Sobre el procés i la reconciliació

Tàpies 1974

Sobre el procés i la reconciliació

Raimon Ribera

Cadascú ha viscut el procés independentista dels darrers anys com ha pogut, des del seu petit punt de vista. Gent experta ja farà les corresponents anàlisis completes i objectives, però els ciutadans devem tenir el dret de dir com ho hem vist i experimentat. En el meu cas, més aviat amb neguit, desconcert, pena, dolor. Soc dels que no ens vam sentir cridats a "embarcar-nos" en aquesta experiència. Ens vam quedar a terra, observant amb cura i certa desolació. No ens sentíem part de la "causa"; més aviat l'hem vist amb escepticisme. I hem estat designats com a freds, pusil·lànimes, tebis o traïdors. Algunes relacions personals fortes, importants, n'han quedat tocades, i això dol molt; hi ha hagut tensions amb amics i familiars, amb persones molt properes. També dol la impressió de cert trencament intern del país a nivell ideològic i institucional, una fractura sovint subterrània que costarà de guarir. Hi ha entitats de la societat civil (col·legis professionals, associacions empresarials, entitats culturals, associacions de veïns, ateneus i centres cívics, associacions d'antics alumnes, etc.) que han quedat afeblides, desmotivades per la fractura interna, o bé que han vist com les seves instàncies directives eren objecte d'una dura lluita de poder per mirar d'"ocupar-les" (sobretot per la part independentista, més organitzada i mobilitzada).

Res del que ha passat serà fàcil de pair, però bé ho haurem de fer, tots plegats. Amb renúncia i humilitat per part de tothom, i amb una capacitat d'autocrítica que fins ara ha estat molt absent. Sense això, tota reconstrucció d'un ampli consens social sobre el país serà impossible, i continuarem encallats. Hi va haver una etapa de fort creixement del sentiment independentista, que vaig veure manifestar-se externament de forma potent per primera vegada l'11 de setembre de 2012. Aquesta etapa crec que es clou el 27 d'octubre de 2017. Després, tot ha estat donar tombs des de la desorientació; si més no, així és com jo ho he viscut. I encara som aquí.

Deia que la independència no ha estat per a nosaltres una "causa". Des de la nostra òptica, la causa era la identitat catalana, l'enfortiment i difusió de la catalanitat; això és el que ens movia. Perquè no es pot aspirar a tenir un Estat propi sense una voluntat col·lectiva prou consolidada, i aquesta voluntat ha de ser, només pot ser, un derivat d'una forta i ampla consciència d'identitat. De viure Catalunya com el nostre país, de creure que tenir a Catalunya com a referent vital val la pena. De pensar que el català, la cultura catalana i el territori de Catalunya mereixen ser coneguts, promoguts, estimats, compartits, difosos. De dur Catalunya al cor.

Dèiem fa anys (concretament el 2009) que una determinada manera d'entendre i practicar l'independentisme ens podia distreure de la tasca de construcció de la catalanitat;  que la independència de Catalunya havia de ser una conseqüència, un fruit, un producte, un derivat, un resultat de la força de la catalanitat, de la potència i extensió del sentiment nacional català; que un procés independentista podia orientar les nostres energies cap a un camí que no porta enlloc. Dotze anys després, no sembla que haguem anat gaire lluny. 

Dèiem el 2009 que la independència no s'aconsegueix a base de desitjar-la, de proclamar-la, de demanar-la, de reivindicar-la ben fort. Ni s'aconsegueix a base de raonaments demostratius dels seus avantatges de tota mena o de la justícia de la seva causa. Això acostuma a convèncer només als que ja estaven prèviament convençuts. Determinats gestos independentistes ens poden deixar molt engrescats i satisfets, però no comporten cap avenç vers la independència. No podem confondre desig amb realitat, somni amb avenç efectiu; no és somniant intensament com s'assoleix la fita, és treballant d'una determinada manera. Vist des d'ara, sembla que aquest somniar ha estat el que ha prevalgut, tot i les enormes quantitats d'energia aportada per molta gent, amb una bona voluntat i una generositat admirables, i una capacitat de mobilització, d'organització i d'iniciativa (com les mostrades en els grans onzes de setembre d'aquests anys) que mereixia millors resultats.

Dèiem també llavors que una certa manera d'entendre i practicar l'independentisme podia allunyar aquells a qui voldríem incorporar a la catalanitat, creant un mur entre "els catalans" i els que no ho són i afavorint la identificació de la pertinença a la catalanitat amb independentisme. "Només els independentistes són veritables catalans, només ells són purs i bons catalans" és un arriscat clixé que pot ser assumit tant des d'una banda com de l'altra, dèiem. "Com més s'afebleix la catalanitat, més s'ha de radicalitzar la nostra posició" era un altre clixé que ens semblava que podia ser a l'origen de la onada independentista. Consideràvem que estàvem davant d'una fugida endavant, d'una reacció immadura que creia que ens estalviaria les dificultats i els esforços associats amb la tasca d'impulsió real de la catalanitat. Intuïcions que no estaven del tot desencaminades, potser perquè no eren només intuïcions, sinó consideracions fruit de l'experiència personal del tensionament d'una entitat cultural com a conseqüència de les iniciatives dels sectors independentistes radicals.

Després de tot el que hem viscut, ens continua semblant que la tasca, dura i complexa, d'enfortiment real de la catalanitat passa per atraure i compartir. Atraure a les persones que no se senten catalanes envers la catalanitat. I això no es fa a base de demostracions i discursos, sinó a través de l'impacte emocional en aquestes persones. Un impacte emocional que no passa per parlar de Catalunya i les seves bondats, sinó per oferir experiències vitals, experiències relacionals, experiències culturals d'alta intensitat i alta qualitat que puguin ser associades amb la catalanitat. I passa per oferir testimoniatges personals potents i engrescadors que vinculin amb la catalanitat. Passa per oferir, des de l'àmbit de la catalanitat, coses ben fetes i actituds acollidores.

No hem sabut oferir models prou atractius. Hem preferit sovint les grans proclamacions abans que la tasca lenta, feixuga, poc gratificant, una tasca que requereix una tenacitat i paciència poc habituals. I que no compta amb cap garantia d'èxit, però que tot i això es fa perquè té ple sentit per ella mateixa, per convicció, per amor al país. Hem confiat massa en que factors externs ens farien la feina d'integració (l'àmbit laboral, l'ascensor social, etc.). És possible que el procés immigratori viscut a Catalunya aquests darrers dotze anys posi encara més l'accent en la necessitat d'aquesta manera de veure les coses.

En tota aquesta tasca no només és important el que es fa i es diu, sinó també el com es diu, quin to es fa servir a l'hora d'expressar determinades posicions. El to crea un clima, i aquest pot ser constructiu, inclusiu, cohesionador, o no ser-ho. En quin to s'expressen els independentistes a l'hora de proposar ideologia, projecte de país i estratègia política? Evidentment, hi ha independentistes d'una gran amabilitat i sentit de l'humor, però sovint en la proclamació independentista hi han convergit dues tonalitats majoritàries diferents, que d'entrada poden semblar incompatibles però que acaben essent complementàries. D'una banda, una certa ingenuïtat, una bona fe no prou acompanyada de la serenor, prudència i capacitat de discerniment que sempre són necessaris davant de qüestions importants. D'altra banda, una actitud crispada, agressiva, antipàtica, menyspreadora del que no s'identifica amb les seves posicions; una suficiència prepotent. Aquestes dues posicions comparteixen una certa simplicitat a l'hora d'analitzar la realitat, amb les seves correlacions de forces, i les maneres d'incidir-hi per canviar-la. Ambdues deixen massa de banda la complexitat de la dinàmica del poder per transitar per camins esquemàtics de fàcil difusió però que creen una visió deformada de les coses i de vegades s'apropen a la demagògia.

És cert que els somnis, els ideals, les aspiracions són importants per a la vida humana; generen il·lusió, la vivència d'una vida amb sentit, amb propòsit. Però aquesta importància no autoritza a prescindir d'altres factors que conformen la dinàmica de les coses, factors menys engrescadors però no per això menys reals. Convertir la independència en un somni personal s'ha manifestat en molta gent, però això no vol dir que hagi estat un pas suficient. No n'hi ha prou amb adherir-se a un somni per canviar les coses. Fan falta altres eines, potser menys agradables de manejar: cal un coneixement precís de la realitat, tenacitat en l'esforç, imaginació a l'hora d'establir estratègies d'acció, capacitat de pacte, d'establir aliances. I aquí hi ha poc espai pels maximalismes, per les presses, per les solucions màgiques, per les astúcies o jugades mestres. S'entén que, a qui ha fet aquest pas de viure l'independentisme com un somni personal, l'entristeixi o el faci enfadar tot obstacle a la independència de Catalunya; però la independència no pot ser només un somni, ha de ser una fita política, un referent polític que orienti una actuació política, social i ideològica. Potser aquesta manera de veure la independència no doni tant d'escalfor, d'entusiasme, de mobilització, però l'àmbit polític és com és i té les seves limitacions, majoritàriament lligades a les anomenades dinàmiques de poder, no sempre agradables de conèixer ni de gestionar (els partits polítics això ho saben bé, però no en parlen gaire, ho dissimulen, precisament perquè no és cap àmbit particularment agradable ni modèlic; i d'aquí el secretisme que caracteritza molts dels processos polítics, la major part de les reunions entre polítics es fan "sense acta", en la intimitat).

En aquest context cal tenir present també que els polítics són un cas una mica especial, diferent. Fora d'algunes excepcions (de les quals llavors es diu significativament "que no són veritables polítics") en els polítics l'aspiració o l'exercici del poder preval sobre les posicions ideològiques, les quals s'adapten en funció de les circumstàncies per tal de mantenir l'esmentada connexió amb el poder. És quelcom legítim, certament, i tot el món funciona així. Però no deixa de ser a l'origen d'una certa extensió entre la ciutadania d'una sospita de poca fiabilitat de la major part dels polítics; els ciutadans semblen donar més importància a la coherència ideològica que a la professionalitat política, i d'aquí les reticències existents actualment entre la població envers el conjunt dels polítics.

Reprenguem el fil conductor. La meva aspiració personal era i continua essent una Catalunya de qualitat, on els valors presideixin les dinàmiques socials i personals, on una gran majoria de la gent pensi, parli, llegeixi i escrigui en català, amb una fonètica coherent i una ortografia suficientment correcta, amb un alt nivell de cohesió social i de capital social, on l'educació sigui una prioritat compartida, on hi hagi feina per tothom i un nivell adient de benestar social i cura de la salut, on es treballi amb rigor i responsabilitat, on la cultura sigui protagonista de la dinàmica social, on es tingui una bona cura del territori... Aquesta pot ser la meva aspiració; però això no és un programa polític. Un programa polític demana un nivell molt més gran de concreció de propostes, de proximitat a la realitat, d'iniciatives operatives, viables (en canvi, si a aquesta aspiració només s'hi pot arribar a través de la independència o s'hi pot arribar tot i no tenir-la, sí que deu ser un debat polític...).

Tornem un moment a la qüestió dels tons. El segon, el de la crispació, té conseqüències negatives addicionals. Allunya més que no pas atrau. No genera consens ni adhesió, sinó confrontació; no promou el diàleg. Espanta: no atrau tenir un país presidit per aquesta tonalitat. Voreja de vegades el recurs a la violència; la violència verbal obre camins perillosos. No assenyala l'estil de país que ens agradaria construir i compartir. Caldria fer, doncs, un esforç d'autoreflexió, únic camí que pot portar a una "revisió de tonalitat" cap a posicions cordials i generadores d'afecte. A tots ens agrada cridar, i és relativament fàcil; treballar des de la tenacitat i l'exemple, des de l'argumentació pacífica i la invitació amable, evitant les ocurrències i les etzegallades, demana més esforç i imaginació. Però si no emprem tonalitats que siguin congruents amb l'estil de convivència que volem generar, no avançarem cap als horitzons desitjats.

Han passat dotze anys des de les meves consideracions del 2009. Han passat moltes coses. Deu ser hora de mirar de començar una nova etapa. No es tracta d'un simple canvi de majoria de govern, d'una simple alternança política. Es tracta d'una estratègia política més ambiciosa i més difícil, però que sembla imprescindible si volem superar les fractures i traumes generats durant aquests darrers anys. Hauria de ser una política de reconciliació nacional. El terme pot semblar gastat, evocant la llunyana i no reeixida proposta de reconciliació de les posicions derivades de la Guerra Civil. Però és adient amb el que necessitem ara. No estem parlant de la reconciliació amb Espanya, també necessària, encertadament reclamada fa poc pel papa Francesc, però que és un altre tema. Parlem d'una reconciliació interior catalana. Retrobar-nos, tancar les ferides, oblidar les ofenses, restablir diàlegs i complicitats trencats, mirar plegats cap al futur. Molts sectors radicals no ho acceptaran, però seria bo aglutinar una majoria social al voltant d'un esforç de reconciliació d'aquesta mena. Si no, quedarem encallats en la situació actual. Confiar en ampliacions de la base per part de l'independentisme sense modificar actituds i plantejaments, continuant fent simplement el que s'ha fet fins ara, no sembla gaire assenyat ni possible. Pretendre ignorar l'independentisme, tampoc. Probablement, els partits polítics hauran de ser prou generosos com per deixar que aquesta iniciativa reconciliadora caigui més aviat -sense excloure'ls, certament- en mans de la societat civil.

Els dos milions d'independentistes "de pedra picada", irreductibles, que han cristal·litzat a Catalunya, són un fet molt rellevant del que no es pot prescindir en cap anàlisi. Però cal tenir en compte un greu problema de proporcions, Per a Espanya, amb els seus 47 milions d'habitants i el poc pes polític que hi tindrà l'independentisme, aquests dos milions són un problema menor, una nosa suportable, un grupuscle cridaner enquistat que no condiciona greument la política de l'Estat. En canvi, per a Catalunya, amb els seus set milions i escaig d'habitants, sí que són un problema greu, capaç de condicionar i fins i tot bloquejar el país tant a nivell polític com de societat civil, deixant-lo encallat en una situació sense dinàmica de canvi ni perspectiva de futur donada la presència d'aquesta gran quantitat de ciutadans que han quedat fixats en les seves posicions emocionalment independentistes (una fixació que és viscuda com a fidelitat al país). No ens podem encallar aquí, cal trencar aquesta situació, cal obrir noves dinàmiques de canvi. I aquí és on entra en joc l'esmentada opció per una dinàmica de reconciliació que permeti anar més enllà de l'horitzó actual.

Aquesta dinàmica de reconciliació és el que m'agradaria que fos possible, que es fes realitat; restablir relacions i complicitats trencades, deixar enrere les tensions i les ofenses. Sé que no passarà.  Hi ha massa ressentiment acumulat en molts cors, i serà molt difícil que aquest ressentiment desaparegui. Políticament, la major part dels independentistes no estarà d'acord amb obrir un procés de reconciliació d'aquesta mena (ho consideraran una nova traïció a la pàtria), i tampoc ho trobaran pertinent els sectors que simplement aspiren a l'esmentat canvi de majories parlamentàries (creient que això és possible i que es podrà fins i tot acompanyar d'una dinàmica de marginació de l'independentisme). Però, tot i aquest escepticisme, tot i aquesta convicció que això no passarà, bé deu ser permès propugnar que es porti a terme un procés de reconciliació d'aquesta mena.