Ixtlan XVII. Un adversari que val la pena

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Arribem ara al més fosc dels capítols del “Viaje a Ixtlán”, amb l’aparició del personatge de la Catalina. Castaneda ha introduït ja la noció d'aliat  intuïtivament més senzilla d'assumir  però ara presenta aquí una de les variants més paradoxals de l’aliat, l’anomenat “adversari”. Algú que ens ajuda a progressar en el camí del poder però que ho fa enfrontant-se a nosaltres. L’adversari interfereix el nostre itinerari, i fa por (p. 297). Això queda expemplaritzat a través de la funció de teatre, l’escena de la Catalina, i es mostra com una tècnica radical i cruel per portar-nos al límit (p. 297 i 298). També podem dir, per tant, que l’adversari és algú que ens porta al límit per abocar-nos al “no-fer”; com diu el text, “el arte de un maestro es llevarnos hasta el borde” (p.298).

I Castaneda segueix donant tombs a la tensió entre racionalitat i irracionalitat, que ell formula en termes de la confrontació entre racionalitat i bruixeria. Castaneda vol que ens quedi clar que la racionalitat és una experiència limitada del món, sense capacitat d'accedir a aquest “misteriós món desconegut” (p. 298 i 299) al que es pot accedir a través del poder.

Per reblar el clau passa llavors a l’escena de la primera trobada amb la Catalina, “l’adversari que val la pena”, algú que et fa estar atent, alerta, algú perillós i seductor, algú ambivalent que interfereix en la cacera de poder (p. 299 i 300). Ens podem preguntar fins a quin punt l’adversari és la personificació dels nostres propis obstacles per fer camí. L’atac de l’adversari (p. 303 i 304) obliga a abandonar la cacera (desfer les trampes i escampar-les) (p. 303).

És curiosa la imatge de colpejar la terra com un conill (p. 301), primer moviment de la dansa del guerrer (p. 313). Pacientment, les diferents facetes del poliedre del poder van essent presentades.

Apareix llavors l’estranya escena de la festa a la botiga (p. 304 a 308). És la primera escena “en societat” del text, tal com abans hi havia hagut la primera escena de contacte amb altres cercadors del poder. Pel que hi succeeix, més aviat sembla indicar que en Carlos encara no pot moure’s entre la gent, encara no ha acumulat prou poder com per fer-ho. O potser escenifica el sucumbir al relaxar-se, a la diversió; Carlos és encara massa feble, no ha madurat prou, no ha crescut prou. Quina és la relació de l’escena amb l’adversari? Potser precisament que com que en Carlos no avança prou en el camí, cal recórrer a mitjans especials, en aquest cas l’adversari, per tal d'accelerar el procés.

En conseqüència, ens trobem amb un nou atac de l’adversari (p. 309), el qual és considerat part de la lluita entre bruixots (per la seva voluntat de fer camí i els passos seguits, en Carlos ja és considerat com a bruixot, ni que sigui amb moltes febleses). I això dóna peu a una nova “explosió” de recomanacions per al camí.

Davant de l’adversari cal plantar-se, no fugir. L’adversari és un estímul per posar en pràctica tot el que s’ha après (p. 310 i 315) (una nova definició d'adversari  potser encara més exacta). Davant de l’adversari no queda cap més recurs que actuar amb estratègia (p. 311 i 312). Cal pensar i calcular, no es pot improvisar ni fer les coses de qualsevol manera. “Perdre el temps”. “passar el temps”, afebleix (p. 311). Tot temps ha de ser aprofitat per “fer camí”, per acumular poder (tenim massa poc temps per la immensa tasca que se'ns proposa: no hi ha temps per perdre!). Per tant, tot el que es fa ha de tenir un propòsit, ha d'estar vinculat al camí (p. 312 i 313); no hi ha espai per a les “distraccions”, els “divertiments”, que ens aparten de la tasca (com la seva etimologia indica). Haurem d'assolir doncs el “fer” de l’estratègia, on no hi ha victòries ni derrotes, només accions (p. 312); en el camí les nocions d'èxit o fracàs no són adients, cal continuar l’acció independentment del resultat (ens ressona aquí l’acció sense recompensa de la Bhagavad Gita hindú).

I algunes boniques reflexions de final de capítol. Com la de “no estar a mercè de la gent” (a no ser que un ho busqui deliberadament) (p. 312). Ja l’havíem parlat en els capítols inicials, el guerrer no actua en funció de les pretensions o expectatives dels altres, sinó en funció del camí. O no es va a la festa, o bé s’hi va amb un propòsit específic (p. 313)

Que bonica i encertada que és l’expressió “la rara sobrietat” (p. 313) per descriure el tarannà del guerrer de poder!

Una interessant al·lusió a la naturalesa de la Catalina, que seria real i no real alhora (p. 313). Això sembla enfortir l’interpretació subjectiva: són les nostres pors el que tenim com a “adversaris”, la Catalina és “interior”, la portem a dins. I aquestes pors ens poden també ser útils, ens poden ajudar a avançar en el camí si les sabem tractar com a “adversaris”.

I una preciosa reflexió final: reconèixer l’adversari és una font de compromís (p. 315). Reconèixer el problema és el primer pas per poder-lo superar; tractar-lo com a adversari et compromet a superar-lo.