Mals resultats

Tàpies 1991

És obvi que l'avaluació d'uns resultats electorals és un procés subjectiu molt lligat als marcs mentals i escales de valors del qui avalua. Quan davant d'uns mateixos resultats uns els consideren molt bons i altres molt dolents, no estem parlant tant dels resultats com dels trets que caracteritzen els qui avaluen; ens descriuen més als avaluadors que no pas als resultats en si.

Per a un catalanista no independentista i més aviat d'esquerres, els resultats del 21 D han estat uns mals resultats. Els dos partits guanyadors, tan enfrontats, comparteixen cert flaire de populisme de dretes del que em sento lluny, tot i que molt més lluny de Ciutadans que del PDeCAT, on conec i aprecio algunes persones des de fa anys. La victòria de Ciutadans em sembla catastròfica per Catalunya, més enllà de la política estrica. El tercer classificat, Esquerra, em sembla un partit poc transparent, que no genera confiança. La CUP em fa al·lucinar per la rigidesa dels seus plantejaments; la seva aversió als lideratges és atractiva però massa allunyada del funcionament real de les nostres societats, que necessiten identificar-se amb persones concretes, no només amb plantejaments ideològics. El PP em queda tan lluny... de fet, em sembla que la seva desfeta és l'única cosa que valoro positivament d'aquestes eleccions. Finalment, el PSC i els Comuns, les dues posicions que sento més properes, han tingut un resultat pobre i inútil. Junts representen menys del 25% de l'electorat. No és agradable ser ciutadà d'un país on només et sents políticament proper a menys d'una quarta part de la seva gent; l'opció de l'"exili interior" és potser inevitable.

El trencament de la dinàmica política en tres bloc (indepes, unionistes i tercera via) es manté, però amb el tercer bloc afeblit, el que magnifica la impressió de confrontació. Com a membre del tercer bloc, això m'entristeix. Però no comparteixo algunes posicions que consideren que, tot i ser la més raonable, aquesta posició no està rebent cap suport per part d'instàncies de poder, ni aquí ni a Madrid, i que per tant potser val més abandonar-la; al contrari, crec que és més necessària i pertinent que mai, que manté la seva racionalitat i oportunitat, i que cal mantenir-la i enfortir-la al màxim, més enllà de si rep o no suports externs. Si la tercera via desapareix del país, la situació serà pitjor, el fracàs més colossal.

Comparteixo, doncs, la visió dels qui diuen que aquestes eleccions no han servit per posar les bases d'una nova etapa de la política catalana, i això em preocupa. Aquesta nova etapa hauria de passar per nous plantejaments, més realistes i flexibles, i per noves cares. Els protagonistes dels darrers dos anys, i especialment dels darrers tres mesos, estan molt cremats i en no haver fet cap gest d'assumir responsabilitats pel que ha passat s'han acabat de desacreditar (ni que estiguin a la presó o al pseudo-exili). Ara bé, el resultat del 21 D no porta tampoc a unes noves eleccions, sinó que permet que les forces actualment al govern el mantinguin i la situació es perpetuï, amb el probable risc de degradar-se. D'aquí que vegi el panorama tan negre, tan preocupant.