Rouault 1953 |
"Els grans canvis culturals d'Occident estan provocant la fi de la versió hel·lena i romana de la tradició de Jesús, sense que, de moment, se n'hagi construït una versió alternativa.
L'hel·lenisme i la filosofia operen un lliscament del moviment de Jesús cap a una escola de saviesa (de filosofia per als grecs); en definitiva, una doctrina.
Aquest lliscament en provoca un altre: el del mestre religiós al mestre filòsof, mestre de saviesa que interpreta els textos i enuncia el seu significat per a l'assemblea.
Aquests lliscaments, fills de la inculturació, obstaculitzaran el paper del mestre religiós entès com a mestre del camí interior, mestre que condueix al conèixer i sentir silenciós.
Quan la predicació es converteix en doctrina, el mestre religiós és substituït pel mestre de la doctrina.
És evident que, en el camp dels fets, el mestre del camí interior i el mestre de la doctrina es van solapar en molts casos però, al món hel·lenista -i som hereus d'aquest món- els aparells de comprensió, d'organització i de culte es van posar al servei del mestre de la doctrina més que al servei del mestre del camí interior, de difícil interpretació per a les concepcions filosòfiques hel·lenes i de difícil enquadrament en una organització.
L'estructura eclesial de tipus sinagogal i, més tard, l'episcopat monàrquic, van determinar que el principi de “successió” (diadotxé) fos la garantia d'identitat i la salvaguarda de la tradició.
Les escoles cristianes van lluitar entre si en nom de la veritat. L'autoritat i la successió seran els punts de suport per a la discriminació entre escoles acceptables i ortodoxes i escoles inacceptables i heterodoxes.
Així el moviment cristià, per instal·lar-se a l'espai cultural hel·lenístic, va haver de reconvertir-se i accentuar el seu aspecte de sistema filosòfico-teològic.
Es propagarà com a doctrina i com a culte en assemblees semblants a la sinagoga però organitzades entorn d'un episcopat monàrquic on el bisbe és més el mestre de l'“única filosofia (teologia) segura i apropiada” que el mestre del camí que condueix al conèixer i sentir silenciós.
Quan el moviment cristià esdevingué l'única saviesa (filosofia per als grecs) segura i apropiada, en mans d'una comunitat articulada al voltant d'un bisbat monàrquic, legitimat per una successió directa, la veritat renunciarà a la indagació i s'hi farà institució.
Alhora, la veritat filosòfica deixarà de ser la veritat d'un enunciat humà, fill de la investigació personal, sotmesa, per tant, a precarietat i fragmentarietat, i passarà a ser una veritat única, segura i completa, filla de la revelació divina.
Diu M. Sachot: “El cristianisme, la filosofia cristiana “en deixar de ser una afirmació humana –ja que procedeix de Déu mateix–, ja no està subjecta a caució, ja no és una 'doxa', una opinió, s'imposa com un dogma, un decret, es passa del versemblant al que és veritable, de la veritat parcial a la veritat totalment revelada”.
Una filosofia divina s'oposa a la filosofia merament humana.
Per això afirma que l'ensenyament cristià és superior a tota filosofia humana. Els enunciats de la fe són equivalents a enunciats de l'única saviesa (filosofia per als grecs) veritable.
Aquesta versió del moviment cristià instrumentalitza la filosofia perquè la sotmet a la revelació i la converteix així en l'única filosofia.
Aquests fets, units a la successió d'un episcopat monàrquic, fan que la veritat arribi als homes passant per un únic canal que va de Déu mateix, a Moisès, els Profetes, Crist, els Apòstols i els seus successors els bisbes legítims, fins al que exerceix avui el càrrec a la comunitat, i la veritat es desplaça a la institució.
Tots aquests lliscaments del que és el camí religiós i del que és la veritat religiosa amaguen el mestre espiritual, amaguen el que és el procés interior i paralitzen, a més, la força investigadora de la filosofia."
Marià Corbí, Nova lectura de Jesús
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada