Què lluny queden els dies en que la reflexió sobre la comunitat cristiana, i especialment sobre la petita comunitat cristiana, eren un dels nostres elements principals de reflexió!
I, tot i això, que oportú que seria el seu floriment en el moment actual! Oportú per a les persones i oportú per a les societats. No és fàcil, donats els trencaments i distàncies que hi ha hagut en la transmissió de la referència cristiana. Però ni que sigui inútil, ens agradaria deixar constància d’aquesta possibilitat.
La petita comunitat cristiana (PCC) és l’aplegament voluntari d’un petit grup de persones que tenen al cristianisme com un referent important en les seves vides. Gent que es vol trobar regularment per a assolir uns objectius de vida cristiana, el coneixement i l’expressió del seu cristianisme.
No és una agrupació definida per uns fets objectius (lloc de residència, professió, gènere, origen ètnic, etc.) ni per uns lligams subjectius (amistat, família, etc.) sinó per la lliure decisió de cada membre de vincular-se amb els altres en el marc de la vivència del seu cristianisme.
En el marc de la PCC es generaran unes interrelacions subjectives, que seran importants per a la dinàmica del grup, ja que una de les seves dimensions és la de viure comunitàriament l’amor cristià, en congruència amb el fet que Jesús proclamés l’amor com a dimensió fonamental de la relació entre les persones i entre els seus seguidors.
Ara bé, aquestes relacions subjectives no defineixen la PCC, la qual no té com a objectiu formar-les, mantenir-les, etc. L’objectiu propi de la PCC, com dèiem, és el coneixement i expressió del cristianisme i això de vegades pot arribar a demanar acotar aquestes relacions subjectives, que no poden ser l’element central o definidor de la PCC (si passen a primer pla poden arribar a ser un perill, un obstacle per al treball i obertura de la PCC). De tota manera, una bona xarxa d’interrelacions subjectives en el si de la PCC incrementa la seva consistència, la seva riquesa i la seva força.
El nombre de membres d’una PCC pot, variar, però ha de respondre a alguns criteris. En primer lloc, ha de permetre un coneixement i interrelació personal entre tots els seus membres. No és un grup de persones anònimes. En segon lloc, no ha de ser tan petit com perquè les relacions interpersonals hi tinguin el paper protagonista. En tercer lloc, ha de permetre una bona dinàmica de col·laboració entre els seus membres, sense marginacions ni dominacions. Probablement el nombre òptim de membres estigui al voltant de les 20 persones, o entre 10 i 30, podríem dir.
Idealment, la composició d’una PCC hauria de mantenir un cert equilibri entre homogeneïtat (que facilita la creativitat) i heterogeneïtat (que enriqueix la creativitat).
Una PCC neix, viu i creix com un camí de recerca de millors maneres de viure el cristianisme. Això demana un ampli marge de llibertat en la seva organització i expressió (no és un grup que es troba per fer uns actes o repetir unes formulacions externament preestablertes, tot i inscriure’s en una comunitat i una història que l’emmarquen). Cal que trobi ella mateixa les seves formes adients. Ha de tenir, doncs, un ampli marge d’espontaneïtat i creativitat (que no s’ha de confondre amb voler partir de zero, voler-ho fer tot de nou). L’espontaneïtat ha d’impulsar la seva recerca d’un aprofundiment de la seva referència cristiana, de la seva espiritualitat, i d’unes formes que expressin i signifiquin aquesta dinàmica.
La llibertat i espontaneïtat que han de caracteritzar la PCC demanaran com a condició de la seva pròpia existència una bona estructuració interior de la dinàmica de la PCC. Com a organització que es reuneix per a un objectiu, ha de trobar i formalitzar estructures que facilitin l’assoliment d’aquest objectiu (horaris, espais de trobada, rituals, distribució de tasques i responsabilitats, etc.).
Les dues tasques fonamentals d’una PCC són la reflexió i l’expressió, a les que es pot unir la difusió. La PCC treballa per progressar, tant els membres com el grup, en el coneixement rigorós de les referències fonamentals del cristianisme: les seves conviccions centrals, les fonts del seu impuls dinàmic, els comportaments conseqüents amb aquestes conviccions i animats per aquest impuls. Coneixement de l’Evangeli, aproximació a la figura de Jesús de Natzaret (les seves conviccions, les seves reflexions, els seus comportaments), coneixement de la plasmació històrica del cristianisme (amb totes les seves contradiccions, les seves llums i ombres), coneixement de les expressions simbòliques i artístiques del cristianisme al llarg de la història, vivència actual del llenguatge cristià (què vol dir per a nosaltres).
Això demanarà un notable esforç de reformulació de la tradició per a fer-la propera, entenedora, adient per a la PCC. En comunió, sintonia amb la tradició i els altres cristians actuals, però des de la fidelitat a la pròpia realitat i a la pròpia visió. Aquesta tasca de reflexió, de coneixement, de reformulació ha de ser seriosa, profunda, constructiva per tal de permetre a la PCC ser un nucli viu, actiu i dinàmic de vida cristiana.
L’expressió de la dinàmica de vida cristiana es produeix a dos nivells: en la manera de viure, de relacionar-se, de comportar-se socialment, i en la manera de celebrar ritualment la referència cristiana, de manifestar-la gestualment. Aquesta expressió ritual és personal i comunitària, i en tots dos nivells mira de trobar un llenguatge simbòlic que pugui reflectir la seva identitat. D’aquí que, a nivell de PCC, l’expressió litúrgica, i especialment la celebració eucarística, sigui el gest central, allò que l’expressa i realitza fonamentalment com allò que és: un grup de persones reunides en nom i evocació de Jesucrist.
Pel que fa a la difusió, el cristià considera que l’Evangeli és quelcom de constructiu, i per tant no pot guardar-se’l com un tresor amagat, sinó que l’ha de comunicar, mostrar-lo. Això es pot fer de moltes maneres, però sempre s’ha de fer amb ple respecte de la llibertat i les conviccions dels altres. D’aquí que el diàleg haurà de ser l’eina principal en aquesta tasca. I es defugirà sempre qualsevol mena d’imposició o de manipulació.
Les PCC són testimonis que, si operen adientment, porten a aquesta respectuosa difusió de l’Evangeli. Sense elles, aquest testimoniatge queda sense base, sense fonament: la pura proclamació d’uns continguts sense testimoniatge concret de vida comunitària no té capacitat de difusió, acaba essent propaganda.
Així doncs, la PCC és un dels llocs fonamentals on el cristià pot manifestar i aprofundir la seva referència a Jesucrist (els altres poden ser la parròquia o l’arxiprestat, unitats definides territorialment, o els moviments especialitzats, que vinculen a la gent en funció d’orígens o tasques).
El cristià viu en el món, té relacions, coneix la realitat, actua... i per a ell tot això queda “il·luminat pel Crist”, és llegit a la llum de l’Evangeli, és viscut com un espai on aprofundir la seva espiritualitat cristiana. I la “vida eclesial”, la pertinença a la comunitat cristiana, i molt en concret a una PCC, l’ajuda a portar a terme aquesta lectura de les coses des del seu cristianisme.
De fet, la dimensió comunitària és essencial en la vida cristiana. Més que cridar individus isolats, persones soles, l’evangeli s’adreça a comunitats, pobles. En la tradició jueva, Déu crida un poble, s’ofereix a un poble, salva un poble. Jesús no anava sol pel món: aplega al seu voltant una colla de seguidors. L’Esperit irromp en una trobada dels deixebles de Jesús.
La vida cristiana és una pràctica organitzada, una militància de grup. La persona la viu en i a partir del grup. Necessita contrastar i enriquir la seva reflexió personal sobre el fet cristià amb els altres, necessita dels altres per expressar la seva referència cristiana. La joiosa notícia de l’evangeli s’adreça a tothom, i aplega els qui la copsen.
La PCC és així una mena de punt simbiòtic entre el cristianisme i els cristians. En ella la persona cristiana enriqueix la seva vida i les seves concepcions amb tot allò que el cristianisme li aporta a través de la comunitat. La PCC apropa la paraula evangèlica a la situació concreta de cada cristià concret, que així pot rebre un missatge viu i real de part de l’Evangeli. Alhora, la PCC és un vehicle que permet que les reflexions i aportacions personals dels cristians passin a enriquir el cristianisme, si és que les estructures eclesials funcionen correctament i permeten l’intercanvi, depuració i contrastació de les aportacions.
Les estructures eclesials d’àmbit superior a les PCC han de ser instruments que facilitin el seu bon funcionament i ajudin així a la vida eclesial global. Han de connectar, coordinar, ordenar i vivificar les PCC, al servei de les quals estan. De fet, la vitalitat de l’estructura eclesial depèn de la vitalitat de les PCC; sense unes PCC realment vivents a la base, l’estructura eclesial esdevé un aparell burocràtic sense sentit o amb motivacions diferents de les de tipus cristià. Però també és cert que sense una estructura eclesial encertada les PCC poden quedar mancades de suport, veient empobrida la seva dinàmica, quedant aïllades o ofegades, sense la potenciació que necessiten.
Potenciació de les PCC i de l’estructura eclesial haurien de ser dues dinàmiques simultànies i complementàries, fent que ambdues s’adeqüin constantment i les seves fases de desenvolupament guardin una estreta relació, una relació equilibrada, harmònica que els permeti avançar donant-se suport mutu.
