Ixtlan XVI. L'anell de poder

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

El capítol XVI del “Viaje a Ixtlán” és un dels més esotèrics i més filosòfics del llibre. Les “línies del món” que es mostren en “sentir-lo” s’associen d’alguna manera amb la llum, de manera que la llum del sol esdevé ajuda pel “no-fer” (p. 278). Es desplega un conjunt de nocions associades a aquest àmbit: les fibres de llum, la xarxa de llum (p. 279), els punts de llum (p. 280).

La reflexió sobre el “no-fer” es va trenant amb la reflexió sobre el poder, que com hem vist és requisit per poder accedir al “no-fer”. I s’afegeix a la llarga llista de nocions associades al poder la dels “centres de poder” i la dels “objectes de poder” (p. 280). Aquests objectes associats al poder esdevenen preciosos, i s’han de custodiar, polir, tenir-ne cura (p. 281). Cadascú pot trobar o fer-se objectes que per a ell queden associats al poder, i és bo tenir-los a prop, com a recordatori i com a materialitzacions del poder que ens poden més fàcilment reconnectar amb ell. Pedres peculiars (els cristalls, per exemple, però també moltes altres menes, inclosos els còdols), fustes (arrels, troncs, escorces), ossos i banyes són força adients per esdevenir-ne. Castaneda farà esment explícit dels “quarsos de poder” (p. 282 a 284). Probablement les litoteràpies i l’àmplia associació de minerals amb elements esotèrics (que podem veure en tantes botiguetes i parades per tot arreu) recullen d’alguna manera nocions i tradicions equivalents a la dels objectes de poder; però un objecte ha d’haver estat impregnat de poder a través de l’acció personal, preferentment la pròpia o la d’algun mestre o persona de poder; no el pot tenir per ell mateix, tot i que hi ha objectes més adients per a aquesta funció i que per això se’ls considera objectes de poder per ells mateixos.

Després d’una referència a la possibilitat de contemplar la posta de sol encara que no es vegi el sol directament (p. 281), ja que la llum reflectida i la peculiaritat del moment són rellevants, trobem l’escena dels quatre aprenents de bruixot (p. 281 a 290), particularment significativa perquè és la primera vegada al llibre en que apareixen altres personatges que no siguin en Don Juan i en Carlos. És com si fins aquest moment en Carlos no disposés encara de prou poder per poder relacionar-se amb altres persones que també fan el camí espiritual, i a partir d’un cert punt, gràcies al treball fet amb Don Juan, sí que hagués accedit ja a un nou estadi que permet compartir amb d’altres, formar part d’alguna manera d’una comunitat.

La sots-escena de les disfresses (p. 286 a 289) serveix per indicar la relativitat de les percepcions: com ja s’ha dit, el món del poder és propi de cadascú, cadascú el viu de la seva manera i el visualitza amb les seves imatges, d¡aquí que cada un dels presents veu diferentment l’escena (p. 288 i 289), com constaten quan miren d’intercanviar informació al respecte. El món del poder no és un àmbit objectiu sinó un àmbit vivencial, compartible però no objectivable.

Una altra precisió significativa: cal fer la distinció entre aliats i forces sense poder (p. 285). Els aliats són forces amb poder, relacionades amb l’àmbit del poder, però no són les úniques forces que hi ha al món: també n’hi ha que no estan associades amb aquest àmbit.

Sovint hem considerat força equivalents els termes “poder” i “esperit”, i no hem tingut escrúpols en utilitzar el terme espiritualitat en el marc d’aquestes notes de lectura. Creiem que Castaneda permet això, ja que ell mateix parla, per exemple, de l’”esperit donador de poder” (p. 284 i 285). Les paraules sempre han de ser eines útils, a utilitzar quan mostren aquesta utilitat i a deixar al marge quan no és així, sigui per manca de significació per a la persona sigui perquè en ella van associades a experiències negatives (com passa força amb gent educada en escoles religioses rígides, per exemple).

És enigmàtica la imatge que quan els joves copsen el “no-fer”, esdevenen una línia d’estàtues negres, un cercle d’ombres (p. 290 i 294). I és suggerent la imatge que diu que tot el que fem és una simple disfressa (p. 291), com si el “fer” fos una disfressa del “no-fer”.

El joc entre el “fer” i el “no-fer” queda més ben perfilat amb una nova imatge, la dels dos anells de poder: el del “fer” i el del “no-fer” (p. 292 i 293). L’anell del “fer” és una mena de punt de connexió entre nosaltres i el “fer” del món per construir el món (p. 292); és la ja abans formulada visió de la realitat com a construcció, que a més és una construcció compartida (compartim conceptes que ens permeten construir el món, el que d’alguna manera li dóna un caire de convenció: el món com a convenció humana. Haver assolit això és una de les grans fites de la humanitat, un dels seus grans èxits!). Doncs bé, de la mateixa manera, amb l’anell del “no-fer” podem enganxar-nos al “no-fer” i construir un “altre món” (p. 292). Hi haurà, per tant, el poder del “fer” i el poder del “no-fer” (p. 293), simbolitzats per l’anell corresponent.

Ja hem vist que a Castaneda li agrada la reiteració de nocions importants. Ens torna a recordar, doncs, que és el cos qui ha d’aprendre a “no-fer” (p. 293); no és un assumpte de la ment racional... En la mateixa línia, insistirà en la inexplicabilitat del no fer (p. 293); el “no-fer” (i el poder) són inexplicables, indescriptibles, només ens hi podem referir de manera al·lusiva, al·legòrica, metafòrica...

Nota poètico-emocional de final de capítol: la referència al desànim davant de la dificultat del camí del “no-fer” (p. 294). Costa molt tenir un peu a cada món, no deixar els compromisos amb el món quotidià (p. 294). Quan tastem el món del poder i la seva fascinació tenim la temptació de “fugir del món”, de dedicar-nos de ple a l”altre món”. La resposta de don Juan és contundent: encara que ens costi operar alhora en dos móns, som gent d’aquest món, no el podem deixar; el que hem de fer és utilitzar-lo com a terreny de cacera, sabent i acceptant que nosaltres també podem ser utilitzats (p. 295).