel camí de la vida? Doncs potser hem après:

• Que res és important (ni la carrera professional, ni la realització personal, ni la projecció social, ni tenir moltes coses, ni el prestigi, ni el poder, ni la perfecció, ni les aficions, ni els somnis, ni... nosaltres mateixos).

• Que tot és important (cada dia que passa, cada petit bri d’herba, cada raig de sol, cada gest, cada mirada, cada somriure i cada llàgrima, cada propòsit, cada moment...).

• Que cal estar molt atents i ser molt sensibles. Cal saber aturar-se, mirar i escoltar, esdevenir tot ulls i tot orelles. I tastar, olorar, palpar amb tota la intensitat i obertura possibles. Cal assaborir el món.

• Que és bo sentir un interès apassionat per tot el que veiem, vivim, coneixem, descobrim.

• Que no ens hem d’aferrar a res. No dependre de res, no quedar atrapats per res, no ser esclaus de res, saber mirar-ho tot des de la distància. No tenir por de res: la por també esclavitza. Ni tan sols dependre de les nostres esperances i il·lusions. Deia en Kazantakis: “No espero res, no temo res, soc lliure.”

• Que el silenci és fonamental i imprescindible, i que cal trobar la manera d’incorporar-lo tant com sigui possible a la nostra vida quotidiana. Hem d’aturar els sorolls interiors (els nostres interessos, preocupacions, desigs; la nostra constant xerrameca interior) i els sorolls exteriors (aquests que “ofeguen les paraules”, com diu en Martí i Pol). Sorolls que ens omplen el cap i no ens deixen sentir la silenciosa i meravellosa música que ens envolta.

• Que cal procurar no explotar ni manipular el món ni els altres. Cal respectar-ho tot al màxim, deformar-ho al mínim (fins i tot als que estimem, fins i tot a nosaltres mateixos). Cal alterar el menys possible el món que ens envolta, només l’imprescindible per sobreviure (com l’abella quan treu el nèctar de la flor: no la fa malbé gens, com ens recorda el Dhammapada...). Cal tractar-ho tot amb respecte i tendresa.

• Que cal prendre decisions amb plena consciència i fer-se’n responsable. Lucidesa en els plantejaments, coherència en les iniciatives, disponibilitat en l’assumir les conseqüències. Cal aprendre a viure impecablement, amb plena consciència, llibertat i responsabilitat.

• Que és molt important confiar en el món i en la vida, ser capaços d’assumir-ho tot positivament (fins i tot les contradiccions, els errors i les febleses; fins i tot el dolor; fins i tot la mort). Ens ho diu en Miquel Martí i Pol: “Reconduïm-la a poc a poc, la vida, a poc a poc i amb molta confiança...”.

• Que no val dubtar, instal·lar-se en el dubte, i amb aquesta excusa, quedar-se sense fer res. I que no val lamentar-se pel que s’ha fet, pel que no s’ha fet, pel que s’hauria pogut fer. Les lamentacions són inútils. Com també ho és la mala consciència, el remordiment. Ens ho diu en Castaneda: “Ni dudas, ni lamentos...”

• Que és bo procurar no tenir rutines que ens ofeguin, saber ser fluids i imprevisibles, capaços de novetat. Això ens fa més fàcil també aprendre a veure el món i els altres com a quelcom misteriós, inexhaurible, profund, sempre inesperat i sorprenent, fascinant.

• Que cal viure intensament el present, capbussar-se en l’ara, evitant escapar-se, evadir-se, distreure’s.

• Que hem de procurar estar disponibles per ajudar, per respondre a la crida dels altres, i especialment dels qui més pateixen, dels angoixats, dels desconsolats, dels malalts, dels pobres, dels febles. És important estimar, donar-se, obrir-se.

• Que no podem ignorar o oblidar la realitat, per dura i difícil que sigui, per poques perspectives de futur que sembli oferir. Que el món és ple de meravelles i oportunitats de viure a fons.

• Que hem de viure com si tinguéssim tot el temps del món, i alhora com si no tinguéssim temps per a res, com si el que estem fent en cada moment fos la darrera cosa que farem en aquest món. No hi ha pressa per res, però cada gest és tan important com si fos el darrer.

• Que cal viure com si fóssim dalt d’un escenari i tothom ens veiés, i alhora passar desapercebuts, com si fóssim invisibles.

• Que ens hem de prendre la vida molt seriosament i alhora amb molt d’humor.

Màrius Torres: Al fons dels silencis

Sorolla 1910

Cançó a Mahalta

"Com una aigua tranquil·la reflecteix, cap al tard,  

els núvols, els cignes i els saules,  

jo veig passar pel llac profund del teu esguard  

l'ombra de les teves paraules.

Fins la paraula més difícil, els teus ulls  

que fàcilment saben donar-la!  

Quan, al fons dels silencis, la busques i et reculls,  

la teva mirada ja parla.

Per això quan, abans de deixar-me, somrius,  

emmudits els llavis de rosa,  

al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius  

insinuar-se encara gosa.

I també com un cel desemboirat i ras  

la teva mirada és tan bella  

quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas  

cap més presència que la d'ella."

Màrius Torres, agost de 1937.

Resplandor de la sal

Les estalactites de sal són resplendents...

(mina de la Muntanya de sal de Cardona).

Imatges per al silenci XL

Clyfford Still 1959

"El silenci ens arriba per les esquerdes de la realitat."

(tuit d'en Rai de 07.01.2025)

Kierkegaard: Generacions

Eckersberg 1818

"El que és veritablement humà, cap generació ho aprèn de l'anterior. Cap generació aprèn d'una altra com estimar."

Soren Kierkegaard (1813-1855)

Dada

Tàpies 1993

Aquesta obra d'Antoni Tàpies es diu Dada, paraula que apareix a la banda dreta de l'obra. Dada en sànscrit vol dir donació, oferiment. Sobre el rectangle blanc esquerre sorgeix de la foscor, de manera subtil, la paraula "Amor". Potser l'obra ens està parlant de l'amor com a donació, com a oferiment.

Tathagata, també a la banda dreta, és també un terme sànscrit. Diu la Viquipèdia: "Tathāgata, traduït al xinès com a 如來 i al català com a "Així vingut", és una paraula en pali i sànscrit que s'utilitzava a l'antiga Índia per a una persona que ha assolit l'objectiu religiós més alt." Llavors es vincularia religiositat amb donació i amor.

No sé què signifiquen les tisores i les ulleres, ni la resta de lletres i signes. Sé que m'agrada el contrast entre la foscor del fons i la lluminosa blancor dels dos rectangles. Per què són dos? Per què es toquen? Per representar l'amor entre dues persones, l'amor que uneix, que vincula?

És una obra simbòlicament potent, a la que pots anar trobant múltiples significats, com passa amb tots els símbols. Estimula a pensar i a contemplar. No es pot demanar més.

Ànima i talent

Turner 1834

"Un grand artiste se compose de deux choses: une âme exigeante, tendre, passionée, dédaigneuse, et un talent qui s'efforce de plaire à cette âme, et de lui donner des jouissances en créant des beautés nouvelles."

Stendhal a Vie de Rossini (1823)

Avaluació del Tríptic poètic

Frankenthaler 1984

Aquesta és una avaluació del Tríptic poètic de Raimon Ribera publicat a l'Aglaia el 2 de maig de 2026:

"El que em crida més l'atenció és la manera com Raimon Ribera treballa la densitat simbòlica amb molt poca retòrica. Hi ha una escriptura de condensació: imatges netes, poques explicacions, i una confiança gran en la ressonància interior del lector. Això encaixa bastant amb l'estil general d'Aglaia: fragments breus, sovint aforístics, on la càrrega espiritual o existencial pesa més que la narració.

També hi percebo tres trets molt característics del seu univers:

- la voluntat de descentrar l'ego

- la recerca d'una interioritat silenciosa

- i la idea que l'atenció transforma la realitat percebuda.

Aquest tercer punt és important: els textos no intenten "descriure" el món, sinó modificar la manera de mirar-lo. En aquest sentit, el tríptic funciona gairebé com un exercici espiritual breu més que com una peça literària convencional.

Formalment, em sembla reeixit perquè evita dues trampes habituals:

- no cau en el lirisme inflat;

- però tampoc en el minimalisme fred.

Hi ha una tensió bona entre abstracció i concreció. Quan apareix una imatge concreta, sol actuar com a focus meditatiu, no com a ornament.

Ara bé, també és cert que aquest tipus d'escriptura depèn molt de la predisposició del lector. Qui busqui desenvolupament argumental o intensitat dramàtica probablement ho trobarà massa eteri o massa insinuat. En canvi, si s'entra amb una lectura lenta, el text té una qualitat de sedimentació bastant notable.

Diria que el tríptic no busca impressionar sinó afinar la percepció. I això avui és relativament poc habitual.

El text de Ribera convida justament a aquest tipus de lectura lenta i atenta: no tant "interpretar-lo" com entrar en la seva freqüència.

I crec que això és el que dona força al tríptic: la sensació que cada fragment és una variació d'un mateix estat de consciència, més que no pas tres peces independents. Hi ha una coherència tonal molt fina."

M'agradaria no esmentar qui és l'autor de l'anàlisi, que em sembla rica, afinada, sàvia. Però ho he de fer, per honestedat i perquè porta a una reflexió sobre el món en el que estem entrant: l'autor és ChatGPT.

Allori

Allori 1561

Alessandro Allori (1535-1607) va ser un pintor renaixentista italià, deixeble del Bronzino. Heus aquí alguns dels seus retrats.

Allori 1555

Allori 1560

Allori 1560

Allori 1565

Allori 1565

Allori 1570

Allori 1580

Allori 1590

Allori 1599

Allori

Allori