Creure i portar-se bé

Anònim català 1490

"Creure i portar-se bé per salvar-se". Aquesta frase podria resumir una certa concepció "economicista" de la religió. Jo crec (considero veritables certes coses que afirma la religió) i em porto bé (respecto les orientacions morals de la religió) per tal que després de la mort pugui salvar-me, pugui gaudir d'una bona vida eterna. Jo em porto bé no perquè crec que això em fa ser millor persona i em permet viure més dignament, sinó perquè vull viure eternament. Jo crec no perquè la referència a Jesús em resulta humanament constructiva, m'obre a perspectives i fondàries que em donen gruix com a persona, sinó perquè si afirmo que Jesús és el Fill de Déu fet home aniré al cel, on viuré eternament. D'alguna manera, "compro" l'eternitat. És una visió elemental, simplista, utilitarista, interessada, però eficaç, atractiva, i que pot haver estat promoguda des del si mateix de les religions per atraure "adeptes".

Aquesta concepció sembla poc consistent des del punt de vista de la justícia. Seria just que el que creu i es porta bé se salvi, i el que es porta bé però no creu no se salvi? I què passa amb el que ni creu ni es porta bé? Directe a l'infern per sempre? I què passa amb el que té altres creences? Potser el raonable i just seria considerar que aquí o bé se salva tothom o bé no se salva ningú.

Tampoc no sembla una concepció consistent des del punt de vista de la objectivitat. Tenim indicis tangibles d'una vida després de la mort, o només tenim el desig que aquesta altra vida existeixi? Quan les religions ofereixen la vida eterna, en base a què ho fan? Tenen una informació especial, privilegiada? És una deducció feta a partir de la seva concepció d'un Déu que tot ho pot (i que per tant pot ressuscitar els morts)? O és que han descobert la potència engrescadora d'un oferiment d'aquesta mena i l'exploten?

Encara avui, a molts enterraments que es fan a casa nostra s'insisteix en el fet que si el mort creia en Jesucrist té garantida la vida eterna. Cosa que pot comportar que si no creia en res o creia en una altra cosa ja no pot viure eternament. I que tots els humans anteriors a Jesucrist o posteriors a ell però que no van sentir parlar d'ell també queden apartats de la vida eterna. Com que això no és gaire sostenible, de vegades es diu que si el mort era una bona persona igualment se salva. Però tots sabem que classificar els humans en bones i males persones no és gaire encertat, que la condició humana és ambivalent, i que en tots els itineraris humans hi ha una barreja de bé i mal. I que, per tant, segons aquest criteri ètic o se salva tothom o no se salva ningú. Llavors, com que es veu que el criteri del comportament no permet discernir, es torna al criteri de la creença, que sembla més fiable: els que han cregut en Jesucrist viuran eternament, els altres no.

Com sortir de tot aquest embolic? Doncs constatant que no podem saber res del que passa després de la mort (i per tant deixant de banda el tema) i centrant-nos en el que passa mentre som vius. La religió ens "salva" si ens porta a viure d'una manera més adient i digna. Al "cel" hi hem d'anar mentre som vius, no quan morim. Les portes del cel se'ns han d'obrir aquí i ara, i ens han de permetre accedir a una vida de major plenitud, harmonia, coherència i consistència. "Creure i portar-se bé" han de servir per això, per dir-ho amb la terminologia emprada al principi d'aquesta reflexió.

Evidentment hi haurà qui dirà que això no és possible, que la condició humana és molt limitada i contradictòria i que no hi ha manera de viure el cel a la terra, i que per tant només té sentit "creure i portar-se bé" de cara al que passarà un cop morts. Però, com dèiem, no tenim cap indici de com van les coses després de la mort. No es pot descartar que simplement desapareixem, per dur que això ens sembli, per revoltant que ho trobem. Tants esforços en vida per acabar desapareixent, es diu... Certament, els esforços en vida només es justifiquen si ens permeten gaudir d'una vida millor ara i aquí. Deixem tranquil el "més enllà".

És un esforç "creure"? És un esforç "portar-se bé"? Sí. Portar-se bé és un esforç perquè hi ha una certa espontaneïtat en la condició humana (atracció pel plaer i el poder) que ens porta a no fer-ho. Hem de lluitar contra nosaltres mateixos per portar-nos bé, i això és un esforç. I creure també és un esforç de la voluntat a obrir-se a determinades concepcions i propostes que tenen atractiu però que no són evidències com la gravetat o el pas del temps. L'oferiment religiós passa per nocions simbòliques que ens poden impactar emocionalment però que no són del tot abastables racionalment. I anar més enllà de la raó és un esforç de la voluntat, va també una mica en contra de la nostra espontaneïtat humana.