Art i Aparença

Picasso 1932

"Art is purposeful adaptation of Appearance to Reality. Now 'purposeful  adaptation' implies an end, to be obtained with more or less success. This end, which is the purpose of art, is two-fold, - namely Truth and Beauty. The perfection of art has only one end, which is Truthful Beauty. But some measure of success has been reached, when either Truth or Beauty is gained. In the absence of Truth, Beauty is on a lower level, with a defect of massiveness. In the absence of Beauty, Truth sinks to triviality. Truth matters because of Beauty.

(...)

Beauty, so far as concerns its exemplification in Appearance alone, does not necessarily involve the attainment of truth. Appearance is beautiful when the qualitative objects which compose it are interwoven in patterned contrasts, so that the prehensions of the whole of its parts produces the fullest harmony of mutual support. By this it is meant, that in so far as the qualitative characters of the whole and the parts pass into the subjective forms of their prehensions, the whole heightens the feelings for the parts, and the parts heighten the feelings for the whole, and for each other. This is harmony of feeling: and with harmony of feeling its objective content is beautiful.

It is evident that when appearance has obtained truth in addition to beauty, harmony in a wider sense has been produced. For in this sense, it also involves the relation of appearance to reality. Thus, when the adaptation of appearance to reality has obtained truthful Beauty, there is a perfection of art."

Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVIII, 3

Possible traducció:

"L'art és adaptació intencionada de l'Aparença a la Realitat. Ara bé, 'adaptació intencionada' implica una finalitat, a ser obtinguda amb més o menys èxit. Aquesta finalitat, que és el propòsit de l'art, és doble: Veritat i Bellesa. La perfecció de l'art només té una finalitat, que és la Bellesa Veritable. Però s'aconsegueix certa mesura d'èxit quan s'assoleix només Veritat o Bellesa. En absència de la Veritat, la Bellesa es troba en un nivell més baix, amb una manca de solidesa. En absència de la Bellesa, la Veritat s'enfonsa en la trivialitat. La Veritat és rellevant gràcies a la Bellesa.

(...)

La Bellesa, pel que fa a la seva exemplificació només a l'Aparença, no implica necessàriament l'assoliment de la veritat. L'Aparença és bella quan els objectes qualitatius que la componen s'entrellacen en contrastos pautats, de manera que les aprehensions del conjunt de les seves parts produeixen l'harmonia més completa del suport mutu. Amb això es vol dir que, en la mesura que els caràcters qualitatius del tot i de les parts passen a les formes subjectives de les seves aprehensions, el tot eleva els sentiments per a les parts, i les parts eleven els sentiments per al tot, i entre sí. Es tracta d'harmonia de sentiment: i amb harmonia de sentiment el seu contingut objectiu és bell.

És evident que quan l'aparença ha obtingut la veritat a més de la bellesa, s'ha produït harmonia en un sentit més ampli. Perquè en aquest sentit, també implica la relació de l'aparença amb la realitat. Així, quan l'adaptació de l'aparença a la realitat ha obtingut Bellesa veritable, hi ha una perfecció de l'art".