Quatre posicions

Morris Louis 1960

La realitat sempre és complexa, barrejada, sense fronteres ben definides. Els esquemes simplificadors que li apliquem per mirar d'entendre-la millor són eines avaluables per la seva utilitat; no són certes o falses, són útils o inútils.

Proposem diferenciar quatre posicions sobre la relació dels humans amb el món, que serien, sense ordre jeràrquic, les següents:

a) La relació horitzontal, plana, simple, "superficial"; relacionar-se amb el món tal com ve, sense anar més enllà de la immediatesa del que es presenta.

b) La relació vertical, profunda, reflexiva, que cerca la "fondària" i la "elevació"; l'àmbit de l'experiència interior, que inclou la relació amb els valors.

c) La relació amb un "altre món" (posició religiosa tradicionalment majoritària).

d) La relació amb el símbol, el qual obre però no se sap a què, ja que aquesta obertura és diferent de l'obertura envers el món sense ser obertura a un altre món. 

El punt clau de d) és el símbol. Creació humana (què, sinó? Revelació celestial? Es pot dir així, certament, però es tracta també d'un símbol…). El símbol, com dèiem, és quelcom que obre, que ens posa en contacte amb no se sap què, quelcom que no és el mateix objecte simbòlic ni és fora d'ell (el símbol no assenyala una altra cosa externa al símbol). No hi ha comprensió racional d'això. El símbol actua, opera, impacta, sense saber ben bé perquè ni com. Insistim: no ens remet a un altre lloc, no ens adreça a una altra cosa; el símbol es queda en ell mateix, i alhora és més que ell mateix, sense ser una altra cosa. Joc de paraules? Potser sí. Però hi ha una noció hindú que sembla retre compte d'aquesta naturalesa del símbol, la noció d'"advaita". El símbol no és ni un ni dos: és "no-dos". Dvaita, dos; a- prefix negador; a-dvaita: no-dos. Però no u, tampoc. Aquí hi ha el valor i la peculiaritat del símbol: quan s'és en la seva presència, quan ressona al nostre cor, ens permet entrar en una estranya situació que no és ni d'aquest món (això seria u) ni d’un altre món (això seria dos). Aquesta és la seva originalitat. I Déu seria el més potent dels símbols religiosos creats pels humans.

Hi ha certa tensió entre b) i d). L'objecte de discussió és lògicament l'àmbit del religiós, del diví (les etiquetes "espiritual", "sagrat" i "místic" estan més en discussió entre aquestes dues posicions, ja que ambdues reclamen el seu ús, en exclusivitat o no; jo, que em situo a d), preferiria tenir-ne l'exclusivitat, però altres persones que se situen a b) les reclamen també...). Aquest àmbit del religiós o diví no es vol identificar amb les experiències de la profunditat de la natura, dels altres, de l’art; es considera diferent. Déu no és la verticalitat del món (verticalitat que és una dimensió humana fonamental, però no divina; elevació i profunditat són totalment necessàries, però no són la divinitat; es pot prescindir de la divinitat i ser profund i elevat). És reivindica per a Déu una diferència indefinible, difícil de formular perquè no hi ha objecte, interlocutor tangible; Déu és considerat com a amagat i inefable.

La natura, els altres, l’art, són presents, materials, visibles; ens hi adrecem, establim una relació tangible, operativa amb ells, i hi trobem experiències d’enorme qualitat, de ressonància en profunditat, de relació rica, privilegiada, nodridora, generadora d’entusiasme, de felicitat… En l'àmbit religiós també es procura trobar experiències d'aquesta mena, però… sense cap altre interlocutor que el pobre símbol, el qual no és més que un simple mitjà, un intermediari sense valor en ell mateix. No s'estableix la relació amb el símbol com s'estableix amb la bonica simfonia o el bonic quadre, amb en Joan o la Maria, amb una muntanya o el mar, o amb els valors… El símbol no té aquesta tangibilitat, aquesta consistència, ni que aparegui a través d’un objecte, una idea, una narració, un gest, un espai, una llum. Aquest objecte, idea, narració, gest, espai o llum és aquí, però sense importància en ell mateix, a tot un altre nivell que el paisatge, les persones, les obres d’art o els valors, els quals són realment importants en ells mateixos. El símbol té un nivell molt menys eminent en tant que materialitat. Però té la capacitat d'obrir-nos a una altra cosa, no se sap què. No és un altre món, però tampoc el nostre món (l’advaita de què parlàvem). I no es pot formular, dir, de què es tracta; no se'n pot parlar... Déu és sempre sense nom i sense rostre, sense imatge i sense gest. Queda sempre "més enllà" de l’humà, sempre aquí per qüestionar-nos, per interpel·lar-nos, per capgirar-nos… sense que sapiguem mai de què es tracta).

Per a d), la gràcia és el que fa que alguna cosa esdevingui símbol per a algú. És un regal. No es pot controlar aquest procés; arriba quan vol i si vol, no hi ha manera de forçar-lo ni d’aprendre'l. És un privilegi, un miracle, una sort, i genera gratitud, ja que és viscut, percebut com a positiu, com a personalment constructiu, com a alguna cosa que ens fa madurar, que ens permet viure la vida amb una intensitat afegida, que ens dóna una esperança que no se sap ben bé d’on ve ni de què serveix, que és una font d’amor envers tot…

Els símbols són objectius o subjectius? Ambdues coses. La mateixa cosa pot ser símbol per a en Josep però no per a la Joana, però es constata que hi ha coses que esdevenen símbols per a diverses persones, fins i tot per a moltes (les religions serien cristal·litzacions de conjunts simbòlics impactant a diverses persones).

b) reconeix en els humans una dimensió "espiritual" en allò que els defineix com a profundament humans, com també en el que els "eleva". És en tant que s’inscriu, i s’ancora, en la verticalitat, que l’ésser humà fonamenta la seva veritable dignitat, i s’humanitza. La verticalitat forma part integrant d'ell, el que inclou la seva necessitat, o la seva experiència, de mística. Quan entra "en èxtasi", per la música, per una pel·lícula o per un llibre, se sent realitzat, més acomplert, més humà… És això que el vocabulari (ànima, espiritual, etc.), i les imatges dels poetes (Terra-Cel, etc.) intenten, amb més o menys fortuna, de reflectir, car com se sap les paraules són necessàriament aproximatives, forçosament insuficients. I considera que és la pobresa de l'ésser humà – o més aviat la seva "nuesa" – davant l’univers el que fa tota la seva esplendor, la seva riquesa, la seva profunditat: la seva dimensió veritablement humana. 

La discrepància fonamental entre b) i d) és, doncs, la qüestió de Déu, la transcendència, un "més enllà" de l’ésser humà. El símbol Déu i els seus símbols complementaris estableixen la diferència: d) els utilitza, l'impacten, pertanyen al seu univers, són vius per a ell, significatius, li parlen. A b) no li ofereixen res, li fan nosa. Per b), com que el símbol ha estat imaginat per la potència de l'ésser humà, Déu no existeix, no hi pot haver res "fora l'humà". Però per d) el quid del símbol Déu és precisament ser més enllà de l’humà, i Déu existeix (diguem-ho així) quan el símbol Déu actua sobre els humans. No existeix materialment, fora de l’univers; però actua sobre els humans, amb tota la seva riquesa simbòlica. Quan hom parla d'ell, és difícil fer servir un llenguatge que no el faci semblar com a real-material, però si hom manté sempre la consciència de la seva naturalesa simbòlica llavors pot operar com cal.

b) acusa a d) de reduir tots els problemes a la qüestió del símbol, i a conservar tot el que li convé de les tradicions religioses sota la cobertura del símbol. b) insisteix en que és l’ésser humà qui ha "simbolitzat" Déu (amb una projecció que respon doncs a la seva necessitat o desig), i que tot símbol no és sinó una emanació de l’esperit humà. A la qual cosa d) respon que els símbols no funcionen així, que l’experiència simbòlica no es presenta com una cosa que els humans "fabriquem" sinó com a quelcom que "trobem", que se’ns ofereix (tot i que dir això ja és emprar llenguatge simbòlic...). No és una creació personal deliberada, utilitarista, fruit d’un projecte: és quelcom que ens impacta, que entra en conflicte amb la nostra espontaneïtat, que ens depassa. Certament que és el resultat de l’acumulació d'experiències vitals de moltes generacions, però per la seva manera d’operar no es mostra com una creació al nostre servei, sinó com una interpel·lació que ens capgira.