Celebrar el Nadal

Fra Angelico 1441

Un espai de meditació pel temps de Nadal, amb música de l'Oratori de Nadal de J.S. Bach.

View more videos from Merce.i.Rai

Martí i Pol: Nadal



Sano di Pietro 1445

"Venturós qui guarneix en son cor
—molsa i grèvol— la pau d’un pessebre
i esbatana la humida palpebra
cor endins a la llum que no mor.

Qui s’agença un Nadal per conhort
amb l’encís delicat de l’orfebre,
un Nadal que esvaint la tenebra
fa més pura l’estrella que és nord.

Venturós qui gronxola l’Infant
i oblidant-se del món un instant,
i de viure, a la Vida s’atansa.

Venturós qui el misteri reviu
cada jorn amb plaer renadiu
en un íntim esclat retrobant-se."


Miquel Martí i Pol

Un cas

Agustín Ibarrola

"DG és el director general d'una empresa de distribució de 40 anys d'antiguitat, amb 600 treballadors, una xarxa de 20 establiments i 100 M € de facturació anual. És el tercer director general de l'empresa, i ocupa el càrrec des de fa sis anys. L'empresa preveu un període de cinc anys de fort creixement, amb unes inversions de l'ordre dels 50 M €. Es necessitarà un creixement de vendes continuat de l'ordre del 20% anual. La forquilla salarial de l'empresa, per tradició pròpia, és de 1 a 7. DG cobra 75.000 € l'any.

L'equip directiu de l'empresa ha estat tradicionalment format per quatre persones, però per afrontar el nou període de creixement DG ha optat per un nou model organitzatiu amb nou alts directius. L'ampliació de membres d'aquest comitè de direcció s'ha fet en part per promoció interna i en part incorporant gent nova. Els membres de l'antic equip directiu que hi continuen han vist reduir el seu àmbit de responsabilitat. Els membres del comitè de direcció cobren entre 45.000 i 70.000 € anuals, en funció de la seva trajectòria dins de l'empresa.

Fa temps que es considera que la forquilla salarial d'1 a 7 és massa estreta per a les necessitats de l'empresa, especialment si inclou el director general. Es planteja el tema al consell d'administració, del que formen part representants dels treballadors. S'acorda demanar un estudi a un consultor extern a partir del qual el president i el director general estableixin la xifra que considerin raonable proposar a l'aprovació del consell d'administració.

A la reunió del consell d'administració que ha de decidir el tema, el cap de recursos humans presenta l'estudi del consultor extern, que indica que el director general hauria de cobrar 150.000 € anuals, més un 20% variable en funció dels resultats. El president diu que aquesta és la proposta que es fa al consell d'administració i obre el debat al respecte. No clarifica d'entrada si aquesta proposta salarial és assumida pel director general com a correcta. El debat deixa entreveure que potser DG troba aquesta proposta massa elevada respecte al seu sou actual i al nivell salarial del comitè de direcció. El conseller A defensa que el consell d'administració ha d'establir el sou i que el director general no ha de poder situar-lo en un nivell inferior. El conseller B considera que aquest nivell salarial introduirà per efecte arrossegament tensions a l'estructura difícilment assumibles pel compte de resultats, a més d'una possible desmotivació del comitè de direcció davant la distància salarial introduïda ("que s'ho faci ell, ja que cobra tant"). El president no recondueix la discussió establint una pauta a seguir (tan aviat sembla que sigui millor ajornar la decisió com adoptar-la immediatament). El conseller C, vista la desorientació de la discussió, pregunta explícitament si el salari proposat és considerat acceptable per DG, cosa que el president confirma. El conseller C diu que en aquest cas la discussió és inútil i improcedent. Els representants dels treballadors manifesten dubtes i reticències sobre la proposta. El conseller D diu que si DG veu bé la proposta, s'ha d'aprovar, i que serà responsabilitat seva gestionar les tensions internes que això pugui crear. Finalment, la proposta s'aprova per unanimitat.

Cal tenir en compte els següents elements addicionals: 1) El president ho és des de fa 10 anys i n'hi queden dos més en el càrrec. 2) El conseller A és íntim amic de DG. 3) El conseller B és amic de DG i persona amb opinió molt respectada per la seva experiència en aquesta mena de temes. 3) El conseller C és la persona que està previst que succeeixi el president actual. 4) El conseller D és amic de DG i també persona respectada per la seva experiència. 5) Pel que es veu, DG només ha pactat la proposta retributiva amb el president; cap dels consellers n'estava al corrent.

Preguntes:

- sembla adient la proposta retributiva de 150.000 € més 20% variable?

- el president ha portat adientment la discussió en el si del consell d'administració?

- quines capacitats de lideratge de DG es desprenen de la situació? Ha sabut crear un consens previ en el consell d'administració? Ha sabut garantir la seva autoritat moral de cara a un efectiu lideratge de l'empresa davant d'uns temps amb un repte difícil? Ha tingut una reacció de "deixeu-me sol", de "jo aquí soc l'únic que val, he d'assumir totes les funcions clau i per això em mereixo el sou proposat"? Generarà la seva actitud desafecció per part del personal? Se'n distanciarà en conseller C, que no s'ha vist implicat en una decisió clau per al futur de l'empresa i que l'afectarà a ell en tant que nou president, podent-se veure també abocat a un "ja s'ho farà DG, ja que no comparteix les decisions"?

- es pot evitar la difusió de la notícia i el malestar al conjunt de l'organització, havent-hi com hi ha representants dels treballadors al consell d'administració?

- - hi ha alguna manera de reconduir la situació i evitar la consolidació d'un lideratge unipersonal que generi desafecció interna? Es pot confiar en que la situació se superarà perquè DG és imprescindible, i més quan és qui ha organitzat el finançament que ha de permetre la inversió de 50 M € prevista?

- es podrà assolir l'increment de vendes previst en un clima de desafecció o prevaldrà el "jo faig el que em toca i no em fico en problemes més generals, no em deixo afectar per ells"? Es pot comptar amb que el tema s'oblidarà?

- seria viable i oportú que DG digués que, vista la situació, opta per un sou de 120.000 € més un 25% variable? Arreglaria això el problema? Hi ha alguna altra sortida?

- han fallat DG i el president a l'hora d'exercir el seu lideratge? Han estat prepotents, o simplement han estat miops a l'hora de preveure les conseqüències de la seva manera d'actuar, pactant el tema només entre ells sense dir obertament ja d'entrada al consell d'administració que ja estava pactat?

- què faríeu en el lloc del conseller C? Continuaríeu aspirant a la Presidència?

- què faríeu en el lloc del president? Hauria de dimitir?

- podria ser que el president hagués portat el tema d'aquesta manera de cara a cremar i aïllar el director general, en una astuta i malèvola maniobra?"

(20.12.2007, 8,30 a 9,30 h.)

Balced superior

El preciós final de tardor a la Sierra de Guara...

100.000.000.000

"És més complicat el nostre cervell que tot el cosmos. Al nostre cervell hi ha uns 100.000 milions de neurones i a l'univers coneixem uns 100.000 milions de galàxies, però aquestes interaccionen d'una sola manera; en canvi, les neurones ho fan de milers de maneres."

David Jou a La Vanguardia del 03.12.2008

De fet, es calcula que cada neurona té una mitjana de mil sinapsis, i que per tant el nombre de sinapsis (connexions interneuronals) en el cervell humà és de l'ordre dels cent bilions.

Perles d'aigua

Els fascinants efectes de la rosada en les teranyines (imatges de Sini, Grimacher i Seemolf al Fotothing)

Martí i Pol: Més comprendràs

Hernández Pijuan 1989

"Més comprendràs com més els mots t'apropin
a la vora del riu de tu mateix,
i sense por t'encaris amb la teva
fluent realitat.
Mudances, ritmes,
no fan més que ennoblir-te i afermar-te
quan els saps assumir sense recances.
Ofega, doncs, tot allò que t'allunyi
del projecte de tu, i accepta totes
les solituds i totes les mancances
sense neguit.
Fes de l'amor la norma
que t'alliberi de temors i angoixes
i et faci clars els horitzons del somni."


Miquel Martí i Pol a Els Bells Camins (1987)

Ètica i Cultura

Andrea del Sarto 1518

"Hi ha dues maneres de connectar ètica i cultura: com una qüestió de justícia, i com a responsabilitat dels agents i gestors culturals.

La cultura com a bé bàsic. Diu l'article 44.1 de la Constitució espanyola: “Los poderes públicos promoverán y tutelarán el acceso a la cultura a la que todos tienen derecho”. Dins “dels principis rectors de la política social i econòmica”: la cultura és un bé bàsic, un dret fonamental i autònom. Altres articles constitucionals connecten la cultura amb la participació en la vida col·lectiva, amb el benestar, amb el desenvolupament de la personalitat.

Aquí trobem dues postures, la economicista i la il·lustrada:

- Economicista: donar el que la gent demana. No al suport públic.

- Il·lustrada: Donar no el que la gent demana sinó el que hauria de demanar. No tot és cultura. Fer que la cultura pròpia sigui excel·lent.

Contra la visió economicista: cal dir que les connexions entre el mercat i les preferències de la gent no són tan clares. El cas de la televisió: què demana l’audiència? Els programes de més audiència no són també els més criticats?

Contra la visió il·lustrada: els que més es beneficien del suport públic a la cultura són els que ja tenen cultura.

La Constitució espanyola opta per la visió il·lustrada i considera la cultura com un bé públic que no pot ser abandonat al mercat, perquè cal preservar l’excel·lència cultural i perquè ningú n’ha de ser exclòs. La cultura és com un llenguatge: protegir el llenguatge, no deixar-lo empobrir és oferir més oportunitats. A més, hem heretat una estructura cultural i tenim el deure -de justícia- de deixar aquesta estructura almenys en el mateix estat que l’hem heretada.

Diu Dworkin: “La gent viu millor quan les oportunitats que proporciona la cultura són més complexes i diverses, i nosaltres hem d’actuar com a garants pel futur de la complexitat de la nostra cultura”. Estem davant d'una opció paternalista? La Constitució no diu que cal tutelar la cultura, sinó “l’accés a la cultura”. L’obligació de l’estat és promoure sense interferir i, sobretot, garantir l’accés de tothom. Donar cultura és donar poder a la gent: capacitat de poder expressar-se plenament i escollir entre opcions més amplies. Importància econòmica de la cultura (Lang: Économie et culture, même combat). La industria cultural és font d’ocupació i ingressos.

L’accés a la cultura és un aspecte fonamental de l’accés a l’educació. La persona educada és una persona cultivada, que té cultura. Molts dels mals del món es resoldrien amb més cultura. Però la política acostuma a tenir altres prioritats. Diu que l’educació és molt important però demostra poc aquesta importància. La preocupació per la cultura és un luxe, un "adorno": els ministres són dones, intel·lectuals, gent que es pot dedicar a coses supèrflues. L’educació transmet coneixements cada cop més instrumentals, les humanitats no són valorades.

La responsabilitat dels agents culturals. Fer-se càrrec del que es fa, respondre del que es fa amb diners públics. Depèn de les polítiques, però també d’una bona administració.

1. Definir què és cultura. Cultura ve de “cultivar”. Activitat creativa. La cultura es va fent, assignant prioritats. En definir les prioritats es decideix què és més important. Què és diversitat cultural? Ètnies o cultura per les generacions més grans, accessible als minusvàlids, barata pels joves? La cultura com allò que separa o allò que uneix? Globalització cultural, de gustos, estils: què és aprofitable?

2. Evitar la colonització de la cultura per l’economia. El llenguatge del gestor cultural està ple de termes de gestió d’empresa: maximitzar, fidelitzar, actius afectius, recursos humans.

3. Preocupació per la cultura coherent amb la finalitat educadora. Quina cultura ha de ser prioritària? Traduir Harry Potter o incentivar la lectura? No sabem què fer o el criteri de l’espectacle desvirtua els objectius? Cultura de contenidors sense continguts.

4. No evitar la creació d’institucions que garanteixen la responsabilitat pública i el control dels que exerceixen el poder democràticament.

La responsabilitat professional ocupa el lloc de les virtuts gregues. En el cas del gestor públic, la professionalitat i la ciutadania es troben. La gestió cultural és un servei públic, un servei a la ciutadania i destinat a produir ciutadania."

Esquema de la intervenció de Victòria Camps al Simposi Ètica i Intervenció Cultural, Barcelona, 27 i 28 de novembre de 2001

L'embolic dels valors

Rouault 1928

“(…) existe un tipo de acciones que humanizan y otras que deshumanizan (…). Ser libre entonces significa saber detectar qué humaniza i qué no, y estar dispuesto a incorporarlo en la vida cotidiana (…) No es fácil tratar de discernir qué humaniza y optar por ello en los casos concretos.” (Adela Cortina, El noticiero de las ideas n. 5, gener-març 2001, p. 49)

“No existen “leyes” en la historia, sino una dialógica caótica, aleatoria e incierta, entre determinaciones y fuerzas de desorden y un juego a menudo rotatorio entre lo económico, lo sociológico, lo técnico, lo mitológico, lo imaginario. Ya no existe progreso prometido; en cambio, pueden aparecer progresos, pero deben ser regenerados sin cesar. Ningún progreso se adquiere para siempre.” (Edgar Morin, La mente bien ordenada, p. 53)

A) Sobre això una mica eteri que són els valors

1. Deixem-nos de disquisicions filosòfiques i sociològiques. Deixem aparcada una pregunta per altra banda raonable: ¿Anomenem valors a allò que de fet mou a les persones o a allò que considerem que seria bo que les mogués? Diguem només que els valors serien elements (idees, maneres de fer, hàbits, criteris, sentiments…) interioritzables (per la persona) i compartibles (no exclusius de cada persona) capaços de vertebrar (donar una estructura) i orientar (donar sentit) el pensament i el comportament (personal, organitzatiu, social).

2. Retinguem que els valors (els valors tout court, en direm V) es manifesten, es tradueixen, són, “pràctiques avaluables”. El que veiem, el que vivim, són gestos concrets, no “valors flotant per l’aire”. Ara bé, quan realment fem aquesta avaluació, quan ens aturem a observar el que fem i el que pensem, quan duem a terme la “pràctica d’avaluació” (sigui permès el joc de paraules) feta en cada moment històric, que és una tasca alhora d’acció i de reflexió, en va sortint, es va configurant, es va diferenciant una certa noció del que en aquell moment es considera com a “valors pròpiament humans” (que molta gent anomena simplement “els valors”); es van configurant unes figures, uns “valors treballats”, uns “valors valuosos”, uns “valors ideals”, uns “valors horitzó” (tot i que tots els valors actuen de fet com a un horitzó, però aquests ho fan com un “horitzó digne de ser tingut com a horitzó”), uns “valors aspiració” (aquí podríem dir el mateix que sobre l’horitzó). Ja es veu que no sabem com dir-ne, com batejar-los; a efectes pràctics podeu triar el nom que vulgueu, avui podríem fer servir el de “valors valuosos”, valors W. Aquests valors W s’erigeixen llavors en criteris de referència que ens permeten avaluar pròpiament les pràctiques i que assumeixen un paper paral·lel però en un nivell diferent, més abstracte, al dels valors tout court (o sigui que també són interioritzables i compartibles i tenen la capacitat de vertebrar i orientar el nostre pensament i el nostre comportament, però menys “de fet” i més “com a desig”, amb menys influència del “ser” i més del “deber ser”, de l”haver de ser”, tot i que no hi ha un tall, una ruptura entre ambdós nivells sinó una gradació, i això és important tenir-ho en compte per no fer “dos blocs”, dues categories separades i estancades, ja que el que són valors V i W va modificant-se segons les èpoques, les societats, les etapes de la vida, les persones… És un continu en evolució constant, però això no treu importància a l’exercici de distingir en cada moment els valors V i els W).

3. Aquests valors W o “valors pròpiament humans” (que inclouen els valors morals però no només els valors morals, cal també tenir-ho en compte) configuren els eixos essencials del que anomenem la “condició humana”. La visió que en cada moment tenim de la condició humana és canviant, es modifica amb el temps, però es caracteritza per un fet curiós: el fet que en cada moment ens sembla, se’ns presenta com a ideal i intemporal, com si fos “la que realment pertoca” a l’ésser humà. I per tant els valors W també tenen aquest aspecte d’intemporalitat, d’idealitat, tot i que els sabem fruit del temps.

4. Aquests valors W o “valors pròpiament humans” són eteris, subtils, fràgils i evanescents, però són claus per a la dignitat humana. Ells “ens fan éssers humans”, són la sal de la vida, donen sentit a l’existència. Són venerables, els hem de cultivar, n’hem de tenir cura. Són alhora d’una gran potència i enormement delicats… Només es manifesten en els nostres actes, en els nostres gestos, en la nostra forma de tractar-nos, de relacionar-nos; són “gairebé res”, alenades vaporoses, i en canvi si desapareguessin quedaríem perduts, desorientats, sense nord; ells indiquen el camí digne de ser seguit. Nosaltres en som els “intermediaris”, i per tant els únics responsables de la seva existència o, si més no, de la seva manifestació. Això ens atorga: 1) dignitat (tenim l’honor de tenir la potestat de manifestar-los); 2) responsabilitat (de nosaltres depèn que es manifestin); 3) llibertat (podem manifestar-los o no, depèn de nosaltres). El seu paper en la vida humana és rellevant, important, central. D’aquí que siguin mereixedors de respecte, que se’ls tracti com a coses enormement valuoses.

5. Hi ha doncs en cada època, en cada cultura, en cada societat, en cada grup humà, en cada persona, en cada etapa de la vida d’una persona, una tasca a fer pel que fa als valors:

a) Examinar atentament allò que realment fem, allò que realment ens mou, ens motiva, allò que realment considerem com a valuós.

b) Mirar de definir, tenint en compte aquestes pràctiques i també el llegat de la història (l’experiència acumulada dels avantpassats) quin és per a nosaltres en aquest moment el “nucli dur” dels “valors humans”, els valors W.

c) Veure que aquests “valors W” ens serviran per:

- avaluar en profunditat les nostres pràctiques

- orientar correctament les nostres pràctiques

d) Això ens fa prendre consciència que aquests “valors W” generen un “compromís”, o sigui una dinàmica de portar-los a la pràctica, de convertir-los en fets en la mesura del possible, d’adaptar les pràctiques en funció d’ells (això els valors V també ho fan, però al seu nivell).

B) Entorn del “nucli dur de valors pròpiament humans del moment actual”

6. La realitat sembla generar en nosaltres dues reaccions positives bàsiques:

- l’admiració (que porta a la joia, la lloança, l’agraïment)

- la tendresa (que porta a la cura, el respecte, la veneració)

Els contrapunts a aquestes dues reaccions serien:

- el terror (associat amb la tristesa, el desconcert, el dolor, la por a la mort)

- la càrrega (associat a la lluita per la supervivència, el desafiament, l’enemic a derrotar, a viure la vida feixugament, com un esforç)

Si això és així, tot el que genera admiració i tendresa serà d’una importància decisiva, i mereixerà ser potenciat, cultivat. I tot el que s’hi oposa serà un greu perill, un enemic.

7. Aquestes dues reaccions bàsiques alimenten les grans constel·lacions valorals que ens ha deixat la història: la BBVA (bellesa-bondat-veritat-amor), la de la Revolució francesa (llibertat-igualtat-fraternitat), la socialista (solidaritat), la conciliar (justícia i pau).

8. A aquestes grans constel·lacions de valors jo hi afegiria, com a mínim, una nebulosa, la dels “valors W modestos”, també alimentats directament pels dos grans valors bàsics apuntats, i que a mi em sembla imprescindible, fonamental: l’abnegació, l’acceptació, l’amabilitat, l’amistat, l’austeritat, la compassió, la comprensió, la confiança, el consol, la constància, la cordialitat, la discreció, la disponibilitat, l’esperança, la fidelitat, la generositat, la gratitud, la honestedat, la humilitat, la lleialtat, la modèstia, la paciència, el respecte, la responsabilitat, la senzillesa, la sinceritat…

9. Les constel·lacions valorals esmentades són força indiscutides. Els “valors W modestos” poden ser considerats com a més aviat “emocionals”. No crec que això els hi tregui importància: no només de raó viu l’home. Per a mi la clau per a sortir de la situació actual (tant si l’anomenem de “crisi de valors”, com de desorientació, com d’”inflació de valors”) és educar, difondre, impulsar, practicar l’admiració i la tendresa, crear una sensibilitat vertebrada per aquests dos eixos. Aquesta sensibilitat serà un bon fonament que ens permetrà assentar convenientment les grans constel·lacions, de manera que aquestes no semblin imposades, o caigudes del cel, o desconnectades de la realitat. I ens permetrà també cultivar la nebulosa esmentada. Crec que l’admiració i la tendresa són dos valors W d’una gran potència, suficient com per a fonamentar el combat contra el mal, la lluita contra el sofriment, la construcció d’un sentit més fort que el desconcert que ens envolta. Ells poden fonamentar una bona relació amb la Terra, amb els altres éssers humans i amb nosaltres mateixos. Aquests dos pilars sostenen l’edifici, orienten la tasca de creació a fer. I ambdós es retroben en un gest, un gest senzill, espontani, que els aplega: el somriure. Potser l’homínid esdevingué home quan començà a somriure.

C) Pel que fa als efectes de la “distància”

10. Hi ha un altre salt a fer. Veure què passa quan observem tot aquest procés (pràctiques-valors humans-compromís) des de la distància, com a observadors allunyats, o sigui des del silenciament del jo que vertebra les nostres pràctiques i les nostres idees en funció de les nostres necessitats.

11. Aquesta “pràctica de la distància” o “pràctica del silenci” transformaria els protagonistes del procés, permetent:

- una major lucidesa en l’anàlisi de les pràctiques

- una major qualitat en la reflexió sobre els valors humans

- una major densitat dels valors viscuts, una major profunditat de la vivència, una major presència dels valors en les pràctiques, un major “gruix” en les pràctiques

- una major fermesa en el compromís d’aplicació dels valors

12. La distància no crea nous valors, però incrementa la qualitat del procés de treball sobre els valors a través de l’increment de la qualitat dels seus actors, fins al punt que hi ha qui gosa dir que el procés no esdevé veritablement humà si no es fa incorporant aquest moment de distància (una distància que l’ésser humà pot assolir gràcies a la facultat de la parla, i que el caracteritza com a espècie).

D) Una mirada intuïtiva al fonament dels valors

13. Dit això, constatem encara una altra cosa. Dèiem al punt 3 que és com si els valors W fossin intemporals, fossin preexistents a l’home; es presenten així, amb aquesta aparença d’eternitat. Doncs bé, sembla ser que també és com si els valors W no fossin autofonamentats, entitats increades que existeixen per si mateixes, disperses i inconnexes, sinó que és com si derivessin, estiguessin lligats a un únic origen, a un únic fonament. Per a uns, aquest fonament és la raó humana. Per a uns altres, entre els quals em compto, aquest fonament apareix com una instància de caràcter inefable i inabastable, un fonament sense forma, no subjecte als avatars de la història, de la raó, del pensament. Alguns en diuen l’Altre, altres l’Absolut, altres el Misteri, altres el Camí, altres l’U, altres el Buit, altres Déu… el nom no fa la cosa, tot i que de vegades expressa matisos complementaris a tenir en compte. El que compta és que aquest “fonament sense forma” apareix com el generador dels valors W o, millor dit, els valors W serien fruit de la interacció de l’home amb aquest fonament, i per això vivim els valors com un regal del qual cal estar agraïts i contents (és interessant considerar aquesta frase de Sant Pau, a Gàlates 5, 22-23a: “Els fruits de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la benignitat, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat”). Això ens permetria entendre perquè el “distanciament”, “el silenciament”, poden incidir en la nostra pràctica dels valors: perquè ens posen en contacte amb el fonament, en presència del fonament. Aquest gest és el que permet que a través nostre s’expressi, es manifesti, aquesta fonamentació dels valors en l’inefable.

14. Apareix llavors com una mena de triangle dinàmic format per 1) la persona humana, 2) els valors i 3) el fonament sense forma, en el que cada vèrtex està connectat amb els altres dos: la persona es relaciona amb els valors (consciència-vivència-compromís) i amb el fonament sense forma (la distància, el silenciament del jo el posen en contacte, en presència de); els valors es relacionen amb el fonament sense forma (fonamentació, consistència última) i amb les persones (materialització), i el fonament es relaciona amb els valors (manifestació) i amb les persones (“consistenciació”). Hi pot haver, per tant, una relació “bilateral” persona-valors, i així esdevé en molts casos, però creiem que el procés més adient per a la construcció i vivència dels valors apareix quan és possible establir la dinàmica triangular esmentada.

15. L’experiència d’aquest fonament immutable i dels fruits perennes de la seva interacció amb la humanitat ens permetrien afrontar amb confiança temps de canvis accelerats dels valors viscuts i practicats com els que estem vivint. El “fonament sense forma” i els valors W, d’aparença intemporal tot i que sabem del seu caràcter històric i canviant, farien possibles noves interaccions generadores de pràctiques valorals de qualitat. Potser és precisament en això que consistiria la creació de nous valors, tant a nivell de les persones com de les organitzacions: assumint a fons els valors W, generar idees, comportaments, normes, institucions màximament impregnats i al servei d’aquests valors. Per tant, aquests nous valors haurien de caracteritzar-se pel fet de contribuir al bon funcionament de la nova societat. I per bon funcionament entenem un funcionament al servei de les persones, o sigui que garanteixi la seva digna supervivència i el desplegament de les seves potencialitats de màxima humanització, o sigui la potenciació de les més elevades dimensions que l’home pot assolir.

16. Cal afegir encara un matís. Potser la manera d’amarar-nos dels valors W no sigui directa, sinó indirecta. Potser sigui un sub-producte. No es tractaria, doncs, d’invocar-los directament, de predicar-los i practicar-los voluntarísticament, de pensar-hi molt. Es tractaria potser més aviat de posar-se en contacte amb el fonament sense forma, ja que en el marc d’aquest contacte aquests valors W anirien arrelant més profundament en el cor de l’home i podrien esdevenir més operatius, més presents en el comportament. L’assumpció, “l’encarnació” dels valors W seria així un sub-producte de la vinculació de l’home amb el fonament sense forma, directament o a través de mediacions (símbols, rituals). Llavors el silenci, la meditació, la pregària, la litúrgia, dient-li com es vulgui i agafant la tècnica que es vulgui, passaria a ser contacte fecund.

17. Aquesta referència i connexió al fonament sense forma ens permetria mantenir la coherència i la estabilitat en un món inestable, en el que tot canvia i molt de pressa, en què les referències desapareixen davant dels nostres ulls. En aquesta connexió amb el “fonament sense forma” hi trobaríem la capacitat de suportar els canvis dràstics de formes i els relativismes anihiladors del sentit. Amb l’avantatge que això ens permetria trobar una font de certesa i estabilitat no lligada:

a) ni a determinades idees, gestos, hàbits, paraules, imatges, referències, costums, pautes, normes, regles (que avui canvien constantment, i per tant no poden ser base sòlida)

b) ni a certes adhesions incondicionals, cegues, irracionals i voluntaristes que no es corresponen amb la dinàmica de la nostra societat (opcions fonamentalistes)

El fonament sense forma estaria més enllà de les expressions concretes dels sistemes de valors, els podria fonamentar sense identificar-s’hi. Apareixeria precisament quan “callen” les formes, quan aquestes passen a un segon pla, quan deixen de ser claus, decisives. Seria un conèixer i un sentir que es produeixen quan es retiren les paraules i les formes. Seria una saviesa que brolla del silenci.

18. Estem, doncs, propugnant individus i grups amb una bona connexió amb el fonament sense forma que els porti a una màxima interiorització dels valors W (persones i grups que tinguin aquell “dring d’autenticitat” que esmenta el pare Jordi Molas, monjo de Montserrat). Això els ajudarà a ser persones equilibrades i generadores de valors de qualitat, valors que permetin construir una societat acollidora, justa, creativa i capaç de, tancant el cercle, generar individus dignes del nom de “veritables éssers humans”.

E) Vivim actualment una crisi de valors?

19. Vist tot això, goso dir que avui vivim una triple crisi de valors, o sigui: 1) una profunda i ràpida transformació dels valors realment viscuts, que afecta a tothom i per tant amb més intensitat a la gent senzilla, a la gent amb menys recursos per enfrontar-se intel·lectualment i vitalment amb aquesta mutació accelerada; 2) un notable oblit, ignorància, menysteniment, de la “pràctica d’avaluació” dels valors; això està empobrint els valors viscuts; 3) una ignorància de la “distanciació”, del “silenciament” que empobreix la qualitat dels actors i el consegüent “treball sobre els valors”.

20. Alguns “indicadors” d’aquesta crisi, dits sense ordre ni concert, serien:

 l’estil de vida de molts adolescents i joves de casa nostra. No només 1) el paquet discoteca-tabac-alcohol-droga i 2) la dependència de la TV i dels jocs -Cybiko- sinó també 3) el desinterès per l’escola i per la cultura, 4) la manca d’iniciativa i d’imaginació per construir nous projectes personals i col·lectius

 les dificultats viscudes per moltes famílies per educar bé els seus fills

 el fet que el consumisme sigui un dels valors centrals de la vida (o si més no de l’entreteniment, de la diversió) de molta gent

 l’afebliment de la vitalitat social, de les normes i les xarxes de compromís cívic, que es tradueix en un descens de la qualitat de la vida pública i de l'actuació de les institucions socials. En són signes l'abstencionisme electoral, la baixa afiliació sindical i política, la poca participació en les associacions de pares i mestres, la reducció del nombre de voluntaris en organitzacions cíviques o l’afebliment dels vincles dins del veïnatge i la família

 l'augment de l'individualisme, l’afebliment de les conviccions morals i la disminució dels valors compartits amb altres, amb un predomini creixent de la competitivitat i un feble compromís en els projectes cívics

 la insensibilitat respecte a la destrucció de l’entorn natural

 les dificultats per acollir realment els immigrants procedents d’altres cultures

 la submissió i al mateix temps desconfiança envers els mitjans de comunicació

 la presència de la violència en els mitjans de comunicació i en la vida quotidiana (baralles a les sortides de discoteques), i certa insensibilització al respecte (vídeos frapants de com els altres joves observen les baralles)

 el culte al cos, a la moda i a la banalitat (revistes del cor) i la manca de contestació al respecte

 la polarització entre tenir massa feina i no tenir-ne gens, ambdós alienadors

 la creixent precarietat dels llocs de treball i la “corrosió del caràcter” que comporta

 l’incapacitat del sistema de lluitar contra la pobresa i l’exclusió, la manca de solidaritat dels rics amb els pobres, dels forts amb els febles, dels “in” amb els marginals

 el descrèdit de l’activitat política

 la desaparició del debat col·lectiu de les qüestions relatives a la religió i l’espiritualitat, però també de qüestions lligades a la mort, als sentiments, a les emocions… Sembla que vivim temps incapaços tant per l’èpica com per la lírica, predominant una grisa i prosaica quotidianitat del plaer immediat i l’anar tirant.

21. Davant de la situació actual, tan inútils són els laments apocalíptics com la indiferència i la ignorància. No estem dient que qualsevol temps passat fou millor; vivim el futur amb ganes. Però creiem que és des d’una serena preocupació, des de la reflexió personal i el debat col·lectiu sobre el tema i des de la discreció de les petites iniciatives quotidianes que es podrà afrontar amb més possibilitats el desafiament que se’ns presenta.

22. Per fer això bé, per trobar les accions adients, cal començar per analitzar les causes de la situació actual. En aquest sentit, potser es poden apuntar com a mínim els elements següents:

 l’impacte de l’acceleració del canvi social que està suposant la societat del coneixement i de la innovació, amb les TIC i companyia. Com seguir el ritme? Com no sentir-se constantment desfasat, perdut, desbordat?

 el tipus de relacions laborals que predominen en el marc de la nova economia (la precarietat dels llocs de treball o el “Jo S.A.”, segons com es miri) i el seu impacte en l’estil de vida (com construir famílies estables sobre llocs de treball inestables? Està comportant ja això una menor durada de les relacions de parella i una disminució de la natalitat a les societats avançades?)

 el tipus de personalitats que apareixen en una societat “inundada d’informació” però no necessàriament de capacitat de manejar-la (que comporta criteris de classificació, capacitat de discerniment del rellevant i l’accessori, maduresa personal per a l’avaluació…)

 el tipus de personalitats que apareixen en una societat “inundada de diversió” (on en qualsevol lloc i moment es pot jugar a qualsevol cosa -Cybiko-, veure qualsevol pel·lícula, sentir qualsevol música, llegir qualsevol novel·la, veure qualsevol imatge…)

 l’aparent ignorància i desconnexió del passat, de la tradició històrica. Sembla com si el passat fos irrellevant i inútil en el nou context històric i social, com si l’experiència acumulada no comptés per a res, com si les obres d’art generades per milers d’anys d’història humana no tinguessin cap valor: la novetat és l’únic que compta, que té interès…

23. Un dels elements (al costat d’altres de tant o més importants, especialment tot el que te relació amb l’àmbit de l’educació en valors) que podrien ajudar a “canviar la tendència” davant d’aquesta allau d’esdeveniments preocupants seria l’obertura d’amplis debats socials sobre temes relacionats amb els valors. Si es fa bé, el diàleg, l’intercanvi d’opinions, de consideracions, d’arguments, és enriquidor i transformador. Com a exemple del que es podria plantejar prioritàriament avui en un debat públic sobre els valors a Catalunya, heus aquí les meves preferències:

1. ¿Cal difondre la consciència de la necessitat d’avançar cap a un model de desenvolupament sostenible i solidari, un model de creixement econòmic capaç de fer un ús racional dels recursos naturals disponibles i eliminar alhora la pobresa?

(Relació amb valors com “respecte a la natura”, “creixement sostenible”, “lluita contra la pobresa i l’exclusió”, “solidaritat amb el Tercer Món”, “solidaritat entre generacions”…)

2. ¿Què porta a l’alt consum de droga, el desinterès per l’escola i la manca d’idees engrescadores i de projectes creatius que es poden constatar en una part significativa de la joventut catalana, i què es pot fer al respecte?

(Relació amb valors com “creixement personal, “projecte vital”, “felicitat”, “joia”, entusiasme”, “sentit de la vida”…)

3. ¿Cal que, tot conservant els avantatges derivats de l’accés a una determinada quantitat i diversitat de béns, el consumisme deixi de ser un referent important en la vida de moltes persones i un referent de la nostra societat, anant més enllà d’una societat de consum?

(Relació amb valors com “consum responsable”, “moderació”, “senzillesa”, “simplicitat”, “austeritat”, “altruisme”…)

4. ¿Cal avançar cap a una major participació del ciutadà en la vida política, que li permeti ser més que un simple elector? ¿Com imaginar noves formes de participació política capaces de generar una dinàmica que superi eficaçment la passivitat i el desinterès polítics de molts ciutadans?

(Relació amb valors com “consciència col·lectiva”, “participació social”, “democràcia”, “llibertat”, “justícia”, “solidaritat” o “generositat”…)

5. ¿Cal fomentar l’interès per la tradició, per la història, pels ensenyaments del passat, per l’alta cultura acumulada a tot el món al llarg de segles i segles de creació, i que avui es situa a l’abast de molts gràcies als mitjans de difusió dels coneixements dels que disposem?

(Relació amb valors com “interès per la cultura”, “veneració de l’antiga saviesa”, “respecte als avantpassats”, “tradició”…)

6. ¿És possible difondre la consciència de la gràcia de conservar i desenvolupar la identitat catalana, fent simultànies la fidelitat al llegat rebut i la capacitat de creativitat cap a nous horitzons?

(Relació amb valors com “identitat col·lectiva”, “respecte dels drets dels pobles”, “patriotisme”…)

7. ¿Com harmonitzar l’enfortiment de la identitat catalana amb un major contacte amb altres cultures, moltes d’elles operativament presents en el nostre mateix marc social? Des de les declaracions de la Marta i l’Heribert, aquest ha esdevingut el tema estrella, plantejat de la pitjor manera possible. Algú s’ha begut l’enteniment i està generant una radicalització de postures que creiem poder evitar a Catalunya. Els perjudicis poden ser incomptables.

(Relació amb valors com “multiculturalitat”, “globalització”, “tolerància”, “respecte a la diversitat”, “diàleg intercultural”, “pau”…)

8. ¿Cal enfortir la consciència individual i col·lectiva de la importància del desenvolupament de la sensibilitat (envers la natura, estètica, ètica, espiritual…) per a poder gaudir d’una vida veritablement humana?

(Relació amb valors com “sensibilitat”, “tendresa”, “pregonesa”, “bellesa”, “bondat”, “obertura al transcendent”…)

9. ¿Cal redescobrir la importància de plantejar-se el que significa la interpel·lació religiosa (en el marc de la tradició que sigui) i donar-hi una resposta lliure i conscient? ¿Com crear un marc institucional i un clima social que afavoreixin aquesta dinàmica i permetin el ple desenvolupament de les actituds de resposta positiva a aquesta interpel·lació?

(Relació amb valors com “espiritualitat”, “religiositat”, “pau interior”, “obertura al misteri”…)

10. ¿Cal enfortir les actituds que fan de la persona l’element essencial de la dinàmica individual i col·lectiva, el referent sobre el que fonamentar les nostres iniciatives individuals i socials? ¿Cal fer de la condició humana un dels subjectes principals de reflexió i debat, treballant a fons el que és realment l’ésser humà?

(Relació amb valors com “humanisme”, “personalisme”, “amor”, “amistat”, “comprensió”, “servei”…)

Annex

Si volem afegir-hi alguns elements més objectius i al dia, amb una forta vocació prospectiva, podem recórrer a en Marià Corbí. Simplificant molt les seves posicions (i amb el risc de trair-les), potser podríem dir que per a ell, els dos elements clau de la situació actual i futura són la innovació i la globalització. Cada un d’aquests elements comporta una constel·lació de postulats axiològics (amb caràcter “matricial”, amb capacitat generadora) que permetran la construcció de valors concrets.

A) La constel·lació de postulats de la innovació és la següent:

Opció per la creació continua de coneixements en equip. Creació de coneixements en equip equival a aprendre en equip.

Opció per la qualitat humana d’individus i grups. Si no hi ha qualitat humana, la creació se’n ressentirà.

Opció per la comunicació (que és molt més que el mer intercanvi d’informació). La comunicació és el fonament imprescindible

- per a l’intercanvi d’informació fluït i sense reserves,

- per a l’aprenentatge en equip,

- per a la cohesió del grup.

Opció per la equitat entre els membres de l’equip. Sense equitat clara i explícita no pot haver-hi comunicació.

Postular una organització al servei del projecte professional i humà dels individus de l’equip. Això suposa que la organització es munta al servei no només de la qualitat dels productes i serveis, sinó principalment de la qualitat humana i professional dels membres de les organitzacions perquè en ells, i només en ells, hi ha la capacitat i la possibilitat de creació de coneixements, l’eix de la nova societat.

Construcció de projectes que siguin capaços de motivar l'adhesió voluntària. Aquests projectes no poden ser només econòmics o de producció, han d’abastar el servei a l’aprenentatge professional continuat i el servei a la qualitat de vida de cada un dels membres de les societats intel·ligents. Quan quedi clar que la organització serveix a l’individu, l’individu i el seu nucli irreductible, el seu saber exclusiu, prestarà la seva adhesió voluntària.

La iniciativa i la creativitat són els motors d’aquesta nova societat. No hi pot haver iniciativa i creativitat personal si no hi ha llibertat i democràcia. La llibertat i les decisions plenament democràtiques són condicions indispensables de la creació i de la creació en equip.

Opció per crear espais i mètodes de silenci, adequats a societats laiques, que possibilitin l’equilibri psíquic dels membres de les societats de canvi continu i afavoreixin la capacitar creativa. Fomentar i motivar l’aprenentatge i el cultiu del coneixement i sentir silenciosos (l’altra dimensió del conèixer i sentir humà), donarà estabilitat al que ha de moure’s contínuament sense poder-se lligar definitivament a cap tipus de formes. Serà la única manera d’aconseguir que la creació sigui equilibrada i sana.

Tot home, per a tenir equilibri, salut i qualitat interna, ha de poder cultivar les dues dimensions del conèixer i del sentir humà: la que va inevitablement lligada a formes i té estructura egocentrada, i la que és capaç de deslligar-se de formes i intenta allunyar-se de la egocentració. A les societats de coneixement, que canvien contínuament en tots els seus paràmetres, el cultiu d’aquesta doble dimensió es no només una possibilitat sinó una necessitat per a l’equilibri psíquic d’individus i equips i per a aconseguir la qualitat humana que es requereix per a construir una societat polaritzada per la creació de coneixements i tecnologies.

B) La constel·lació de la globalització és la següent:

Assumir el que ja són postulats generals col·lectius de la humanitat: els drets humans. Els drets humans ja són patrons d’anàlisi de les situacions, d’interpretació i de construcció de valors col·lectius de gran part de la humanitat (per a que els assumeixin plenament la cultura islàmica i la xinesa, segurament requeriran alguns retocs en el seu plantejament i enfocament).

El respecte i la gestió adequada del medi biològic i físic. La globalitat de tots els nostres plantejaments s’ha d’estendre fins el planeta i la vida.

La responsabilitat ciutadana de tota organització. S’és responsable des de la individualitat i des dels equips en els que s’exercita el saber, l’aprenentatge i la creació de coneixements, tècniques, productes i serveis; s’és responsable i aquesta responsabilitat es refereix al funcionament de cada un dels individus i dels equips en el seu entorn físic, biològic i social.

La comunicació entre les organitzacions. Les organitzacions científiques, econòmiques i ciutadanes, com els individus dels equips, han d’estar en comunicació (no mer intercanvi d’informació) entre sí.

Tot tipus d‘organització de la societat global haurà d’estar al servei de la qualitat dels individus i de les organitzacions particulars. Sempre és l’individual i el particular el que és la seu de la creació. La força creativa està sempre a les bases de les formacions socials. Per tant, els metanivells socials (les organitzacions d’organitzacions) hauran d’estar sempre al servei dels nivells inferiors i tots al servei del nivell més baix de les societats, els individus. Les organitzacions pre-industrials i les de la primera industrialització s’articulaven entorn del poder i de la autoritat. Les organitzacions de coneixement han d’articular-se i cohesionar-se entorn del saber i la creació, la seu última i principal dels quals és l’individu, però mai autàrquic.

Caldrà motivar la equitat entre organitzacions. Sense equitat entre organitzacions no hi podrà haver comunicació entre elles. La comunicació haurà d’estendre’s a les societats científiques, econòmiques i ciutadanes de tot tipus.

Caldrà motivar una actitud ecumènica completa. No n’hi ha prou amb la tolerància ni amb una actitud ecumènica que no sigui completa. S’exigeix l’eliminació de qualsevol pretensió d’exclusivitat de cultures, ètiques o religions. Cap cultura ni religió pot pretendre tenir “la veritat” amb exclusió subordinació, submissió o menyspreu de les altres cultures, projectes de vida o religions.

(xerrada de Raimon Ribera a l'associació Extramurs el 21.03.2001)

Moncau

La vessant sud del Moncau...

No és el mateix...

Cézanne 1898

"No és el mateix llegir La muntanya màgica, de Mann, que una obra de Dominique Lapierre. Això últim es apunyalar el temps. Això és perillosíssim i cada vegada hi cauen més joves: estem enganyant-los fent-los creure que sempre es pot viure així, envoltats de diversió infinita, de banalitat; sí, pot ser així si la vida et ve rodada; ara bé, si en algun moment t'alça la mà, la vida se't desendreça segur, ja ho avisa el segon principi de la termodinàmica."


Joan Margarit a El País, 13.11.2008

Farena

Prop de Farena

Cànon creador

Leonardo da Vinci 1475

Diu en Xavier Bru de Sala al Culturas de La Vanguardia del 5 de novembre de 2008:

"Vivimos una época que ensalza el talento y vilipendia el canon. Si bien, y a menos que estéis engullidos por el torbellino más voraginoso de la tontería del presente, estaréis de acuerdo en que el canon participa del proceso creador de cualquier obra de arte tanto o más que el talento (...) El talento sin canon sería otro Mozart, pero hijo analfabeto de cabreros, que agujerea un hueso con un cuchillo de monte para hacerse una rudimentaria flauta, de la que saldrían dulces sonidos, pronto integrados en el cancionero popular de su región natal, admirados luego por los estudiosos del folklore y tal vez integrados como base melódica de alguna música nacionalista. Más vale entonces, puestos a gozar de un escaso o nada colosal talento -que es lo probable más allá de la vanidad de cada cual- tomar dosis elevadas de canon y digerirlas. Si dudáis de lo dicho, aportad una lista de artistas europeos, en cualquier disciplina y hasta mediados del siglo XX, que hayan sido grandes sin constituirse en eslabón imprescindible del canon, sin ser canónicos en su formación, en el reconocimiento, en la veneración de sus maestros, sin resultar canónicos para la propia generación o las posteriores. (...) Como bien sabe todo creador, en el proceso generador de su arte danzan imágenes, sonidos, estilos, frases, perspectivas... del canon, entremezcladas con el destilado o los retazos de su propia experiencia (...)."

Que entenem per cànon? Allò que la tradició ha establert com a digne de ser considerat valuós? Allò que cada època o cada societat considera valuós? (pregunta addicional a peu de plana: ens construïm cadascun de nosaltres també el nostre cànon personal, allò del passat que considerem valuós, i l'anem retreballant, revisant constantment, conscientment i inconscientment? No ens passa que obres o autors que en un cert moment ens han semblat fonamentals o fantàstiques al cap d'un temps deixen de semblar-nos-ho?) Es pot fer una analogia del que aquí es diu de l'art amb altres camps? Per exemple, el camp de la construcció de la pròpia experiència vital, el de la configuració de les nostres vides (que, com algú ha dit, es poden veure d'alguna manera com l'elaboració d'una obra d'art)? Què juga aquí el paper de cànon? Quins són els nostres referents en l'àmbit de l'experiència vital? Es pot portar també l'analogia al camp de l'experiència religiosa? Són les religions immensos cànons? Podem veure l'experiència religiosa també com una construcció personal on les nostres capacitats i experiència dialoguen amb aquests cànons que són les tradicions religioses?

Abacus

Fa quaranta anys el nostre país era força diferent del d’avui. Els pares i mestres que, des del marc innovador que suposava l’Associació de Mestres Rosa Sensat, varen engegar Abacus Cooperativa, estaven preocupats per recuperar el protagonisme social i escolar de la cultura catalana, viva i creativa en l’àmbit privat però ofegada pel règim franquista en l’àmbit públic. I estaven il·lusionats per aportar idees innovadores a la dinàmica social, a l’enfocament pedagògic i a la vida quotidiana, en un moment d’efervescència ideològica i d’explosions socials i polítiques a molts llocs del món. En aquest context i amb aquesta empenta, ells van fer una tasca social i política important, que va preparar els canvis de l’anomenada “transició”. Van anar creant una manera de fer diferent, nova, delerosa d’autenticitat, en sintonia amb els temps, connectada amb la resta del món, amb encerts i errors però responent a grans dosis d’energia, d’ingenuïtat i de bona voluntat. Abacus és un petit fruit més d’aquesta època alegre, tensa, rica, creativa. Tant ha canviat el món? Tan diferent d’aquell, és el nostre món? Sí, certament. I, tanmateix, hi ha paral·lelismes significatius que es poden fer. Només em referiré a dos. Continuem havent de lluitar pel protagonisme social i escolar de la cultura catalana. Una cultura catalana molt més lliure i oberta que llavors, però no necessàriament més sòlida i creativa. Més estesa, però potser no més intensa. Amb una altra mena d’incomprensió de l’Estat, però incompresa. Que ha de fer front, des d’una certa dispersió i feblesa, a la incorporació d’un alt nombre de persones provinents de realitats culturals molt diverses entre sí i prou diferents de la nostra. Una cultura catalana amb certs indicis de desorientació. El mèrit dels nostres mestres ensenyant en català en un context com aquest és enorme. Si Abacus va ser creat per ajudar els mestres en la seva difícil tasca fa quaranta anys, Abacus ha de seguir sent, i vol seguir sent, davant dels reptes actuals, un col·laborador, un aliat dels nostres mestres –i dels nostres pares- en la seva tasca d’educar avui en el sí de la cultura catalana. Però no només el català és un repte, com fa quaranta anys. També avui vivim la necessitat de noves idees regeneradores que obrin horitzons a una societat enormement atomitzada, afeblida en el seu capital social, amb signes de confusió. Però aquesta societat és la nostra, i és des d’ella que hem de treballar, i volem treballar. Per millorar el nostre nivell de cohesió social, de creativitat cultural, de participació política, de debat ideològic. També per això ha de ser útil Abacus. Per fer més presents unes determinades actituds, uns determinats valors, que formaven part de la seva identitat original i continuen formant part de la seva identitat actual. Deixeu-m’ho dir: Abacus és força modèlic en termes de fidelitat a la seva identitat. El clima que trobeu avui a les seves botigues segueix les pautes marcades des dels seus inicis. I és així sense complexes, sense cap sensació d’estar passats de moda o de pertànyer a un món que desapareix. Abacus creu que allò que la caracteritza, que li dona personalitat, és plenament vigent. Creu que el que vol aportar és positiu per al món d’avui, i d’aquí la naturalitat i la convicció amb la que ho difon. Quina és aquesta identitat que ha sabut resistir el pas d’aquests quaranta anys? En parlem sovint i no m’hi estendré: el cooperativisme, el servei a la cultura i l’educació, la promoció de la cultura catalana. Vull subratllar, però dues coses. La primera, que Abacus està primordialment al servei de les escoles, dels mestres, dels pares i mares, dels esplais, dels monitors, de tots aquells que fan de l’educació un dels grans eixos vertebradors de la seva vida. Són especialment aquestes persones les que s’han de sentir a Abacus com a casa seva. La segona cosa que vull subratllar és la nostra vocació de posar a la persona humana al bell mig de la nostra preocupació. L’educació i la cultura s’entenen al servei de la construcció d’éssers humans més profunds, més rics, més equilibrats i serens, més oberts i comprensius, més generosos. Una vocació que comporta, lògicament, ajudar a construir una societat que també estigui al servei de les persones, i no al revés. Goso, doncs, afirmar que la defensa de la catalanitat i l’aspiració a una societat diferent, més creativa i més humana, són presents a Abacus avui, com ho eren fa quaranta anys. I crec, i espero, que ho continuaran essent d’aquí quaranta anys més. Perquè estem molt contents de poder celebrar aquests quaranta anys d’Abacus, però en cap moment això no representa per a nosaltres un instal·lar-nos en cap anar fent, en cap còmoda rutina. Seguir essent una entitat emmarcada en el progressisme catalanista i personalista és un dels nostres grans reptes, però no és pas l’únic ni el més difícil d’afrontar. Tenim el repte de continuar creixent (en facturació, en nombre de botigues, en nombre de socis de consum i de treball...). Volem créixer sense precipitacions, sense fer ni fer-nos mal, però volem continuar creixent. I això no és senzill d’abordar, i posa en tensió permanent la nostra organització. Els territoris de parla catalana ens ofereixen encara moltes possibilitats en aquest sentit i, en la mesura que la crisi no ho dificulti, anirem seguint aquest camí. I tenim el repte d’enfortir la nostra estructura interna i actualitzar la nostra cultura corporativa, fent que tothom encarni la nostra identitat cooperativa, que tothom se senti motivat a aportar la seva iniciativa per millorar els processos de treball, que tothom faci de l’eficiència un repte personal a assolir. I tenim el repte de millorar el servei que oferim. Ho hem de fer afinant al màxim en la nostra tria de producte, adaptant gradualment el producte a les noves preferències socials sense que això suposi abandonar en cap cas els nostres criteris de selecció qualitativa de sempre, i millorant la nostra capacitat d’atenció al client, el que vol dir millorar la nostra capacitat d’assessorament i millorar l’amabilitat del nostre tracte. Un passat reeixit no ens pot distreure dels reptes de futur que se’ns plantegen.

(Fragment central del discurs d'en Rai a l'acte de celebració del 40 aniversari d'Abacus a la Sala Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona)

Vero enfurismat

De vegades la vida és així de turbulent...

El Puntón

 
El Puntón, al barranc del Formiga, a la Sierra de Guara... (recordeu que si cliqueu les fotografies les podeu veure amb major esplendor!)

Marià Manent: Tardor a Viladrau

L'Eduard Sagarra ens recorda aquest bonic poema tardoral de Marià Manent, del recull El cant amagadís (1986):

"Com grans monedes d'or, d'un or prim i lleuger,

cauen les fulles dels til·lers, gronxades

en el sol de novembre. El jardí té

un fregadís d'abril de sedes oblidades.

Avui no duus oreig, tardor suau, no esbulles

les agulles dels cedres vora la pluja d'or.

Tenen com una pau joiosa aquestes fulles

morint-se, i mig sospiren: 'res no mor'.

Fins al peu del grans cedres es daura l'ombradiu

d'aquest jardí tancat, reclòs com una illa.

Cada fulla, en silenci, caient tranquil·la, diu:

'La vida passa, es fon, i torna i brilla.' "

Tires de pinyons

Un altre minúscul homenatge a Andy Goldsworthy...