dijous, 27 d’abril del 2023

Catalunya cristiana



Jaume Serra 1359

Si li dieu a algú "Catalunya serà cristiana o no serà" la reacció, espontània i sincera, és la de fer una gran rialla seguida immediatament pel comentari "Doncs no serà!" Que aquesta sigui l'opinió espontània manifestada per la majoria de la gent no vol dir que sigui una opinió treballada, meditada. No vol dir que la persona s'hagi aturat a pensar què vol dir una Catalunya cristiana, i desgranar les conseqüències d'aquesta reflexió. I en aquesta reflexió cal diferenciar la perspectiva sociològica, la constatació de determinats fets i circumstàncies, de la perspectiva de la filosofia social o política, que posa més l'accent en com haurien de ser les coses, en com voldríem que fossin.

Què pot voler dir que un país és cristià (o musulmà, o jueu, o hindú, o buddhista...)? Crec que vol dir que en el seu si hi ha prou membres actius d'aquesta tradició i amb prou projecció social com per ser un interlocutor vàlid de la dinàmica ideològica i social del país. No vol dir que l'Estat sigui confessional, ni que el seu pensament col·lectiu estigui dominat per una perspectiva religiosa. Vol dir simplement això: que hi ha un diàleg públic real i eficaç amb aquella tradició religiosa.

S'atribueix al Dr. Torras i Bages la frase "Catalunya serà cristiana o no serà", que figura amb grans lletres a la façana del Monestir de Montserrat. Sembla ser que ell no ho va dir exactament així, però que el seu pensament era aquest, com es pot veure en aquest fragment d'un escrit seu adreçat "Als veïns de Vilafranca del Penedès amants de l'ensenyança cristiana": "I els bons ciutadans que amen Catalunya i volen la seva continuació entre els pobles dignes i lliures han de reclamar contra tot projecte de separar Déu de l'educació de la infància i de la joventut, perquè això significaria la desnaturalització del nostre país. Significaria que Catalunya deixaria de ser cristiana, i aleshores tampoc Catalunya no seria catalana, perquè Catalunya l'ha feta el Cristianisme i la seva naturalesa és cristiana."

La frase de la façana montserratina ha esdevingut, doncs, un referent polèmic. Crec que, interpretada com hem indicat (cosa que potser li semblaria insuficient al Dr. Torras i Bages), tindria la seva validesa. Costa d'imaginar una Catalunya que no tingui el cristianisme com a interlocutor, dinamitzador i qüestionador.

I si Catalunya acaba deixant de ser cristiana, serà perquè no hi ha hagut prou cristians o prou significatius com per fer-ho possible. La culpa serà dels cristians, no del país. L'única cosa que el país ha de fer és no negar-se a aquest diàleg, no rebutjar-lo.

Demana això una certa "reevangelització" de Catalunya? Probablement. Aquest diàleg només és possible si un determinat nombre de ciutadans vibra amb el missatge cristià, si el missatge cristià ressona amb intensitat a les seves entranyes. Aquesta ressonància s'ha afeblit molt a Catalunya en els darrers cinquanta anys (per dir alguna xifra). Pel bé de Catalunya seria doncs pertinent, necessari, un revifament del cristianisme a Catalunya. Però aquest revifament només es pot produir a partir d'una profunda renovació del cristianisme.

Què vol dir una renovació del cristianisme? Doncs una profunda revisió de les seves concepcions i de les seves pràctiques. Sobre un rerefons presidit per dues nocions: "lectura simbòlica" i "democràcia". Aquestes dues perspectives són el fonament possible d'aquesta renovació. Cal llegir la tradició des d'una perspectiva simbòlica, desencallant-se de la lectura literal dels textos i renovant la teologia (reflexió sobre la divinitat) a partir d'aquesta perspectiva simbòlica. I cal una concepció democràtica de la comunitat cristiana, vista com una comunitat que s'organitza de baix a dalt, i no al revés.

Des d'aquest fonament es podran llavors revisar els aspectes més concrets, entre els quals sobresurten la litúrgia (els rituals amb els que se celebra i expressa la dinàmica religiosa), la catequesi (com es transmet aquesta dinàmica a les noves generacions), l'organització eclesial (com opera l'estructuració institucional de la comunitat cristiana). En aquest darrer àmbit hi ha alguns aspectes particularment sensibles: l'elecció dels bisbes per part de les comunitats locals (i no per part del Vaticà) en seria un de destacat. Hi ha també la qüestió del sacerdoci femení, les objeccions al qual són difícils de defensar, de manera que cal una plena i paritària incorporació de les dones en les tasques a desenvolupar al servei de la comunitat cristiana, inclosos el sacerdoci i l'episcopat. I hi ha la qüestió del celibat del clergat, que certament hauria de ser una opció lliure i no una obligació.

L'Església catalana hauria doncs de ser capaç de decidir les seves estructures (com ara la seva divisió diocesana), nomenar els seus bisbes, incorporar les dones en peu d'igualtat, admetre el clergat casat, anar més enllà de la contraposició entre laics i preveres, potenciar les comunitats de base, revitalitzar els centres de culte obrint-los a tothom, endinsar-se en els camins del diàleg interreligiós, treballar activament per una societat més justa, combatre la pobresa, etc. Des d'aquesta renovació el cristianisme podria tornar a florir a Catalunya, entrar novament en diàleg amb el conjunt de la societat catalana i donar lloc així a una "Catalunya cristiana" en continuïtat amb la seva tradició.

Tornem a la qüestió de la visió simbòlica de la religió, perquè té moltes implicacions. Aquí estem propugnant societats amb un referent religiós, però davant d'això s'alcen constatacions indefugibles. Per exemple, que molts estats islàmics no són cap exemple de societat oberta i lliure. O que l'estat d'Israel està ple de greus contradiccions. O que, històricament parlant, molts estats cristians van tenir actuacions impresentables (conversions forçades de tribus nòrdiques per part dels francs de Carlemany, opressió de les tribus indígenes americanes per part dels conqueridors europeus, colonització de l'Àfrica amb les missions de caire religiós, etc.). Certament, no és això el que entenem per societats amb un referent religiós. En aquests casos, sovint es tractava i es tracta d'identitats fonamentades en una concepció rígida del fet religiós, molt lligada a una lectura literal dels textos, una concepció insostenible en el context cultural actual. La lectura literal i la lectura simbòlica han coexistit, han estat presents alhora, però així com històricament i sociològicament la literal ha estat habitualment la hegemònica, actualment només la simbòlica pot permetre una presencia del fet religiós en la nostra societat. 

I per què concretament considerem pertinent la referència religiosa de les societats? No seria millor que les societats com a tals ignoressin el fet religiós, i aquest es limités a ser una opció personal, íntima, d'alguns dels seus ciutadans? Aquesta és una qüestió decisiva. Les societats "laiques" que descarten la referència col·lectiva al fet religiós, ¿són el millor model de societat al que podem aspirar? Si nosaltres considerem que no, és perquè creiem que la interpel·lació religiosa a una societat és útil, constructiva, per a aquesta mateixa societat. El diàleg, el debat, entre religió i societat ens sembla socialment positiu. La crítica religiosa de la societat és peculiar, pertinent i imprescindible, perquè no es pot fer des de cap altra instància. Les religions es miren el món d'una determinada manera, i és des d'aquesta manera de mirar-se el món, des d'aquesta perspectiva pròpia, que poden qüestionar les dinàmiques socials d'una manera que ningú més proposarà.

Les religions es miren el món des de la referència a una divinitat que es caracteritza per no identificar-se amb res, per no tolerar la identificació amb res, i des d'aquesta intolerància ser un qüestionador de tota mena d'absolutitzacions a que una societat pugui anar a parar. Si una societat adora els diners, la religió ho qüestionarà. Si és enlluernada per la fama o el luxe, la religió ho qüestionarà. Si fomenta comportaments frívols o disbauxats, la religió ho qüestionarà. Si accepta la hipocresia i la manipulació, la religió ho qüestionarà. Si posa per davant el plaer a curt termini sobre la subsistència del desplegament al que han arribat les formes vitals (animals, plantes), la religió ho qüestionarà. Si la societat mostra indiferència a l'embrutiment o a l'enlletgiment de la natura i de les ciutats, la religió ho qüestionarà. Si les societats són insensibles a la pobresa o al sofriment dels seus ciutadans, la religió ho qüestionarà. Si les societats són injustes, la religió ho qüestionarà. Si les societats limiten els seus afanys a aspectes materials i ignoren les dimensions culturals, artístiques, espirituals, lligades al creixement, a la maduració humana de les persones, la religió ho qüestionarà. Si les societats no alcen la mirada cap a perspectives que les facin més humanament riques i respectuoses, la religió ho qüestionarà.

És cert que no només les religions poden fer aquesta mena de qüestionaments. Però la radicalitat amb la que poden fer-los és única. Perquè ho fan des de la perspectiva que dóna la inconmensurabilitat i incognoscibilitat de Déu, i alhora la seva omnipresència, omnisciència i omnipotència. De Déu no en podem saber res, però alhora el veiem manifestar-se per tot arreu, el veiem present en tota mena de coneixement, hi veiem una incomparable capacitat de mobilització i d'iniciativa. És per tot això que seguim propugnant la oportunitat de la interpel·lació de les societats per part de les religions, la referència religiosa de les societats.


Podeu trobar unes reflexions complementàries sobre aquest tema a


i a 




Etiquetes de comentaris: , ,
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)