País d'avui i compromís

Tàpies 1977

És difícil parlar actualment de quins haurien de ser els camins per on podria transitar avui en dia el compromís amb el país, amb Catalunya. Perquè el compromís amb una societat no depèn només de la voluntat de la persona, de les seves ganes de fer coses per ajudar a construir el seu país, a fer-lo funcionar millor, a fer-lo de més qualitat. Aquesta voluntat hi ha de ser, i certament sempre pot trobar àmbits d'acció en els que desplegar-se. Però per tal que sigui compromís "amb el país" en sentit estricte necessita també de determinades condicions i de determinades dinàmiques socials. No és un simple fruit de la nostra lliure voluntat.

Insisteixo, sempre es poden fer coses a nivell individual pel bé de la societat. Tants camins de voluntariat com els que són operatius actualment a casa nostra en són una bona prova. I ser bona persona, fer bé la seva feina, ser una bona mare o un bon pare són coses que certament ajuden a construir una societat millor. I llegir, i escriure, i parlar bé la pròpia llengua i procurar que els altres també ho facin són tasques imprescindibles per vertebrar una cultura que al seu torn vertebri un país. Però quan parlem de compromís amb el país fem referència a quelcom més específic i alhora més global. A quelcom que no podem fer sols, fruit d'una simple iniciativa individual. Parlem de participar en dinàmiques socials constructives, i les dinàmiques socials sempre requereixen gent, molta gent mobilitzada en una determinada direcció. El país no el podem fer sols, per simple agregació de petites contribucions personals.

Per això és difícil parlar ara de país d'avui i compromís. Si només fos fer un repàs d'aquestes bones iniciatives particulars que hom pot emprendre, o de subratllar-ne especialment algunes, no ho seria tant. Podríem parlar, per exemple, de la importància de contribuir a la bona marxa econòmica del país, esforçant-se en ser excel·lents professionals, o en ser emprenedors innovadors, o en ser recercadors de primera fila.

Podríem parlar de la importància de contribuir a fer una cultura catalana més rica, més sòlida, més creativa, més capaç de fer aportacions rellevants al panorama cultural mundial; de vegades és difícil evitar la impressió que culturalment hem esdevingut menys exigents i ambiciosos, que fins i tot el que entenem per cultura és quelcom massa ampli, que inclou activitats o aportacions que potser no haurien de merèixer aquest títol. Un àmbit entre molts de possibles: no és el mateix fer cinema que fer bon cinema. Si deixem de banda la Isabel Coixet i en Cesc Gay -que més aviat són catalans que fan bon cinema-, a més d'algun film aïllat digne, estem fent bon cinema català (que no és el mateix que bon cinema fet a Catalunya)? Generalitzant, ja sé que hi ha en Plensa, i el Quartet Casals, i altres exemples rellevants, però realment, culturalment estem donant la talla? Estem a l'alçada fins i tot d'altres moments històrics de la nostra mateixa cultura?

Fins i tot podríem parlar, digueu-me agosarat, de la necessitat de treballar-nos personalment i treballar amb d'altres per tal de promoure espais de vitalitat religiosa a Catalunya. Alguns direu que podria parlar d'espais de vitalitat espiritual, i aquí podríem encetar una llarga discussió. I d'altres direu que ja n'hi ha suficients, d'iniciatives religioses al país. Realment? Ens satisfà la dinàmica religiosa actual de Catalunya? Som un referent per a algú en aquest nivell?

Però el compromís amb el país no és només això, o no és ben bé això. És clar que tot això contribuiria a fer un país millor, i és clar que tot això és imprescindible, importantíssim. Però el compromís amb el país té inevitablement i essencialment una dimensió política. Política en sentit ampli, no només en el de la dinàmica que es mou pels canals dels partits polítics; però, sigui com sigui, política. Lligada al funcionament del conjunt de la societat i al servei d'aquest conjunt. Relacionada amb la cohesió social, amb el respecte dels drets de les persones, amb la capacitat de no marginar grups socials, ni que siguin minoritaris (i si voleu, de no marginar ni tan sols a individus determinats, encara que estiguin malalts com és el cas de tants sense sostre). Relacionada amb l'oferiment d'oportunitats de viure dignament als que s'esforcin per fer-ho. Relacionada amb qüestionar determinades ostentacions de riquesa o de frivolitat, que poden arribar a ser per a molts un insult. Relacionada amb fer una societat sense manipulacions, ni que siguin les brillants i subtils de la publicitat. I sense els abusos per part de determinades empreses de la impotència o la ignorància de determinades persones per enganyar-les i guanyar diners indegudament. De tot això, i altres coses com aquestes, va la política. I, ens agradi o no, la política és imprescindible per a la construcció d'un país.

I avui la política catalana és un drama. Per a alguns, és clar. Per a d'altres, és un moment èpic que ens apropa a les portes d'una societat millor, més lliure, amb plena capacitat de prendre les decisions en tot allò que la concerneix. Per al món independentista, la qüestió de "país d'avui i compromís" és clara com l'aigua: comprometre's amb el país passa avui en dia per implicar-se en assolir la seva independència d'Espanya. I certament és una postura coherent amb el que hem dit fins ara. És un bon exemple de compromís amb el país, compartit per molta gent, generador de mobilitzacions socials en general exemplars per la seva manera de desenvolupar-se i pel grau d'il·lusió que manifesten. Per a un independentista el tema "país d'avui i compromís" no presenta ara cap dificultat, és claríssim. I és una posició correcta.

Però què passa amb els del "drama"? Amb els anomenats "de la tercera via", o "transversals", quan no se'ls vol insultar, o "tebis", "ni carn ni peix" o "putaramonetistes" quan sí que es vol fer-ho? Aquests considerats traïdors per no haver-se sumat a la causa, a l'única causa possible i necessària en el moment actual, ja que en depèn la supervivència de Catalunya. Aquests que consideren que no és cert que Catalunya només podrà subsistir si és independent. Què passa amb el compromís amb el país d'aquesta gent en el moment actual? Doncs que ho tenen malament. La dinàmica política creada en aquests darrers anys, sobretot els dos darrers, i en aquests darrers mesos, sobretot dels tres darrers, els desubica. No tant a nivell de partits, ja que tant "Catalunya en Comú - Podem" com el "PSC - Units per avançar" són espais que acullen posicions d'aquesta mena, però sí a nivell de participació en processos polítics de fons. Diguem aquí, com a nota a peu de plana, que és un greu error de l'independentisme posar el PSC al mateix sac que el PP i Ciutadans, error derivat de l'estratègia polaritzadora i simplificadora de voler reduïr el panorama polític català a la simple contraposició d'un "front 155" i un "front independentista"; de vegades les posicions estratègiques electorals poden acabar deixant un país en pitjors condicions del que estava, per molt que els polítics creguin que els seus posicionaments no són perillosos perquè tothom entén que són això, simples estratègies electorals, i no la manifestació de conviccions ideològiques profundes o el resultat d'acurades anàlisis sociològiques. 

Els de la "tercera via" ho tenen - ho tenim - doncs, malament a l'hora de trobar actualment dinàmiques socials de compromís col·lectiu en les que poder participar. A no ser que es consideri que votar a un partit que té 4.000 (o 8.000, o 12.000 - tan se val - militants, o inscrits, o associats - tan se val -) és una forma de compromís amb el país. No ho considero així: votar una cosa o l'altra i l'endemà quedar desvinculat de tasques polítiques col·lectives és una de les limitacions greus de les democràcies modernes. Perquè formar part d'aquests partits no és actualment una expressió de compromís amb el país, sinó una opció professional, certament legítima i respectable, però no equivalent al que els partits haurien de ser: canals de participació política col·lectiva  estable i continuada d'amplis sectors de la població.

He hagut de parlar, doncs, des d'una certa nostàlgia impotent, cosa desagradable. Exactament el contrari del que hauria estat el to d'un independentista, que pot viure actualment amb plena coherència i satisfacció el compromís amb el país. Però les coses són com són, cadascú es mou en el marc mental que té i la visió de la realitat no és la mateixa per a uns i altres. Els que estimem profundament el país des de posicions com aquestes no estem contents, sinó més aviat preocupats. Les eleccions del proper 21 de desembre no semblen poder oferir vies de sortida, de desbloqueig de la situació política en la que ens trobem. No ens és fàcil veure rastres d'esperança en un panorama com l'actual. Rastres d'una sortida de la situació que no sigui quedar empantanegats. El desig, les ganes, hi són, però no sempre l'optimisme de la voluntat és capaç de predominar sobre el pessimisme de la raó. Sort que el futur no és mai predictible, i sempre queda la possibilitat d'alguna inesperada giragonsa que ens torni a posar en situació de generar dinàmiques polítiques amb horitzó per al nostre país. 

(Això és el que hagués dit, en els vint minuts estipulats, si m'haguessin convidat a participar com a ponent a la sessió de cloenda del Programa Vicens Vives d'ESADE del 2017, que sempre tracta el tema "País d'avui i compromís". De fet, però, si ho haguessin fet no hauria acceptat l'oferiment: no és correcte anar als llocs a lamentar-se; com es diu avui en dia, de plorat se n'ha de venir de casa.)