Poema existencial

Fautrier 1926

"Escolta, criatura estimada, perquè t'ho diré només una vegada, agafant-te pel jersei i prement-te el coll amb els punys contra la paret, amb la meva cara a un pam de la teva, i t'ho diré cridant, o potser t'ho diré baixet però amb ràbia, perquè estàs a punt d'empantanegar-te, de passar-te la resta de la vida donant tombs per un fangar sense poder anar cap a enlloc, enfonsant les cames en argila humida i quedant de tant en tant clavada i sense poder sortir fins que algú et dóna un cop de mà, perquè ets fràgil, sobreprotegida, mimada, i estàs a punt de convertir la teva vida en un anar passant dies amb poca gràcia i sense propòsit, esperant sempre que algú et tregui plorant del merder, per tornar-hi a caure al cap de quatre dies, i així dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any, incapaç d'esdevenir el guerrer, el samurai o digues-li com vulguis en el que cal convertir-se si es vol viure la vida a fons, per un mateix, sense dependre sempre dels altres, cosa que vol dir estar sempre a mercè dels altres per molt que t'estimin i esdevenir un ésser tou i passiu i malcriat que només sap plorar i rondinar i queixar-se sense parar de la seva mala sort i de lo fotuda que és la vida, una vida que només fa que anar-te en contra com un vent violent que et va fent fer bandades sense poder avançar, i com més temps passa més gruixut i espès és el fang i més fort el vent i més gran la pena que sents per tu mateixa, criatura estimada, abandonada a la teva miserable sort, sense cap mà ferma que t'ajudi sempre i en tot lloc, facis el que facis, et fiquis en l'embolic que et fiquis, una mà protectora incondicional, que no demani res a canvi, que t'ajudi per pura generositat, però les coses no van així, el món és com és i sempre hi ha intercanvi, tot té un preu, no es pot pretendre rebre sense donar, ser ajudat sense agrair, fer el que vulguis i creure que sempre algú et resoldrà qualsevol situació, perquè la vida no va així, l'ajuda no ens ve de fora sinó de dins, i cal saber preparar-se per ajudar-se a un mateix, i això és ser un bon lluitador, algú preparat per afrontar els reptes que incansablement ens va posant la vida al davant, perquè la vida és així, dura, sense pietat, i cal ser prou fort com per enfrontar-se amb ella i no deixar-la arrossegar-te per la misèria del lament, del plor que l'únic consol que dóna és el de sentir pena per un mateix, i això és una porqueria de pena, una pena inútil, que no porta enlloc ni li importa a ningú, perquè només cadascú és capaç de guiar la seva pròpia vida per bons camins, lluny de l'aiguamoll, i per això no t'ho diré mai més, tot això, perquè la teva vida només està a les teves mans i allà tu si la vols deixar perdre per acabar queixant-te amargament quan ja no hi puguis fer res, quan ja només siguis una càrrega per als altres si és que queda algun altre per a qui puguis ser càrrega, allà tu, criatura estimada, només tu pots decidir la teva vida."