Recompensa

Guido Reni 1640

Diu l'evangeli de Mateu (6.6): "Tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà."

En el seu context, el text contraposa una actitud d'ostentació pública de la pregària amb la pertinença d'una pregària íntima, discreta, que els altres no vegin. I és una contraposició encertada, una recomanació valuosa.

Però potser podem anar encara més enllà. Podem treure encara més fruit del verset esmentat. Perquè davant d'aquesta mena de textos, més enllà del "què volen dir?" (que acabem de comentar) ens podem de preguntar també: "Què més ens poden dir?" "A on apunten, què poden suggerir-nos?" "Com ens poden ressonar, ser útils?"

En aquest cas, no es tractaria de discutir si existeix aquest Pare que tot ho sap i si té capacitat de compensar, que és una discussió més aviat estèril que s'acaba amb una simple opinió subjectiva. El millor és mirar d'esprémer el text, de fer-nos-el útil, de fer que ens parli, que ens enriqueixi, que ens suggereixi alguna cosa de rellevant per a la nostra experiència vital.

Una possible "lectura utilitària" d'aquest fragment podria ser: mirar dins nostre, en el silenci i apartats del tràfec quotidià, és possible i és bo, és adient, és enriquidor. Si ho posem en pràctica, en traurem profit, serem recompensats. L'exploració de la nostra intimitat, del més profund del nostre cor, del que ens és més íntim, és important, val la pena, i genera beneficis.

Amb un matís addicional: és bo fer aquesta exploració no com un acte solitari, egocentrat, sinó "en diàleg amb el Pare", amb "obertura a la divinitat", fent servir aquest interlocutor que alhora ens és extern (no som nosaltres mateixos) i ens és el més intern, el que pot conèixer el fons del nostre cor fins i tot millor que nosaltres; el que ens pot ajudar a arribar més endins en la nostra honesta exploració de nosaltres mateixos, dels nostres sentiments i motivacions.

O sigui, que arribem més a fons del nostre cor en diàleg que no pas en monòleg. Diàleg vol dir en obertura a més enllà de nosaltres mateixos, fent que el nostre món no s'acabi en el nostre jo, descentrant-nos, posant-nos a disposició de quelcom que ens depassa tot i que no sapiguem ben bé què és ni com opera. Però que constatem que opera, que la nostra revisió interior no és la mateixa feta en el marc d'aquest diàleg que sense ell. Que dialogant anem més a fons de la nostra consciència. 

D'aquí que el text parli de "recompensa". Fer aquest exercici és útil, gratificant, rendible, oportú. No ens en penedirem. Fer-lo no comporta cap perill: parlem amb un "pare", amb algú que se'ns adreça amorosament, que ens protegeix, que té cura de nosaltres. I que a més és un "Pare", algú amb un gran poder: omnipresent, omniscient, omnipotent, diu la tradició (el podem trobar a tot arreu, dins nostre i fora nostre; ho sap tot, tot el que hi ha al nostre cor, el més ocult, el que fins i tot nosaltres mateixos tenim dificultat a reconèixer; ho pot tot, té la capacitat d'acompanyar, de guarir, de protegir).

Tot i que, de fet, potser és més exacte atribuir aquestes capacitats no tant a la divinitat en ella mateixa com a la relació entre l'humà i el diví, al diàleg amb la divinitat: un diàleg que pot tenir lloc a tot arreu i en tot moment, sobre qualsevol cosa i que sempre té efectes benèfics, té capacitat de resoldre dubtes i neguits.

I aquest exercici de diàleg no només no comporta cap perill, sinó que és de la més gran utilitat, potser la única cosa realment útil per a cauteritzar les més fondes ferides del nostre cor, els més profunds laments de la nostra consciència, allò que no té cura ni remei només amb els nostres propis recursos.