Entrevista

Aquesta és l'entrevista a la Mercè publicada a Serra d'Or el 1992

"És menuda i espavilada. Vehement en l'expressió, però de mirada tranquil·la. Als seus 40 anys, en fa 25 que es mou en els nostres ambients religiosos, començant a la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia. La Fo.Ac, el CEL (Comunitat d'Expressió Litúrgica), CPS (Cristians pel Socialisme), el Moviment Cristià de Professionals, l'Assemblea Diocesana i el Consell Pastoral Diocesà Provisional, el Fòrum "Home i Evangeli" i darrerament el Projecte Q són fites del seu itinerari institucional. El seu interès, però, s'adreça més al futur que no pas al passat.

- Perquè tants canvis, tantes etapes, Mercè?

- Em sembla que per dues coses. D'una banda, les ganes d'avançar en la recerca de la dimensió religiosa a nivell personal: no deixar de buscar, d'obrir-se a nous horitzons, de llegir nous textos, de qüestionar-se. D'altra banda el desig de sintonitzar amb l'entorn, amb el nostre món canviant, amb la nostra cultura innovadora; "viure la fe com a persones del nostre temps", n'haguérem dit fa uns anys. I això no viscut com un deure o esforç sinó com un desplegament o creixement natural de mi mateixa.

- Com has viscut aquesta història? No ha estat una mica avorrida, una mica eclesiàstica?

- Ben al contrari. M'ho he passat molt bé! Cada pas l'he viscut molt passionalment, com el que calia fer en aquell moment per canviar les coses, per millorar la situació. I sempre amb una certa sensació de frontera, de descoberta, de risc, de polèmica. A més, he anat coneixent molta gent encantadora, de la que tens la sensació que són persones vives i valuoses. Això sol ja compensa.

- Compensa què?

- Doncs les hores de reunions, força d'elles poc útils; l'anar a dormir una mica més tard del compte; el tenir menys temps per a tu... però vaja, res de greu, com pots veure.

 

- Com veus la teva relació actual amb l'Església?

- Amb una certa tristesa. Tants esforços de tanta gent per fer-la canviar, per apropar-la al món actual, per fer-la significativa, capaç d'acompanyar i d'acollir, d'interpel·lar i d'il·lusionar, capaç de fer arribar als humans d'avui la gràcia del camí religiós... i uns resultats tan minsos degut a unes actituds tan miops, tan temoroses, tan tancades! Em fa una certa ràbia de pensar-hi; em fa sentir impotent. Acabes considerant que val més no preocupar-se'n, centrar-se en la vivència religiosa personal i de comunitat, mirar d'engrescar-hi a d'altres tot ajudant a crear grups vius i ben reals i, quan l'Església vulgui replantejar-se alguna cosa, ja hi aportarem el nostre granet de sorra. Encara que, de fet, el que vaig fent ja és també, per a mi, aportar el meu granet de sorra, ni que no es reconegui com a tal.

- Però, a veure, tu et sents cristiana o no?

- I tant! Cristiana amb ganes de compartir amb altres cristians i amb no cristians l'aventura de trobar un llenguatge i unes formes capaces de commoure religiosament el cor dels humans actuals. L'aventura de repensar el paper de la religió, la manera de recollir eficaçment l'herència de les tradicions religioses, etc. Si ho haguéssim pogut fer des d'instàncies eclesials, ho haguérem fet. Ho vam intentar amb el Fòrum i el Centre Eiximenis, però van prevaldre altres posicions.

- Deixa'm insistir una mica més, i no és que vulgui burxar, però què és per a tu ser cristiana ?

- Doncs és viure a Jesús de Natzaret com a mestre, com a testimoni que m'ha obert, que m'ha impulsat cap al Regne de Déu; com a mestre meu i com a mestre dels meus mestres directes, d'aquelles persones que han encomanat a la meva existència el desig de Déu, l'amor al Pare, la confiança en la vida, l'estimació per la terra... Jo m'he criat en la tradició cristiana, en ella he rebut la il·lusió per l'Esperit, i no tinc cap desig ni necessitat de renunciar-hi ni d'adoptar-ne cap altra. Miro de treure de la meva tradició tot el que puc per fer el meu camí, i el mateix intento fer amb el que m'arriba d'altres tradicions, en un món on les cultures ja no viuen aïllades. El que no faig és considerar que la meva tradició sigui superior, o més rica, o més veritable, que les altres. Totes són camins cap a la mateixa "realitat altra". Des del diàleg i el respecte entre les tradicions, podrem evitar conflictes i avançar en la fraternitat i l'obertura a Déu.

 

- Et sembla que Catalunya és avui un país religiós?

- Poquet, molt poquet. Es mantenen algunes inèrcies institucionals, populars i ideològiques, però hi ha poca empenta creativa en aquest camp. És un moment d'una certa confusió d'idees, i de força mandra per clarificar-les. L'herència s'està esgotant, però costa fer l'esforç de tornar a acumular riquesa espiritual.

- Calma, em sembla que cal que t'expliquis més. Has apuntat coses, però no gaire clares. Què vol dir això de la inèrcia i l'herència ?

- Doncs que em sembla que estem mantenint un llenguatge religiós, o sigui paraules, gestos, conceptes, generat amb il·lusió fa vint anys, amb l'empenta del Concili, de la teologia de l'alliberament, del Catecisme holandès, etc. Hem anat utilitzant aquest llenguatge, hem viscut de renda d'aquest capital, però sense afegir-hi gran cosa més, sense empenta creativa. I ara ens trobem cada cop més amb que aquest llenguatge és insuficient per interpel·lar religiosament els nostres cors i la nostra societat; un altre cop, el món ha canviat més de pressa que nosaltres. El resultat és un esllanguiment de la dinàmica religiosa a casa nostra.

- I què vols dir amb aquesta distinció d'inèrcies institucionals, populars i ideològiques?

- Vull dir que les institucions han preferit mantenir-se que adaptar-se i transformar-se, i em refereixo bàsicament a l'Església. A nivell popular em sembla que es manté una certa referència cristiana - Montserrat continua essent Montserrat per a molta gent - però sense gaire passió, amb arrels poc profundes, gairebé amb més caràcter de costum, de bonica tradició, que de quelcom personalment interpel·lador. A nivell ideològic vull dir que es segueix fent referència a valors cristians - per exemple, des de gairebé tots els partits polítics - però més per comoditat que altra cosa; perquè costa remoure el debat ideològic, revisar esquemes, pensar altre cop el món, i és més còmode anar esmentant el que ja hi ha, encara que sigui mecànicament.

- Una mica dur, això, i potser massa generalitzat. Tan creus que ha canviat, el país, per necessitar remoure tantes coses?

Sí. Tenim un país demogràficament renovat per les immigracions dels seixanta, amb força sectors de població a mig integrar, i falta un projecte motivador per dur aquest procés a bon port; no n'hi ha prou amb el benestar econòmic, les crides a la integració i l'anar aprenent la llengua per la televisió. I de projectes, d'idees motivadores n'hi ha poques en aquests sectors populars, sectors culturalment prims, sense tradicions i sense ideologia rica i vertebrada, amb alguns valors intuïtius o heretats però poc cohesionats. Però de projectes tampoc n'hi ha entre els sectors intel·lectuals, ni entre els sectors benestants. I el món segueix canviant, i cada cop està més a les nostres mans el fer-lo malbé o el respectar-lo i tirar-lo endavant, i cada cop depèn més de nosaltres que la societat funcioni bé i que la natura no es degradi. Al temps dels romans, o fa cent anys, el poder de destrucció era força limitat; ara és sorprenentment potent.... Si no anem amb compte, si no pensem i ens organitzem, ho podem enviar tot en orris sense voler, sense adonar-nos-en. La capacitat comporta responsabilitat i això ens costa d'assumir. El lliure joc de les forces espontànies pot ser actualment devastador. Cal serietat, cal cooperació, cal esforç conjunt per dur la nau a bon port. Cal pensar, cal debatre, cal revisar esquemes i idees, i fer-ho anant més enllà dels petits interessos de bàndol per tenir cotes de poder, que sembla ser un dels pocs motors que actualment funcionen...

- No és una mica apocalíptic, tot això?

- Què vols que et digui. Jo no ho visc dramàticament; el món sempre és encantador, i la vida troba maneres de sortir-se'n. Però les lliçons del passat semblen indicar que si no es vigila es pot generar molt de sofriment humà, més encara de l'habitual i soterrat - el del Tercer i Quart Mons -. Ara fa mig segle que a casa nostra no hi ha guerra, però cal vetllar i treballar per tal que això es mantingui, i que el país tingui cohesió i consistència interna, i que puguem resoldre la pressió demogràfica del sud i de l'est, i que puguem assumir la innovació tecnològica i la competitivitat econòmica sense que això esdevingui una preocupació obsessiva i angoixant que justifiqui l'oblit de les dimensions més amables i humanes de la vida...

- I tot això té relació amb la religió, des del teu punt de vista?

- Em sembla que sí. La nostra tradició és del que en dèiem "autonomia de lo temporal", i és prou cert; no es tracta de tornar a estructuracions religioses de la societat. Però si les persones no viuen la vida des d'una certa fondària, de la qual en brollen la responsabilitat i la solidaritat, podem trobar-nos sense nord, sotmesos a forces incontrolades que, com deia, avui poden ser molt destructores. L'actitud de recerca religiosa, de procés religiós, d'aventura espiritual, genera una actitud humana conscient, oberta, madura, que avui és necessària per bastir un món amb garanties de viabilitat. Segurament també es pot arribar a aquesta consciència, obertura i maduresa sense passar pel camí religiós; però el camí religiós hi porta."