Shakespeare: El sonet 97

  

Twombly 1995

"How like a winter hath my absence been

From thee, the pleasure of the fleeting year!

What freezings have I felt, what dark days seen!

What old December's bareness everywhere!

And yet this time remov'd was summer's time,

The teeming autumn, big with rich increase,

Bearing the wanton burthen of the prime,

Like widow'd wombs after their lords' decease:

Yet this abundant issue seem'd to me

But hope of orphans and unfather'd fruit;

For summer and his pleasures wait on thee,

And thou away, the very birds are mute;

Or if they sing, 'tis with so dull a cheer

That leaves look pale, dreading the winter's near."

Shakespeare, Sonet XCVII

Aquesta és la versió catalana de Marià Manent (a "Poesia anglesa i nord-americana" Editorial Alpha, 1955):

"¡Com s'assemblarà a l'hivern la meva absència,

quan era lluny de tu, plaer dels anys que fugen!

Quina gelor em voltava i quins dies ombrívols!

Quina nuesa, arreu, d'un vell desembre!

Però fou a l'estiu la meva llunyania

i a la tardor fecunda, gràvida de riqueses,

que porta el pes d'una hora tendra i folla,

com, ja mort el marit, l'entranya de les vídues.

I em semblava, només, aquell temps d'abundància

un rebrot sense pare, una abundància d'orfes,

car l'estiu i els seus gaudis van amb tu i et serveixen

i quan ets lluny ni un sol ocell refila;

o si canten, llur crida és tan melangiosa

que, ja tement l'hivern, són pàl·lides les fulles."