Ètica i Cultura

Andrea del Sarto 1518

"Hi ha dues maneres de connectar ètica i cultura: com una qüestió de justícia, i com a responsabilitat dels agents i gestors culturals.

La cultura com a bé bàsic. Diu l'article 44.1 de la Constitució espanyola: “Los poderes públicos promoverán y tutelarán el acceso a la cultura a la que todos tienen derecho”. Dins “dels principis rectors de la política social i econòmica”: la cultura és un bé bàsic, un dret fonamental i autònom. Altres articles constitucionals connecten la cultura amb la participació en la vida col·lectiva, amb el benestar, amb el desenvolupament de la personalitat.

Aquí trobem dues postures, la economicista i la il·lustrada:

- Economicista: donar el que la gent demana. No al suport públic.

- Il·lustrada: Donar no el que la gent demana sinó el que hauria de demanar. No tot és cultura. Fer que la cultura pròpia sigui excel·lent.

Contra la visió economicista: cal dir que les connexions entre el mercat i les preferències de la gent no són tan clares. El cas de la televisió: què demana l’audiència? Els programes de més audiència no són també els més criticats?

Contra la visió il·lustrada: els que més es beneficien del suport públic a la cultura són els que ja tenen cultura.

La Constitució espanyola opta per la visió il·lustrada i considera la cultura com un bé públic que no pot ser abandonat al mercat, perquè cal preservar l’excel·lència cultural i perquè ningú n’ha de ser exclòs. La cultura és com un llenguatge: protegir el llenguatge, no deixar-lo empobrir és oferir més oportunitats. A més, hem heretat una estructura cultural i tenim el deure -de justícia- de deixar aquesta estructura almenys en el mateix estat que l’hem heretada.

Diu Dworkin: “La gent viu millor quan les oportunitats que proporciona la cultura són més complexes i diverses, i nosaltres hem d’actuar com a garants pel futur de la complexitat de la nostra cultura”. Estem davant d'una opció paternalista? La Constitució no diu que cal tutelar la cultura, sinó “l’accés a la cultura”. L’obligació de l’estat és promoure sense interferir i, sobretot, garantir l’accés de tothom. Donar cultura és donar poder a la gent: capacitat de poder expressar-se plenament i escollir entre opcions més amplies. Importància econòmica de la cultura (Lang: Économie et culture, même combat). La industria cultural és font d’ocupació i ingressos.

L’accés a la cultura és un aspecte fonamental de l’accés a l’educació. La persona educada és una persona cultivada, que té cultura. Molts dels mals del món es resoldrien amb més cultura. Però la política acostuma a tenir altres prioritats. Diu que l’educació és molt important però demostra poc aquesta importància. La preocupació per la cultura és un luxe, un "adorno": els ministres són dones, intel·lectuals, gent que es pot dedicar a coses supèrflues. L’educació transmet coneixements cada cop més instrumentals, les humanitats no són valorades.

La responsabilitat dels agents culturals. Fer-se càrrec del que es fa, respondre del que es fa amb diners públics. Depèn de les polítiques, però també d’una bona administració.

1. Definir què és cultura. Cultura ve de “cultivar”. Activitat creativa. La cultura es va fent, assignant prioritats. En definir les prioritats es decideix què és més important. Què és diversitat cultural? Ètnies o cultura per les generacions més grans, accessible als minusvàlids, barata pels joves? La cultura com allò que separa o allò que uneix? Globalització cultural, de gustos, estils: què és aprofitable?

2. Evitar la colonització de la cultura per l’economia. El llenguatge del gestor cultural està ple de termes de gestió d’empresa: maximitzar, fidelitzar, actius afectius, recursos humans.

3. Preocupació per la cultura coherent amb la finalitat educadora. Quina cultura ha de ser prioritària? Traduir Harry Potter o incentivar la lectura? No sabem què fer o el criteri de l’espectacle desvirtua els objectius? Cultura de contenidors sense continguts.

4. No evitar la creació d’institucions que garanteixen la responsabilitat pública i el control dels que exerceixen el poder democràticament.

La responsabilitat professional ocupa el lloc de les virtuts gregues. En el cas del gestor públic, la professionalitat i la ciutadania es troben. La gestió cultural és un servei públic, un servei a la ciutadania i destinat a produir ciutadania."

Esquema de la intervenció de Victòria Camps al Simposi Ètica i Intervenció Cultural, Barcelona, 27 i 28 de novembre de 2001