Tàpies 1983 |
"Dir que la proposta del socialisme català cap al federalisme és triar el federalisme cooperatiu i loapitzant i per tant jacobí, com assegura el senyor Roca, significa cometre penals polítics amb premeditació i traïdoria. El PSC, en la seva fundació, promulgava "ampliar el marc autonòmic capaç d'establir pactes de constitució federativa i confederativa de l'Estat", com a ús del dret d'autodeterminació en un "procés obert d'alliberament nacional" per propugnar finalment la "federació de repúbliques lliures i iguals com a fórmula que compatibilitzi el màxim de llibertat nacional per a Catalunya i per a les altres nacions i pobles de l'Estat amb la necessària solidaritat ". El text va ser aprovat el novembre de 1976. Representava l'assumpció dels plantejaments polítics de l'Assemblea de Catalunya donant-los una resolució federalista a partir de l'autonomia reclamada a la reivindicació de l'Estatut.
Aquest esperit, malgrat tot, no ha mort en el socialisme català. Socialisme que aleshores tenia clar que havia d'actuar amb una "fórmula institucional en funció de la circumstància històrica". Tot i que el socialisme no fes servir la paraula nacionalisme era en el fons un nacionalisme que s'expressava a través de la fórmula rotunda "alliberament nacional". El nacionalisme, doncs, portava al federalisme. Aquest era la seva solució política final. Però sempre buscant alhora en el màxim de llibertat per a Catalunya i l'exercici de la solidaritat. Tot això pot semblar un llenguatge d'altres temps. Però es tracta d'un esperit que no ha mort i que ara ha reactualitzat Raimon Obiols arrossegant a la unanimitat tots els alts càrrecs d'aquest partit, institucionals o no, així com a la militància, i traduint la proposta de 1976 en termes operatius per l'actual situació històrica. Obiols ja va rellançar aquest camí el febrer de 1986 i va insistir en ell en la seva intervenció en el passat debat sobre l'Estatut. No es tracta, en conseqüència, de cap carta que es tregui de la màniga. Davant l'actual situació de Catalunya i Espanya, que tan bé va definir o Jordi Pujol en el seu discurs en el mateix debat, hi caben dues alternatives. O bé reforçar la negociació entre Catalunya i l'Estat, unilateralment, que és la fórmula autonomista de Convergència, o bé iniciar la reforma de l'Estat per tal que aquest deixi de ser un fre a les ànsies d'autogovern català. Aquesta és la proposta federalista. Es tracta de fer coincidir "un projecte per a Espanya des de Catalunya" amb una nova visió i tracte de l'Estat central cap a Catalunya.
La proposta del PSC és de màxims per Catalunya i no de mínims. El llenguatge nacionalista es podria dir que es tracta d'un nacionalisme d'alliberament en marxa que vol acabar el plet entre Catalunya i Espanya per poder deixar el nacionalisme necessàriament reivindicatiu en nom d'un patriotisme cívic, canviant les regles del joc entre els pobles de l'Estat i els pobles amb l'Estat. Perquè la base de l'actual jacobinisme no es troba en la tòpica inèrcia centralista, sinó en el nacionalisme espanyol amb tendències homogeneïtzants. El màxim de llibertat per a Catalunya no s'aconsegueix amb la pura negociació, sinó convertint abans aquest nacionalisme espanyol en simple patriotisme lliure de jacobinismes. I el federalisme, tal com ho proposa el PSC, és el camí per desactivar un nacionalisme hispànic en el qual es recolza, i del qual és víctima, l'Estat central.
La solució federal podria permetre que l'autogovern de Catalunya passés d'administratiu a polític en el sentit ampli del terme. Perquè una cosa és autogovernar-se i una altra administrar transferències finalistes de l'Estat. Sense unes capacitats financeres i pressupostàries, d'ordre públic, de plena sobirania cultural, sense major competència legislativa i sense participació en la política de l'Estat, l'autonomia actual és un globus condemnat a desinflar-se. En aquest sentit semblen començar a estar d'acord totes les forces polítiques de Catalunya, excepte Aliança Popular. I són importantíssimes en aquest àmbit les idees i puntualitzacions de Rafael Ribó. El problema és saber com posar el picarol al gat de l'actual carreró sense sortida. La fórmula del PSC sembla la més atrevida i arriscada, però al cap i a la fi l'única que pot anar a l'arrel del problema: la complicitat de l'Estat amb el nacionalisme homogeneïtzant i absorbent genuïnament espanyol. Els riscos que corre el PSC amb aquesta proposta són greus. Pel mateix fet d'existir ha evidenciat davant del Govern que el descontentament no és només del nacionalisme tradicional, sinó del nacionalisme innombrat dels socialistes catalans. Però mentre denuncia un estat de coses davant del Govern i el seu partit ofereix un camí de solució.
Però és una solució difícil, per anar al cor del plet i es poden produir molts disgustos i desencants en un llarg procés. És una jugada massa greu perquè es pugui confondre amb una simple maniobra electoral. Crea unes expectatives que costaria caríssim defraudar. Corre el perill que el PSOE accepti la paraula, però no l'esperit i s'hagi de denunciar el fals ús d'un concepte que quedaria cremat per sempre.
Aquest pas endavant del PSC, encara que sembli el contrari, fa que s'acostin les postures polítiques de Catalunya en qüestions d'Estat. Les fórmules de solució poden ser diferents, però els diagnòstics de la situació actual van convergint. Per això no pot ser desqualificada a priori, sinó que se li ha de reconèixer una lleialtat als interessos comuns del país. El tema està obert i no tancat. El camí pot ser llarg.
Cal estar vigilants perquè mai es caigui en la temptació de tirar aigua al vi de la proposta per oportunismes polítics. És el PSC qui s'ha de guanyar a pols la credibilitat del seu gest i qui ha de saber que els seus fets i les seves paraules seran mirats amb lupa per la ciutadania. Però si té el deure de passar quotidianament l'examen té el dret de no ser condemnat d'entrada. Tirar les campanes al vol seria absurd, com ho és no reconèixer la legitimitat de l'intent. Encara que sigui en any electoral cal que es produeixi un debat serè que permeti allò que únicament fa guanyar respectabilitat a Catalunya davant l'Estat. Allò que no és cap misteri i que va forçar el ritme de la transició i de la autonomia. I que consisteix en una actitud de recerca de consens en la discrepància de les diverses forces polítiques catalanes."
Jaume Lorés a La Vanguardia del 10.09.1987
El mateix Jaume Lorés, en un article publicat a El Món el 19.08.1983, havia fet els següents comentaris:
"El parany i l'escull en què s'han ficat molts socialistes catalans consisteix a denigrar el nacionalisme concret en nom del federalisme abstracte, el catalanisme real en nom del federalisme de paper. Sense adonar-se que ser federalista, històricament, a Catalunya, ha estat un matís en el difícil art de ser catalanista i nacionalista. Mai no es pot dreçar la bandera del federalisme contra el nacionalisme, com es fa a cada cantonada i raconet. Per ser federalista concret s'ha de ser, abans, nacionalista concret, i fer desembocar la solució del problema nacional en la construcció d'un estat federal, plurinacional. La defensa i la construcció de la federació passa per la defensa de la pròpia nacionalitat. La resta són trons.
(...)
Catalunya necessita que molts dels seus socialistes es treguin de sobre el complex de no ser confosos amb nacionalistes. És un procés al qual es podrà arribar si les forces culturals no supeditades als escalafons dels partits fan un esforç per aclarir el terreny. Perquè hom no sap, al capdavall, si carregar les culpes de tot a la ideologia del PSOE o a les indecisions, confusions, oportunismes, inhibicions, silencis, de bastants socialistes catalans. Però el procés de degradació del socialisme català és deturable, malgrat la política seguidista de molts dels qui tenen càrrecs grossos. Hi ha moltes veus que callen i que qualsevol dia es posaran a parlar reclamant que el seu catalanisme actiu i combatiu és l'encarnació d'un federalisme que no vol quedar-se en paper mullat."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada