Ixtlan XIII. La dansa de poder davant la mort

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Nou concepte relacionat amb el “poder”: les “marxes de poder”, cada cop més lluny i més potents (p. 200). Caminades fetes d’una determinada manera (per exemple, amb les mans lliures) i relacionades amb el poder. Fetes en llocs particulars, i que han d’anar sovint precedides per llargues estones en vehicle per arribar-hi: no qualsevol lloc serveix per a una marxa de poder, i aquest temps previ (de vegades de moltes hores) amb vehicle pot ser ja un espai de desconnexió entre el món quotidià i el del poder, un espai buit preparatori per la marxa de poder. Don Juan sempre porta a en Carlos a llocs molt determinats, molt triats, en funció de com està en Carlos i el que necessita.

És el poder una mera sensació subjectiva? Aquest és un punt de debat inacabable. Tot passa dins nostre o hi ha coses que passen fora? En Castaneda parla d’un element que quedaria potser entre un i altre extrem: la manifestació d’un senyal extern de poder (p. 200 i 203 a 214). Quelcom que copsem a fora i que té relació amb el nostre procés d’aproximació al poder. Que segueix essent relatiu a nosaltres, i per tant amb una component subjectiva, però que s’expressa com a extern, com a presència en l’entorn més que com a sensació interior.

El que sí que queda ben clar amb tot el que té que veure amb el poder és la necessitat de plena concentració (p. 201 i 202, 209). No hi ha relació amb el poder des de la distracció o la superficialitat. L’atenció plena és requisit imprescindible, hem d’estar atents i centrats, prou equilibrats interiorment com per poder posar el poder en el punt focal de la nostra atenció. Els afers del poder són incompatibles amb altres activitats: quan ens hi dediquem, ens hi dediquem de ple i amb exclusiva.

El poder és delicat i arriscat, i per tant s’ha de manegar amb cautela i perfecció (p. 201 i 208). La concentració ens ajudarà a fer-ho bé, però ens caldrà també l’experiència acumulada, l’habilitat adquirida, a l’hora d’entrar-hi en relació. N’hem de saber, hem de fer-ho bé, no es pot fer de qualsevol manera, barroerament, de manera dispersa o amb la ment confusa. Cal anar pas a pas, a poc a poc, amb prudència, i fent la feina ben feta, amb rigor i exigència.

I el lloc de poder esdevé una font de benestar (p. 209 i 210). Tot i el risc, quan les coses es fan bé el lloc de poder i la relació amb el poder es converteixen en aportacions enormement positives a la nostra condició física i mental, i ens proporcionen goig davant de la vida i admiració davant del món. D’alguna manera, quan en fas l’experiència t’hi vols quedar, com els passava als tres deixebles de Jesús que el van acompanyar al mont Tabor i van contemplar-ne la transfiguració (manifestació del poder, com també ho és la Pentecosta amb el vent i les llànties de foc posant-se sobre el cap dels deixebles, magnífiques imatges del poder;  però l’experiència del poder és puntual, no pot ser perllongada indefinidament, i cal tornar al món quotidià, cal baixar del Tabor, cal sortir de la cambra pentecostal i continuar el camí.

En consonància amb el caràcter específic, particular a cada individu de les manifestacions del poder, és lògica la indicació que cada cercador acaba tenint o trobant el seu lloc personal de poder (p. 211 a 213), aquell que a tu et resulta més significatiu i operatiu, si més no en un moment determinat. D’aquest lloc personal de poder en tens especial cura, i ell té cura de tu (p. 211 i 212). En una altra imatge bonica i suggerent, esdevé un lloc per emmagatzemar el poder (p. 213 i 216). Allà on és com si tu li acumulessis i que quan hi vas aquest poder acumulat està més fàcilment a la teva disposició, com si hi hagués quedat emmagatzemat (són imatges que tradueixen una experiència simbòlica operativa).

Forma part de l’itinerari de transformació personal l’acceptació del sense-sentit (p. 213). Així com havíem d’aprendre a veure els altres com a no malèvols, ens caldrà entomar que hi ha coses sense lògica ni perquè, absurdes o revoltants, que passen sense cap mena de raó o propòsit, que simplement s’esdevenen i cal assumir-les. Els accidents, les malalties, les catàstrofes naturals -però també determinats cops de sort- passen perquè passen, sense que en puguem culpar ningú –ni que ho puguem agrair a ningú-, i això, que sovint és molt revoltant, cal viure-ho amb tot el seu dolor o la seva joia però sense revolta, sense “pataleta”, sense enfadar-nos amb el cel, amb Déu, amb el món o amb qui sigui, perquè aquests esdeveniments sense sentit ni propòsit formen part de la condició còsmica, i tot i que de vegades fan molt de mal, comporten immenses destruccions, no són fruit de cap voluntat malèvola, de cap diable ni de cap Déu injust. Són, i prou. I el poder ajuda a arribar a aquesta capacitat d’acceptació, que no és resignada i fatalista, però que no és revoltada estèrilment. Un meteorit podria xocar amb la Terra i destruir tot el que hi ha, i aquest esdeveniment formaria part del sense-sentit a acceptar.

El poder és tan subtil i fonedís, tan diferent de la nostra experiència quotidiana, que cal molt de temps per a aplegar prou poder com per fins i tot parlar d’ell (p. 214). Aquest és un gran obstacle per la nostra racionalitat occidental, on el primer pas és concebre les coses clarament i des d’aquí poder-ne ja parlar. El poder pertany a un altre ordre, i se n’ha de parlar poc, molt temptativament, amb molt de respecte, amb plena consciència de la insuficiència del llenguatge per parlar-ne, sempre des de la relativitat i la provisionalitat i sempre mirant de lligar-lo a la nostra experiència viscuda, no a un aparell conceptual que es sosté per ell mateix. Probablement en aquesta guia de lectura estem infringint aquesta norma, parlant-ne amb una objectivitat que no es correspon al seu caràcter al·lusiu i evanescent (com si sabéssim amb prou precisió de què va la cosa, quan això no és possible, i l’únic que poder fer amb el llenguatge és donar-hi tombs per mirar de desbrossar o facilitar el camí personal, únic fenomen vàlid). Aquest és també un problema molt freqüent en el si de les institucions religioses, inclosa evidentment l’Església Catòlica amb els seus teòlegs i jerarquies, que de vegades parlen de l’Esperit (Sant) amb una naturalitat, tranquil·litat, familiaritat i frescor sorprenents...

El lloc personal de poder abans esmentat pot acabar esdevenint el lloc més important de la pròpia vida i el lloc idoni on morir (p. 216). Per a nosaltres, acostumats a morir a casa o a l’hospital, això pot ser xocant, però si hi pensem una mica veurem la notable força i idoneïtat de la reflexió castanediana: hauríem de poder morir en el nostre lloc de poder, en plena natura, sota el cel, en plena comunió amb l’espai en el que estem arrelats, en ple contacte amb la terra de la que sorgim, de la que formem part i a la que retornem. Pot ser impossible en el nostre entorn civilitzat, però no per això s’esvaeix la força de la imatge. I com a mínim seria bo que, siguem on siguem, a l’hora de morir, si el nostre estat de consciència ens ho permet, evoquéssim mentalment el  nostre lloc personal de poder (voléssim a ell, dirà Castaneda en una imatge molt precisa)  i moríssim amb ell als ulls, a la ment, moríssim en ell.

I seguint aquest fil de la mort, Castaneda ens proposa conceptes i imatges que hi fan referència: la postura de poder i la darrera dansa davant la mort. Hi ha un gest que ens esdevindrà el més propi en la nostra relació amb el poder, i d’aquest gest n’hauriem de fer dansa ritual en el moment de morir, per acomiadar-nos del món i encarar la mort. Es tractarà d’un moviment fet sota la influència del propi poder personal (p. 216 a 218), perquè la invocació al poder és especialment rellevant i oportuna en el nostre darrer moment, sigui el de la mort física, sigui el de la pèrdua de la consciència, que és la veritable mort. Cal esperar que el poder ens ajudi a veure la proximitat d’aquest moment i ens doni la mica de temps necessari per fer servir aquesta imatge de la darrera dansa de poder.

Per això, com hem indicat, és ben pertinent la imatge del vol al lloc propi de poder en el moment de la mort per a ballar davant d’ella (p. 216). Una magnífica imatge mítica, molt ben evocada per Castaneda.

Com passa sovint, Castaneda aprofita la proximitat al final del capítol per introduir nous conceptes que desenvoluparà més endavant, en aquest cas la noció de l’”adversari” i la de les “lluites de poder” (p. 217). Evoca altre cop la impecabilitat de l’esperit (p. 218) i acaba amb una lírica i magnífica evocació del moment de la mort, fent servir la imatge de la marxa cap a la immensitat del sud (p. 218).