Tots els mals

 

Odilon Redon 1897

A missa, després de dir plegats el Parenostre, el celebrant hi afegia una doxologia (lloança a Déu) que començava així: "Deslliureu-nos, Senyor, de tots els mals passats, presents i venidors" (malauradament, s'ha fet costum de suprimir aquests tres darrers mots de l'ordinari de la missa; potser s'ha considerat que l'expressió "tots els mals" ja els inclou, però la seva concreció afegeix un recordatori important).

Quan de contingut en poques paraules! En primer lloc, reconèixer la incapacitat dels humans per defugir el mal sense una mena d'ajuda externa, sense el suport de quelcom que ens depassa i no està sota el nostre control; un exercici d'humilitat, de no creure'ns capaços del que no sabem fer.

En segon lloc, reconèixer que els mals que s'esdevingueren en moments anteriors segueixen operant en nosaltres, que no queden enrere amb el pas del temps, com seria desitjable; segueixen vius en la memòria i la consciència, segueixen pesant-nos, fent-nos mal i i demanem ajuda per superar-los.

En tercer lloc, posar el focus en els mals d'avui, aquells que són inevitablement operants en les nostres vides, tant els que rebem de fora com els que provoquem nosaltres. No vivim un temps idíl·lic, els mals es trenen sempre en la nostra actualitat, no ens deixen assolir la desitjada pau.

En quart lloc, recordar-nos que també en el futur els mals hi seran, que n'apareixeran de nous que ara no podem preveure, que sempre hi haurà una cosa o altra que fallarà, que assolir un món perfecte està més enllà de les nostres capacitats i que hem d'assumir que aquests mals futurs existiran per molt que ens esforcem a evitar-ho, cosa que no vol dir que ens puguem estalviar aquest esforç.

La pregària continuava demanant "Feu que hi hagi pau als nostres dies". Un altre objectiu inassolible pel nostre propi esforç i pel qual cal invocar el suport de la divinitat (o sigui, la referència al símbol diví ens permetrà assolir fites inabastables sense ella).