Petrarca: Sonet 229

Simone Martini 1321

"Cantai, or piango, et non men di dolcezza
del pianger prendo che del canto presi,
ch’a la cagion, non a l’effetto, intesi
son i miei sensi vaghi pur d’altezza.

Indi et mansüetudine et durezza
et atti feri, et humili et cortesi,
porto egualmente, né me gravan pesi,
né l’arme mie punta di sdegni spezza.

Tengan dunque ver’ me l’usato stile
Amor, madonna, il mondo et mia fortuna,
ch’i’non penso esser mai se non felice.

Viva o mora o languisca, un piú gentile
stato del mio non è sotto la luna,
sí dolce è del mio amaro la radice."

Petrarca, Sonet CCXXIX

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"Cantava, i ploro, i no pas menys dolcesa
prenc del plorar que prenia del cant,
car per la causa, no l’efecte, estan
els meus sentits, que anhelen sols altesa.

Així, mansuetud tant com duresa,
i gest fer, com humil i festejant,
duc igualment, com feix poc important,
i punta de desdeny l’arnès no em fresa.

Guardin, doncs, envers mi l’usat estil
Amor, madona, el món i la fortuna,
que mai no penso estar sinó joiós.

Visqui o mori o llangueixi, un més gentil
estat que el meu no hi ha sota la lluna,
tan dolça arrel m’aviven les asprors."



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Cantava, i ara ploro: i un delit

tan gran dels plors com d'aquests cants prenia,

car sols la causa, i no l'efecte, atia

mos senys ardents per un més alt neguit.

Mes la mansuetud o bé el despit,

i el gest humil, i el dur, i la cortesia

prenc igualment: l'angoixa no em desvia;

mes armes pel desdeny no s'han rendit.

Que em tractin com ho fan en  tot moment

l'Amor, l'amada, el món i la fortuna,

que jo mai deixaré d'estar content!

Que visqui, fini o plori... res millor

que el meu estat no es veu sota la lluna:

tan dolça m'és l'arrel de l'amargor."