Navegar per la vida

La nostra vida quotidiana està orientada per tres grans pulsions (la lluita per la supervivència i la seguretat, el desig de plaer i ambició de poder) i amenaçada per alguns grans enemics (la inseguretat, la gelosia, el sentir menyspreu pels altres...). Aquesta és la dinàmica de la nostra experiència vital, i baixant enmig d'aquestes aigües turbulentes podem anar vivint la nostra entranyable existència. Amb trams més plàcids, també amb ràpids perillosos, sempre aigua avall. És una vella metàfora, una imatge potent del procés vital.

Se'ns diu, però, que hi ha la possibilitat de pujar a una barqueta que ens permeti navegar per aquestes aigües sense tant de risc d'ofegar-nos o de quedar desfets per la impetuositat del riu, que sovint ens llença contra roques. Si existeixen aquestes barques, com són i com s'hi puja, són grans objectes de discussió.

N'hi ha que proposem una  barca triangular, amb la sensibilitat, la qualitat humana i l'espiritualitat com a costats; anar en la barca seria treballar aquestes tres dimensions. D'altres veuen la barca larga i prima com una piragua, amb la simplicitat i agudesa del no-jo gratuït; es tracta de fer el pas del jo al no-jo. N'hi ha que la veuen...

Pel que fa a com pujar-hi, n'hi ha que parlen de silenci i meditació, altres de renúncia i ascetisme, altres de compassió envers els altres, altres de lliurament ple a una causa o un valor, altres parlen de l'impacte i la força d'una narració mitològica, d'unes imatges simbòliques, d'uns rituals...

Ens cal la barca, o podem anar nedant? Hi ha barca, i com és? S'hi pot pujar, o és molt difícil? Hi pot haver barques on hi vagi força gent alhora, o han de ser individuals?

I una altra qüestió en el rerefons: val la pena parlar d'això? O és millor prescindir d'històries i deixar-se emportar simplement per la corrent del riu, tot acceptant el que ens ve, sigui millor o pitjor?

I encara un punt més: algú parla d'això amb els joves? O es deixa que el riu se'ls emporti considerant que ja s'espavilaran per no ofegar-se? I que passa amb els que s'ofeguen, i passen a viure vides mancades de propòsit, sentit o plenitud, vides limitades a la supervivència, al plaer o a l'oblit dels reptes vitals?