(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol: Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)
Nou concepte
relacionat amb el “poder”: les “marxes
de poder”, cada cop més lluny i més potents (p. 200). Caminades fetes d’una
determinada manera (per exemple, amb les mans lliures) i relacionades amb el
poder. Fetes en llocs particulars, i que han d’anar sovint precedides per
llargues estones en vehicle per arribar-hi: no qualsevol lloc serveix per a una
marxa de poder, i aquest temps previ (de vegades de moltes hores) amb vehicle
pot ser ja un espai de desconnexió entre el món quotidià i el del poder, un
espai buit preparatori per la marxa de poder. Don Juan sempre porta a en Carlos
a llocs molt determinats, molt triats, en funció de com està en Carlos i el que
necessita.
És el poder una
mera sensació subjectiva? Aquest és un punt de debat inacabable. Tot passa dins
nostre o hi ha coses que passen fora? En Castaneda parla d’un element que
quedaria potser entre un i altre extrem: la manifestació d’un senyal extern de
poder (p. 200 i 203 a 214). Quelcom que copsem a fora i que té relació amb el
nostre procés d’aproximació al poder. Que segueix essent relatiu a nosaltres, i
per tant amb una component subjectiva, però que s’expressa com a extern, com a
presència en l’entorn més que com a sensació interior.
El que sí que queda
ben clar amb tot el que té que veure amb el poder és la necessitat de plena concentració (p. 201 i 202, 209). No hi ha
relació amb el poder des de la distracció o la superficialitat. L’atenció plena
és requisit imprescindible, hem d’estar atents i centrats, prou equilibrats interiorment
com per poder posar el poder en el punt focal de la nostra atenció. Els afers
del poder són incompatibles amb altres activitats: quan ens hi dediquem, ens hi
dediquem de ple i amb exclusiva.
El poder és delicat
i arriscat, i per tant s’ha de manegar
amb cautela i perfecció (p. 201 i 208). La concentració ens ajudarà a
fer-ho bé, però ens caldrà també l’experiència acumulada, l’habilitat adquirida,
a l’hora d’entrar-hi en relació. N’hem de saber, hem de fer-ho bé, no es pot
fer de qualsevol manera, barroerament, de manera dispersa o amb la ment
confusa. Cal anar pas a pas, a poc a poc, amb prudència, i fent la feina ben
feta, amb rigor i exigència.
I el lloc de poder esdevé
una font de benestar (p. 209 i 210).
Tot i el risc, quan les coses es fan bé el lloc de poder i la relació amb el
poder es converteixen en aportacions enormement positives a la nostra condició
física i mental, i ens proporcionen goig davant de la vida i admiració davant
del món. D’alguna manera, quan en fas l’experiència t’hi vols quedar, com els
passava als tres deixebles de Jesús que el van acompanyar al mont Tabor i van
contemplar-ne la transfiguració (manifestació del poder, com també ho és la
Pentecosta amb el vent i les llànties de foc posant-se sobre el cap dels
deixebles, magnífiques imatges del poder; però l’experiència del poder és puntual, no
pot ser perllongada indefinidament, i cal tornar al món quotidià, cal baixar
del Tabor, cal sortir de la cambra pentecostal i continuar el camí.
En consonància amb
el caràcter específic, particular a cada individu de les manifestacions del
poder, és lògica la indicació que cada cercador acaba tenint o trobant el seu lloc personal de poder (p. 211 a 213), aquell
que a tu et resulta més significatiu i operatiu, si més no en un moment
determinat. D’aquest lloc personal de poder en tens especial cura, i ell té
cura de tu (p. 211 i 212). En una altra imatge bonica i suggerent, esdevé un
lloc per emmagatzemar el poder (p. 213 i 216). Allà on és com si tu li
acumulessis i que quan hi vas aquest poder acumulat està més fàcilment a la
teva disposició, com si hi hagués quedat emmagatzemat (són imatges que
tradueixen una experiència simbòlica operativa).
Forma part de l’itinerari
de transformació personal l’acceptació
del sense-sentit (p. 213). Així com havíem d’aprendre a veure els altres
com a no malèvols, ens caldrà entomar que hi ha coses sense lògica ni perquè,
absurdes o revoltants, que passen sense cap mena de raó o propòsit, que
simplement s’esdevenen i cal assumir-les. Els accidents, les malalties, les catàstrofes
naturals -però també determinats cops de sort- passen perquè passen, sense que
en puguem culpar ningú –ni que ho puguem agrair a ningú-, i això, que sovint és
molt revoltant, cal viure-ho amb tot el seu dolor o la seva joia però sense
revolta, sense “pataleta”, sense enfadar-nos amb el cel, amb Déu, amb el món o
amb qui sigui, perquè aquests esdeveniments sense sentit ni propòsit formen
part de la condició còsmica, i tot i que de vegades fan molt de mal, comporten
immenses destruccions, no són fruit de cap voluntat malèvola, de cap diable ni
de cap Déu injust. Són, i prou. I el poder ajuda a arribar a aquesta capacitat
d’acceptació, que no és resignada i fatalista, però que no és revoltada estèrilment.
Un meteorit podria xocar amb la Terra i destruir tot el que hi ha, i aquest
esdeveniment formaria part del sense-sentit a acceptar.
El poder és tan
subtil i fonedís, tan diferent de la nostra experiència quotidiana, que cal molt de temps per a aplegar prou poder
com per fins i tot parlar d’ell (p. 214). Aquest és un gran obstacle per la
nostra racionalitat occidental, on el primer pas és concebre les coses
clarament i des d’aquí poder-ne ja parlar. El poder pertany a un altre ordre, i
se n’ha de parlar poc, molt temptativament, amb molt de respecte, amb plena
consciència de la insuficiència del llenguatge per parlar-ne, sempre des de la
relativitat i la provisionalitat i sempre mirant de lligar-lo a la nostra experiència
viscuda, no a un aparell conceptual que es sosté per ell mateix. Probablement
en aquesta guia de lectura estem infringint aquesta norma, parlant-ne amb una
objectivitat que no es correspon al seu caràcter al·lusiu i evanescent (com si
sabéssim amb prou precisió de què va la cosa, quan això no és possible, i l’únic
que poder fer amb el llenguatge és donar-hi tombs per mirar de desbrossar o
facilitar el camí personal, únic fenomen vàlid). Aquest és també un problema
molt freqüent en el si de les institucions religioses, inclosa evidentment l’Església
Catòlica amb els seus teòlegs i jerarquies, que de vegades parlen de l’Esperit
(Sant) amb una naturalitat, tranquil·litat, familiaritat i frescor sorprenents...
El lloc personal de
poder abans esmentat pot acabar esdevenint el
lloc més important de la pròpia vida i el lloc idoni on morir (p. 216). Per
a nosaltres, acostumats a morir a casa o a l’hospital, això pot ser xocant, però
si hi pensem una mica veurem la notable força i idoneïtat de la reflexió
castanediana: hauríem de poder morir en el nostre lloc de poder, en plena
natura, sota el cel, en plena comunió amb l’espai en el que estem arrelats, en
ple contacte amb la terra de la que sorgim, de la que formem part i a la que
retornem. Pot ser impossible en el nostre entorn civilitzat, però no per això s’esvaeix
la força de la imatge. I com a mínim seria bo que, siguem on siguem, a l’hora
de morir, si el nostre estat de consciència ens ho permet, evoquéssim
mentalment el nostre lloc personal de
poder (voléssim a ell, dirà Castaneda en una imatge molt precisa) i moríssim amb ell als ulls, a la ment, moríssim
en ell.
I seguint aquest
fil de la mort, Castaneda ens proposa conceptes i imatges que hi fan referència:
la postura de poder i la darrera dansa
davant la mort. Hi ha un gest que ens esdevindrà el més propi en la nostra
relació amb el poder, i d’aquest gest n’hauriem de fer dansa ritual en el
moment de morir, per acomiadar-nos del món i encarar la mort. Es tractarà d’un moviment
fet sota la influència del propi poder personal (p. 216 a 218), perquè la
invocació al poder és especialment rellevant i oportuna en el nostre darrer
moment, sigui el de la mort física, sigui el de la pèrdua de la consciència,
que és la veritable mort. Cal esperar que el poder ens ajudi a veure la
proximitat d’aquest moment i ens doni la mica de temps necessari per fer servir
aquesta imatge de la darrera dansa de poder.
Per això, com hem
indicat, és ben pertinent la imatge del vol
al lloc propi de poder en el moment de la mort per a ballar davant d’ella
(p. 216). Una magnífica imatge mítica, molt ben evocada per Castaneda.
Com passa sovint,
Castaneda aprofita la proximitat al final del capítol per introduir nous
conceptes que desenvoluparà més endavant, en aquest cas la noció de l’”adversari”
i la de les “lluites de poder” (p. 217). Evoca altre cop la impecabilitat de l’esperit
(p. 218) i acaba amb una lírica i magnífica evocació del moment de la mort,
fent servir la imatge de la marxa cap a
la immensitat del sud (p. 218).
Molt agraït pel nou capítol de la sèrie.
ResponEliminaEn aquest capítol és gairebé impossible no recordar una mort esevinguda també en un lloc de poder i de la que ja ha fet 5 anys, però que pot ser que segons com evolucioni la nostra història acabi prenent més significació.
http://www.llibertat.cat/2012/08/cinque-aniversari-de-la-mort-de-lluis-m.-xirinacs-18864