Encara més vides

Fautrier 1967

Recollim aquí amb lleugers retocs el que diu la Viquipèdia sobre Albertine Sarrazin, personatge insòlit amb una curta vida també insòlita...

"Abandonada el mateix dia del seu naixement, 17 de setembre de 1937, a l'Assistència Pública d'Alger (Algèria), la futura escriptora Albertine Sarrazin és batejada com a Albertine Damien el 23 de setembre, segons el principi de donar el nom de sant del dia en què s'ha trobat el nadó. L'adopta, el febrer del 1939, una parella que no tenia descendència. El pare, de 58 anys, era un metge militar estacionat a Alger. La seva mare, Thérèse, - que designava amb el nom "mother" a la seva correspondència - tenia 55 anys i només treballà en temps de guerra com a infermera. L'adopció definitiva es fa vigent el 17 de novembre de 1941. Quan tenia dos anys, Albertine fou víctima de paludisme, un episodi dissortat que va marcar el principi d'una llarga sèrie de problemes mèdics. Els seus pares l'envien a les escoles religioses d'Algèria. El 1947, obté el diploma d'educació religiosa i també el certificat elemental, signat per l'arquebisbe d'Alger. Quan el seu pare deixa l'exèrcit el 1947, la família se'n va d'Alger per a instal·lar-se a Ais de Provença. Albertine havia de prosseguir les regles de comportament estrictes d'una noia educada en un àmbit burgès. És inscrita al col·legi Sainte-Catherine-de-Sienne d'Ais de Provença, on obté molts primers premis d'excel·lència, a desgrat del traumatisme que suposà la violació de la qual fou víctima quan tenia deu anys i que li va infligir el seu oncle.

El 1949, comença a escriure en uns quadernets el seu primer text, Les aventures de trois guides indisciplinées. El 1952, és inscrita com a interna en un liceu però com que el seu pare jutja que té problemes de comportament, l'obliga a consultar un psiquiatre. Aquest, tot i que no detecta cap problema seriós, recomana un allunyament de la seva família. El jutge autoritza al pare a tancar la seva filla a un correccional. A conseqüència és enviada per força a la presó Bon Pasteur de Marsella. En arribar-hi rep un altre nom, Annick, com s'acostumava a fer llavors amb les pensionistes que que arribaven a aquell establiment. Albertine hi roman sis anys, fins a la seva majoria d'edat (que en aquell temps era als 21 anys). Alhora el coronel intenta d'anul·lar l'adopció i demana una enquesta social.

El 1953 aprova la primera part del batxillerat i se'n va a París. Amb una companya de presó que havia retrobat a París comença a prostituir-se, a robar en les cotxes i a les botigues. El juliol de 1953, aprofita una visita al seu pare a Marsella per a robar-li la seva pistola abans de tornar a París. Amb aquesta arma participa en un atracament durant el qual la seva còmplice fereix la dependenta d'un cop de pistola. Totes dues són detingudes el 20 d'agost. El 24 són portades davant del jutge i separades. És en aquest període que comença l'escriptura de Les carnets verts. Uns quants dies després, fou transferida per la fiscalia a la presó de Fresnes. El 1954 comença a escriure poemes i el 1955 aprova la segona part del seu batxillerat per correspondència.

El novembre de 1955, les dues amigues compareixen davant l'audiència de menors del Seine; el procés es fa a porta tancada. Albertine es burla dels jutges i dels jurats en declarar: «No tinc cap remordiment. Quan en tingui, ja us ho diré». La seva condemna és de set anys de presó; la seva còmplice només és sentenciada a cinc anys. Ella els passa primer a la presó de Fresnes i més tard a la presó escola de Doullens al nord de França, el 1956. Té el número 504, i és assignada a la secció Béarn. Alhora, els seus pares, als quals havia demanat un advocat, revoquen l'adopció plena, un esdeveniment raríssim a França.

A l'octubre del 1956 s'inscriu al certificat d'estudis literaris generals clàssics. Aquest mateix any és tancada al calabós durant deu dies per haver besat a la boca una altra detinguda. El 19 d'abril del 1957, s'escapa de la presó. Salta la muralla de deu metres i quan toca el terra es trenca l'astràgal, un os petit del peu, la qual cosa dificulta el seu caminar. A despit de la seva ferida, s'arrossega fins a la carretera. És arran d'aquesta evasió quan comença la seva història d'amor amb Julien Sarrazin. Aquest, un petit malfactor que la veu a la vora de la carretera, l'amaga a la casa de la seva mare, en té cura i s'enamora d'ella. Després l'amaga a un bar de barriada a Créteil, La petite Venise. És hospitalitzada a Créteil i operada de l'astràgal.

El març del 1958 Julien és detingut i empresonat. Albertine, sola a París, es prostitueix per a sobreviure. Aleshores coneix un mecànic, Maurice Bouvier, de malnom l'oncle, que esdevé qui la sosté. Uns quants mesos després Julien és alliberat i se'n van tot dos a viure a Calais. El 8 de setembre de 1958 Julien és detingut una altra vegada, a Abbeville, arran d'un robatori, mentre que Albertine ho és per ús de documentació falsa. Julien és alliberat el 17 de setembre, però Albertine ha de complir la seva pena a Doullens, abans el seu transferiment a Amiens, al departament de les dones, amb el número 2091; s'hi ocupa de la neteja i del taller de costura, i bateja la seva màquina de cosir com a Cornèlia. Alhora estudia filosofia i anglès; escriu alguns poemes i comença Times, journal de prison 59.

El 7 de febrer 1959 la parella es casa a l'ajuntament del districte X de París, entre dos gendarmes. Albertine comença a escriure La Cavale. És transferida a Soissons per tal que Julien la pugui veure més sovint. Però ell és empresonat per un nou robatori i condemnat a quinze mesos de presó. És alliberat el 23 de setembre de 1960. A l'octubre, Albertine obté una gràcia de set mesos. El 1961 té un accident de cotxe amb Julien i la mare d'ell, la qual mor. Julien torna a la presó, aquesta vegada a Pontoise, per haver robat unes joies i Albertine per portar-les. És alliberada el 6 de juny de 1963. El gener de 1964 Albertine s'instal·la a Alès per ser més a prop de Nimes, on Julien estava empresonat. Ingressa aleshores com a periodista independent al Méridional.

El 7 d'abril de 1964, arran del robatori d'una ampolla de whisky a un supermercat, és condemnada a quatre mesos de presó a Alès, on escriu Les soleils noirs (Els sols negres) que més tard esdevindrà L'Astragale: "petita novel·la d'amor per a en Julien". Julien és alliberat el maig de 1964 i ella el 9 d'agost.  S'instal·len a les Cévennes, a la Tanière (caseriu de Camias, al poble de Saint-André-de-Majencoules) en una casa vella comprada per Maurice, l'antic client d'Albertine, que s'hi ha retirat i que sent per la noia un amor platònic.

El 27 d'abril de 1964, el director de l'editorial Jean-Pierre Castelnau accepta els manuscrits de L'Astragale i de La Cavale. Aleshores l'escriptora fa via cap a Montpeller, per a corregir-ne les darreres galerades. El 1966 arriba per fi el seu èxit de crítica i de públic; rep le prix des quatre-jurys 1966 i acaba La Traversière, que es publica el 25 de novembre de 1966. La seva fama s'estén més enllà de la frontera francesa i L'Astragale es traduït a l'anglès i al castellà (amb el títol El Astrágalo). A començaments de 1967 acumula una sèrie d'operacions de l'astràgal, però no es descoratja i treballa a l'adaptació al cinema de L'Astragale.

Albertine i Julien s’instal·len a Matelles a principis de 1967. Julien, el “petit malfactor”, que li ha donat el seu nom, ha esdevingut, a base de treball ell també, prospector geòleg. "És casant-me que he sabut per fi que jo tenia un nom", dirà l’abandonada que tan sovint en canvià, o fou un número de matrícula. Vivien, finalment feliços, a dotze quilòmetres de Montpeller, en una vella granja que havien arreglat i que Albertine havia anomenat “L’Oratori”, perquè al final d'una avinguda de moreres s'hi trobava una Mare de Déu.

Però Albertine, fragilitzada per l'alcohol, el tabac, les operacions recents i la seva vida caòtica, mor el 10 de juliol de 1967, als 29 anys, a la clínica Saint-Roch de Montpeller, a conseqüència d'una operació de ronyó mal preparada. L'anestesista, no diplomat, no l'havia vist mai abans de l'operació i no coneixia ni el seu grup sanguini, ni el seu pes (el mínim per operar); a més, ella no és vigilada a la sala de recuperació i la sang de reserva hi falta. La premsa dirà: "Albertine Sarrazin acaba el seu estrany destí." És inhumada, en un primer moment al cementiri de Matelles i després, a petició del seu espòs, a la seva propietat del mas de L'Oratori.

El seu marit denuncia l'equip quirúrgic, el tribunal desestima el cas sense seguiment, però Julien recorre i guanya el judici en segona instància. El cirurgià i l'anestesista són condemnats a dos mesos de presó amb llibertat provisional i una multa de 90.000 francs per homicidi involuntari. Pena lleugera, però multa forta per l'època. Julien Sarrazin morirà el 13 de juliol de 1991 després d'haver escrit un primer llibre el 1974, Contre-escarpe, autobiographie sans complaisance dedicat "als meus tres amors, la meva mare, el meu germà i l'Albertine", i un segon el 1981, Chausse-trappes, que no serà publicat fins a la primavera de 2015 per Edilivre 13. Reposa a costat d’Albertine a l’Oratori.