La història

 

Barnett Newman 1969

"A començaments del segle XX el teòleg protestant i historiador de les religions Ernst Troeltsch va expressar la convicció que la trobada entre teologia i història plantejaria més problemes que els molts que llavors estava plantejant la trobada entre teologia i ciències de la naturalesa. Les prediccions de Troeltsch s'han complert del tot. La història és avui el nostre més gran problema. Estem experimentant avui una historització radical en tots els àmbits de la realitat. Tot ha caigut i és entès en canvi i transformació; amb prou feines hi ha alguna cosa ferma i consistent. Aquesta transformació històrica ha agafat també a l'Església i a la seva comprensió de la fe. L'Església, el magisteri, el dogmes fins ara apareixien per a molta gent com la torre ferma enmig del gran incendi universal, com la roca inexpugnable en l'onatge de la història. Molts creien posseir aquí un darrer agafador enmig del canvi del temps i enmig de la precarietat de les concepcions històriques del món i de les ideologies. Actualment, tot i això, molts cristians seriosos constaten amb preocupació que també a l'Església tot està en discussió, que les opinions i postures, per les que van haver de lluitar ahir i per les que es van deixar atacar per fidelitat a l'Església, han estat suprimides presumptament o realment precisament per aquesta mateixa Església. Precisament els partidaris més ferms de l'Església i els defensors més gelosos de la fe es veuen així desautoritzats pels portadors del magisteri. Troeltsch tenia raó: tot tremola.

A l'àmbit de l'Església i en el terreny de la fe es manifesta aquest canvi general d'una manera especialment radical i per a molts no sense certa consternació. L'Església i les seves professions fonamentals de fe havien pres forma en l'antiguitat. El pensament antic parteix d'un cosmos amb unes lleis essencials eternes. Naturalment, també hi havia moviment i canvi; però eren considerats més o menys com a fenòmens accidentals d'un fonament substancial últim, canvis accidentals en una substància permanent. El fenomen de la història i del canvi històric no va ser mai un problema explícit i formulat. La història era un fenomen dins d'un ordo comprensiu. En canvi, per al pensament modern la història ha deixat de ser un moment dins d'un tal ordre; més aviat, cada ordo és un moment dins d'una història que immediatament el torna a relativitzar. La realitat, dins d'aquesta perspectiva, no té una història, sinó que és història en el més profund.

El viratge cap al pensament històric va tenir lloc, preparat des de l'humanisme, vers el darrer canvi de segle [del XIX al XX]. En el terreny del pensament i de l'art aquesta revolució es va fer a través del romanticisme i l'idealisme alemany. Per a Hegel el veritable és la totalitat. "Però la totalitat només és l'essència realitzant-se a través de la seva evolució." El que en el pensament idealista fou dit de l'esperit absolut, es va aplicar a l'ésser humà en el pensament existencial. L'ésser humà no viu en una història que d'alguna manera li queda externa; la història és més aviat la dimensió interna i la constitució de l'ésser humà; l'ésser humà és l'ésser en camí entre ésser i esdevenir, passat i futur. L'ésser humà és sempre posat en joc en les situacions decisives de la seva vida; és històric en les seves dimensions més profundes. Avui ens hem cansat ja de l'argot existencialista de la historicitat; es voldria tornar a accentuar la història real en lloc d'això. De molt diverses maneres es recorre a Marx i al neomarxisme i es diu que l'ésser humà ha de transformar històricament el món amb el seu treball, la tècnica i la civilització, per tal de fer d'ell un món més humà, en el que pugui nodrir-se i viure. El món, en conseqüència, no està llest i acabat, sinó que s'entén com un procés permanent en el que l'ésser humà i el món es transformen mútuament i es determinen. No és cap ordre natural, sinó un món històric.

La conscienciació de la història durant l'època moderna pressuposa paradoxalment una ruptura amb la història transcorreguda fins llavors. La història podia ésser experimentada com a història només un cop la tradició històrica deixés de ser viscuda com una realitat evident. Era necessari vivenciar-la com un passat ja superat críticament. En aquest sentit, l'arribada de la consciència històrica pressuposa el gir modern cap al subjecte. Això significava una relativització dels arguments existents fins llavors a favor de l'autoritat i posava per principi en qüestió la validesa absoluta dels documents sagrats. Així es possibilitava i fonamentava una relació completament nova amb la història i una confrontació crítica i distanciadora amb la tradició. Les conseqüències pràctiques d'aquesta revolució de la consciència són inestimables. (...)

Sigui'ns permès aquí indicar al menys un parell de problemes dels molts que planteja la ciència històrica. La història de la religió i l'exegesi han posat en relleu la condicionalitat històrica del missatge bíblic, la seva dependència d'altres religions, dels gèneres literaris, de les maneres de pensar, parlar i representar del seu temps, el seu desenvolupament històric i les tensions que això origina entre algunes afirmacions particulars de la Bíblia. Els coneixements sociològics i històrics ens fan veure que moltes formes fenomèniques i moments estructurals de l'Església estan condicionats pel seu temps, el que fa que les seves corresponents doctrines apareguin com a sospitoses d'ideologia, és a dir, de ser meres superestructures i canonització d'un determinat status històric i sociològic. El més notable és el canvi en la teologia moral. Es pot constatar una transformació de la consciència moral i9 dels criteris avaluatius humans en el passat, però és que a més es pot palpar amb les pròpies mans en el canvi actual de les generacions. Hi ha una història de la llibertat humana, a través de la qual s'ha anat descobrint progressivament la dignitat de la consciència humana. També això és un signe de la progressiva conscienciació de la historicitat de l'ésser humà.

El problema de la historicitat no es pot restringir, per tant, intrateològicament a unes quantes qüestions de l'exegesi, de la dogmàtica i de la teologia moral, és un problema universal  i concerneix al pensament modern i a la fe com a totalitat. Posa en qüestió radicalment la pretensió d'absolutesa del cristianisme.  Per això hem de preguntar-nos: ¿Com hem de jutjar teològicament aquest pensament radicalment històric? ¿Porta a una supressió de tota seguretat de la fe i condueix a un relativisme en el que val tot, i per consegüent, res? ¿O significa una nova possibilitat d'una comprensió més profunda de la fe?"

Walter Kasper a Introducció a la fe, cap. 9 (1972)