(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol: Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)
Castaneda va
desenvolupant la seva noció de “poder”. Ja ho hem comentat, però hi volem
insistir: és interessant que ell faci servir aquest terme, tan habitual en
altres contextos, per designar el que en l’àmbit de les tradicions espirituals
s’ha designat de diverses maneres (energia espiritual, gràcia, alè de l’Esperit
Sant, llum, carisma, etc.) però no amb aquest terme. És cert que això pot
comportar alguns inconvenients i confusions, però també té avantatges, com ara
subratllar la força, la rotunditat d’aquesta dimensió, o “materialitzar-la”,
traient-li el to vaporós, eteri, vague, idealitzat, líric, una mica de conte de
fades, que de vegades adopta. Estem parlant d’una potència real, amb la seva peculiaritat.
No es pot descriure amb precisió, però s’hi pot al·ludir amb imatges
interessants, com ara dir que el poder és una mena de sentiment sobre certes coses. I és molt important una indicació de
Castaneda: el poder té un caràcter
personal, cadascú l’atrapa, el
guarda i el visualitza a la seva manera (p. 174, 175, 192 i 249).
Alhora, ens parla
del poder com a font de vitalitat física
(p. 178, 224 i 225): no es quelcom de l’àmbit estricte de la ment o de
l’esperit, sinó que, en funció del caràcter unitari dels humans (digueu-n’hi “connexió
psicosomàtica”, si voleu) la seva manifestació s’estén al reialme de la
materialitat del nostre cos, té efectes en la nostra condició física.
Trobem aquí la
peculiar lliçó de la boira i la batalla
de poder (p. 179 a 191). Imatges difícils, obertes a moltes
interpretacions, suggerents: la referència a les diferents versions de la
realitat es confronta amb la trobada amb el poder. El poder ens obre un camí
per sortir del desconcert, de la confusió, de la indecisió (el pont dins la
boira, el camí dins del bosc); tot i la multiplicitat d’interpretacions, el
poder ens adreça cap a un món de consistència. I això cadascú ho fa de la seva
manera, i en connexió amb el propi inconscient; el poder és un repte personal,
que cadascú viu diferentment i que, tot i la possibilitat d’ajuda de mestres i
companys, en darrera instància és inevitable abordar a aquest nivell personal, íntim,
en la soledat d’un amb un mateix. Cadascú troba les seves imatges, que poden
ser molt diferents entre uns i altres; fins i tot sotmesos a la mateixa experiència
o repte vital, a una situació crítica o peculiar, cadascú la viu i visualitza
diferentment.
I reapareix el tema
del món com a misteri, com a multiplicitat
inacabable (p. 192, 231). Castaneda empra sovint aquest recurs: introdueix
un concepte, i d’en tant en tant hi
torna, l’evoca o el reelabora, ens el torna a posar al davant, amb una mena d’insistència
pedagògica que s’agraeix.
Ho fa també
reevocant na noció del col·lapse del món
quan s’ha acumulat prou poder (“Constructor, t’he vist!” dirà el buddhisme;
algú ha construït la nostra imatge del món, i cal prendre’n consciència i així
poder depassar aquesta imatge: llavors “el món” s’ensorra). Però aquesta experiència
no és només un fet passiu (“se’ns ensorra el món”) sinó una tècnica utilitzable
controladament, que arriba a esdevenir l’art
d’enderrocar el món per una raó específica i restaurar-lo per continuar vivint
(p. 193 i 194). No és que el món se’ns ensorri i quedi ensorrat (i nosaltres
perduts i desorientats); és que quan ens cal el podem ensorrar (viure l’experiència
espiritual) i després refer-lo, ja que necessitem el món –la nostra imatge del
món, la nostra construcció del món- per a poder sobreviure.
I d’aquí Castaneda
passa a una nova onada emocional, a una nova evocació quasi lírica de la
grandesa i duresa del camí: es necessita
lluitar tota una vida per a poder estar sol en el món del poder (p. 194). Hi
ha un component fonamental de solitud en l’experiència espiritual, i cal molta
maduresa per afrontar-la. No podem refiar del mestre ni dels companys: la
relació amb el poder és inevitablement radicalment personal i viscuda en
soledat, sense suport ni consol. Drets i nus davant del poder, gaudint-lo i
suportant-lo, fent l’enorme esforç que suposa no quedar anorreat per ell o
fugir corrents de la seva presència fascinant i terrible.
Per poder suportar
aquesta experiència és necessari l’aprenentatge de la impassibilitat de
l’esperit, de la ment. Sense aquesta impassibilitat, ens atrapa el neguit, i el
neguit pot fer que un lloc de poder t’absorbeixi, et lligui i et retingui (p.
195). El lloc de poder és perillós, si no se l’afronta en condicions et pot
crear dependències, s’hi ha d’anar molt en compte, no se’l pota abordar de
qualsevol manera, cal estar preparat (d’alguna manera, paradoxalment, cal haver
acumulat prou poder com per abordar adientment un lloc de poder).
I cadascú ha de trobar els seus llocs de
poder per si mateix (p. 195). Això forma part d’aquest caire peculiar, únic,
de l’experiència espiritual de cadascú. No hi ha camins estàndard, fórmules de
validesa universal, tècniques infal·libles: cadascú ha de trobar la seva pròpia
manera de fer en aquest àmbit peculiar que és el del poder espiritual.
I farà falta una ment clara i una capacitat real de “deixar-se
anar” per tractar amb el poder (p. 197). Tornem-ho a dir: el poder no es
pot abordar de qualsevol manera. Com ja ens havia dit anteriorment, Castaneda
ens recorda que lucidesa i abandó seran recursos imprescindibles en aquesta
tasca.
El capítol acaba
amb aquest bonic crit, preciós recurs mnemotècnic, evocadora imatge que ens
acompanya: “Corre, conill!”
(p. 197). Això és el que som, conills corrent per la immensitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada