Els valors i l'entreteniment

Waterhouse 1873

A l’hora de plantejar-se la pacient i urgent tasca de crear, reformular i recuperar valors capaços de tenir sentit en la nostra societat actual (o sigui capaços d’enriquir-la i vertebrar-la, donar-li calidesa i profunditat, fer-la més humana) hem de tenir en compte l’anomenat àmbit de l’entreteniment, o sigui d’aquelles activitats destinades a “fer passar bé una estona” a una persona o a un col·lectiu. Fins aquí, res a dir: passar bé una estona és no només ben acceptable sinó desitjable.

El problema sorgeix quan ens fixem en el fet que hi ha diverses maneres de “fer passar bé una estona”. A efectes de la nostra reflexió, les aplegarem en dos blocs: les que fan passar l’estona tot “formant” a l’”entretingut” i les que ho fan deformant-lo. Per “formant” volem dir enriquint la cultura i la sensibilitat de l’entretingut i comunicant-li o enfortint-li valors; per “deformant” volem dir enfortint les seves pulsions espontànies de caire negatiu, o bé oferint-li un producte superficial que no l’enriqueix sinó que l’empobreix (”embrutece”, que es diu en castellà: li potencia el mal gust, li adorm la sensibilitat).

No sempre es fàcil establir nítidament la frontera entre ambdós blocs, i hi ha coses de les que seria discutible dir si “formen” o bé “deformen”. Però això no ens ha d’impedir mirar de valorar les coses des d’aquest prisma, que ens permetrà diferenciar aquells productes d’entreteniment que cal potenciar, difondre i aplaudir d’aquells que cal criticar severament i alertat i posar en guàrdia respecte als seus perills. En les societats democràtiques aquesta és la “dinàmica d’avaluació” acceptable: la lloança i la crítica. Un instrument anterior, la prohibició o censura, sembla no tenir ja espai en les nostres societats. Es clar que això suposa un públic madur i ben informat, o si més no “informable”, al qual puguin arribar lloances i advertiments emesos des de diferents instàncies crítiques (mitjans de comunicació, universitats, entitats culturals, etc.). Quan el mercat no és transparent, i hi ha espai per deformacions i manipulacions per part de certs grups d’interessos (productores cinematogràfiques, propietaris de parcs temàtics, fabricants de video-jocs, editors de best-sellers, cases discogràfiques o qualsevol altre tipus d’ofertador d’entreteniment) llavors no queda clar si el sector públic no ha d’exercir cert tipus de vigilància per tal de garantir al màxim aquesta transparència. Però aquest és un tema colateral que mereixeria un debat específic, i sobre el que ara no ens pronunciarem. 

Un dels grans subministradors d’entreteniment és el cinema comercial. És fàcil posar-se d’acord en que el cinema comercial, les grans superproduccions de difusió massiva, han d’entretenir. És la tradició de Hollywood; per alguna cosa aquella antologia del seu cinema es va anomenar “That’s entertainment”. I, en conseqüència, a l’hora de valorar una pel·lícula concreta haurem de mirar de discernir si es tracta d’un entreteniment “formatiu” o “deformador”. O bé d’una barreja de tots dos, que també pot passar. I a les barreges, l’element deformador fàcilment acaba pesant més que el formatiu (és més fàcil destruir que construir, com és ben sabut).

Un exemple de “barreja” dels dos aspectes podria ser la pel·lícula Gladiator, de Ridley Scott. El comentari que ve al cap en sortir de veure-la és “quina llàstima!” Tants esforços, tants diners, i alguns excel·lents aspectes, malmesos per unes concessions a la “facilitat” o a la pretesa “comercialitat” (que identifica l’accés als grans públics amb determinades pautes estereotipades). Podria haver estat una gran obra, i no aconsegueix ser-ho. La pel·lícula comença molt bé: les escenes de la batalla inicial de les legions de Marc Aureli contra els germànics són esplèndides, però aviat les coses comencen a no anar tan bé. Els combats cos a cos adopten un caràcter infantil i impossible, on els bons maten els dolents en una quantitat i amb una rapidesa inimaginables, fugint del drama i del verisme apuntats a la batalla inicial per acostar-se als models estàndard de les pel·lícules anomenades “de violència” (si volem aprendre de la vida i de la història, les hem de veure el més “tal com són” que es pugui; les simplificacions banalitzadores poden distreure o divertir, però no ensenyar). Es fuig del realisme amb la introducció d’escenes pretesament oníriques o simbòliques tipus new age, amb colors artificials, núvols accelerats i músiques deplorables sense cap sentit (cosa que espatlla estrepitosament, per exemple, el final de la pel·lícula).

I es manipula la història, barrejant personatges reals amb situacions inventades, cosa que em sembla acceptable si hi ha plausibilitat i no hi ha conflicte flagrant amb els fets coneguts de la història, però que no és acceptable quan quelcom és positivament fals (per exemple, la mort de Marc Aureli en mans del seu fill o la de Còmode en mans d’un gladiador al Colisseu, tot i que sembla ser cert que a Còmode li agradava de baixar a lluitar a l’arena amb feres i gladiadors –de la “netedat” d’aquests combats ja és més difícil de saber-ne res…-). Aquesta falta de respecte als coneixements històrics i a la formació dels espectadors fa pensar que es considera irrellevant que a l’espectador se li expliquin coses que se sap que no varen passar com si haguessin passat (cas a part és quan s’agafen fets històrics com a base per una altra cosa, amb una altra pretensió, més simbòlica o metafòrica, com ara a la pel·lícula Amadeus de Peter Schaeffer). 

No només la batalla inicial és excel·lent. Hi ha reconstruccions d’elements quotidians que resulten molt interessants i fetes amb cura. Les interpretacions dels actors són bones; i el guió planteja bé certs aspectes polítics  i psicològics. Però sembla com si els guionistes s’haguessin auto-censurat, haguessin agafat por de fer una pel·lícula “massa seriosa” i haguessin deixat diluir aquests aspectes en una trama més banal i tòpica, més “d’aventures” com tantes altres, al gust del consumidor.

Sembla, doncs, com si els aspectes formatius, que hi són -i podrien ser-hi en molta més mesura-, haguessin estat sotmesos a la prioritat de l’”entreteniment” en la seva versió superficial i deformadora, el qual sembla tenir unes determinades lleis que estableixen com s’han de combinar la tensió i la violència, quina mena de violència s’ha de presentar, etc. (lleis probablement tretes de minuciosos estudis que detecten quins són els gustos “espontanis” del públic). Si ho comparem amb Ben-Hur, aquesta obra tenia una pretensió de comunicació de valors molt més forta. Potser els valors que Ben-Hur transmetia –o potser més aviat la manera de presentar-los- ens poden semblar actualment tous o carrinclons; però no podem evitar la sensació de “superficialitat valoral” de Gladiator. És com si actualment fes angúnia o es considerés inapropiat transmetre valors de manera clara i seriosa a través del cinema-espectacle. I això tan pot ser fruit d’una prevenció dels autors com d’una constatació que el públic (el “mercat”, dirien alguns) no està per històries, per valors, per impactes emocionals a fons, i que opta per quedar-se en les emocions superficials de la violència-espectacle.

Ens passa també això a nosaltres? Tenim por de “parlar seriosament”? Ens sembla ridícul? Inapropiat? Inútil? Innecessari? Improcedent? ¿És que la gent està de tornada de tot i no és sensible a aquesta manera de parlar? ¿O bé ens sembla inoportú “molestar-la” amb reflexions que puguin alterar l’adormiment en el que s’ha instal·lat o el fràgil sistema ideològic que li aguanta la vida quotidiana? ¿És que potser ja no es temps per a les emocions fortes, per a les commocions fins a l’arrel, pels grans sentiments i els grans compromisos? ¿És que cal refugiar-se en el relativisme, la mica de distància irònica i el “no m’emprenyeu massa”? ¿Refugiar-se en l’entreteniment superficial i deformador com a única aspiració, que fa que una pel·lícula sigui apreciada si és distreta, divertida, però quan s’ha acabat s’ha acabat (no fos cas que ens deixessin algun incòmode neguit a dintre)?

Afegim encara una reflexió sobre la cultura de la pau, que s’intenta difondre des de tantes instàncies. La cultura de la pau demana l’eradicació no només de la guerra sinó dels comportaments violents, en circumstàncies especials i en la vida quotidiana. Es pot considerar utòpica la seva pretensió, però no per això deixa de ser lloable i, de fet, parcialment eficaç (de vegades més del que ens pot semblar), tot el que es pugui fer en aquest sentit. Des d’aquest punt de vista, Gladiator no ens mostra la violència de manera que afavoreixi la seva desaparició (com podia ser el cas de Salvem el soldat Ryan de Steven Spielberg) sinó que, com tantes altres pel·lícules, la mitifica i banalitza, fent-ne un joc divertit i sense transcendència, sense implicacions. Fins i tot elements interessants com podrien ser mostrar la vessant èpica de la guerra queden submergits pels gens realistes cops d’espasa d’alta velocitat i eficàcia infinita, que esdevenen un joc sense sentit i amb una impacte subliminar perillós. 

Hem agafat Gladiator com un producte de cultura de masses significatiu, però haguéssim pogut agafar qualsevol altra pel·lícula adreçada al gran públic, qualsevol best-seller, qualsevol disc de moda i preguntar-nos el mateix: quina mena d’entreteniment proporciona? Forma o deforma?