Obstacles

Què és el que no ens permet copsar l'esplendor? Què enterboleix la nostra mirada? Què ens dificulta fruir del món? Què s'interposa entre nosaltres i una visió admirada i agraïda del cosmos i la vida? Quins són els obstacles al goig que caldrà tenir en compte, per tal de ser-ne conscients i, en la mesura del possible, anar-los apartant?

L'obstacle principal és probablement el mal que hi ha a dins nostre, el que ens brolla de dins, sense saber perquè ni d'on l'hem tret. El mal arrelat en l'inconscient, en els traumes infantils, o en la mateixa naturalesa ambivalent de la condició humana. Les emocions, pulsions o estats d'ànim negatius que ens surten de dins (l'enveja, l'odi, la rancúnia, el ressentiment, l'agressivitat, la irritació; la supèrbia; l'avarícia; el descontrol en el menjar, el beure o la pràctica sexual; la gelosia; l'engany, la mentida; la por, la inseguretat, la incertesa; la feblesa, la manca de coratge; la mandra; la depressió, la tristor...). Aquesta decepció amb nosaltres mateixos es projecta sobre el món, i l'esplendor queda amagat.

Però hi ha també el mal de fora, el mal que hi ha en els altres. És el mateix que el nostre, però el veiem en els altres i el patim de part dels altres. La crueltat, la violència, el menyspreu que rebem de l'entorn ens aclaparen i velen també la nostra mirada. L'odi rebut, la injustícia viscuda o percebuda, l'opressió constatada sobre un mateix o sobre d'altres. La guerra i la tortura. La mala organització d'una societat que crea sofriment (la fam, la pobresa, l'atur, la contaminació i la degradació de l'entorn natural...). La lletjor creada pels humans per manca de cura o d'afecte pel món i els altres: barris degradats, espais plens de deixalles.

Potser més assumible és la desgràcia, allò que patim sense culpa de ningú: una malaltia, un accident fortuït, una malformació, un fenomen natural que ens destrueix (aiguat, llamp, terratrèmol...). Més assumible, però també amb notable capacitat d'interferència a l'hora d'harmonitzar-nos amb el que ens envolta. Costa no clamar al cel davant de la desgràcia.

Més difícil de copsar és l'obstacle que suposa la nostra insensibilitat. Ens creiem més sensibles del que som, ens sembla que ja no cal treballar la nostra sensibilitat. Preferim la comoditat de ser com som, de viure com vivim. No ens fa res viure una mica distrets, sense anar prou a fons en les coses, sense mirar prou endins, prou de prop, amb prou intensitat. Mirem per sobre, des de lluny, amb una certa superficialitat o frivolitat als ulls. O utilitzem la diversió com a vehicle per no haver de fer aquest exercici de rigor en la mirada, d'assumir la nostra realitat tal com és, de saber què ens passa; tot això se'ns fa cansat i dolorós. Fins al punt que, en l'extrem, podem acabar utilitzant drogues per defugir aquesta confrontació amb nosaltres mateixos.

El llistat és tan extens que més aviat aclapara. Però el repte i la crida és aquí: tot i els obstacles, reeixir a copsar i fruir l'esplendor en el que estem immersos, la meravella del món i de nosaltres mateixos, admirar, ser commocionats, trasbalsats, emportats per aquest esplendor...

Contemplar l'esplendor, i ajudar els altres a poder-lo contemplar, és una de les grans fonts de sentit dels humans. Aquestes són dues tasques que poden donar propòsit i contingut a les nostres fràgils vides. I són dues tasques que s'han de mantenir en equilibri entre si, ja que la mera contemplació fa a la persona tancar-se en ella mateixa i el mer servei la pot anar corsecant fins a fer-ne un ésser sense escalf, obsessiu i desbordat.


(actualització d'un post escrit el setembre de 2011)