Ixtlan XV. No-fer

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

En el marc del desplegament de nocions relacionades amb el poder, apareix aquí la del “llit de poder” pel veritable descans (p. 254 i 255); reposar en un espai vinculat al poder dóna capacitat d’un relaxament més ple, el poder pot alhora vigoritzar i relaxar. I se’ns indica que el lloc de poder fa aflorar emocions fondament enterrades (p. 254). Això en un primer moment pot ser trasbalsador, però després acaba essent alliberador; recordem que una de les pretensions de la dinàmica del poder és arribar a incidir en l’inconscient, restablint harmonies on hi havia esquinçaments.

Trobem llavors una indicació cabdal, vinculada amb aspectes ja abordats en capítols anteriors: cal deixar de banda l’actitud de no parar de buscar explicació racional a tot, ja que està lligat al donar-nos importància suprema (p. 254). En el nostre funcionament quotidià acabem aplicant a la pràctica un principi del que no som prou conscients: considerem que només allò que entenem racionalment té dret a existir, a ser real: la nostra raó és la mesura de totes les coses, el criteri de veritat. Aquest criteri ens dóna importància, ja que som nosaltres els que decidim què existeix i què no, què és important i què no. Cal abandonar aquesta mena d’orgull, de supèrbia, sovint no viscuda com a tal, i operar amb més humilitat, reconeixent-nos pertanyents a un món que no podem controlar, que no només està a les nostres mans.

I si voler explicar-ho tot racionalment és un despropòsit, també tenir remordiments és donar-se una importància injustificada (p. 255). Tan importants som, com per creure que els nostres remordiments tenen alguna mena de rellevància? A qui li importen els teus remordiments? Que potser el cosmos s’hi fixa? Ja s’ha dit en altres capítols: els remordiments són inútils, irrellevants. És cert que, des d’una perspectiva evolutiva, poden tenir un paper significatiu: enfortir l’impacte emocional d’una acció incorrecta per tal que no la tornem a fer. Però el pas següent, que és el ser esclaus dels remordiments, o bé utilitzar-los masoquísticament amb una certa delectança, pertanyen ja a aquest estadi d’inutilitat i improcedència dels remordiments, i la major part de les vegades no ens quedem en el primer moment útil sinó que passem a aquest segon moment improcedent.

La reflexió que segueix és enginyosa i provocativa. Ens sembla que ser desgraciat és espontani, que va sol, que no demana cap esforç, i en canvi ser feliç és quelcom que exigeix una feinada. Castaneda parla del benestar com a reeiximent fruit d’una recerca deliberada, certament, però subratlla que és equivalent l’esforç per ser desgraciat que l’esforç per ser complet i fort (p. 256). Val la pena, doncs, conduir bé les nostres energies, aplicar-les en la bona direcció, perquè gastarem les mateixes tant si anem en una direcció com en l’altra. Aquesta és una nota motivadora, optimista, estimulant: ens costarà el mateix ser com cal que ser un desastre. No tenim l’excusa de dir que fer les coses bé costa i fer-les malament no, la inversió d’energies és equivalent. Sovint és considera que algú ha caigut en mans de la droga, per exemple, per manca d’energies per evitar-ho; Castaneda ens indica la incorrecció d’aquesta consideració. Les causes seran les que siguin, però no que sigui el “camí fàcil”.

La natura és central en la proposat castanediana, i és lògic que s’hi subratlli la importància de l’observació de determinats fenòmens naturals (geològics, del sol, de la lluna, dels núvols, del vent...) (p. 256, 259, 260 i en general a tota la seva obra). Hem de ser capaços de recuperar la capacitat d’atenció als fenòmens naturals. Aquí la ciutat esdevé un obstacle, una dificultat –no insuperable si sabem estar prou atents- a l’hora de poder contemplar un núvol de tempesta, una posta de sol, un arc de Sant Martí, unes fulles mogudes pel vent.

Una altra escena, lligada al món del poder: la de la roba amb poder (p. 258 i 259). És important tot allò que té la capacitat de desencadenar percepcions impactants.

I entrem més a fons en la noció del “no-fer” (p. 261 i 262). El “fer” vindria a ser la construcció del món projectant els nostres conceptes. Des del “fer”, la “realitat” esdevé una construcció humana. El “no-fer” passaria per aturar aquesta construcció, per deixar de projectar els nostres conceptes. En aconseguir-ho, el món s’ensorra, cosa que no és fàcil d’entomar, com es pot imaginar. Però és un pas necessari en el camí del progrés espiritual. Això Castaneda ho designa amb el magnífic nom de “parar el món”. La distinció entre “fer” i “no-fer” és paral·lela a la que hi ha entre “mirar” i “veure” (p. 262): “mirar” és un gest actiu, de projecció de nosaltres cap al que ens envolta; “veure” és més passiu, contemplatiu, és més aviat el món el que ve a nosaltres. “Parar el món” és, doncs, fruit de l’aturar el “fer”, la construcció (p. 263). Ja varem indicar que a la tradició buddhista hi trobem la coneguda i potent expressió “constructor, t’he vist!”; hi ha un moment en que prens consciència de que tu ets qui construeix el món, que dins teu hi ha aquest constructor, i llavors del que es tracta és de silenciar al constructor.

“No-fer” és eliminar els límits introduïts per les construccions conceptuals. I Castaneda ens proposa algunes imatges i exercicis que van en aquesta direcció: ajuntar les pedres (p. 264), fixar-se en les ombres (p. 264 i 265), l’enterrament de la pedra impregnada d’un mateix com a pràctica del “no-fer” (p. 265); pràctiques que trenquen la quotidianitat, que escandalitzen la raonabilitat, el “fer”.

Pel “no-fer” no és rellevant la distinció “veritable-fals”, la qual pertany al món del “fer” (p. 265). Per això el “no fer” queda vinculat de vegades a actes absurds, sense sentit des de l’òptica racional, la del “fer”. I se’ns dirà que un guerrer actua amb les coses falses per “no-fer” (p. 265 i 266). Això genera una reacció racionalista espontània contra la incoherència (p. 266).

El concepte queda d’alguna manera precisat per la noció del “gest de no-fer”, un gest que es pot utilitzar, oh paradoxa, per treure coses del cos (malalties, sentiments no desitjats...), coses que la raó, el “fer” és incapaç de foragitar. Però cal poder personal per a fer l’exercici sense risc (p. 267), no és cosa que estigui a l’abast del primer que arriba (aquí hi hauria una connexió amb el món dels sanadors, dels “curanderos” i altres persones equivalents; han de ser gent amb poder per a ser capaços de guarir; continuem aquí dins del món de l’irracional, tan difícil d’acceptar des de l’òptica habitual, i més quan el poder no actua amb la sistematicitat de la ciència, essent molt més incontrolable, imprevisible, erràtic. Si això és suficient com per ignorar-lo o menysprear-lo seria objecte d’una bona discussió. Algú pensarà que és l’excusa perfecta: quan no funciona dius que és fruit d’aquest caràcter erràtic i ja el tens justificat, però aquí l’important no és quan no funciona, sinó quan funciona).

Apareix llavors, relacionat amb l’àmbit del “no-fer”, un dels conceptes més críptics de la construcció castanediana: les “línies del món”, que es poden “sentir” perquè “el món és un sentir”: al “no-fer” sentim el món, a través de les seves línies (p. 268). El món castanedià no és un “conèixer” cerebral, és un “sentir” cordial, un experimentar el món en primera instància des del sentiment, des de l’emocionalitat, des de la percepció directa, no mediatitzada per les consideracions conceptuals. Les línies serien doncs aquestes connexions de la nostra emocionalitat amb l’entorn.

Resum i subratllat: la gran trilogia de “no-fer”/”parar el món”/”veure” (p. 269). Tres nocions íntimament vinculades i lligades a la preeminència del cos sobre la comprensió intel·lectual (p. 269). I això no és una mera consideració teòrica: el “no-fer és font de bona forma física (p. 270). No estem parlant d’idees intranscendents, sinó de nocions amb incidència pràctica.

I en aquesta línia, es veurà a les ombres com a portes del “no-fer”; la projecció fosca, però relacionada amb l’objecte, ens ajuda a considerar-lo des d’aquesta òptica alternativa. Podríem potser dir que el “no-fer” dona accés a la dinàmica interna de les coses, a les línies del món, als sentiments (p. 271). I evidentment no hi ha manera de descriure el món del “no-fer”, ja que tota descripció es fa des de la racionalitat; el mateix parlar d’”ombres” o “sentiments” són intents, al·lusions, pobres provatures de mirar d’indicar amb paraules un territori inefable (p.272).

Evidentment, el món del “no-fer” és perillós: hi ha el risc d’extraviar-se en el món del “no-fer” (que no deixa de ser una mena d’”altre món”) (p.273). I hi ha també el risc de convertir-lo, lliurant-s’hi, en un altre “fer” molt llaminer! (p. 273 i 274).

D’alguna manera hi ha una relació entre “no-fer” i “somniar” (p. 275), una connexió que passa potser pels nivells de l’inconscient. Però, com ja hem dit, aquest és un terreny on fàcilment ens sentim navegant per la incomprensió: potser copsem que alguna cosa de consistent hi intuïm, però se’ns escapa...

Una consideració útil per anar afinant la noció de “no-fer”: actuar sense creure és “no-fer” (p. 275). Fer determinades coses sense un perquè al darrera que ens expliqui o justifiqui perquè les fem, sense un resultat a assolir, sense una convicció a implementar, i tot i així fer-les, actuar, és entrar al territori del “no-fer”.

I evocant les ressonàncies poètiques freqüents al final dels capítols, Castaneda ens dirà que accedir al “no-fer” no és una qüestió de confiança, sinó que és una “lluita de guerrer” (p. 275). Cal lluitar amb un mateix, amb la pròpia raó, per a poder fer aquest pas, per practicar l’absurd. I aquesta lluita és difícil, i no la podem fer sols. Ens hi poden ajudar “adversaris” i “aliats” (p. 275). Dos nous conceptes de final de capítol que seran desenvolupats més endavant.

Encara en el dring poètic ens recordarà que el propi cos ha de descobrir el poder i el sentir del “no-fer” (p. 276). No és qüestió d’entendre-ho amb la raó, és qüestió de percebre-ho, de notar-ho amb el cos, amb les eines de percepció extraracional.

I quatre notes finals: primera, que el menyspreu és un obstacle per accedir als “misteris del món” (p. 276); segona, que creure’s “incapaç” o “un desastre” és un manera de “fer” (p. 276) (una de les que utilitzem més sovint per eludir el repte del camí: “això no va per mi”, “no estic fet per a aquestes coses”, “és massa complicat”, “pobre de mi no estic a l’alçada”, “soc massa poca cosa i no me’n sortiré”... quina flaira d’excuses de mal pagador!); tercera, que la contraposició entre dos “fer” és una tècnica per veure la seva irrealitat (p. 277); i quarta que cal arribar a l’“ésser que va a morir” (p. 277), que cal connectar sensiblement amb la nostra condició mortal, assumir-la a fons, no fer veure i viure com si fóssim immortals, una nota emocional i poètica lligada a la visió serena, desolada i imponent de la mort que Castaneda es plau a evocar en moments crepusculars com els finals de capítol.