Camises

Motherwell 1985

"Una de les cròniques berlineses de Xammar es titula “La gran importància de la camisa a la política europea” (26/VII/1932). La va escriure quan s'acabava de derogar una ordenança del president Brüning que prohibia l'ús d'uniformes polítics als espais públics. I el subtítol feia referència a la consegüent irrupció de les camises marrons dels nazis als carrers alemanys. L'article explica que els nazis es passejaven uniformats per parelles o en petits grups pel centre de les ciutats i que en general no tenien lloc desordres notables, però que les coses canviaven quan anaven als barris obrers, on dominaven els comunistes, amb camises vermelles, que consideraven aquestes visites com una provocació. Aleshores es produïen xocs violents, amb morts i ferits, en què els nazis acostumaven a endur-se la pitjor part. Però, com preveia el mateix Xammar, el marró era “el futur color únic de les futures camises polítiques alemanyes”. Aquests victòries en les batalles “antifeixistes” de carrer no van servir per guanyar cap guerra. I tampoc no va servir de res l'intent de combatre els símbols amb símbols, com van fer els socialdemòcrates amb les tres fletxes, que es pintaven sobre les esvàstiques. Mesos després, l'esvàstica no només era als braçalets que ornamentaven les camises marrons. També es trobaven a la nova bandera nacional i presidien els edificis oficials. La neutralitat de les administracions públiques, pròpia de les democràcies liberals, va ser una les primeres víctimes de la modalitat alemanya del feixisme, que, d'acord amb els seus teòrics, defensava la conversió de l'Estat en un instrument del Moviment.

En aquell temps, com deia Xammar, les camises importaven pel color, que valia per un programa. A l’article del 1937, Loewenstein també dona molta importància a aquesta peça de vestir. D'acord amb la seva concepció del feixisme com a tècnica de mobilització emocional, assenyala el protagonisme que hi tenien tant els uniformes com altres símbols, com ara les insígnies o els braçalets, que servien per expressar en públic una opinió i per posar en escena la força de l'organització. Loewenstein apunta que el que s'anomenava amb humor la “merceria adoctrinadora” era un element clau en l'autobombo i el marcatge de territori típics de la propaganda feixista. I recorda que, entre el 1933 i el 1936, onze democràcies europees van promulgar “lleis anticamises” que limitaven aquesta forma de la llibertat d'expressió a l'espai públic. Fossin o no pertinents o eficaces, aquestes lleis il·lustren que la merceria adoctrinadora, a més de ser una arma poderosa de propaganda, era percebuda pels legisladors com una amenaça per a la convivència.

L'article de Loewenstein tracta de les lleis que els estats democràtics assajaven per prevenir la conquesta de l'Estat pels moviments feixistes. Per aquest motiu, deixa de banda el paper que els símbols i la merceria tenien en els països en què el feixisme ja era al poder, on aquests símbols i aquesta merceria havien passat a simbolitzar la unitat del poble i l'exclusió de la nació dels qui no s'hi veien representats."

Josep Maria Ruiz Simón a La Vanguardia del 26.03.2019