Pàtria de la nit

Dix 1917

"Tampoc pretenc jutjar, tot i que sí subratllar o posar de relleu, la deriva de l'oci dels nostres joves. Universitaris o no, des de fa ja algunes dècades, han importat la tradició anglosaxona de la disbauxa de cap de setmana, però avançant el període de descontrol a la nit de dijous i prorrogant-lo amb freqüència fins dilluns. Per descomptat, l'autocontrol i l'exigència que predomina a la setmana laboral anglesa brilla en els nostres contrades per la seva absència. A això en dic jo l'obligació del carpe diem. No és notícia escandalosa en els diaris, però està convertint a molts dels nostres joves en ciutadans d'una pàtria irreal. Una pàtria que els cobra alts impostos vitals pels quals ells s'hipotequen, potser, de per vida. Són ciutadans de la "pàtria de la nit", un món irreal, tan còmode com tirànic, doncs esclavitza doblement: plaers químics, pressió gregària.

No pot sorprendre que poderosos interessos (indústries de l'oci, moda, música o droga) treguin profit de tal esclavitzant tendència. Sí que sorprèn, en canvi, la aquiescència del món adult: família, poders públics, mitjans de comunicació. Zygmunt Bauman descriu la vida actual com una successió de petites i explosives experiències vitals, que ja no formen seqüència lògica o camí coherent. Si el periple vital en el nostre món és ja tan confús, semblaria molt necessari establir almenys algun contrapès. Però ningú gosa presentar-se com un esgarriacries. Seguim empenyent als joves a descobrir sense parar noves experiències afectives, a transformar incessantment el seu aspecte físic, a participar en tot tipus de novetats. Decisiva ha estat, en aquest sentit, la contribució de la cultura dominant: sobreprotegint i adulant als joves ("pobres joves enviats a l'atur"). I l'entronització d'un discurs moral que porta a gaudir del plaer immediat i a repudiar sistemàticament tot esforç, sofriment i contenció, sense els quals la autonomia personal és un brindis al sol."

Antni Puigverd a La Vanguardia del 05.04.2010