Els idus de maig

"Els idus de maig no eren de bon auguri per als romans. Al contrari. Era l'època de l'any consagrada als morts i als rituals per espantar les ànimes malintencionades i venjatives. La lemuralia o lemuria era el temps en què calia exorcitzar lèmurs i larves, els fantasmes dels morts, que eren el revers tenebrós dels lars protectors de la llar i la família. El pater familias romà havia de llançar faves negres cap enrere perquè els lèmurs es despistessin i roseguessin aquells fruits i no penetressin a la llar, i també havia de repetir salmòdies i lletanies mentre feia sonar una campana o un morter, sempre de bronze, que continua sense agradar als fantasmes, per allunyar definitivament els mals esperits.

Es creu que la festa va ser establerta per Ròmul en honor i memòria del seu germà Rem, però no era pròpiament una festa, entesa com una ocasió feliç, i encara que amb els anys hi va haver pastissos, que les vestals havien de preparar, i, d'alguna manera, celebració; al principi era un ritual fosc per evitar les tenebres i els seus espectres. Els temples estaven tancats i no hi havia ni casaments ni cerimònies públiques, ja que eren dies que pertanyien als morts, que tornaven anhelant tornar a tastar els plaers de l'existència terrenal. Per si s'ho estan preguntant, va ser Linné, el naturalista suec, qui va utilitzar el terme larva per parlar de la fase embrionària de cuc en el desenvolupament d'un insecte i també qui va anomenar lèmurs els lèmurs de Madagascar, se suposa que pels crits i el guirigall nocturn que feien, així com pels ulls desmesurats. És a dir, que primer hi va haver les larves, esperits famèlics romans, i els malvats i terribles lèmurs, que s'ho passaven bé terroritzant els vius i després els seus noms evocadors de l'espant van entrar als llibres de zoologia."

Daniel Fernández a La Vanguardia del 14.05.2018