Construir l'esperit

Klee 1917

És clàssica la distinció entre descobrir i inventar. Però l'esperit potser ni es descobreix, ni s'inventa: es construeix. I això es fa vivint-lo i pensant-lo.

L'esperit no estaria fora de nosaltres, preexistent a l'ésser humà (llavors el descobriríem). Ni seria quelcom que ens inventem a partir de la nostra sola creativitat. És una creació humana que anem elaborant contínuament a base de contrastar i complementar el que vivim, la nostra experiència del món i de la vida, amb el que pensem, que és fruit d'un llarg i lent procés col·lectiu d'elaboració conceptual, de reflexió cultural, al que cada època, i cada cultura, i cada religió, han aportat i aporten la seva contribució.

Aquest esperit gradualment construït se'ns mostra com a important per a la nostra vida, i per això el continuem treballant amb la raó, amb l'emoció, amb la sensibilitat, amb l'experimentació... Se'ns mostra tan important que li atorguem la majúscula, en parlem amb metàfores, hi entrem en relació operativa a través de símbols. Així, arribem a parlar-ne com si fos una força que ens envia algú que anomenem l'Omnipotent, el Creador. El veiem com a emanació i part integrant d'aquest mateix referent total, Déu: heus aquí una imatge simbòlica que ens encaixa amb la nostra experiència de la vida i la nostra reflexió, i forma part així del nostre procés de construcció d'aquest esperit. El tractem com si fos objectiu, extern a nosaltres, independent de nosaltres, per tal de reflectir millor l'experiència que en fem (i no per descriure la seva entitat): el vivim "com si fos" extern a nosaltres (i copsable en la natura, en la història, en els altres i en el nostre interior).

L'esperit seria doncs una construcció cultural peculiar que demana, o troba pertinent, fer servir la metàfora de la preexistència per a referir-nos-hi, per a indicar la seva magnificència. No estem ni estarem mai en condicions de saber si "allà a fora", preexistint a la humanitat, hi havia alguna mena d'entitat diferent de la realitat que constatem i de la que formem part, a la que pertanyem, i que inclou la totalitat del Cosmos. Però això no és l'important, el rellevant, el decisiu, a l'hora d'optar per si entrar o no en la dinàmica de l'esperit, a l'hora de decidir si ens apuntem a construir-lo. No és perquè opinem que hi ha quelcom que ens preexisteix que ens decidim a construir l'esperit: és perquè trobem que aquesta construcció té sentit, és coherent, encaixa, és enriquidora, és orientadora i té importància per a la nostra vida.