Petrarca: Sonet 1

Altichiero da Zevio 1376

"Voi ch’ascoltate in rime sparse il suono
di quei sospiri ond’io nudriva ’l core
in sul mio primo giovenile errore
quand’era in parte altr’uom da quel ch’i’ sono,

del vario stile in ch’io piango et ragiono
fra le vane speranze e ’l van dolore,
ove sia chi per prova intenda amore,
spero trovar pietà, nonché perdono.

Ma ben veggio or sì come al popol tutto
favola fui gran tempo, onde sovente
di me medesmo meco mi vergogno;

et del mio vaneggiar vergogna è ’l frutto,
e ’l pentersi, e ’l conoscer chiaramente
che quanto piace al mondo è breve sogno."

Petrarca, Sonet I

Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Vosaltres, que en rims solts oïu el so

d'aquells sospirs amb què el meu cor nodria

als primers temps de jovenil follia,

quan era en part distint de com sóc jo;

de tants estils com trec raons i plor,

entre el dolor i el goig en què em perdia,

on hi hagi qui d'amor sofrís un dia

perdó jo espero, i pietat en do.

Mes ara veig com per a molta gent

he estat motiu d'escarn. I en tot moment

avergonyit, d'això res no em consola.

Que el viure foll fruità avergonyiment,

i em penedia, i veia clarament

que allò que plau al món com somni vola."