Felicitat

"La felicitat no consisteix a tenir molt, sinó en l'equilibri entre necessitats i mitjans per satisfer-les. Hi ha tres estratègies cap a la felicitat: l'epicúria, la de l'asceta i la de l'ambiciós. Epicur considera que el bé de l'home és el plaer, que no aconsegueix perquè els temors buits dels déus i de la mort enterboleixen la tranquil·litat de la seva ment i l'impulsen a buscar amb avidesa compensatòria la riquesa, el poder i la fama. Però ni així no tenim garantida la felicitat, l'experiència immediata del plaer no comporta garantia de permanència; el problema del plaer no és que sigui pecat, és que dura poc. Es necessita una discriminació intel·ligent i no poca saviesa per avaluar el plaer obtingut davant el preu de la seva dificultat.

Hi ha plaers que depenen del moviment i cessen amb ell, com el menjar; d'altres, com el no tenir gana, consisteixen en una condició estable i es poden prolongar indefinidament. El plaer estable del cos, aquella delícia de benestar físic en la qual sentim la màquina fisiològica funcionant amb vitalitat assossegada i vigorosa, els grecs l'anomenaven chara. La pau mental aconseguida pel coneixement filosòfic, que foragita els temors dels déus i la mort, era l'ataràxia, virtut grega per excel·lència i desideràtum d'aquella gent que va somiar el somni de la vida. Quan es viu en ataràxia la ment col·labora en el plaer del cos perquè és suprasensorial i gràcies a la memòria acumula reserves de plaer per fer suportable l'adversitat. El cos viu el present immers en sensacions, però la ment recorda i espera. En aquest ús discriminador de les ments consisteix la bona vida segons Epicur. L'estratègia d'aquest savi consisteix a disminuir les necessitats i augmentar els mitjans.

L'asceta busca la felicitat disminuint-ne tant els mitjans com les necessitats. L'escull a la qualitat de vida són, en realitat, les necessitats; per més que es posseeixi i es gaudeixi, si es vol sempre més, és impossible assolir la felicitat. Per això els grecs tenien gravat al frontispici del temple de Delfos el lema: "Res en excés", ni tan sols la indigència obsessiva que es diu austeritat. No s'ha de ser ni asceta ni hedonista, sinó moderat. L'asceta té un avantatge: no contamina, no congestiona, no consumeix ni esgota recursos. No així l'ambiciós, per qui el camí de la felicitat s'aconsegueix amb l'equilibri entre les necessitats i els mitjans, no per defecte, com l'asceta, sinó per excés. Això és la societat de consum, el sistema car, contaminant i no sostenible que hem adoptat als països industrials avançats. És car perquè, amb aquesta mentalitat, tots en volem més; perillós perquè contamina, es complica i es fa vulnerable a caresties i catàstrofes; esgotador perquè obliga a cremar recursos naturals i a treballar més per augmentar el nivell de vida material, que no l'espiritual.

Les necessitats humanes són una jerarquia d'imperatius sense els quals l'home no pot sentir-se bé: subsistència, seguretat, pertinença, autorealització i transcendència. Per cobrir-les hi ha unes potencialitats, també humanes: intelligència, sensibilitat i voluntat. La societat ha desenvolupat l'economia, política, cultura, educació i religió per ajudar l'individu a cobrir aquestes cinc necessitats ineluctables, utilitzant la seva raó, emoció i acció, en la ciència, l'art i la moral. Però si la seva intelligència no li indica que és necessari domar les necessitats, tot el sistema es reescalfa en una espiral expansiva que només pot conduir a friccions, desigualtats, desequilibris i esgotament de recursos i persones.

El camí del yuppie en la seva ambició per enriquir-se abans dels quaranta anys és una aposta arriscada a nivell individual i impossible col·lectivament. Més assenyada sembla l'estratègia epicúria d'augmentar els mitjans mentals i delimitar les necessitats físiques, sense arribar a la repressió ascètica: només així es pot tenir, col·lectivament, qualitat de vida.

Ric no és el que té molt, sinó qui desitja menys del que pot tenir. Feliç no és el ric, sinó el que es troba bé dins de la seva pell. La felicitat són moments estel·lars –que Maslow anomenava experiències culminants–, però sobretot una continuïtat en l'estat d'harmonia vigorosa i serenitat mental."

Lluís Racionero a La Vanguardia del 03.11.2017