Regalims

Regalims de fang als murs del Mas de la Punta de Vallibona, fotografiats per Li Migara.

Acceptació

Bartolomé Bermejo 1490

"L'acceptació és una de les virtuts més difícils d'assolir."

(tuit d'en Rai de 16.09.2024)

Verlaine: Passejada sentimental

Daubigny 1866

Promenade sentimentale

"Le couchant dardait ses rayons suprêmes

et le vent berçait les nénuphars blêmes;

les grands nénuphars entre les roseaux

tristement luisaient sur les calmes eaux.

Moi j’errais tout seul, promenant ma plaie

au long de l’étang, parmi la saulaie

où la brume vague évoquait un grand

fantôme laiteux se désespérant

et pleurant avec la voix des sarcelles

qui se rappelaient en battant des ailes

parmi la saulaie où j’errais tout seul

promenant ma plaie; et l’épais linceul

des ténèbres vint noyer les suprêmes

rayons du couchant dans ses ondes blêmes

et les nénuphars, parmi les roseaux,

les grands nénuphars sur les calmes eaux."

Paul Verlaine, Poèmes saturniens, Paysages tristes III (1866)

Possible traducció:

Passejada sentimental

"El sol ponent llançava els seus raigs suprems

i el vent sacsejava els pàl·lids nenúfars;

els grans nenúfars entre les canyes

lluïen tristament sobre les tranquil·les aigües.

Jo vagava sol, passejant la meva ferida

per vora l'estany, entre els salzes

on la vaga boira evocava un gran

fantasma lletós desesperant-se

i plorant amb la veu de les truques

que es cridaven batejant les ales

entre els salzes on vagava sol

passejant la meva ferida; i el gruixut sudari

de la foscor va venir a ofegar els suprems

raigs del sol ponent en les seves ones pàl·lides

i els nenúfars, dins del canyís,

els grans nenúfars sobre les tranquil·les aigües."

Gracián: Quantitat i qualitat

Velázquez 1640

"No consiste la perfección en la cantidad, sino en la calidad."

Baltasar Gracián, Oráculo manual y arte de prudencia, 27 (1647).

Gauguin

Gauguin 1897

"Parlar de Gauguin sempre és córrer el risc de reduir-lo: al mite, a l'exili, a l'escàndol, a l'exotisme adulterat o al primitivisme colonial. Però una lectura veritablement intel·ligent de la seva obra comença en el moment precís en què suspenem aquests filtres.

Aleshores, sorgeix una evidència: Gauguin mai va pintar paisatges ni dones tahitianes, sinó formes mentals. La seva obra és una proposició ontològica. Qüestiona menys el que veiem que la possibilitat mateixa de veure-ho de manera diferent.

Un pintor de ruptura? Sí, però no en el sentit de les escoles. Gauguin no va simplement abandonar els impressionistes. Va abandonar la mirada occidental. Es va distanciar de l'ull racional, perspectiu i anatòmic. En abandonar París, no va fugir de la societat; va abandonar una certa idea de la veritat plàstica.

La seva pintura és una arqueologia del visible. Excava, capa per capa, per tornar a una època anterior a la perspectiva, a la mimesi, a la separació entre realitat i mite. Per això les seves figures no són retrats, els seus paisatges no són escenaris. Són signes. Icones sense dogma. Pensaments pintats.

Gauguin inventa un llenguatge. Els seus tints plans de colors purs, els seus contorns clars, les seves figures hieràtiques no obeeixen a cap naturalisme. No és l'ull qui el governa, és la memòria. Però una memòria mítica, profunda, gairebé paleontològica. No pinta el que veu, pinta el que s'ha imprès en ell.

Cada pintura és una frase. Cada figura, una paraula que no té un equivalent exacte en francès. El seu llenguatge plàstic s'acosta més a un somni que a la parla. I, tanmateix, alguna cosa dins nostre —en la profunditat de la nostra mirada o en la intuïció de l'arcaic— entén. Això, només els més grans pintors saben com aconseguir-ho.

Massa sovint creiem que Tahití va ser per a Gauguin un refugi, un paradís, una fantasia de retorn als orígens. Això és un error. Tahití, en la seva pintura, és un pretext, un teatre d'aparicions. No és un lloc real. És una escena ontològica. El que Gauguin hi busca no és l'altre, és l'alteritat del món, aquell moment en què el món ja no s'assembla a nosaltres, ja no permet ser anomenat, sinó que comença a parlar una altra llengua.

A D'on venim? Què som? On anem?, la pintura testamentària, aquesta escena es condensa. No és un fresc etnogràfic, sinó un llibre mut. Cada figura sembla haver sorgit d'un somni preverbal. És una cosmogonia, en sentit estricte: una gènesi d'un món que no coneix ni Déu, ni Història, ni perspectiva. Un món que només un pintor podria reinventar.

Cal prendre's seriosament Gauguin com a metafísic de la pintura. Ell creia en el poder religiós de la imatge, sense creure en dogmes. Va trencar amb les Esglésies, però va conservar un sentit del sagrat. Només cal veure La visió després del sermó o El Crist groc: pintures on el sagrat ja no és un tema, sinó una tensió en la matèria mateixa de la pintura.

Gauguin 1888

Gauguin 1889

En això, Gauguin va obrir una bretxa que s'estén des de Matisse fins a Rothko, passant per Picasso i els Nabis. El que ell va alliberar en la pintura no va ser la forma, sinó el pensament. Va demostrar que la pintura podia pensar de manera diferent que el discurs. Que podia convertir-se, en silenci, en una forma de filosofia encarnada.

Pintar després de Gauguin ja no és pintar el món, sinó pintar un món possible. Es tracta de crear un llenguatge en el que cada pintura és un poema visual, hermètic i lluminós alhora. Ens sentim intel·ligents davant d'un Gauguin quan acceptem no entendre-ho tot. Quan reconeixem que certes veritats són tan profundes que no es poden enunciar.

Gauguin no ens proposa mirar una altra cosa. Ens proposa de mirar d'una manera diferent. I és per això que, més d'un segle després de la seva mort, les seves pintures no callen: continuen pensant a través nostre."

Alexandre Blaineau a X el 24.06.2025

Gauguin 1889

Gauguin 1889

Gauguin 1892

Gauguin 1892

Gauguin 1894

Text original:

"Parler de Gauguin, c’est toujours prendre le risque de le réduire : au mythe, à l’exil, au scandale, à l’exotisme frelaté ou au primitivisme colonial. Mais une lecture véritablement intelligente de son œuvre commence au moment précis où l’on suspend ces filtres.

Alors, une évidence surgit : Gauguin n’a jamais peint des paysages ou des Tahitiennes — il a peint des formes mentales. Son œuvre est une proposition ontologique. Elle interroge moins ce que nous voyons que la possibilité même de voir autrement.

Peintre de rupture ? Oui, mais pas au sens des écoles. Gauguin n’a pas simplement quitté les impressionnistes. Il a déserté le regard occidental. Il s’est éloigné de l’œil rationnel, perspectif, anatomique. En abandonnant Paris, il n’a pas fui la société, il a déserté une certaine idée de la vérité plastique.

Sa peinture est une archéologie du visible. Elle creuse, couche après couche, pour remonter vers un âge antérieur à la perspective, à la mimésis, à la séparation entre le réel et le mythe. C’est pourquoi ses figures ne sont pas des portraits, ses paysages pas des décors. Ce sont des signes. Des icônes sans dogme. Des pensées peintes.

Gauguin invente une langue. Ses aplats de couleurs pures, ses contours francs, ses figures hiératiques n'obéissent à aucun naturalisme. Ce n’est pas l’œil qui gouverne chez lui, c’est la mémoire. Mais une mémoire mythique, profonde, presque paléontologique. Il ne peint pas ce qu’il voit, il peint ce qui s’est imprimé en lui.

Chaque tableau est une phrase. Chaque figure, un mot qui n’a pas d’équivalent exact en français. Son langage plastique est plus proche du rêve que du discours. Et pourtant, quelque chose en nous — dans la profondeur du regard ou dans l’intuition de l’archaïque — comprend. Cela, seuls les plus grands peintres savent l’atteindre.

Trop souvent, on croit que Tahiti fut pour Gauguin un havre, un paradis, un fantasme de retour aux origines. Erreur. Tahiti, dans sa peinture, est un prétexte — un théâtre d’apparitions. Ce n’est pas un lieu réel. C’est une scène ontologique. Ce que Gauguin cherche là-bas, ce n’est pas l’autre, c’est l’altérité du monde — ce moment où le monde ne nous ressemble plus, ne se laisse plus nommer, mais commence à parler une autre langue.

Dans D’où venons-nous ? Que sommes-nous ? Où allons-nous ?, le tableau testamentaire, cette scène se condense. Ce n’est pas une fresque ethnographique, mais un livre muet. Chaque figure semble issue d’un rêve préverbal. C’est une cosmogonie, au sens strict : une genèse d’un monde qui ne connaît ni Dieu, ni Histoire, ni perspective. Un monde que seul un peintre pouvait réinventer.

Il faut prendre Gauguin au sérieux comme un métaphysicien de la peinture. Il croyait à la puissance religieuse de l’image, sans croire aux dogmes. Il a rompu avec les Églises, mais il a gardé le sens du sacré. Il n’y a qu’à voir La Vision après le sermon ou Le Christ jaune : des tableaux où le sacré n’est plus un sujet, mais une tension dans la matière même de la peinture.

En cela, Gauguin a ouvert une brèche qui va de Matisse à Rothko, en passant par Picasso et les Nabis. Ce qu’il a libéré dans la peinture, ce n’est pas la forme — c’est la pensée. Il a prouvé que la peinture pouvait penser autrement que par le discours. Qu’elle pouvait devenir, en silence, une forme de philosophie incarnée.

Peindre après Gauguin, ce n’est plus peindre le monde, c’est peindre un monde possible. C’est créer une langue dont chaque tableau est un poème visuel, à la fois hermétique et lumineux. On se sent intelligent devant un Gauguin quand on accepte de ne pas tout comprendre. Quand on reconnaît que certaines vérités sont d’autant plus profondes qu’elles ne s’énoncent pas.

Gauguin ne nous propose pas de regarder autre chose. Il nous propose de regarder autrement. Et c’est pour cela que, plus d’un siècle après sa mort, ses toiles ne se taisent pas : elles continuent de penser en nous."

Krishnamurti i la mort

Hernández Pijuan 1993

"La mort no és una cosa horrible, una cosa que s'hagi d'eludir, posposar-se, sinó més aviat alguna cosa per estar amb ella dia rere dia. I en surt un sentit extraordinari d'immensitat."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 30.03.1984

Text original:

Death isn't some horrific thing, something to be avoided, something to be postponed, but rather something to be with day in and day out. And out of that comes an extraordinary sense of immensity.

Imatges per al silenci XXI

Macke 1910

"El silenci va lligat a l'autenticitat."

(tuit d'en Rai de 28.10.2024)

De nit

Kupka 1910

"Que bien sé yo la fonte que mana y corre,

aunque es de noche.

Aquella eterna fonte está escondida

que bien sé yo do tiene su manida

aunque es de noche.

Su origen no lo sé, pues no le tiene,

mas sé que todo origen de ella viene,

aunque es de noche.

Sé que no puede ser cosa tan bella,

y que cielos y tierra beben de ella,

aunque es de noche.

Su claridad nunca es oscurecida,

y sé que toda luz de ella es venida,

aunque es de noche."

Sant Joan de la Creu, del Cantar del alma

Coratge

Odilon Redon 1900

"És precisament perquè l'art antic era nodrit per la humanitat més alta i més madura que ha pogut exercir tan correctament una influència realment formadora i donar a l'art una nova raça de creadors. El que els creadors del Quattrocento han agafat prestat dels antics, és el seu coratge més que no pas la seva manera de fer. Com a prova, el fet que el camí que ells van trobar els va conduir, no pas als grecs, sinó a ells mateixos."

Rainer Maria Rilke, Diari florentí (1898, el primer dels seus Diaris de joventut)

Veure i viure

Kupka 1912

Es considera que el zen porta a veure la realitat (kensho) i a aconseguir viure despert (jobutsu).

No és pas poca cosa: veure les coses tal com són (no com volem que siguin), i no passar per la vida distret o adormit. Dues actituds fonamentals per viure amb encert.

Martí i Pol: Solstici

Hernández Pijuan 1988

"Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,

i amb turpituds, anhels i defallences;

humanament, entre brogit i angoixes

pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida, amb la certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes

l'aigua de llum que brolli de les pedres

d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres."

Miquel Martí i Pol a L'àmbit de tots els àmbits (1981)

Meditar

Bissier 1963

"Meditar és aprendre a viure en profunditat, no sols durant la meditació sinó durant tot el dia."

Esteve Humet a Camí cap al silenci (2005)

(tuit d'en Rai de 16.08.24)

Temps i creació

Vallotton 1923

"L'únic problema que sorgeix tant en l'ordre del coneixement com en l'ordre de la vida, i que dóna lloc a tots els altres problemes, és el problema del temps. Perquè explicar les coses és donar raó del seu ordre en el temps; i buscar com s'ha de viure és qüestionar la manera de determinar el temps, és a dir, d'omplir-lo. Això és perquè, si el temps no és el pas del no-res a l'ésser, sinó en el límit, és, si més no, pel que fa a nosaltres i en els marges que ens són assignats, el pas d'una forma d'existència a una altra. És mitjançant el temps que el nostre futur s'engranera en el nostre passat. És en el temps que no deixem de crear-nos a nosaltres mateixos contribuint a la creació del món."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), pp. 380-381.

Text original:

"Le seul problème qui se pose à la fois dans l’ordre de la connaissance et dans l’ordre de la vie, et qui fait naître tous les autres problèmes, est le problème du temps. Car expliquer les choses, c’est rendre raison de leur ordre dans le temps ; et chercher comment on doit vivre, c’est s’interroger sur la manière de déterminer le temps, c’est-à-dire de le remplir. C’est que, si le temps n’est pas le passage du néant à l’être, sinon à la limite, il est, du moins à notre égard et dans les bornes qui nous sont assignées, le passage d’une forme d’existence à une autre. C’est par le moyen du temps que notre avenir s’engrange dans notre passé. C’est dans le temps que nous ne cessons de nous créer nous-même en contribuant à la création du monde."

Què és la "música religiosa"?

Memling 1485

Què és la música religiosa? És religiosa tota la música autoanomenada religiosa? Hi ha música religiosa entre la que no es considera com a tal? És un tema complicat. Hi ha com a mínim dues maneres de considerar la música religiosa:

1. La música formalment religiosa. Música religiosa seria aquella considerada com a tal pel seu autor, per una societat o per una època. Exemples: cants ancestrals, “ragas” de l’Índia, música litúrgica tibetana, cant gregorià, música sufí, música litúrgica ortodoxa, flauta xakuhachi japonesa, polifonies religioses del Renaixement, cantates i misses de Bach, misses i rèquiem de Mozart, rèquiems de Verdi o Fauré, Stabat Maters (del gregorià a Pärt), himnes protestants, espirituals negres... És molt diversa, aplega un conjunt de mons molt diferents. Però és “objectiva”, hi ha consens en considerar-la com a tal. Una variant d'això seria considerar “música religiosa” la lligada a les cerimònies religioses, sigui quin sigui el seu origen i el seu etiquetatge inicial. Això ens porta al tema de música i litúrgia: el paper de la música en la pregària i la celebració. I a recordar la necessitat de noves recerques en aquest camp, vinculades amb la sensibilitat contemporània.

2. La música "viscuda" com a religiosa. Serien les músiques que, per a l'oient, expressen i conviden a la dimensió de profunditat, de saviesa, de misteri, d'incandescència, etc. de la realitat. Aquestes músiques són encara més diverses que les incloses a la primera accepció. Aquesta és una accepció molt subjectiva, depèn de cadascú, de cada moment, de cada situació vital, de la sintonia entre la música i la situació viscuda. Per això és difícil indicar músiques concretes amb aquesta capacitat, tot i que potser hi ha músiques que tenen més aquesta capacitat que altres (o sigui, que hi ha més gent que amb més freqüència pot experimentar emocions religioses a través d'aquestes músiques). Ens podem preguntar doncs si aquesta música pot anar més enllà de la simple emoció individual, si només és en funció del moment vital i l’estat anímic, o té una certa "objectivitat" al darrere. És una qüestió “només” subjectiva, personal?

Vist això, sembla que hi hauria tres possibilitats de música religiosa. Per una part, la música formalment religiosa i viscuda com a religiosa, o sigui la que compliria alhora els criteris 1 i 2; aquella part de la música religiosa que té la capacitat de desvetllar-nos emocions religioses, amb la component subjectiva que això comporta. El segon grup seria el de la música formalment religiosa però que no és subjectivament viscuda com a religiosa, o sigui la que compleix el criteri 1 però no el 2; actualment una bona part de la música en un altre moment pensada com a religiosa té dificultats per a ser viscuda com a tal. Finalment, el tercer grup el formaria la música formalment no religiosa però viscuda com a religiosa, que compleix el criteri 2 però no l'1, i que com dèiem és més difícil d'assenyalar concretament, donada l'alta dosi de subjectivitat que suposa (el que per a un pot ser molt religiós per a un altre pot no ser-ho gens).

Aquestes distincions són difícilment aplicables a una anàlisi musical objectiva. Però poden ser d'utilitat a l'hora d'endinsar-se en el món musical relacionant-lo amb l'àmbit religiós. Un exercici personal ben recomanable.

Pensament cínic

Rouault 1955

"El pensament cínic considera que els humans viuen de pa i circ (en les seves sofisticadíssimes versions actuals). I ara aquest pensament sembla ser hegemònic. Per on aniria una alternativa a aquesta manera de pensar? Qui la impulsa actualment?"

(tuit d'en Rai de 04.02.2025)

Amic



André Derain 1905 Vlaminck

Vlaminck 1905 André Derain

"A friend is someone who knows all about you and still loves you."

Elbert Hubbard (1856-1915)

Possible traducció:

"Un amic és algú que ho sap tot de tu i continua estimant-te."

(amb agraïment a en Salva Franco per haver-nos fet arribar, en el seu moment, aquest text...)

Màrius Torres: Tan bell

Breughel 1565

Dia clar 

"El cel és tan blau que tot just s'hi afigura,  

obscur, un ocell.  

Fa un dia tan clar com en una pintura  

de Breughel el Vell.  

Si no estigués trist, res no fóra tan bell."

Màrius Torres, març de 1936.

TTP

Denis 1893

Una cosa és el temps que dediquem a la feina. Una altra el temps que dediquem a la família. Una altra és el temps que dediquem als amics. Una altra és el temps que dediquem a descansar. I una altra és el temps que dediquem a distreure'ns, a entretenir-nos, a divertir-nos (cinema, sèries, viatges, festes, etc.). Aquests semblen ser els nostres temps habituals, les nostres dedicacions. I són bons temps.

Cobreix això tot el nostre temps? No. Hi falta un temps peculiar i molt important: el temps de treball personal (TTP). El temps que dediquem a formar-nos i a madurar com a persones. No a formar-nos professionalment, sinó personalment. El temps que dediquem a treballar-nos, a conèixer-nos millor, a ampliar la nostra mirada, a revisar els nostres valors, a revisar els nostres propòsits. El temps que dediquem a millorar la nostra formació en aquells aspectes que incidiran en la nostra personalitat, no en la nostra capacitat laboral. Un temps que només és nostre, que no es pot compartir (el que no exclou activitats en grup). És el temps que "ens" dediquem.

El TTP inclou, i potser això pot semblar paradoxal, el temps dedicat generosament a ajudar als altres. És el temps de la política, és el temps de visitar malalts, és el temps de servei als més desafavorits, és el temps de la solidaritat. I també inclou el temps dedicat a la cultura. I el dedicat a l'art, sigui com a creadors o com a contempladors; i aquí s'hi poden incloure l'artesania i les modestes manualitats. I el dedicat a la contemplació de la natura. I el dedicat a l'amor entre persones. I també inclou el temps de l'esperit, el temps dedicat a la reflexió i la pràctica religioses o com en vulguem dir. Perquè totes aquestes activitats ajuden a formar-se i a madurar com a persones. Per això formen part del TTP.

Hi ha també un antiTTP. És el temps dedicat a la deformació o a l'evasió. El temps dedicat a activitats per enfortir la nostra vanitat, el nostre ego. I el dedicat a activitats que ens degraden, que ens fan malbé (el joc, les drogues, etc.). No cal fer llargues llistes. La nostra intuïció sincera sap perfectament quins són temps formadors i temps deformadors. Quins són temps constructius i quins són temps degradants. De vegades la realitat és dura i costa no evadir-se, costa no mirar d'ignorar-la, d'oblidar-la. Però acostuma a ser inútil i perjudicial. Cal entomar els problemes de cara, sense autojustificacions.

No és fàcil trobar "temps per a aquest temps", temps per al TTP. Els altres temps són tan absorbents! Només amb la feina i la família ja ens sembla que no ens queda temps per a res més. I fan falta els amics, i descansar, i distreure'ns. Però el TTP és un temps necessari, fins i tot el podríem qualificar d'imprescindible. Perquè si no madurem com a persones anem quedant encarcarats, empobrits, i la nostra projecció positiva sobre els altres va sent menys significativa, perdem capacitat d'aportació d'un testimoni humà valuós.

Fem, doncs, l'esforç de preservar en la nostra vida un espai per al TTP. Cadascú sabrà com organitzar-lo, des de la sinceritat, des de l'honestedat; és un espai on no hi ha lloc per a trampes ni per a excuses (tots sabem en el fons quan estem dedicant realment energies al TTP). No hi ha receptes estàndard: cadascú se l'ha d'organitzar a la seva manera, peculiar, diferent.

Formar-se i madurar. Formar-se per enriquir-se internament i ampliar horitzons amb uns propòsits ben determinats, en els que hem pensat amb cura. Madurar per tenir més gruix, més densitat, per esdevenir persones més dignes de ser considerades com a persones de referència, persones amb capacitat d'aportar alguna cosa de profit als altres. Fem possible, fem real el nostre TTP.

(aportació de Raimon Ribera a la sessió de cloenda del Programa Vicens Vives 2024-2025 celebrada a ESADE el 13.06.2025)

Imatges per al silenci XX

Claude Lorrain 1666

"La sortida de sol i el capvespre invoquen el silenci."

(tuit d'en Rai de 17.11.2024)

Neteja

Odilon Redon 1899

"El treball de l'artista és una neteja; elimina tot el que hi ha en ell de petit i de passatger: els seus sofriments en solitud, els seus desigs vagues, els seus somnis inquiets i les alegries destinades a marcir-se. Llavors l'espai en ell s'eixampla com per a una festa, ha construït l'única llar digne... d'ell mateix."

Rainer Maria Rilke, Diari florentí (1898, el primer dels seus Diaris de joventut)

Obertura al transcendent

Bissier 1962

"Neither the meaning nor the truth of religious symbols can be found except by a mind open to the transcendent as a dimension of reality. But openness to the transcendent is more a matter of existence, of fundamental stance, than it is of argument, for such a stance determines the kind of arguments and explanations we find rellevant and illuminating."

Langdon Gilkey a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:

"Ni el significat ni la veritat dels símbols religiosos poden ser trobats si no és per una ment oberta al transcendent com una dimensió de la realitat. Però l'obertura al transcendent és més una qüestió de l'existència, de la postura fonamental, que no pas d'argumentació, perquè tal postura determina el tipus d'arguments i explicacions que trobem rellevants i il·luminadors."

Barita amb calcopirita

Anunciació de Leonardo

Leonardo da Vinci 1475

Verlaine: Sols ponents

Daubigny 1865

Soleils couchants

"Une aube affaiblie

verse par les champs

la mélancolie

des soleils couchants.

La mélancolie

berce de doux chants

mon cœur qui s’oublie

aux soleils couchants.

Et d’étranges rêves,

comme des soleils

couchants sur les grèves,

fantômes vermeils,

défilent sans trêves,

défilent, pareils

à de grands soleils

couchants sur les grèves."

Paul Verlaine, Poèmes saturniens, Paysages tristes I (1866)

Possible traducció:

Sols ponents

"Una alba afeblida

escampa pels camps

la malenconia

dels sols que se'n van.

La melancolia

agombola amb dolços cants

el meu cor que s'oblida

en els sols que se'n van.

I somnis estranys,

com sols

ponents sobre els sorrals,

fantasmes vermells,

desfilen sens treves,

desfilen, semblants

a grans sols

ponents sobre els sorrals".

Procés avaluatiu

Kupka 1912

"Coneixem el món i hi reaccionem emocionalment. També l'avaluem desaforadament, fins que aconseguim controlar i fer més consistent i orientat aquest procés avaluatiu. Llavors ens podem comprometre en la transformació positiva de la realitat, i si s'escau, liderar-ne alguna dinàmica."

(tuit d'en Rai de 31.12.2024)

Influència

Vermeer 1665

"You don't have to be a person of influence to be influential. In fact, the most influential people in my life are probably not even aware of the things they've taught me."

Scott Adams

Possible traducció:

"No cal ser una persona d'influència per tenir influència. De fet, la gent que més m'ha influït en la meva vida no tenen probablement cap consciència de les coses que m'han ensenyat."

(amb agraïment a en Salva Franco per haver-nos fet arribar, en el seu moment, aquest text...)