Desconcertant

Agnes Martin 1954

La doble novel·la El passatger/Stella Maris, la darrera obra de Cormac McCarthy, del 2022 (als 89 anys!), la primera després de La carretera, del 2006, m'ha resultat desconcertant.

No funciona com una novel·la habitual. Té passatges que ho semblen, però més aviat és un feix de fils cohesionats per una manera de tractar les coses. Hi ha protagonistes, dos germans amb una relació incestuosa, però això no és dir gran cosa. La manera de tractar les coses és mostrar un enorme coneixement en detall de les mateixes i apuntar al cor del seu caràcter problemàtic, al que realment compta. Els temes són tractats amb una profunditat i una brevetat insòlites; et va dient: "aquí hi ha el nucli de la qüestió", i ja està, es passa a una altra cosa.

Hi ha en l'obra una fascinació per les fronteres del coneixement, per allò que són realment qüestions obertes, incertes, no resoltes, sigui en l'àmbit de les matemàtiques (un dels eixos centrals de l'obra, desplegant un coneixement insòlit d'elles), de la física (inclosa la física quàntica), de la filosofia (inclosa la filosofia del llenguatge), de la mecànica (amb descripcions insòlites d'eines, de mecànica de l'automòbil, dels equips d'immersió, de les plataformes de perforació de petroli i altres, amb precises descripcions de processos tècnics) i més coses. No entra en el tema religiós. Hi ha un enlluernador desplegament d'intel·ligència d'alt nivell; vas tenint la creixent sensació que no saps res del realment important, del que compta, del que és significatiu en l'àmbit del coneixement. Et va generant una humilitat que pot acabar en humiliació. La seva exhibició de coneixement neuràlgic és tan potent -de vegades al límit de la pedanteria- que pot esdevenir prepotent i generar en el lector una sensació d'impotència, de ser una persona incapaç d'arribar a pensar allò que realment compta.

La versió castellana té 620 pàgines, que es llegeixen fàcilment. Hi ha molts diàlegs i molta varietat temàtica. Hi ha magistralitat de narrador que es va mostrant intermitentment, tot i incorporar alguns tòpics. Es delecta molt amb el llenguatge. La traducció deu haver estat difícil; sembla ser que l'autor juga força amb la llengua anglesa en la seva versió original.

Es podria qualificar l'obra de nihilista, d'existencialista, de pessimista, de trista, de desesperançada, fins i tot de desesperada. Hi ha cert espai per a l'amistat i per a les relacions familiars. La passió incestuosa dels germans és colpidora. I hi ha una enorme anàlisi de la bogeria (Stella Maris és el nom del centre de salut mental on la germana es refugia). I en el rerefons, el suïcidi.

Com qui no diu res, gairebé de passada, amb les esmentades descripcions breus i precises, parla de moltíssimes coses: del procés de creació de la bomba atòmica -figura que el pare dels protagonistes hi va participar-, dels violins Amati, de la mort dels Kennedy i la màfia, de la guerra del Vietnam, de Plató i Kant, d'Oppenheimer, de Bertrand Russell i Wittgenstein, de grans matemàtics, de transsexualitat, de cotxes, de l'inconscient i de la gènesi del llenguatge, de vins i de menjar, de Nova Orléans i altres racons dels Estats Units, fins i tot d'Eivissa i Formentera (on sembla acabar l'itinerari del protagonista); i moltes més de les que seria curiós establir la llista completa.

No sé pas dir si la novel·la m'ha agradat o no. No sé si és una gran novel·la o un gran projecte fracassat d'una novel·la impossible. Potser li passa una mica com al Glassperlenspiel (El joc de les granisses, 1943) de Hermann Hesse, la seva darrera obra, també monumental en la seva extensió i ambició i difícil de dur a terme amb èxit. La darrera obra de Cormac McCarthy es fa llegir, i alhora fa de mal llegir. De vegades et genera rebuig, de vegades et fascina. Soc incapaç de recomanar-la; a mi m'ha desconcertat.