Jesús

"Qui fou Jesús, en definitiva? L'home ple de Déu, en el qual el Senyor s'ha autocomunicat als humans.

Home: plenament home, humà com els altres humans, obert a la vida, a la llibertat i a tot enllà, i signe del que nosaltres podem ser.

Ple de Déu: la profunda experiència del baptisme i de la seva vida en general l'omplí de Déu. Aquesta experiència de Déu és dialèctica: d'una banda l'Esperit de Déu davalla en l'interior de l'ésser humà i l'omple de llum i de força; d'altra banda l'ésser humà s'obre a Déu, al qual viu com a Pare en un pregon sentiment de filiació, i fa de Déu el centre i el nord de la seva vida.

En el qual Déu s'ha autocomunicat als humans: la força roent de la presència de Déu en Jesús i la incondicional obertura i lliurament de Jesús a Déu el fan reflex i ressò de Déu entre els humans. Jesús passa a ser expressió de la Paraula de Déu i canal de la vida divina.

Consegüentment proclama: Déu com a Pare; el perdó de Déu per endavant, és a dir, no condicionat a un acte expiatori, sinó a la simple conversió personal; l'amor universal, dirigit a tots els humans sense excepció, que fa de cada humà un humà per als altres i que exigeix, ineludiblement, la justícia i la igualtat entre els humans; el regne de Déu, present i fent-se, com a destí últim d'una humanitat reconciliada amb si mateixa, amb l'univers i amb Déu."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 335-336).

La proposta

Rubliov 1410

"¿El cristià és cristià perquè s'adhereix a la persona de Jesús o ho és perquè assumeix la seva paraula, la seva proposta? Penso que som cristians més per l'adhesió a la proposta de Jesús, al seu missatge, que per adhesió a la seva persona. Naturalment que ens adherim a Jesús com a tal, no solament per allò que ell és sinó també perquè la seva paraula ens ha arribat a través d'ell. Però la seva paraula el transcendeix per tal com és l'expressió de la Paraula eterna. Allò que ell ens diu ve de Déu, allò que ell ens proposa va a Déu. Aquesta és la cosa important. Per molt íntima que sigui la relació de Jesús amb Déu, tant que el constitueix en perfecta harmonia amb el Pare, allò que és important és la paraula que, a través de Jesús, ens ve de Déu. Per oberta que sigui una persona a l'infinit, roman closa en els propis límits. La paraula no, la paraula roman oberta a tota possibilitat i, més que la persona mateixa, roman oberta a l'infinit. Encara més la paraula que ve de Déu, que és ella mateixa Infinit. El fet que la paraula tingui una naturalesa oberta ens permet ser lliures i mantenir la nostra llibertat en la nostra adhesió a la paraula mateixa. L'adhesió a una persona, per gran que sigui aquesta persona, si no és que sigui infinita, ens clou en els seus límits. Ser cristià implica una adhesió personal a Jesús, ben cert. Però la fonamentalitat de ser cristià és constituïda per l'adhesió a la seva paraula, al seu missatge, a la seva proposta, en definitiva a la Paraula de Déu que s'expressa a través de Jesús. No crec, en contra del que molts diuen, que Jesús sigui la Paraula, sinó que la Paraula es feu carn en ell, és a dir, s'expressà en ell. La Paraula resta sempre el nord, és l'únic nord."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 333-334).

Sobre la fe

Odilon Redon 1900

"En darrer terme la fe dels deixebles, i la nostra, s'estintolen en la llum de Déu, en la suprema Veritat que es fa present en la nostra ment. Aquest mateix dinamisme de la fe ens permet superar l'obstacle que se'ns planteja quan nosaltres creiem en la predicació dels altres. Aquesta només pot engendrar una fe humana. La predicació sols és una crida i una proposta. No passa més enllà. La fe divina no neix d'aquella proposta, sinó de la llum que Déu ens dóna quan nosaltres mirem aquella proposta. La fe no és mai un producte de la raó, no és racional, però sí és raonable, tant perquè és conforme amb la nostra estructura intel·lectual d'éssers oberts a l'ésser i, doncs, al suprem Ésser, com perquè en nosaltres hi ha una baula que ens ordena i connecta amb el transcendent: la participació en l'ésser i l'energia de desplegament. Aquesta baula en la qüestió que ens ocupa es concreta en la nostra esperança escatològica, el nostre desig de perduració, concretament de vida eterna, la nostra esperança de realització plena."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, p. 228).

Sobre el pecat

Rouault 1935

"La Bíblia ens diu que el pecat irrompé en la humanitat no per causa de Déu sinó per culpa de l'home. Consisteix principalment a oprimir els homes: hamas, el mot amb el qual en les primeries de la història de la salvació es designava el pecat, vol dir oprimir, comportar-se despòticament amb un altre home. (...) La Bíblia no ensenya una transmissió hereditària del pecat. Parla més del pecat de cada un dels homes que del pecat d'Adam. Ve a dir que tots els homes hem pecat. (...) La participació dels homes en el món del pecat és sempre activa, personal i responsable."

"Segons els textos, el pecat d'Adam no es transmet hereditàriament. Amb tot, el fet que el pecat sigui generalitzat en la humanitat, demana, segons Pau i el Nou Testament en general, un mediador-redemptor. Però aquesta figura ja hem vist que era mitològica, que no es troba en els sinòptics i que no correspon a l'exigència de redreçament personal. En els evangelis no es parla mai de mort substitutiva."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 329, 330).

Fes

Twombly 1978

"Cap home, ni cap poble ni cap comunitat religiosa no poden pretendre ser l'únic i exclusiu subjecte de la comunicació divina."

"La comunicació de Déu és infinita i oberta a tots els homes. Per això crec vàlides totes les experiències religioses que hi ha hagut i que hi haurà en la història humana. L'experiència de Jesús no exclou les altres, i fins les confirma; de la mateixa manera aquestes altres experiències confirmen la de Jesús i no l'exclouen. És veritat que, de vegades, hi trobem contradiccions, però això és degut a la limitació humana."

"Tot home que té una experiència religiosa autèntica, i fins tot home que lluita per l'alliberament dels seus germans i per llur desplegament i felicitat, és un ungit de Déu i un salvador. En aquest sentit són ungits de Déu i salvadors tant Abraham, Moisès i Jesús, com Zarathustra, Buddha i Lao Tse, tant Isaïes, Rut i Pau, com Muhammad, Sòcrates i Marx. Totes les fes formen part del regne de Déu, totes encaminen l'home al més enllà, tots els moviments d'alliberació formen part d'aquest regne, tot desplegament de la humanitat hi és integrat, puix que tota realitat positiva i tot pas endavant fan present el regne." 

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 332, 333).

Divinitat de Jesús

Rouault 1930

"Realment el Nou Testament divinitza Jesús? Opino que no. A tot estirar allò que fan els més evolucionats autors neotestamentaris com Pau, Joan o Hebreus, és atribuir-li funcions divines, en altres paraules veure'l com a Senyor exaltat, com a revelació encarnada o com a comunicador de gràcia.

Aquest fet d'atribuir a Jesús funcions divines ja és anar molt enllà. Els sinòptics només el fan mediador d'aquestes funcions, les quals són atribuïdes sols a Déu. No dic que Pau i Joan s'hagin equivocat radicalment en llur interpretació de Jesús. Segueixen situant-se en la línia existencial i funcional.  Però sí que crec que obren la porta a unes interpretacions incorrectes, les de passar de l'atribució funcional a l'atribució essencial i hipostàtica, com es feu en el període posterior, ja plenament hel·lènic. Joan en el pròleg va molt enllà o sembla anar molt enllà. Si realment el que vol dir és que Jesús és ònticament la Paraula, i aquesta és al seu torn ònticament Déu, i no que Jesús en sigui sols l'expressió, i més concretament l'expressió d'una expressió, crec que Joan -hel·lenitzat- ha anat massa enllà. I crec també que la interpretació de Pau, de Joan i de les deuteropaulines no és l'única interpretació possible del Jesús sinòptic.

L'atribució d'una funció divina a un subjecte humà sols és correcta si no s'atribueix com a pròpia de l'esmentat subjecte, sinó que se'l fa mer mediador funcional d'una activitat o d'un atribut que només és propi de Déu. Aquesta distinció en l'atribució funcional no és explícita ni clara en Pau i Joan, malgrat que subordinen Jesús al Pare. Aquesta manca de claredat ha donat peu  a la interpretació hel·lenística de Jesús, una interpretació essencialista i d'unió de subjecte, hipostàtica, feta amb les categories de la filosofia òntica grega. Crec que la teologia hel·lènica malinterpreta Jesús -mitologitzant-lo en tant que ontologitza els seus títols i la seva relació amb Déu-, i fins malinterpreta la interpretació fornida per Pau i Joan. Aquests només parlen de funcions -encara que no del tot rectament-; els grecs parlen d'estat i de natures. Resumint: Pau i Joan i les deuteropaulines feren una interpretació dubtosament correcta, que sols es pot admetre críticament; la teologia posterior -grega i llatina- ha fet una interpretació incorrecta, que s'ha de rebutjar críticament. Almenys, si volem ser fidels al Jesús dels sinòptics i dels Fets.

Llavors, Jesús no és Déu? Aquesta pregunta demana una resposta matisada. D'entrada hem de dir que Jesús no és Déu com Déu és Déu. Així ho ha pensat sempre la teologia tradicional. Aquesta ha distingit clarament, des de Calcedònia, les dues naturaleses. Per a la teologia tradicional, Jesús sols pot ser considerat Déu per la unitat de subjecte, realitzada en el Verb que assumeix, en la unió anomenada hipostàtica, la humanitat de Jesús. Però una anàlisi crítica de les fonts neotestamentàries no admet la validesa de les conclusions de la teologia hel·lènica. Si això és cert, com s'ha mostrat, hem d'admetre que no es pot atribuir a Jesús el títol de Déu en el sentit de la teologia tradicional. Tanmateix molts teòlegs moderns tendeixen  a considerar que es pot anomenar Déu a Jesús en el sentit que Jesús és l'expressió de la historització de Déu, dit altrament que Jesús és l'automanifestació de Déu, és l'home en qui Déu s'autorevela i s'autocomunica a la humanitat. També jo crec que Déu s'automanifesta en Jesús, però anomenar Déu a Jesús, àdhuc en aquest sentit i per això, penso que porta a confusió. Jesús és un home en qui Déu s'ha autorevelat i autocomunicat, però sempre apareix, tant en els sinòptics com en Pau i Joan, distint de Déu, el Pare. El seu pregon sentit de filiació l'obre a Déu, però no l'iguala al Pare. (...) Penso que seria millor no parlar de Jesús com a Déu, puix que es presta a malentesos, encara més en uns contextos on existeix tant de monofisisme larvat. És millor parlar de Jesús com a fill de Déu; però així i tot cal explicar aquest títol en el sentit de no creure'l engendrat per Déu fisiològicament en el temps ni ònticament en l'eternitat."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 323-325).

Logos

Denis 1913

"Tant el Logos com la seva expressió en Jesús i Jesús mateix els hem d'entendre d'una forma dinàmica. Així el Logos és pura acció, i en l'acció té la raó de ser i en ella es manifesta als homes: és l'acció manifestativa i comunicativa de Déu. Això esborra tota possibilitat de concebre'l com un Déu al costat de Déu, així com de concebre'l com a creat (arians) o emanat de Déu (Orígenes). El Logos és Déu mateix en tant que Déu parla. Així podem concebre Déu sense o al marge del Logos, però no aquest sense aquell. No es tracta de dos éssers, sinó d'un sol ésser, el de Déu, en el qual el Logos n'expressa una funció. I, com diu Cullmann, "en tant que el Logos és Déu que es revela, que es comunica en la seva acció, i en tant que el Nou Testament té per sol objecte aquesta acció, tota especulació abstracta sobre les "naturaleses" de Crist és no solament una tasca vana, sinó un refús de tenir en compte el fet que en virtut de la mateixa naturalesa del Logos hom no en pot parlar si no és per referència a l'acció de Déu.""

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, p. 313).

La condemna de Jesús

Rouault 1939

"Quin va ser el motiu religiós -o els motius- que induí les autoritats jueves a condemnar Jesús? No, evidentment, el formulat pels evangelistes, la pretensió messiànica de Jesús. Ni era tinguda per blasfematòria, ni fou sostinguda per Jesús, car (...) va ser una creença d'elaboració postpasqual. Tampoc no el pot ser l'afirmació de destruir el Temple i reedificar-lo en tres dies. La frase és de contingut netament pasqual. Devia ser feta servir en la catequesi resurreccional. És recollida per Joan en un altre context (2, 19) i posada en boca dels acusadors de Marc (14, 58) i Mateu (26, 61). Jesús no l'havia pronunciat mai -almenys tal com està desenvolupada- , perquè no havia pre-conegut la seva resurrecció. Es tracta, com en tants altres casos, d'una profecia ex eventu. Hem de cercar el motiu per un altre cantó. N'hi havia prou! El fet de relacionar-se íntimament amb Déu i de dirigir-s'hi amb el nom de pare -lluny dels apocats puritanismes jueus-, el fet de predicar el perdó universal de Déu, ofert a tothom, el fet de proposar un regne de Déu ofert principalment als pecadors i als gentils, el fet d'eliminar la idea  de judici i condemnació dels gentils i els pecadors en el regne, el fet d'interioritzar la religiositat i de modificar la llei, tot plegat tenia prou gruix com per a motivar una condemna per part d'uns homes enrigidits en llur religiositat. Jesús va ser condemnat per la novetat religiosa que proposava."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 183-184).

Interpretacions

Denis 1928

"Bultmann exigeix l'acceptació de la fe sense cap estintolament. És cert que aquesta no es recolza en miracles, en obres, però no crec que no es recolzi en res. Acceptar la fe sense cap estintolament és tan mític i miraculós com creure en la fisicisitat de les aparicions o en els miracles. El que passa és que Bultmann veu la matèria, el món, com a oposats a Déu, a l'ordre de la gràcia, i a l'home com a essencialment pecador. En aquesta situació només un canvi radical de natura, una nova creació, els pot fer canviar de naturalesa i de destí. Constitueix una visió pessimista de la naturalesa i de l'obra de la creació i, doncs, de Déu mateix. En una visió optimista de la naturalesa i de l'home, com la que ens ofereixen el primer capítol del Gènesi i el mateix Jesús, l'home està ordenat a Déu, ja des del principi, i conté les virtualitats de desplegament per a poder arribar al terme d'ordenació. La naturalesa i l'home no necessiten ser re-creats, necessiten desplegar-se. La fe ja no s'estintola en el buit, sinó en aquesta dinàmica de desplegament i en l'obertura de l'home a l'ésser i a la veritat i, doncs, al suprem Ésser i a la infinita Veritat. Bultmann, com moltes religions, especialment les protestants, és un radical dualista, privat de tot pont entre Déu i la creació. Crec que hauríem de superar aquest dualisme i poder copsar la resurrecció com el terme natural del desplegament de l'home. No es pot fer, doncs, una ruptura absoluta entre la història i la fe. Els fets són la terra on es cultiva la llavor de la fe. Consegüentment a tot això, crec que la justificació no és el producte de la fe, i menys de la sola fe, sinó de la conversió de l'home obert a Déu, és a dir, de l'autoordenació de l'home a Déu. El per-a-nosaltres de Jesús, incloses la mort i la resurrecció, s'esdevé en tant que ens és company d'història i de destí.

Willi Marxsen ens ofereix una altra interpretació. Ell vol superar el trencament bultmanià entre la història i la fe, entre l'esdeveniment i el seu sentit. Accepta i parteix del fet que els deixebles "veieren" Jesús vivent després de la mort. Aquest "veure" tradueix llurs experiències i ha estat interpretat segons les categories apocalíptiques de la resurrecció dels morts. Segons Marxsen aquesta interpretació no és l'única que es pot donar. Ell en proposa una altra: la causa de Jesús continua endavant. Quina causa? La de la vida i el missatge de Jesús. Quan jo em faig meu aquest missatge, crec en Jesús, crec que ell continua vivent en mi i en la història; aleshores Jesús ve també avui a mi i viu en mi. El missatge del Jesús terrenal no s'ha fet inútil per la creu, sinó que és actual. En aquest sentit la resurrecció, segons Marxsen, es pot considerar com un fet real. En la comunitat primitiva s'interpreta el fet d'haver arribat a la fe que Jesús vivia realment en els deixebles, en la categoria de resurrecció. Els qui creuen en Jesús confessen: Jesús ha ressuscitat. En examinar històricament els textos evangèlics, Marxsen pensa que "no descobrim al seu darrera el fet 'resurrecció de Jesús' sinó la fe de la comunitat primitiva després de la mort de Jesús." Quina fe? La d'acceptar el missatge de Jesús. Aquesta fe és una realitat. D'on neix? De Jesús mateix. Amb la mort de Jesús no quedà sense força l'oferta del Mestre. Aquesta oferta és present avui i la seva força continua operant en els homes d'ara."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 262-264).

La resurrecció de Jesús

Pontormo 1525

"Tingué coneixement Jesús de la seva resurrecció? Crec sincerament que no. Els textos evangèlics que l'assenyalen són de clar caire postpasqual. És la comunitat primitiva que atribueix a Jesús el coneixement d'allò que s'esdevingué després de la seva mort. D'altra manera hauria estat una comèdia tot el compromís de Jesús, el seu risc i la seva mateixa mort, si hagués previst un final feliç. Ni Jesús ni Déu no fan teatre. La por de Jesús a Getsemaní va ser molt certa, la sensació de fracàs i d'abandó a la creu fou veritablement autèntica. No hi ha res, doncs, que es permeti entrellucar aquella previsió."

"L'episodi de la tomba buida opino que constitueix una expressió merament simbòlica, encara que no gaire encertada, de la resurrecció de Jesús. El cadàver romangué al sepulcre i es descompongué com tots els cadàvers humans. La resurrecció té un altre sentit i no té res a veure amb la reanimació d'un cadàver ni amb la reassumpció d'aquest per l'univers. No és correcte adduir en contra d'això la citació del salm 16 feta per Actes 2, 27, puix que el que es vol afirmar aquí és el messianisme de Jesús, i a més el salm no parla de corrupció del cos sinó que diu, en la forma hebrea, "no deixaràs que caigui a la fossa", es a dir, no deixaràs que mori. No comparteixo l'opinió, manifestada entre altres per Ruckstuhl, segons la qual fora inconcebible l'anunci de la resurrecció de Jesús a Jerusalem sense que el sepulcre fos buit. Això per diverses raons. La fe en la resurrecció no fou una cosa tan immediata a la mort de Jesús com per no donar temps al fet de la descomposició del cadàver. A més, la primitiva proclamació de la resurrecció de Jesús mai no fou materialitzant, sinó que anuncia un fet d'una altra dimensió no susceptible a la temporalització ni a l'espacialització. La falòrnia jueva pressuposa una concepció materialitzant de la resurrecció o haver entès molt toscament la proclamació pasqual. Els deixebles podien simplement remetre's al sentit que donaven a la resurrecció d llur Mestre, sense necessitat de recórrer al terreny dels contrincants  ni emprar, també, arguments materialitzants. És veritat que el relat afirma que la tomba era buida, però això no exclou el seu caràcter simbòlic. El poc valor que la tradició donà al relat de la tomba buida es mostra perquè són unes dones les protagonistes i perquè els narradors posen tota la cura  a afirmar que de la tomba buida no neix la fe, sols en neixen el temor i l'estranyesa. L'interès del relat, tal com ara està compost, se centra en l'anunci angèlic. El símbol de la tomba buida n'és una mera ocasió. De si no produeix res que ja no estigui produït: la fe ha nascut de l'anunci, no de la buidor. I fins aquest anunci és reduït a segon terme: la fe dels apòstols i llur predicació són independents del missatge de les dones. La fe de l'Església neix de les aparicions. I si aquestes, en llur expressió, tenen un caràcter simbòlic -no les experiències, que són històriques!-, no veig per què la tomba buida ha de tenir més entitat històrica que aquelles."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 164-165, 254-255).

Tintoretto 1543

La mort de Jesús

Rouault 1931

"Crec que podem concloure que Jesús no va preveure la seva mort violenta com un fet necessari per a la seva missió, sinó -i simplement amb previsió humana- com un fet contingent, que podia esdevenir-se a causa del caire que prenia l'oposició jueva. D'aquí que, seguint W. Marxsen, podem dir que les profecies de la passió són literàriament postpasquals. No es troben en la font de les logia (Q), sinó solament en Marc d'una manera original. Les profecies de la passió i la resurrecció  no sols són detallades en la descripció dels esdeveniments -cosa que fa pressuposar una redacció postpasqual-, sinó que la clara asserció de la resurrecció xoca amb les narracions pasquals, que la descriuen com un fet sorprenent i inesperat. Dels passatges on es manifesta la pretensió de poder de Jesús (com Mc. 8, 38) es desprèn que aquest es pensava que seria confirmat en la seva missió, ja en vida, pel fill de l'home o, en darrer terme, per Déu mateix. Aquest pensament, que s'inclou en un marc apocalíptic, pressuposa que Jesús no comptava amb la mort, ni per a la seva missió, ni en si. En constatar en la creu el fracàs d'aquesta esperança, se sent abandonat de Déu."

"Hem de dir que la mort de Jesús, si bé no fou expiatòria, sí que fou i és salvadora, com a mort per fidelitat a Déu i per fidelitat als homes. Ho fou, com ho és tota mort dels homes que moren per un ideal just, per a alliberar els seus germans."

"Déu no va decretar la mort de Jesús -ni, com diu el Nou Testament, del seu Fill. Tot això és literatura mitològica. Déu no decreta la mort de ningú, ell decreta la vida. Jesús no va fugir davant del risc, però no va voler la mort, no l'acceptà n si ni va morir perquè va voler. Si morí fou a contracor. Allò que va voler foren la missió a complir, els fets de la seva vida i les paraules que pronuncià. Va acceptar, o millor dit assumí, les conseqüències del seu obrar, però no la mort com a tal."

"Crec que és probable, i fins diria segur, que Jesús no va pensar a morir. La seva mort no entrava dins dels seus càlculs. Efectivament, Jesús pretenia actuar de tal manera que es forcés, que es precipités la vinguda del regne de Déu. Ell confiava que el fill de l'home el confirmaria en aquesta acció.  Que Jesús creia que el fill de l'home donaria suport a la seva missió i la confirmaria queda palès en Marc 8, 38 i en Lluc 12, 8-9. Igualment, per contraposició, el plany per sentir-se abandonat quan tot era un fracàs dóna a entendre que havia previst una altra situació, en la qual ell no havia de conèixer ni la creu ni la mort. Hom hi pot entrellucar que havia esperat una alliberació i una confirmació in extremis."

"La mort de Jesús no fou una bella mort, serena, com la de Sòcrates, la d'Akiba o la dels màrtirs estoics o cristians. Fou una mort plena d'angoixa i de temor. Però, temor de què? No de la mort com a tal, car creia en la resurrecció i tenia una personalitat prou madura per a assumir la mort. Sinó el temor de la llunyania de Déu. En aquell moment de fracàs, de dolor i de soledat, per ventura va ser tenallat pel dubte sobre si allò que havia cregut i predicat, la proximitat de Déu i el seu perdó universal, era realment cert. Potser va sentir la fiblada de pensar que Déu l'abandonava per causa de la seva temeritat. El crit de Jesús, que mencionen Marc i Mateu, podria haver estat un crit de rebuig d'aquest dubte, un clam terrible i gairebé desesperat, exacerbat, contra aquest pensament d'haver-se equivocat, un xiscle contra la manca de fe en la pròpia fe. Va ser un no definitiu al poder de les tenebres, un no a l'última temptació. És possible que només pronunciés a la creu aquest crit, potser fins i tot inarticulat, que després els evangelistes interpretaran de diversa manera, en una dimensió d'angoixa i d'abandó en Marc i Mateu, dins una atmosfera serena i humaníssima en Lluc, en una perspectiva de glorificació i partint de dalt, del Verb que plantà la tenda entre els homes, en Joan. Però el crit és aquí, com una incògnita, com un misteri. L'abandó de Jesús i el seu crit s'ordenen més a Déu que als homes. La seva angoixa i el seu temor "sols són comprensibles a la llum d'allò de què i per a què visqué." (J. Moltmann). Orientat a Déu, se sent abandonat per Déu en el moment suprem, sent trencada la seva confiança en la testificació de Déu. Aquesta no vingué, va venir la mort. El drama de la creu fou principalment un esdeveniment entre Jesús i Déu viscut com a Pare. Jesús confiava que Déu l'alliberaria, i Déu va guardar silenci. Davant d'aquest silenci sols se sent el crit de Jesús. El clam trenca el silenci, el penetra fins a l'infinit, però no troba resposta."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 158-159, 165-166, 174-175 i 192-193).

Moment definitiu

Rouault 1935

"La mort constitueix sempre un moment cimal, i potser el més important, de la vida d'un home. Per això una mort lúcida i assumida és un gran do a què pot aspirar un home. La mort pot capgirar la vida d'un home, deficient o negatiu en el seu descabdellar-se històric, si en aquell suprem moment sap abraçar la vida, sap obrir el seu amor a si mateix, als altres, a l'univers i, si és creient, a Déu. La mort pot ser la coronació de la vida d'un home, correcte en el seu descabdellament històric, si l'assumeix com una simple continuïtat d'una vida oberta a si mateix, als altres, a l'univers i, si és creient, a Déu. Finalment, la mort pot ser el testimoniatge i la confirmació de la vida d'un home, quan aquella s'esdevé com a conseqüència de les idees i les actituds d'aquest. Jesús va assumir aquests dos darrers tipus de mort. La mort segella una vida i, en aquest sentit, constitueix el seu moment definitiu, sigui en una perspectiva temporal, sigui en una perspectiva eterna. Com a creient crec que la mort ens obre al moment definitiu del nostre trobament amb Déu, i crec també que aquest moment definitiu, gràcies a l'amor infinit de Déu, a l'atracció del seu ésser i a la pregona energia del nostre, serà per a tothom positiu, creients o no, bons o dolents."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, p. 149).

Miracles

Rouault 1939

"Quina naturalesa tenen els miracles de Jesús? En un sistema que contempli la naturalesa com quelcom clos i, per tant, subjecte a un determinisme radical no hi cap la possibilitat de modificar el seu curs. Però en un sistema que la contempli com quelcom obert i indeterminat, al menys en els aspectes accidentals, hi caben la probabilitat i l'atzar, i per tant la possibilitat de modificar el seu curs, sigui per la causa que sigui. Sigui el que sigui d'aquestes opinions, no crec que Jesús hagi operat unes obres que modifiquin les lleis físiques de la naturalesa. No ho afirmo pas portat per la pruïja de negar la possibilitat d'intervenció de Déu, com fan els racionalistes, sinó portat pel respecte a Déu i a la seva obra creada. Aquell mereix prou respecte com per a no imaginar-lo fent de prestidigitador, i aquesta mereix prou consideració com per a no ser alterada amb irrupcions estranyes o amb interrupcions de lleis. Així mateix la intel·ligència i la llibertat humanes són mereixedores de prou deferència com per a no jugar amb elles ni forçar-les a través d'activitats taumatúrgiques, les quals, d'altra banda,  per a manifestar la connexió amb la intencionalitat transcendent necessitarien -com exigeixen molts teòlegs- una gràcia especial. Per això hem de cercar en altres verals la naturalesa dels anomenats miracles."

"El miracle no és explicable si no és en relació amb l'activitat divina en el món o, millor dit, en relació amb el sentit d'aquesta activitat. Davant d'uns fets incomprensibles, l'home de fe hi veu la mà de Déu. El miracle no té valor en si mateix, sinó en relació amb la presència de Déu. Es mou en un univers de significació transcendent. La seva finalitat és obrir-nos a Déu, no pas enlluernar-nos. Són signes que ens disposen a un trobament. A través d'aquests signes podem conèixer l'autenticitat de la missió de Jesús o de la manifestació de Déu, però només si acceptem el sentit del signe. D'aquí que ells de si no instauren la fe, sinó que aquesta il·lumina llur llenguatge significatiu."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 142-143 i 146).

Equivocació

Rouault 1945

"Textos com: "En veritat us ho dic: n'hi ha alguns dels aquí presents que no moriran abans que no hagin vist venir amb poder el regne de Déu" (Mc. 9, 1); "En veritat us dic que no passarà aquesta generació que tot això no s'hagi realitzat" (Mc. 13, 30); "No acabareu pas les poblacions d'Israel, abans que no vingui el fill de l'home" (Mt. 10, 23), manifesten clarament que Jesús veia molt propera la manifestació del regne de Déu. No podem pas pensar que es refereixi al regne ja incoat, sinó a la plenitud del regne tal com l'entenien els jueus i tal com l'entengueren els deixebles. Aquí cal afirmar amb sinceritat i coratge que Jesús s'equivocà. Això no minva gens la seva grandesa ni compromet la substancialitat de la seva missió. La presència de Déu en Jesús, i fins allà on arribi aquesta presència i en tot el que l'afecti, no destrueix l'home, no el retrinxa, sinó que més aviat l'estableix i el té en compte. És en l'home i partint de l'home que Déu s'automanifesta en Jesús. La presència de Déu no li dispensa les limitacions. D'aquí que Jesús mai no serà tan home i mai no serà tan automanifestació de Déu com quan manifesta la seva condició humana, com quan és limitat, com quan s'equivoca, com quan té por i quan mor. Jesús no ho sabia tot. Ell mateix ho va dir: "Pel que fa al dia o a l'hora, ningú no ho sap, ni els àngels del cel, ni el fill, sinó el Pare." (Mc. 13, 32). En la petitesa de l'home es manifesta la grandesa de Déu. Jesús es manifestà molt home equivocant-se."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 138-139).

El messianisme de Jesús

Henry Ossawa Tanner 1905

"La vida i l'acció de Jesús no varen ser realment messiàniques en el sentit tradicional i arquetípic del concepte. Ell no es va manifestar ni com a jutge ni com a salvador, ni menys encara com a rei. Ell es va manifestar com a l'anunciador de Déu i, en certa manera, com a profeta i com a rabí."

"L'ambigüitat dels evangelis en tota la qüestió messiànica és tan estesa que hom pressent a simple cop de vista que s'intenta amagar quelcom: el fet que Jesús no es cregué mai ser el messies."

"L'alternativa és entre el paper messiànic i la missió de Jesús. Jesús sofrí la prova d'assumir el paper de messies tal com la tradició el presentava, i ho rebutjà. Des d'aleshores Jesús assumeix la pròpia missió, la seva i cap altra. Jesús seria l'anunciador de Déu i d'un regne universal d'amor."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 95 i 102).

Jesús i Joan

"No és d'estranyar que Jesús, en un ambient d'exaltació religiosa, i pietós com era i expectant del regne, sortís de Galilea atret per la fama de Joan i anés a la vora del Jordà. Allí fou captivat per Joan. Sembla, segons el quart evangeli, que hi restà força temps i que el Baptista influí profundament en Jesús, com ho prova la semblança d'actuacions. Jesús fou batejat per Joan: s'immergí a l'aigua amb i com l'altra gent, com un de tants en definitiva."

"Jesús tingué una gran admiració per Joan, la qual estima manifestà d'una manera ben palesa durant tota la seva vida pública."

"Jesús comença la seva vida pública a partir de Joan. D'ell en pren -diguem-ne- els primers deixebles (Jo. 1, 35-51; Act. 1, 21-23), com ell bateja, com ell predica a la via pública, a diferència del que era costum, com ell ensenya una oració, com ell exhorta a la penitència i anuncia la proximitat del regne de Déu, com ell vol preparar un poble ben disposat per a aquest adveniment, com ell eixampla el regne i la crida als gentils i els pecadors. Per això no ens empegueïm d'afirmar que Jesús fou deixeble de Joan."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 85, 86 i 87).

El baptisme de Jesús

Piero della Francesca 1445

El baptisme de Jesús per Joan.

"Llavors Jesús vingué de Galilea i es va presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell. Però Joan s'hi oposava, dient:
--Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!
Jesús li respongué:
--Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol.
Aleshores Joan el deixà fer.
Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua. Davant d'ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell. I una veu digué des del cel:
- Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut." (Mt 3, 13-17)

"Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell. I una veu digué des del cel:
- Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut." (Mc 1, 9-11)

"Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'obrí, i l'Esperit Sant baixà cap a ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel:
- Tu ets el meu Fill; avui t'he engendrat." (Lc 3, 21-22)

Perugino 1500

Algunes frases de l'admirat pare Jordi Llimona sobre el baptisme de Jesús, tretes del seu llibre Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62). Estan descontextualitzades i poden no traslladar plenament la concepció del pare Llimona, però a nosaltres ens ressonen.

"En el baptisme, Jesús tingué una experiència religiosa que capgirà la seva vida. A partir de llavors se sentí cridat a una missió, a la qual fou fidel fins a la mort." (p. 83)

"No és d'estranyar que Jesús, en un ambient d'exaltació religiosa, i pietós com era i expectant del regne, sortís de Galilea atret per la fama de Joan i anés a la vora del Jordà. Allí fou captivat per Joan. Sembla, segons el quart evangeli, que hi restà força temps i que el Baptista influí profundament en Jesús, com ho prova la semblança d'actuacions. Jesús fou batejat per Joan: s'immergí a l'aigua amb i com l'altra gent, com un de tants en definitiva." (p. 85)

"Jesús fou batejat per Joan a les aigües del Jordà. Fou batejat juntament amb els altres homes, sense distinció (Lc. 3, 21; Jo. 1, 26-31), barrejat en la massa de la multitud." (p. 87)

Gerard David 1508

"L'element central i nuclear [del baptisme] fou la comunicació de l'Esperit. No podem mitologitzar aquesta comunicació de l'Esperit, i l'hem d'entendre com una profunda experiència religiosa de Jesús en ordre a una missió a complir. Experiència que brolla de l'home, però que en el seu fluir és plena de Déu. No és estrany que Jesús la tingués: el clima d'exaltació religiosa d'Israel coetani en general i el de la més alta tensió del baptisme en particular hi portaven. Jesús, que era un home pietós, un hasid, estava disposat a desencadenar el mecanisme interior que et posa en estat d'obertura i receptivitat a la roent presència de Déu i que, a la vegada, dóna una lluïssor i una seguretat per a copsar la naturalesa i l'extensió d'una missió a complir. És d'aquesta experiència ocorreguda al baptisme que neix el destí de Jesús." (p. 88)

"En el baptisme Jesús pren consciència de ser elegit per l'Esperit i omplert d'ell." (p. 89)

"Jesús en el baptisme prengué consciència d'una relació especial amb Déu i d'una missió a complir. Fins i tot cregué que en ell l'eon nou, el regne de Déu, ja era present i operant." (p. 90)

Patinir 1515

Més pintures sobre aquest tema:

Verrochio 1475

Cima da Conegliano 1493

Bellini 1500

Juan de Segovia 1500

Perugino 1505

Mestre de Frankfurt 1520

Navarrete el Mudo 1567

El Greco 1600

El Greco 1608

Guido Reni 1623

Herp s. XVII

Murillo 1655

Murillo 1668

Goya 1780

Rouault 1940

Jesús i el Pare

Odilon Redon 1897

"Cal afirmar d'antuvi que Jesús no fou el primer home a anomenar "pare" a Déu. Aquesta designació per a referir-se a Déu no era desconeguda en les religions antigues ni tampoc a Israel, encara que en aquest s'ha de reconèixer que no era freqüent. El que és nou és la freqüència amb que ho fa Jesús i, sobretot, la manera com ho fa, una manera que dóna a entendre unes relacions íntimes i pregones amb Déu.

En l'hel·lenisme era ben assidu anomenar pare a Déu, en concret a Zeus. Zeus era el cap de la família divina i se'l venerava com a pare dels humans. En les Dissertacions d'Epictet Déu és anomenat creador, pare i guardià. Del déu sumèric Ea es diu que "es va apaivagar com un pare misericordiós". En canvi, en la tradició d'Israel era poc sovintejat anomenar pare a Déu. Allò que era normal era anomenar-lo senyor. Déu era per als vells hebreus el Senyor. Déu era el senyor de la vida i de la mort, que reclamava obediència. El respecte al, nom de Déu exigia evitar un tractament massa familiar. D'aquí l'absència del tractament de pare referit a Déu en l'Israel antic. Però la idea que Déu era pare d'Israel era comuna en les ments hebrees. I, malgrat tot, es troben algunes invocacions en les quals hom es dirigeix a Déu com a pare."

"És significatiu que Jesús, a diferència de l'ús normal dels jueus de l'època i de temps més antics, emprés amb freqüència el mot "pare" per a designar Déu. Més significatiu és encara que s'hagi dirigit a Déu anomenant-lo "pare meu" i, sobretot, abbà, un diminutiu emprat pels infants per dirigir-se a llurs pares. El mot "pare" es troba moltes vegades en els evangelis referit a Déu. El conjunt "pare meu" emprat per Jesús dirigint-se a Déu ja és menys freqüent (Mt. 11, 27; 26, 42;Lc. 10, 22). El mot abbà és emprat una sola vegada (Mc. 14, 36)."

"El mot abbà significa papà. Era un terme emprat pels infants de manera familiar i íntima."

"Mai els jueus no empraren el mot abbà per a dirigir-se a Déu, si s'exceptuen dues traduccions dels Targums que exigien aquest ús. No concebien que hom es pogués dirigir a Déu amb un terme tan vulgar i tan familiar. D'aquí que emprat per Jesús contingui un significat que expressa la seva relació íntima amb Déu, el sentiment d'una suprema confiança i familiaritat. Certament implica una visió nova de Déu. Déu es col·loca, doncs, en el centre de la vida de Jesús i, com veurem més endavant, de la vida dels humans. Jesús encarna en la seva persona una pregona intimitat amb Déu."

"Crec que la paternitat de Déu referida a Jesús és de la mateixa naturalesa que la referida a nosaltres. L'única diferència és que Jesús la visqué d'una manera profunda i extraordinàriament operativa i nosaltres, malauradament, la vivim d'un mode superficial i poc operatiu. Si hom vol afirmar que la relació  de filiació respecte a Déu és en el Natzarè de demble particular i exclusiu, haurà d'anar a cercar en altres textos que aquells en els quals Jesús anomena pare a Déu. Menys encara es troba en aquests textos, ni en cap altre d'autènticament pre-pasqual, la idea d'un Fill trinitari, consubstancial al Pare i eternament engendrat per ell. El desenvolupament de la fe postpasqual ha portat cap a aquests verals, això és cert, però difícilment es pot afirmar que la manera de fer i l'ensenyament de Jesús  donin peu a l'esmentat desenvolupament. La hipostatització del fill no és res més que una mitologització, com ens diu Bultmann. No perquè Jesús sigui fill de Déu revela Déu, sinó perquè Déu es manifesta en Jesús aquest pot ser considerat com a fill i com a paraula. Això és una cosa molt diferent d'una mitologització. Jesús no ens salva perquè sigui fill de Déu, sinó que, perquè salva, esdevé fill de Déu."

"Podem dir que Jesús no és fill de Déu perquè aquest estigui en l'origen de la seva natura física o perquè li comuniqui la pròpia naturalesa, sinó perquè Jesús s'ha obert a unes relacions amb Déu que han anat ordint la seva personalitat. Jesús es fa fill de Déu a mesura que es va fent humà, que s'humanitza, des de la perspectiva del Pare."

"Jesús esdevé fill perquè s'obre a l'amor del Pare i n'assumeix el mandat. Això ho podem esdevenir tots si fem com Jesús va fer. El Pare va fer néixer en Jesús un nou ésser obert a Déu però distint d'ell."

Quan diem que Jesús és el Fill, anunciem això, i solament això, que Jesús va realitzar la filiació personal d'una manera plena. Podem dir, doncs, que Jesús estableix una nova relació amb Déu, que se centra a veure'l i sentir-lo com a Pare."

"Déu no destrueix l'home en fer-s'hi present, no anihila l'home en fer d'aquest home el lloc de la manifestació divina, sinó que és partint de la personalitat humana de tot home que es dóna la possibilitat d'una presència personal de Déu. Per això hem de dir que davant del jo de Déu sols es dóna el jo humà de Jesús. El jo que pronuncia Jesús en referir-se al Pare és exclusivament un jo humà. El jo de Jesús que es troba en les planes evangèliques és un jo purament humà. D'ell no es pot deduir cap teologia trinitària. Fer-ne un eco d'un Fill preexistent, veure-hi la presència d'una hipòstasi divina, no és res més que mitologitzar la qüestió. Ni la història de la salvació, ni la dignitat de Jesús, ni la grandesa de Déu tenen necessitat de mitologitzacions. Els basta la riquesa de llurs pròpies realitats."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 103, 104, 105, 108, 109 i 110).

De proclamant a proclamat

Denis 1894

"Jesús, després de les experiències pasquals, passa de ser un proclamant a ser un proclamat. Dues causes motiven aquesta evolució. La primera és la mateixa persona de Jesús i el ric contingut de la seva predicació. La predicació de Jesús havia fet impacte en els deixebles. El Mestre no podia ser oblidat i la seva obra havia de ser continuada. La segona causa és la seva resurrecció. Aquest fet capgira tota la història de les relacions de Jesús i els seus deixebles. Fins llavors no comprengueren res, després comprengueren massa, i veieren que el mestre era el messies. Successivament se li atribuïren altres títols, els de Senyor, de Fill de Déu, de Verb, legítims si se situen en la dimensió simbòlica, il·legítims si es mitologitzen, és a dir, si s'hipostasien, si es literalitzen."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, p. 59).

Paraules consagratòries

Fra Angelico 1442

"Les narracions evangèliques de les paraules anomenades consagratòries fan la impressió de ser unes perícopes aïllades i independents, inserides artificiosament en la seqüència de la cena. Efectivament, els crítics estan d'acord en veure-hi una teologia evolucionada de la comunitat postpasqual i a afirmar que són l'expressió de fórmules litúrgiques emprades en els àpats cristians, on es recordava la mort del Senyor. Per això no les hem d'atribuir a Jesús, sinó al pensament i a l'activitat litúrgica de la comunitat postpasqual. Són principalment l'expressió de com aquesta comunitat ha copsat la relació de la vida de Jesús amb la cena històrica, vista a la llum dels esdeveniments posteriors -la mort i la resurrecció- i de la teologia de l'expiació."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, p. 175).