L'Eduard Sagarra ens recorda aquest bonic poema tardoral de Marià Manent, del recull El cant amagadís (1986):
"Com grans monedes d'or, d'un or prim i lleuger,
cauen les fulles dels til·lers, gronxades
en el sol de novembre. El jardí té
un fregadís d'abril de sedes oblidades.
Avui no duus oreig, tardor suau, no esbulles
les agulles dels cedres vora la pluja d'or.
Tenen com una pau joiosa aquestes fulles
morint-se, i mig sospiren: 'res no mor'.
Fins al peu del grans cedres es daura l'ombradiu
d'aquest jardí tancat, reclòs com una illa.
Cada fulla, en silenci, caient tranquil·la, diu:
'La vida passa, es fon, i torna i brilla.' "
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada