Crisi d'autoritat

Tàpies 1961

"Avui el centre de la política cata­lana és el Tribunal Suprem, on es jutja la majoria dels líders de la fase crítica del procés. Mesos enrere ho era la presó de Lledoners, on es re­estructurava el sistema de partits sobiranistes i els presos polítics celebraven reunions amb destacats dirigents en actiu. D'una manera desconcertant encara influeix l'anomenada Casa de la República de Waterloo, com Inés Arrimadas va posar en valor fa pocs dies, des d'on es dirigeix el fantasmal Consell de la República que presideix Carles Puigdemont. Aquesta és la situació després de la derrota del cicle unilateral i l'intent de desactivació d'una part de la direcció del moviment independentista per part de la Fiscalia General de l'Estat usant el ­Codi Penal de manera retorçada i la presó preventiva amb afany humiliant.

Mentrestant, mentre passa aquest temps d'estranya tristesa (la que Manuel Cuyàs descrivia tan bé aquesta setmana), les nostres institucions d'autogovern es van buidant d'autoritat.

Sembla com si la funció del Parlament fos actuar de plató per gravar un ­minut de glòria que es ­faci viral. Des de l'apro­vació de la divisiva llei del Referèndum d'Autodeterminació i per la usurpació dels drets dels presos, al Parlament hiverna l'activitat que li és pròpia. S'ha posat de manifest amb la pròrroga dels pressupostos del 2017: el projecte d'enguany no va arribar ni a ser registrat al Palau de la Ciutadella. L'altre Palau, el de la Generalitat, no recupera la direcció perquè la seva força va quedar anestesiada allà mateix la nit caòtica del 25 al 26 d'octubre del 2017. La millor prova, com si el 155 encara hi fos, és la incapacitat per renovar alguns organismes. I a Quim Torra no li ha estat reconeguda la seva funció en plenitud ni pel seu antecessor ni per l'oposició i diria que tampoc del tot pel seu govern. El trencament de relacions amb la Casa Reial implica sovint que la Generalitat s'abstingui de participar en actes rellevants de la nostra vida pública –va succeir fa pocs dies a l'acte de concessió a l'Iese d'un premi a l'empresari Mariano Puig (ho explicava Joan Tapia)–. I l'estratègia sobiranista de bloqueig de la política espanyola, com va evidenciar l'esmena a la totalitat dels pressupostos, pot crear les condicions perquè s'acceleri la desconstrucció de l'autogovern i la gestió política de la sentència del judici estigui en mans d'un antiindependentisme maníac.

La política catalana, mancada d'un centre institucional fort i reconegut, només pot desenvolupar-se d'una manera somnàmbula. Ningú sembla que tingui capacitat per revertir aquesta dinàmica i iniciar un procés de reconstrucció. Mentrestant, mentre passa aquest temps banal de desinstitucionalització, Catalunya seguirà instal·lada en una situació de crisi. Desfondats per si calgués reaccionar enfront d'un 155 autoritari i anticonstitucional. Amb el sobiranisme sentint-se amb una raó moral ultratjada, però sense mecanismes per articular una força efectiva que permeti cohesionar la ­societat entorn de les institucions pròpies. Víctimes d'una tara antiga: la incapacitat congènita per consolidar autoritat.

La idea de la crisi d'autoritat va ser ela­borada per Josep Pla en una sèrie d'articles publicats a la Revista de Catalunya al llarg de la segona meitat de 1924. Durant els anys immediatament anteriors Pla havia estat diputat a la Mancomunitat, però quan els va escriure la dictadura de Primo estava desmantellant la primera institució d'autogovern que el catalanisme havia aconseguit edificar. Aleshores, amb 27 anys, Pla era un home de lletres cosmopolita que vivia a l'estranger i pensava en clau europea atent a les lliçons informals d'Eugeni Xammar (qui més el va influir ideològicament). Aquells articles quedaren empolsegats fins que Vicens Vives els va voler reeditar, com Joaquim Nadal explicarà en breu (prologa la correspondència entre tots dos).

A mitjans dels cinquanta l'historiador Vicens buscava els perquès de la relació fallida dels catalans amb el poder. Als textos de Pla va trobar-hi claus per comprendre la nostra manca de sentit d'Estat. Una era la dificultat d'estructurar una classe dirigent. Pla, de fet, només n'identifi­cava una: el Comitè d'Acció Política de la Lliga. Amb posterio­ritat l'única que podria comparar-s'hi diria que fou la que el pujolisme va fer créixer entorn del poder de l'autonomia. La capacitat d'aquesta classe per reproduir-se al poder, que és una garantia de continuïtat, és el gen convergent (copyright Juliana). Però la seva última mutació del gen l'està desnaturalitzant del tot: ha perdut el sentit d'Estat. Les conseqüències d'una mutació d'aquestes dimensions Pla mateix les va descriure: “Molts polítics que la gent es pensava que ho eren resultaren d'una buidor tombal. La política, l'exercici d'aquesta activitat, exigeix un temperament específic. Si no es té, si no és res més que una forma o altra de fatxenderia diletantística, no hi ha política possible. La fatxenderia diletantística tant pot provenir del perfeccionisme utòpic com de la ignorància més acreditada i certa”. Tornem a ser aquí. Descentrats. Altra vegada sense classe dirigent. Sense política. Enmig d'una crisi d'autoritat en el pitjor moment possible."

Jordi Amat a La Vanguardia del 10.03.2019