Charlotte Gouffier

Chateau d'Oiron

Imagineu-vos una bonica noieta de 18 anys, d'una família molt ben relacionada i influent, tot i que amb una economia no prou a l'alçada. El pare havia mort quan la noieta tenia sis anys.Té un germà gran, un home important, implicat amb l'exèrcit i que passa la major part del temps lluny de casa; i té dues germanes més grans que s'han fet monges.

El germà esdevé amic d'un personatge peculiar, molt intel·ligent, orgullós i força neuròtic, malaltís, amb una personalitat extremada, passional, i molt religiós. Tan forta era l'amistat entre els dos homes que l'amic tenia fins i tot una cambra per a ell a casa de la família dels germans esmentats. Tot i ser deu anys més gran que ella, l'amic del germà s'enamora de la noieta, i coneix així els sofriments i les esperances de l'enamorat. Però l'amic no és de bona família com la noia, i la perspectiva matrimonial no és possible; i probablement ella tampoc no estava gaire per la labor, jove mimada i capriciosa com era, tot i que potser no defugia un cert flirteig per explorar els seus atractius de joveneta. L'amic del germà s'acaba desenganyant, tot i que es difícil saber com el va afectar aquest disgust (per cert, l'amic tenia tanta influència en el germà de la noieta que fins i tot va aconseguir que deixés córrer un matrimoni que li era econòmicament molt avantatjós, en base a les posicions religioses i morals que compartien...).

Als 23 anys ella, que frueix de l'alegre vida de l'alta societat, és demanada en matrimoni per un noi de molt bona família. Però les idees que l'amic del germà havia anat escampant per casa seva havien penetrat en certa mesura també en ella. L'amic del germà no l'havia commogut amb el seu amor, però les seves reserves a l'amor humà des d'una perspectiva d'una vida de santedat havien entrat d'alguna manera en el seu esperit. El cas és que a ella la vida social li començava a semblar una mica buida, fins i tot desagradable. I en comptes d'acceptar la proposta matrimonial rebuda, es va fer monja. I l'amic del germà li feia de conseller espiritual, donant-li suport en la seva opció per la vida religiosa, tot i que probablement amb un excés de rigor i severitat i sense prou maduresa personal per fer-ho adientment. Potser la dedicació de l'amic a tenir cura de l'ànima d'ella era un derivat d'aquell antic enamorament, tot i que segurament cap dels dos se'n donava compte.  S'establí entre ells una mena de santa intimitat. I és possible que en el fons les motivacions de l'amic no fossin tan transparents: inconscientment podia pensar que, ja que la noia no havia pogut ser per ell, que no fos de cap altre home.

La família no estava gaire conforme amb que la noia es fes monja, i la van fer tornar a casa; poc després, però, ella es va escapar i va tornar al convent. Va fer els seus primers vots, però la seva mare se la va tornar a endur cap a casa. Allà feia una vida de santedat, i continuava rebent el suport espiritual de l'amic del germà. Però pocs anys després, aquest amic del germà va morir, i la pietat de la noia es va anar refredant. En veure-ho, una de les seves germanes monges li va preparar una entrevista amb el seu antic pretendent, que ja feia set anys que l'estimava. Ella va acceptar les seves visites, però el seu germà i la germana de l'amic ja mort la van pressionar per deixar aquella relació, que no s'acordava, segons ells, amb el seu itinerari espiritual ni amb la memòria del difunt, i ella així ho feu.

Poc després, la germana de l'amic mort va marxar de la ciutat on vivien, i la noieta, que ja tenia 32 anys, alliberada d'aquella influència, va anar tornant a emprendre l'antiga "vida social". I la "societat" va decidir que calia casar-la. A l'antic pretendent no el van ni considerar, i la van casar amb un altre home de bona posició i de bon físic però vulgar, xerraire, bevedor, poc intel·ligent i insensible. Ella va veure aviat l'error d'aquell matrimoni, i es posà a fer penitència, però va ser la vida qui li va fer pagar l'error amb escreix: el seu primer fill va morir al nàixer, el segon va nàixer esguerrat, el tercer era un nan i va morir als 19 anys i el quart va ser un home trist que va morir sense descendència. Probablement el marit li havia encomanat una malaltia venèria, donada la seva desordenada vida sexual. I a més ella tenia una altra malaltia que la va obligar a ser operada amb dolor diverses vegades. Sembla ser que ella assumia les seves desgràcies com a part de la seva penitència.

Tot això va passar a Paris el segle XVII, durant la primera part del regnat de Lluís XIV. La noia es deia Charlotte Gouffier. Va néixer el 15 d'abril de 1633, i va morir el 13 de febrer de 1683. El seu germà era el duc de Roannez. El seu pretendent refusat era el marquès d'Alluye. El seu marit era el duc de la Feuillade. El convent on va entrar, Port-Royal. Les posicions religioses compartides, les jansenistes. L'amic del seu germà era Blaise Pascal (1623-1662).

(aquest perfil biogràfic, molt hipotètic però plausible i colpidor, el proposa Morris Bishop a la seva biografia de Pascal, publicada l'any 1937.

Per què m'interessa l'itinerari vital d'aquesta noieta de casa bona? Perquè em fa pensar en la fragilitat dels humans, en com se'ns emporta el vent, en com les circumstàncies orienten les nostres vides a desgrat nostre... Ella no controla, pobreta; és fràgil, indecisa, influenciable, i està envoltada per uns poders enormes davant dels quals no pot res: el geni de Pascal, la cort de Lluís XIV, la potència de Port-Royal... i ella va sent arrossegada per aquests vents, i va patint i patint, no sabent ben bé on és, ni perquè li passa tot allò...)

Lluís XIV