Batalles lingüístiques clau

Tàpies 1997

Les batalles clau per a la llengua i la cultura catalanes no es lliuren a Madrid o a Brussel·les, sinó al cor mateix de Catalunya. A nivell personal hi ha la batalla per l'estimació del català com a llengua pròpia de l'individu corresponent. A nivell col·lectiu hi ha la del català com a única llengua pròpia de Catalunya. Són dues batalles diferents i complementàries. S'han de guanyar totes dues.

La primera no es guanya a base de reflexions, invocacions a la consciència ni campanyes de propaganda (la publicitat institucional acostuma a ser irrellevant). S'ha de guanyar indirectament, incidint en processos inconscients. La persona s'ha de trobar amb que de fet estima el català i el considera com la seva llengua pròpia. S'ha de trobar amb contactes personals, elements culturals (llibres, pel·lícules, etc.) i dinàmiques socials que, sense notar-ho, el facin arribar a aquesta situació. No són processos controlables per part de les instàncies públiques, sinó que queden en mans de dinàmiques socials bàsicament espontànies. És una batalla que no es pot guanyar amb atacs frontals, que acaben sent inútils i fins i tot contraproduents. Cal deixar enrere els sermons sobre el que hauria de ser. El que cal és comportar-se amb naturalitat i autenticitat, i esperar que el testimoniatge indirecte acabi reeixint. Hem de potenciar aquest testimoniatge, que en part depèn de la nostra voluntat. No podem fer gaire més.

La segona batalla sí que passa per la clarificació d'idees, per les argumentacions, pel convenciment racional. Aquí cal defensar, amb senzillesa i sense agressivitats inútils, que l'única llengua pròpia del país és el català, encara que molts dels seus ciutadans coneguin també altres llengües o les tinguin com a llengua mare. Catalunya no és un país bilingüe, encara que molts dels seus ciutadans en un moment donat ho puguin ser. Catalunya no té com a llengua pròpia ni el castellà, ni l'àrab, ni el francès, ni l'italià, per molt que molts dels seus ciutadans parlin aquestes llengües o les tinguin com a pròpies. 

Aquestes batalles tenen un reflex territorial. Hi ha zones del país on són pràcticament inexistents. N'hi ha d'altres on es concentren en determinats barris. Finalment, hi ha una mena de línia de front en l'àrea metropolitana de Barcelona. Això porta a recomanar reduir aquesta àrea al mínim, portant al rang de vegueries el Penedès, el Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat, cada una de les quals pugui tenir la seva dinàmica pròpia en aquest tema i adaptar-se millor a la seva realitat social. Queda finalment el reducte més problemàtic, allà on aquestes batalles es viuran amb la màxima intensitat: l'espai de la vegueria barcelonina (Barcelona-Hospitalet-Santa Coloma-Badalona). Veurem com hi evolucionen les coses.